Normalitat

Mourinho és un mestre prestigitador. Sap perfectament què dir als mitjans de comunicació per dirigir l'atenció allò on li convé. Que el Madrid no juga bé, critica al Barça Que no guanya, menysprea al Getafe. Amb tot això aconsegueix que es parle d'allò més intranscedent i no d'allò important.
De la mateixa manera el govern i la patronal juguen a distraure l'atenció en una jornada de vaga. Si aquesta ha funcionat bé, aleshores cal remarcar la normalitat en l'acompliment dels serveis mínims. Si el seguiment és satisfactori aleshores posem l'accent en els piquets informatius.
No us sembla que si les dades foren satisfactòries per al govern les donarien de primeres? Si necessiten assenyalar la "normalitat" de l'excepcional, és a dir, d'uns serveis mínims que són extraordinaris, és perquè la normalitat és l'absència al treball.
Una altra cortina de fum és la del dret al treball. "S'ha garantit el dret al treball d'aquells que han volgut treballar", diuen. De qui? Dels quatre milions d'aturats? quin dret al treball tenen? Quin xorrada diuen! Però es queden tan amples i ens fan oblidar que els autèntics piquets violents són els empresaris (que amenacen amb l'acomiadament), els mitjans de comunicació controlats pel poder (que ens han estat recordant sense parar que aquesta vaga no funcionaria) i la desmoralització i incertesa que ens assalta.
La vaga ha estat molt bé, i més si tenim en compte la situació econòmica que travessem i la pressió i el xantatge brutal a què han sotmés la ciutadania. Amb tot això queda lloc per a l'esperança.

Jo també

Ho he tingut clar des del principi, aquesta vaga cal fer-la. Malgrat la "tèbia" (?) postura dels sindicats, la "necessitat" (!) suposadament irrenunciable de les mesures econòmiques, l'ordre inapel·lable (!!) d'Europa, el benefici electoral (??) per a la dreta (quina dreta? la governant al món,a Europa, a Madrid, a València?), la desmobilització de la inexistent (!!!) classe treballadora, la despreocupació de la ciutadania(???), la impossibilitat de canviar les coses (!!!!!!!!!!!!) i el perjudici que comporta per a la meua butxaca (i la de tots els companys i companyes que farem vaga). Malgrat tot això, o potser justament per totes aquestes raons faré vaga.
Com més ho pense, més clar ho veig. Aquest és un d'aquells moments clau de la història que recordarem com el d'un canvi de cicle, com l'inici d'una nova manera de concebir els drets socials i les relacions laborals i socials. No tan dramàtic com les vagues mineres contra la Tatcher que van donar carta de pas al capitalisme financer sense oposició sindical, però sí com un debilitament dels drets laborals en el moment de reconstrucció del mateix capitalisme financer que va arrancar als 80 (amb Tatcher, Reagan i Woytila, recordeu?) i semblava mort després de la crisi. Però el mort estava ben viu i ha contraatacat, en el millor moment, amb l'ambient caldejat i els nostres calçotets ben bruts. Només cal apretar una mica i ella caurà, l'Estaca, però la nostra no la d'ells.
Per tot això espere que la vaga triomfe, encara que només siga per morir amb una mica de dignitat. Al final amb el dret de vaga ens passarà com amb els llibres de Farenheit 451 (la novel·la de Bradbury), com que no la fem servir, esdevé inútil, i hom ni se n'adona que l'hem eliminada. Total per al que servia.
A la vaga, per dignitat! I pel futur, perquè amb aquestes condicions laborals serà complicat.
I a la merda tots, com diria Labordeta. A la merda els poderosos, els banquers, els empresaris i els polítics sotmesos als dictats del capital.

Perd Europa

Aquesta Europa dels mercaders que ens han construït pot arribar a ser, encara, molt pitjor del que ès. Si la crisi econòmica ha posat ben a les clares quins interessos es defenen des de les institucions polítiques i econòmiques de l'Unió, el recent conflicte amb França arrel de l'expulsió dels gitanos romanesos acaba d'aclarir qui mana i amb quines prioritats.El tancament de files, amb Zapatero inclós, amb el President francés demostra que totes les grans paraules entorn dels drets humans i la lluita contra el racisme i la immigració no són més que això, grans paraules i prou. A l'Europa del segle XXI no s'hauria de permetre cap violació dels drets fonamentals i qui ho fera ho hauria de pagar immediatament. Però en aquesta Europa la veritat no és la mateixa si la diu Agamenó o el seu porquer, o si la fa França o Romania. Sembla que Alemanya, França o la Gran Bretanya poden fer el que vullguen, en matèria social i econòmica, perquè hom els pot bufar l'orella i a la resta ens toca assentir si volem ser amiguets prioritaris.
Aquesta Europa és una vergonya que està portant-nos al desastre econòmic i, ara també, a la complicitat en un racisme perillós del que tenim records massa dramàtics.

Concatenacions

Un fet desgraciat en porta un altre. Arrel dels incendis de la Vall d'Albaida vaig passar l'altre dia apegat a la tele, i clar, com que tenim una tele nostra que s'enorgulleix de ser servei públic, sobretot en aquestos casos malaurats -inundacions, focs, nevades, granís, etc.-, doncs vaig mantenir tot el dia sintonitzada la televisió valenciana. He de reconéixer que feia temps que no seguia la cadena, i menys els informatius. Al final et canses i ja ni t'indignes per la manipulació. Fins i tot he arribat a pensar que ningú no la veu i que, per tant, no influeixen gens en l'imaginari valencià.
Però després d'un seguiment exhaustiu de 24 hores no puc menys que replantejar-me aquesta teoria. Tot l'informatiu era un conte: Camps observant l'incendi, Camps replantantant imaginàriament amb la mirada a l'horitzó d'un futur de planters i pinades, Camps amb la ministra, Camps amb els bombers -sense samarretes de protesta-, i quan canviaven de notícia, tot eren comentaris improcendents, la "nova" ocurrència del govern de Zapatero, la marxa de l'economia valenciana per culpa de Zapatero, i tot així.
És senzillament infantil, però després de rebre repetides vegades missatges "encoberts" d'aquest estil, vaig prendre tírria el Zapatero i tots els socialistes i fins i tot em va entrar una espècie de síndrome d'Estocolm amb un Camps de camisa blanca impoluta (entre tanta cendra). Què no els passarà als addictes a la cadena? La seua visió de la realitat ha de ser, com a mínim, trastocada! Però, existeixen els addictes al Canal 9? Sembla que sí, si escoltem les enquestes. Quines cendres de País!

Mariola crema

Mariola es crema. Era d'esperar després d'un estiu massa tranquil. No podia ser mantenir en ple segle XXI un paradís natural carregat d'història. Al final els interessos més abjectes acaben guanyat i algun boig piròman (no crec en els bojos, no crec en els piròmans, no crec en l'absurd) manat per algun altre boig (aquest sí, però d'egoisme) carregat de diners ha pres foc a la serra. Un final d'estiu sec, una serra bruta i mal cuidada, plena de brossa i arbres caiguts encara de les nevades, un ponent enfurismat i una espurna malintencionada han acabat amb tragèdia. A més a més, aquesta vegada afecta les poblacions, Agullent i Bocairent han vist el foc a les portes, però les zones de bosc, tímidament recuperades després de 16 anys des del darrer incendi, acabaran per cremar. Un autèntic desastre que em té la pell de gallina i la ràbia a flor de pell.

Raons que decideixen el vot

Per quines raons decideixen els ciutadans votar a aquest partit o aquell altre? Quins aspectes motiven realment el sentit del vot o l'abstenció? Aquesta és una qüestió que ens plantegem davant totes les cites electorals, i ens preguntem com és possible que es continue votant el PP després de la corrupció del Gürtel, o a Zapatero després dels 4 milions d'aturats.
Els col·lectius ciutadans i ONG's solen basar la seua acció política en denunciar incompliments de compromisos dels governants sobre temes que ells consideren de vital importància com l'ajuda al desenvolupament dels països pobres, el desastre ecològic, la violació dels drets humans o la situació de les persones dependents. Al final, sembla que els electors no es mouen per aquets interessos, si mirem els resultats de les darreres confrontacions electorals i projectem a les que ens esperen. De fet, tenim un govern autonòmic que abandona els més necessitats dels seus ciutadans, els dependents, als quals els furta literalment els recursos que el govern central li ha transpassat, i no sembla que això afecte els votants. També aquest govern ha hipotecat el futur dels ciutadans i ha condicionat les possibilitats de futur per tal d'embarcar-nos en els cotxes més potents i els velers més ràpids, i no passa res. El govern central retalla sous i congela pensions, tot i que s'havia compromés a no fer-ho, i ací sí que passa, però per posar al seu lloc un altre polític que ha reconegut que ell faria el mateix, o pitjor.
Portem 30 anys de democràcia i l'alternança electoral sembla paralitzar qualsevol canvi real i ambiciós. Serà perquè els ciutadans volen justament això? Voten amb plena consciència de la situació que se'n desprén?
O potser el vot ve determinat per altres factors que no són precisament racionals? Trista democràcia hem construït.

Com l'oli i l'aigua

La filosofia i la televisió, com l’oli i l’aigua, semblen ser dos líquids de textures i densitat ben diferents, tant que és difícil, si no impossible, fer-los emulsionar. Un dens i espés, l’altra fluida i lleugera. De la mateixa manera, la filosofia –i l’educació en general- representa un treball dens, desagradable i difícil, que sabem que té propietats saludables i positives, però que costen d’aconseguir. En canvi la televisió és de consum habitual, de visió fluida i exigeix poc esforç i exigència. Però, si ho pensem bé, ambdues disciplines són tan necessàries com insubstituïbles, tan complementàries com oposades. I aleshores, per què no aprofitar les qualitats d’ambdós disciplines? Per què rebutjar el plaer i la facilitat que comporta la televisió? Per què renunciar al rigor i la profunditat de la filosofia? I no podem anar més enllà? No podem fer de la filosofia una activitat divertida i interessant? I de la televisió un espai d’aprenentatge i enriquiment? Per què hem de fer de l’escola un reducte de patiment i no de goig? Per què hem de satanitzar la televisió a l’escola? Potser perquè ens fa la competència? O tal vegada perquè agrada massa?
La situació és absurda. Sembla que no vulguem que l’aprenentatge tinga una component lúdica. Sembla que només allò que s’aconsegueix amb patiment siga vàlid. I no ens adonem que en el procés d’aprenentatge passem per diferents fases, i la primera sol ser el gaudi, la fruïció motivadora que ens enganxa i ens arrabassa, ens capfica i ens atrau. Com la televisió! Sí, com la televisió. Aleshores per què no utilitzar-la? Per què no fer-la servir com un element d’atracció? Per què no aprofitar el seu poder de seducció i guanyar-lo per a la nostra causa?
Continuar llegint l'article a Aulamèdia Setembre 2010

Cosmopolites

En el post anterior ha sorgit el debat sobre el cosmopolitisme. Es tracta d'un idea agradable, que acumula poques crítiques, tant per la dreta com per l'esquerra, però potser per això pense que inclou algunes trampes. La idea d'una pàtria mundial, la reivindicació del cosmopolitisme universal, apareix associat al reconeixement dels drets de ciutadania sense distinció de fronteres i aquesta és possiblement l'aportació més valuosa de la idea cosmopolita. Fou Crates, el filòsof grec, qui va dir que la seua pàtria era el món, i que no tenia alcàsser ni muralla. I Diògenes de Sínope va emprar per primera vegada el terme “cosmopolita” en el sentit original, ciutadà del món. Aquest esperit és el que va voler recollir les Nacions Unides en aspirar a convertir-se en el germen d’un estat mundial que havia de minimitzar les diferències entre els països que la constituïen. Era l’impuls cosmopolita amb el qual els primers grecs van concebre l’ésser humà, com un ciutadà del món, i no d’aquesta ciutat o aquella nació. Els cosmopolites grecs van llançar una llavor que els il·lustrats van recollir i van procurar estendre a tota la humanitat. Aquesta és una de les principals aportacions del pensament modern: la concepció de la raça humana com una única espècie unida per vincles fraternals. Per a refermar-ho, van introduir el valor de la fraternitat o la solidaritat, que pretenia demostrar que, més enllà dels vincles de sang o familiars, d’origen, naixement o religió, tota la humanitat pertanyia a una mateixa família: l’espècie humana.
Ara bé, aquesta reivindicació oblida que els humans sóm éssers radicalment socials, que naixem a un pais, parlem una llengua i compartim una cultura. Si els drets universals no reconeixen la possibilitat de viure lliurement aquests trets identitaris, es converteixen en una imposició intolerable i contrària als seus principis. En molts casos, el cosmopolitisme s'ha convertit en totalitarisme i anulació de les diferències, i és difícil identificar-se com a cosmopolita si tens els tancs a la porta (com a Palestina) o et resulta difícil expressar-te en la teua llengua (com a casa nostra). 
Per això cal reivindicar un cosmopolitisme obert que garanteix els drets universals, però no utilitzar aquesta excusa per menysprear o violar les reivindicacions identitàries basades en uns sentiments nacionals legitims i necessaris

Espanya!

La recent victòria de la selecció espanyola de futbol ha desfermat un esclat de nacionalisme espanyol. Banderes espanyoles als balcons, versions pop, rock o folk de l'himne sense lletra, boques plenes amb el nom de l'estat, orgull de ser espanyol i cridar-ho sense embuts. Totes aquestes manifestacions nacionalistes s'han convertit en lloc comú en un context en el que era poc menys que vergonyós reconéixer aquests sentiments, tret de ser fatxa reconegut. I tot això coincidint amb la manifestació contra la sentència de l'estatut i en plena campanya de desprestigi dels nacionalismes no espanyols.
Malgrat tot, crec que l'esclat espanyolista produït pel futbol és prou intranscendent. Es tracta d'un nacionalisme buit, aparent, sustentat només en els símbols, però clarament a la defensiva i sense programa ni projecte conjunt. El mateix fet d'idolatrar "la roja" demostra fins a quin punt han buidat de contingut els símbols, i els han descarregat de cap referent polític, ideològic o social. Trobar espanyoles penjades als balcons produia un somriure fluix clarament despolititzat, i la vulgarització de la seua utilització -amb bous, escut o gallina- li restava caràcter identitari.
No crec que tot aquest esclat tinga una continuitat més enllà d'aquest mundial i, potser, cada vegada que jugue aquesta selecció de catalans, bascos, canaris i algun espanyol. Ha estat molt més important la resposta catalana, més carregada de referents polítics i amb una base social estructurada que recolza un projecte amb un sentiment identitari clarament definit.

Saramago i la ciutadania lúcida

 (Versión en castellano)
Sabíem, perquè Saramago ens ho havía contat a l' "assaig sobre la ceguesa", que la intolerància i l'autoritarisme converteixen la ciutadania en una massa desorientada i òrfena, que perd la consciència i desemboca directament en l'absolutisme, el terror i l'opressió.
Però què passa quan la ciutadania esdevé lúcida, activa, decidida, organitzada i estrictament cívica? Aquesta hipòtesi és la que planteja el nostre autor a l' "assaig sobre la lucidesa". Què passaria si una ciutadania responsable i conscient decidira votar de manera massiva en blanc? Entendrien els nostres polítics el missatge de regeneració, pulcritud i honradesa que els dirigeix? Segons Saramago, decididament no. Perquè la resposta dels governants davant d'una protesta pacífica, democràtica i ordenada és més repressió, corrupció, conspiració per mantenir-se en el poder i desconfiança. Les primeres mesures dels governants del país imaginari de Saramago, són repetir les votacions, decretar l'estat de setge, enviar la policia a inflitrar-se entre la població per espiar-la, detenir indiscriminadament ciutadans innocents, fugir de la capital i enviar l'exèrcit. Tot excepte reconéixer el clam cívic de la ciutadania, qualsevol cosa tret d'escoltar la demanda de transparència i civisme. Al final, la lucidesa del poble esdevé ceguesa dels polítics, i el terrorisme d'estat fa la faena que la democràcia no admet. Sembla que la democràcia és impossible i que els límits d'un sistema que es vol obert i tolerant són la tranparència i el control del poder.
Què farien els nostres polítics, els d'ara, davant d'una rebel·lió similar? Acceptarien el seu fracàs i deixarien pas a una regeneració democràtica? Malauradament, els indicis que tenim, apunten a que no, a que la seua resposta seria similar a la dels polítics de Saramago. De fet, a hores d'ara, al País Valencià, tenim un president de la comunitat i tots els presidents provincials pendents dels tribunals, i sembla que no passe res. I a les diferents convocatòries electorals (sobretot a les europees) cada vegada es vota menys, i això no sembla preocupar els elegits. Tampoc els lleva la son la baixa tensió política, amb un menfotisme generalitzat que disminueix el control ciutadà i deixa mans lliures per a actuacions poc democràtiques. Més que cecs, es fan els sords, i accepten aquella dita del "mentre va el carro fa soroll", i nosaltres continuem manant.
Ara bé, també és cert, tot s'ha de dir, que no tenim una ciutadania tan conscient i responsable com la de la novel·la de Saramago. Més aïna al contrari, semblem viure al país de la ceguesa, on tot val i tos ens té igual, i per això també tenim aquesta ficció de democràcia que simula una transparència opaca i un poder suau, però que no dubta a descarregar tota la seua ràbia contra els ciutadans crítics.
Si voleu saber més sobre Saramago, podeu visitar aquestos blogs amics:
- Saramago: esa dulce mirada portuguesa, de Gloria Fernández http://lacomunidad.elpais.com/gloriainfinita/posts

- El que calla, muere y dice, de Lisi Prada
http://lacomunidad.elpais.com/lisiprada/posts

- Saramago el humano, el escritor, de Trasindependiente: http://lacomunidad.elpais.com/trasindependiente/posts

- Saramago, blogger, de Blas F. Tomé:
http://lacomunidad.elpais.com/blasftome/posts

- Saramago creía en Obama, de Jaime García:
http://enclaveinternacional.wordpress.com/

- La Iberia de Saramago, de Encarna Hernández:
http://encarnahernandez.wordpress.com/

- Saramago de Fernando María:
http://lacomunidad.elpais.com/fernandomaria/posts

- Saramago i la ciutadania lúcida. de Enric Senabre
http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/

- Saramago, maestro de la literatura, de Cástor Olcoz:
http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/sixto-l-hotmail-com

- Saramago y la Unión Ibérica, de Emilio Fuentes: http://lacomunidad.elpais.com/efurom1

- Saramago: compromiso y Literatura, de Carmen Guarddón
http://lacomunidad.elpais.com/crguarddon/posts

- 'Pilar’, de Fernando Solera: http://fernandosolera.com/-

- A Saramago, Psiquiatra de familia: http://lacomunidad.elpais.com/psiquiatradefamilia/posts

- Saramago, de Arco: http://lacomumidad.elpais.com/tuttifrutti/post

- Saramago y el derecho a la rebelión, de Merhum:
http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/merhum

- José Saramago como Blogger:
www.ciudadanomorante.eu

- La traducción de Europa según Saramago, de Alejandro Palomino: http://traduccionlenguadeeuropa.blogspot.com/

Mi padre y Saramago, de Bernardo Ramos Vañó 
http://bramosv.blogspot.com/2010/07/jose-saramago.html