Vaga general

Sobren les paraules, es hora de l'acció!

En les mars de la imaginació

Raquel Ricart és una de les veus més interessants del panorama literari valencià. La seua trajectòria s'ha vist confirmada pels diversos premis que han reconegut la novel·la Les ratlles de la vida (Premi Octubre, premi de l'institut interuniversitari de filologia valenciana, premi de la crítica), però la seua lectura és la millor confirmació de la vàlua literària de la nostra autora. Ara, amb la publicació per Bromera de la seua darrera obra, En les mars perdudes, Premi Bancaixa de literatura juvenil, tenim l'ocasió de retrobar la narradora encisadora de Van ploure estreles i El quadern d'Àngela.
En aquesta novel·la, l'autora retroba la màgia que implica l'adolescència, un viatge que es pot navegar de moltes maneres, però al qual la literatura aporta una riquesa especial. El punt de contacte entre les novel·les d'aventures i el creixement personal no és casual, no debades solen ser la millor font d'iniciació literària, perquè coincideixen en la incertesa del camí, en l'atreviment de les decisions, en  la il·lusió de la novetat. Alícia, és una viatgera que no necessita eixir de casa per conéixer nous móns, ni la de Carroll ni la de Raquel, perquè totes dues comparteixen l'avidesa per viure la vida d'una manera intensa i personal. Un recorregut per la literatura, pel creixement, per la imaginació, per la vida, contat de manera suau, com les ones comben els vaixells en temps de mar calma. L'illa del tresor, Robinson i la Terra de les meravelles articulen una excusa perfecta per viure una vida que s'ha de recórrer sense mapa, perquè els mapes del tresor sempre són inventats.
Si ens deixem portar per la màgia de la literatura, la fruició serà més intensa i la realitat més vívida. No oblidem que els somnis no són més que l'altra cara de la realitat i, encara que moltes vegades pensem que somniem per escapar de la realitat, que fem fantasia perquè no soportem una realitat desagradable, En les mars perdudes ens demostra que viure somniant és la millor manera de viure, perquè la imaginació ens ajuda a comprendre una realitat que, massa vegades, costa de digerir.

Unitat

A la presentació del llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), l'autor, Faust Ripoll, comentava la transcendència que va tenir per al grapat d'escriptors valencians en català de la postguerra, el suport i contacte amb les editorials catalanes i mallorquines. Feia referència a aquest aspecte, al qual dedica el quart capítol del seu llibre, per tal d'assenyalar que la unitat lingüística va esdevenir una estratègia vital de la cultura valenciana, que va buscar un ressò més ample en les editorials catalanes, però també per als intel·lectuals catalans que van intentar aplegar a les seues faldes els nous valors valencians i mallorquins. Casacuberta, un personatge cabdal de la cultura catalana de postguerra, va donar recer a Xavier Casp i Joan Fuster, entre altres, amb plena consciència que, d'aquesta manera,  proporcionava una perspectiva de futur més ampla a la llengua catalana.
El present, va recordar Ripoll, no va per aquest camí, sinó més bé al contrari. Amb l'Acadèmia Valenciana de la llengua, l'exacerbació de la diferència lingüística i alguns prejudicis incomprensible, sembla que anem en la direcció contrària. L'autocrítica de les terres del Sud sempre ha estat, en aquest aspecte, ben visible, tot i que a hores d'ara semble menys evident. Però des de les terres del nord també és més necessària que mai aquesta visió. La despreocupació del govern català respecte  al sensenyal de tv3 al País Valencià i la poca importància periodística, o fins i tot l'abandonament, respecte al que passa per ací baix, són fenomens que demostren una actitud de braços caiguts, o un donar per perdut el País Valencià.
No hauríem d'oblidar-ho, ja que tot i que cada vegada semble més llunyana una actuació conjunta en l'àmbit polític, a efectes culturals continuem compartint una llengua i un patrimoni cultural comú. I això és una cosa que no podem deixar passar, ni al nord ni al sud, o el perill d'extinció o de simple intranscendència cultural serà cada dia més pròxim.

Presentació a València de Valencianistes en la postguerra

• • 
    

    
    

    
    

    
    

    dijous
  • des de les 19:30 fins a les 21:00

• Col·legi Major Rector Peset, Plaça del Forn de Sant Nicolau, 4 — València

• L'Editorial Afers es complau a convidar-vos a l'acte de presentació del llibre «Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951)», de Faust Ripoll Domènech, que ha rebut el Premi de la Crítica d'enguany que atorga l'Institut Interuniversitari de Filologia en la modalitat «Estudis lingüístics i literaris». ————————————————————————————————— L'acte tindrà lloc el dijous, dia 8 de març de 2012, a les 19:30 hores, a la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset (plaça del Forn de Sant Nicolau, 4, de València. ————————————————————————————————— Hi intervindran: Joan Baldoví (Diputat de Compromís al Congrès espanyol), Faust Ripoll Domènech (historiador i autor del llibre) i Vicent Olmos (editor i historiador). ————————————————————————————————— L’esclat del valencianisme cultural durant l’últim terç del segle XX no s’explica si no es té en compte el seu període de gestació als primers anys de la postguerra. La victòria del franquisme va representar l’anihilament quasi absolut de qualsevol manifestació pública de la llengua i cultura autòctones; però, malgrat l’ambient repressiu, uns petits grups de valencianistes de la ciutat de València van poder fer públic el català i van assegurar la continuïtat del seu conreu. Aquest llibre analitza les estratègies, el programa valencianista de cada grupuscle, com van superar els obstacles del franquisme i quin va ser el grau de complicitat amb les autoritats locals, cosa que al capdavall va provocar una guerra civil entre valencianistes. S’hi estudia com el règim va aprofitar el sentiment valencianista i va canviar d’estratègia als anys quaranta, i també com es va bastir la xarxa de relacions amb Catalunya i Mallorca, que tanta importància va tenir en anys posteriors. Així mateix, s’hi expliquen les dificultats dels valencianistes supervivents per continuar la seua tasca cultural i les polítiques del règim envers la llengua i la cultura catalanes al País Valencià. D’altra banda, Faust Ripoll s’endinsa en les causes del virulent enfrontament que va tenir lloc entre els dos grups valencianistes no oficialistes: el de Carles Salvador i el grup Torre, format al voltant de Miquel Adlert i Xavier Casp.

El llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), que ha editat Afers, és un estudi seriós, documentat i treballat que repassa les visicituts dels pocs valencianistes que van sobreviure a la guerra civil, que es van mantenir a València i que van intentar continuar utilitzant i fomentant el valencià en una situació veritablement difícil per a fer-ho. Ja sabeu que la postguerra espanyola va ser un període especialment negre per a la literatura en general, però imagineu-vos el que va poder representar per a la literatura en valencià en particular. Els pocs valencianistes que van quedar ací eren clarament conservadors, de missa diària i, la majoria, addictes o simpatitzants del règim. De fet, només els qui mantenien una bona relació amb el règim podien atrevir-se a escriure o publicar en llengües vernàcules. Per això Lo Rat Penat fou la institució que mantingué una mínima producció en valencià, tot i que bàsicament centrada en llibrets de falla, jocs florals i xocolatades populars. L'embranzida de lo Rat Penat era mínima i les intencions, modestes, ja que consideraven el valencià com una llengua popular i d'ús privat, i poc més. A més dels entrebancs que la censura i els capitosts franquistes afegien a les dificultats ja existents.
Però al costat de lo Rat es constituí un pol d'intel·lectuals valencianistes que s'arreceraren al voltant de l'editorial Torre, amb Casp i Adlert com grans sacerdots. En aquest cas l'ambició de difusió del valencià era molt més ferma i compromesa, i la claretat d'idees pel que fa a la unitat de la llengua, les relacions amb Barcelona i les Illes i la quantitat de llibres i articles editats, molt major. Si bé el seu interés era més elevat i culte, ja que pretenien captar joves universitaris amb vocació valencianista i ganes d'escriure en valencià per tal de generar una producció literària en la nostra llengua. Els interessos eren ben diferents als de Lo Rat, més centrats en les classes populars, mentre que Torre era més elitista. Tots aquests aspectes apareixen perfectament documentats al llibre que comentem, que analitza detalladament correspondència, articles i escrits diversos dels principals actors valencianistes de l'època. Cartes de Casp i Adlert amb els principals editors catalans, viatges a Barcelona i Palma, visites de Casacuberta, Moll i altres a València i, fins i tot, la creació d'un projecte editorial conjunt, l'Acció editorial coordinada de les lletres catalanes.
La faena que van portar a terme, sobretot el grup Torre, va ser la de mantenir viva la flama del valencià, baix mínims, és cert, però el fet d'editar dues gramàtiques (la de Sanchis Guarner el grup Torre i la de Carles Salvador els de Lo Rat), de generalitzar un estàndard literari valencià i aixoplugar les noves generacions, com Fuster i Valor, va permetre que als anys seixanta es pogués donar un reviscolament de l'ús del valencià.
El que va venir després, la transició, la batalla de València i la conversió de Casp al blaverisme, és una altra història de la qual no s'ocupa aquest llibre, però que no desmereix el valor del que van portar a terme als anys 40.
Un llibre imprescindible per comprendre la història valenciana recent, per fer-se una idea de les dificultats per les quals ha travessat la nostra llengua i per valorar els esforços que s'han de fer per mantenir-la viva.

Democràcia

Identificar la democràcia amb els resultats electorals és tan miop com creure que una societat es defineix pels polítics que la representen. Els anàlisis més pessimistes sobre la #primaveravalenciana  recorden que aquest país ha viscut unes eleccions autonòmiques no fa ni un any en les quals el partit governant va aconseguir una majoria parlamentària ben còmoda. Sembla que aquest fet servisca de demostració fefaent de la inutilitat o futilitat del moviment de protesta social que ha sorgit a València amb el fred hivernal. Però aquestes opinions obliden dades molt importants, com el fet que aquest govern està sustentat en un milió i escaig de vots sobre un total de més de 3 milions de votants possibles.
Quan s'identifica el nostre xicotet País amb els governants que ens dirigeixen s'oblida el fet que el seu suport electoral real no supera el terç de la població amb dret de vot (és a dir, sense comptar els estudiants de secundària ni els immigrants sense dret de vot, capes socials que no s'identifiquen especialment amb ells), i que aquest sector, a més, no és especialment actiu ni al carrer, ni a la societat civil. 
200.000 persones al carrer, protestant per les polítiques del Consell, demostren que els resultats electorals no  reflecteixen la riquesa social i, sobretot, recorden que la democràcia no consisteix en votar cada quatre anys i gitar-se a dormir. Ni la democràcia es pot reduir a les eleccions, ni la política és tan simple com la gestió burocràtica dels assumptes públics.
És cert que, de moment, les mobilitzacions no han aconseguit els objectius explícits de la seua protesta, és a dir derogar el Decret de retallades. Però aquesta protesta va més enllà del seu objectiu declarat, perquè les seues reivindicacions abarquen aspectes més genèrics com una depuració de la política i els polítics, la defensa de la cosa pública i la reivindicació social d'un sector que no accepta el domini autoritari d'un terç de la població. Potser l'aritmètica electoral consagre el domini d'aquesta classe política i la població que els recolza, però aquest fet no justifica la limitació de drets ni l'eliminació de formes de viure i pensar diferents de les dominants.
Potser la #primaveravalenciana no dure més enllà de les falles, o potser s'apague amb les calors estiuenques, però també és cert que tots ens hem de morir i no per això deixem de viure. Els esclats de vida social són tan rars i escassos que no podem menysprear els pocs que tenim. Només amb el que hem viscut ja tenim una saó vital per continuar oposant-nos a aquelles mesures que considerem injustes i discriminatòries. No defallim abans d'hora i assaborim el moment que estem vivint, de segur que ens servirà d'espurna quan no ens quede foc.

Estudiants

Ahir va ser un dia angoixant. Les notícies es succeïen i cada una era pitjor que la següent. El Twitter (magnífic, imprescindible ja) piulava frases desesperades i fotografies dramàtiques. Els vídeos posaven els pels de punta i cada nova comunicació empitjorava l'anterior; la polícia pegant a tort i dret, detencions, ferits, corredisses, més càrregues, motxilles per l'aire, sang, insults, por. Uns pocs estudiants de València s'havien reunit a les portes d'un institut convertit en emblema de la resistència per reivindicar una educació pública digna, amb les mans buides, la cara destapada i la il·lusió de les primeres vegades. Però unes ordres desconegudes, una maniobra obscura i retorçuda, uns cervells sense cor, havien decidit que calia tallar quirúrgicament un moviment que podia prendre massa volada. No es podia permetre un altre 15M, ara ja no.
Els estudiants allí reunits van aprendre una lliçó que no oblidaran fàcilment, que el poder és implacable quan algú s'atreveix a desafiar-lo, que la polícia no està per protegir-los, sinó per protegir-se d'ells i que el diàleg i la comunicació no serveixen quan l'interlocutor no vol escoltar. Una lliçó impagable. Aquesta generació no serà la mateixa després de la primavera valenciana.
Avui, en canvi, és un dia esperançador, perquè la resposta de la societat civil en general ha estat exemplar. Els estudiants s'han contingut i han expressat pacíficament la seua indignació, els pares i mares s'han posat al costat dels seus fills en la reivindicació dels seus drets, el professorat ha expressat la seua indignació sense complexos, els polítics d'esquerra han demostrat que no tots els polítics són igual, que ells sí que feien falta perquè han pogut portar la protesta i la indignació al Congrés dels diputats i canalitzar la ràbia cap als òrgans de representació democràtica, els mitjans de comunicació han informat amb serietat i rigor (amb les excepcions que tots sabem i que amb la seua actitud s'enfonsen una mica més en el descrèdit) i tota la ciutadania s'ha manifestat espontàniament i pacífica pels carrers de València. Ha estat una lliçó que ha fet rebotar als morros dels nostres dirigents la seua ineptitud, mala fe i incompetència.
En aquest cas, els joves han aprés una cosa més valuosa que la que aprengueren ahir, que els deshonrats no sempre guanyen, que la reivindicació dels drets produeix els seus efectes, encara que no sempre siguen els previstos.
Però la lliçó que aquesta generació d'estudiants ens han donat a la resta és encara més inestimable, perquè ells, la generació de l'ESO, la dels mòbils i la roba de marca, la de l'apatia i el desinterés ha dit prou. Els joves han parlat de la manera més clara i digna que sabien, han fet servir els ensenyaments que han aprés a casa i a l'escola, i ho han fet sense concessions ni pretensions, amb la naturalitat del que se sabia amb el dret i la raó. Els joves tan menyspreats de l'ESO, s'han sentit orgullosos de ser estudiants, d'utilitzar els llibres, de conéixer els seus drets. Us adoneu de les repercussions que té això? Tremoleu governants del món perquè açò només ha fet que començar.

Europa

Acabe de llegir el llibre d'Stefan Zweig, El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Es tracta d'una obra autobiogràfica que conta la història europea en primera persona durant el període de finals del XIX, principis del XX fins l'inici de la segona gran guerra. Un període convuls, que passa de l'entusiasme i l'optimisme a la més gran desgràcia.
La mirada d'Zweig és lúcida i serena, i ens mostra una Europa "avant la lettre", prèvia a l'Euroap dels mercaders que Sarko i Merko han encunyat, una idea intel·lectual i humanista d'Europa que no encaixa gens bé amb el pragmatisme economiciste actual.
Zweig es va relacionar amb els principals pensadors, escriptors i artistes europeus, i això li aporta un valor especial a les seues impressions. Per exemple, crida l'atenció especialment, el temps previ a la primera gran guerra, per la confiança en la solució pacífica dels conflictes i la inconsciència que, fins i tot els principals pensadors, van expressar. Posteriorment, quan ja esclata el conflicte, Zweig es manté en una postura pacifista que xoca amb el bel·licisme militant de pintors, poetes i filòsofs.
Però allò més impactant és la irresponsabilitat amb la que Europa en general es va prendre a Hitler i la situació que el va portar al poder. Llegiu-ne les circumstàncies: "aleshores la impetuosa onada del descontentament el va portar de seguida (a Hitler) al capdamunt. La inflació, l'atur, les crisis polítiques i, no pas en menor grau, l'estupidesa estrangera havien revoltat el poble alemany; 
Però encara no ens adonàvem del perill. Els pocs escriptors que s'havien pres la pena de llegir de debò el llibre de Hitler, en comptes d'analitzar-ne el programa es burlaven de l'ampulolositat de la seva prosa pedestre i avorrida. Els grans diaris democràtics, en comptes de prevenir els seus lectors, els tranquil·litzaven cada dia, dient-los que aquell moviment, que, en efecte, finançava amb penes i treballs la seva enorme activitat agitadora amb els diners de la indústria pesant i amb un endeutament temerari, s'ensorraria inevitablement l'endemà o l'endemà passat. (...) I fins i tot aquell mateix dia de gener de 1933 en què es convertí en canceller, la gran massa i aquells mateixos que l'havien encimbellat el consideraven un simple custodi provisional del càrrec i veien el domini del nacionalsocialisme com un episodi."
Us adoneu de les causes? Poseu rajol en compte d'indústria pesant, i endeutament balafiador en comptes de temerari, i trobareu moltes coincidències. Si afegiu inflació, atur, crisi política i estupidesa en general, teniu el còctel perfecte al qual ens trobem.
Sabeu quin partit munta com l'escuma a Grècia? Els neofeixistes. Sabeu quin a França i Finlàndia? Doncs anem pensant, perquè d'aquesta situació de desconfiança democràtica i del sistema polític en general qui se'n beneficia normalment són les eixides totalitàries. Anem amb compte!

Professionals

Avui he portat ma tia al metge, un cardiòleg d'Alcoi. He trobat una persona tranquil·la i atenta, que m'ha explicat sense presses i amb una didàctica excel·lent els problemes de ma tia. L'ha auscultada, revisada i tractada de manera educada i competent. L'assistenta l'ha ajudada a vestir-se, incorporar-se i caminar, i m'ha lliurat amb eficiència el justificant d'assistència i el comunicat de visita.
El meu germà em conta que la metga de família que l'atén (a ma tia, la d'Alcoi), tarda dues hores en atendre'ls cada vegada que van, i que l'última vegada li va comentar l'espera. Ella va contestar que no sabia fer visites de 6 minuts i es va prendre 20 minuts per analitzar el cas i facilitar les solucions al seu abast. Quan van eixir, la cua continuava i eren les 8 de la nit, de segur que aquesta professional acabaria unes hores més tard la seua jornada del que hauria acabat si hagués accelerat les consultes.
Són tres exemples de tres professionals de la medicina als quals el govern valencià els ha robat una part dels seus sous. En compte de reconeixe'ls l'acompliment exquisit de la seua faena, els ha humiliat, rebaixat i menyspreat. Però ells no han reaccionat amb mal humor, desatenció al pacient o despreocupació, sinó ben a l'inrevés, amb sentit de la dignitat professional i personal. I nosaltres els ciutadans, els ho hauríem d'agrair més intensament.
Una resposta semblant hauríem de tenir els mestres. Perquè hem de protestar amb totes les mesures imaginatives i tradicionals que tenim al nostre abast però no prenent als ciutadans com rehens. Els culpables no són els ciutadans, ells són les víctimes, com nosaltres.
El model de protesta dels controladors aeris no ens serveix, ni en el fons ni en la forma; en el fons perquè no compartim el model de societat amb ells (per poder adquisitiu i per sentit de la cosa pública) ni en la forma, perquè ells tenen un poder econòmic de bloqueig que nosaltres no tenim. Som treballadors de la pública i professionals d'un ofici que creu en els drets socials i els ensenya. No podem contestar amb vagues de zel ni retrucs tramposos. I amb aquest comentari no estic renegant de mesures de força legítimes que perjudiquen a la ciutadania, sinó excloent mesures tramposes que als únics que perjudiquen és a nosaltres mateix i a les víctimes dels nostres botxins.
No perdem la dignitat personal ni professional, no els donem el plaer als nostres executors, però rebel·lem-nos amb totes les forces perquè la seua actuació no quede en la impunitat.

Estratègia

Despús ahir volia parlar del Decret que retalla els sectors fonamentals dels serveis públics, però quan vaig seure a l'ordinador la notícia de la supressió de l'assignatura d'Educació per a la ciutadania (EPC) va captar la meua atenció i em va desfermar la indignació. Per això, ahir, volia escriure sobre la supressió de l'assignatura d'EPC, però quan em disposava a fer-ho vaig trobar la notícia que informava sobre l'augment de càrrega horària del professorat de Secundària i Primària dels centres públics. Aquesta notícia encara em va indignar més i em va fer pensar que seria més interessant parlar d'aquest tema.
Per això avui, ara, em dispose a escriure sobre l'augment de la càrrega horària del professorat, però aleshores recorde que també volia parlar de la protesta que manté el professorat de la pública per la qual s'han suspés les activitats extraescolars. Però quan hi pense, me n'adone que l'estratègia ja s'ha quedat curta, que els nous atacs a l'ensenyament públic ja superen en magnitut i intensitat una mesura tan limitada i pacífica.
Al remat, sembla que sempre ens pilla el bou, que la dreta governant no es preocupa massa de les justificacions  teòriques i es dedica més a la praxi. I a nosaltres sempre ens pilla com al mussol de Minerva, que només alça el vol quan es fa fosc. Mentre preparem un discurs per enfrontar-nos al retall de sous, ells ja han donat un pas més i s'han carregat la ciutadania. Quan preparem mesures contra l'atracament estival als interins, ells ja estan reduint els horaris per tal de transportar-los a un clima més equatorial on tot l'any és estiu. Sempre estem embajocats, o discutint en assemblees perpètues mesures ridícules i absolutament intranscendents.
Ens falta sentit de l'estratègia. Tenim molt clars els objectius, absolutament definits els referents i perfectament estipulades les metes socials. Però no sabem com arribar-hi. Potser degut a la falta de pràctica política, al desinterés o a la confiança en el bon funcionament democràtic hem oblidat allò més important. Que el camí es fa caminant, que el recorregut és part de l'arribada, que no és suficient amb la bona fe, amb els valors superiors, amb la raó. Que la raó necessita ser realitzada.
Posem-nos la roba de faena i comencem a netejar de brossa el camí, perquè la meta sembla molt lluny.

Cabrejats

Ara fa un any es va publicar Política per a joves inquiets. El llibre continuava l'esperit d'un altre anterior, El sabor de la ciutadania, de 2008. En el temps que va del 2008 fins aquest 2012, la percepció de la política ha canviat de manera radical. Des de l'optimisme i la confiança en la política dels millors anys dels governs de Zapatero (amb lleis com la del matrimoni homosexual, d'identitat, de l'avortament, llei de dependència, etc.), es va passar a la indiferència de finals de la primera desena del segle XXI. Va ser aquesta indiferència la que va motivar el llibre que acompleix un any, perquè la percepció d'aquest desinterés entre la joventut em va convèncer de la necessitat d'implicar-los en l'activitat pública.
Però després de publicar-se, només tres mesos després, ens vam trobar la sorpresa del 15M, un moviment que, tot i no ser polític, reclamava netedat, democràcia i joc net a uns polítics incapaços de respondre a les noves exigències socials. De la indiferència es va passar a la indignació en el millor sentit de la paraula, la que ja Joan Fuster va proposar al seu Diccionari per a ociosos; "La "indignació", de fet, dóna per suposada la "dignitat" dels qui l'experimenten, i la "indignitat" de la seva víctima. Sempre és el virtuós qui s'indigna; sempre és el viciós qui sofreix els cops de la indignació." Els indignats erem els ciutadans farts de la paràlisi política davant els evidents problemes que apareixien.
Però aquella indignació s'ha esbravat en les successives consultes electorals i ens han abocat a la ràbia, l'odi i la frustració que genera la impotència davant una situació en la qual sembla impossible incidir.
De l'optimisme a la indiferència, d'aquesta a la indignació, i tot per arribar a una impotència rabiosa i desil·lusionada. Un viatge a l'abisme, un recorregut viciat que ens situa en una de les pitjors crisi de la democràcia que hem viscut.
La situació actual acumula els pitjors símptomes d'una crisi que es desenvolupa en totes les direccions. Política perquè la corrupció, les incoherències del sistema electoral i l'absència de representació d'amplis sectors socials vicien el sistema des dels seus fonaments. Social perquè els mecanismes de participació s'han tallat, tant electoralment com a nivell d'expressió mediàtica, i han generat una impotència rabiosa. I econòmica, ja que s'ha establit una superestructura que domina l'àmbit polític i imposa els seus dictats sense cap control democràtic.
Els fruits d'aquesta crisi democràtica els podem començar a percebre en el servilisme dels polítics electes als poders econòmics o, si s'escau, amb la seua simple substitució per tècnics. L'absència d'alternatives possibles o creïbles i la ràbia que comença a expressar-se per part de la societat civil són altres símptomes ben visibles d'aquesta degeneració política. Situacions com la que vivim, històricament,  han desembocat sempre en canvis autoritaris o en esclats violents de protesta social.
No és el millor aniversari per un llibre que vol aconseguir justament el contrari.