Quan s'identifica el nostre xicotet País amb els governants que ens dirigeixen s'oblida el fet que el seu suport electoral real no supera el terç de la població amb dret de vot (és a dir, sense comptar els estudiants de secundària ni els immigrants sense dret de vot, capes socials que no s'identifiquen especialment amb ells), i que aquest sector, a més, no és especialment actiu ni al carrer, ni a la societat civil.
200.000 persones al carrer, protestant per les polítiques del Consell, demostren que els resultats electorals no reflecteixen la riquesa social i, sobretot, recorden que la democràcia no consisteix en votar cada quatre anys i gitar-se a dormir. Ni la democràcia es pot reduir a les eleccions, ni la política és tan simple com la gestió burocràtica dels assumptes públics.
És cert que, de moment, les mobilitzacions no han aconseguit els objectius explícits de la seua protesta, és a dir derogar el Decret de retallades. Però aquesta protesta va més enllà del seu objectiu declarat, perquè les seues reivindicacions abarquen aspectes més genèrics com una depuració de la política i els polítics, la defensa de la cosa pública i la reivindicació social d'un sector que no accepta el domini autoritari d'un terç de la població. Potser l'aritmètica electoral consagre el domini d'aquesta classe política i la població que els recolza, però aquest fet no justifica la limitació de drets ni l'eliminació de formes de viure i pensar diferents de les dominants.
Potser la #primaveravalenciana no dure més enllà de les falles, o potser s'apague amb les calors estiuenques, però també és cert que tots ens hem de morir i no per això deixem de viure. Els esclats de vida social són tan rars i escassos que no podem menysprear els pocs que tenim. Només amb el que hem viscut ja tenim una saó vital per continuar oposant-nos a aquelles mesures que considerem injustes i discriminatòries. No defallim abans d'hora i assaborim el moment que estem vivint, de segur que ens servirà d'espurna quan no ens quede foc.
4 comentaris:
Moltes vegades llisc les teues entrades i no comente res, perquè senzillament, estic d'acord amb tu. Abundar en el mateix i no donar cap més idea nova és repetir-se. Però en aquesta entrada crec que hi ha que redundar. Si tinguera que triar em quedaria amb la idea que la protesta va més enllà de la retirada del decret cap a una reivindicació de la cosa pública, una depuració de la política i els polítics i, sobre tot (per a mi, condició per a que les dues anteriors siguen possibles) la idea que, en democràcia, tenir majories no significa carregar-se les minories, molt menys quan no són realment minories. I em quede amb el sentit clarament positiu i encoratjador del teu missatge. No ens rendim, hem de seguir avant...
Això va per a llarg, no ho podem deixar ací.
Esperem tenir raó i aconseguir mantenir viu el moviment, fins que es cansen de nosaltres i decidisquen parar de fer el burro.
Pienso que como “nuestros dirigentes” sigan (que seguirán) por el camino que han elegido, es decir, mirar solamente “la deuda, las finanzas y su propia status quo” y agitando “su mayoría (que como bien argumentas numéricamente no son tales)” como pilar del apoyo “a sus políticas” , Els esclats estarán (y esperemos que estén) al orden del día y si me apuras en crecimiento continuo, hasta que haya un verdadero cambio social, en el que realmente el objetivo sea el bien común (y no el bien común de unos pocos).
Ja veus, Josevi, quina mani han montat hui els estudiants. No es veia una mani així des dels temps de la transició. Crec que esta moguda és més seriosa del que ens pensàvem. Amb el que han/hem fet, ja s'ha fet història, ja s'ha trencat una tendència. És vertaderament important adonar-se de la força que tenim si estirem tots junts.
Publica un comentari a l'entrada