Cosmopolites

Arran del Procés català i la resposta autoritària del govern espanyol, s'ha convertit en un lloc comú d'una certa esquerra benpensant (possiblement no tan a l'esquerra ni tan benpensant) declarar-se cosmopolita i utilitzar aquest concepte com un instrument de defensa davant les reivindicacions separatistes. Amb aquesta suposada actitud neutral davant el dret de les nacions, s'han permés qualificar el nacionalisme com una lacra de l'Europa del segle XX (entenent sempre per nacionalisme el nacionalisme reivindicatiu de les nacions oprimides). Alguns fins i tot han invocat el mateix Marx, acusant d'aquesta manera al nacionalisme de burgés i elitista i poc interessat per les condicions laborals i econòmiques de les classes populars. 

La veritat que l'argumentació que acabe de reproduir és defensada per intel·lectuals molt valuosos, però parteix d'una sèrie de pressupostos viciats de base i d'uns prejudicis assumits sense la més mínima autocrítica ni esperit escèptic. Perquè el cosmopolitisme va ser una actitud defensada per una sèrie de filòsofs, els estoics i els cínics, davant d'un poder imperial inabastable i intocable, i no significava desarrelar-se de les nacions sinó de la societat mateixa. Va ser un crit d'impotència davant la impossibilitat de participació política en un context imperial i totalitari. A l'Atenes clàssica hauria estat impossible, perquè el sentiment de pertinença comunitari era la condició prèvia de la realització personal. És a dir, necessitem sentir-nos membres d'una comunitat que entenem com a nostra, i en la que podem incidir políticament, per tal de convertir-nos en persones completes. El ser humà viu en societat, i la societat comença per allò més pròxim i, a partir d'aquest arrelament nacional, pot estendre's a una comunitat més ampla, al món, a través de la solidaritat.

Per això resulta tan absurda aquesta invocació al cosmopolitisme, perquè aquest no és més que el reconeixement d'un fracàs comú, d'una impossibilitat de convivència política i, per tant, representa el replegament comunitari al cercle més privat de convivència; la família, els amics. Dir-se cosmopolita en l'actual situació de l'Estat Espanyol significa acceptar el fracàs d'una Espanya que es deia plurinacional, però que ha esdevingut Nacional a seques. Amb aquesta suposada adscripció al cosmopolitisme només s'aconsegueix amagar el caràcter Nacional d'aquesta Espanya truncada, al que no se l'acusa mai de nacionalista, mostrant d'aquesta manera el prejudici de base del que parteixen. Només consideren nacionalistes les reivindicacions dels pobles oprimits, perquè els que dominen i oprimeixen no necessiten reivindicar el seu nacionalisme, ja el tenen imposat de manera implícita, acceptat de manera "natural", respectat per la força gràcies als instruments de poder que controla.
I això és el que veritablement ha estat la pesta de l'Europa del segle XX, la incapacitat dels nacionalismes dominants de permetre o admetre la possibilitat d'una convivència política entre diferents sentiments nacionals. Quan el poder perd la raó i el control ideològic, només li queda la força i no té cap remordiment en utilitzar-la expeditivament. I aquest fet és el que ens mostra la història europea del segle passat i això ens mostra la reacció de l'Estat Espanyol davant del procés democràtic i legítim del poble català.
I per acabar, Marx hauria estat d'acord amb un procés nacionalista democràtic que aconseguira sumar
a una part de les forces burgeses en la lluita contra el poder estatal, administrador màxim del capitalisme triomfant. Altra cosa hauria estat la discussió posterior, la de quin tipus d'Estat cal construir una vegada aconseguit. Però això és un altra discussió.

La caverna blavera

Sembla ser que els cavernícoles blaverots ixen de la cova. Els successos de Burjassot arran dels actes d'homenatge al  Mural del País Valencià d'Estellés, la prohibició del terme País Valencià per part de les Corts o la campanya que el "diario Las Provincias, tu ru rú" (aquest no el pensar enllaçar, ho sent, si no em creieu el que us vaig a contar, ho busqueu vosaltres) porta endavant contra els centres públics d'ensenyament, amb acusacions de manipulació i propaganda catalanista, marquen l'inici d'una estratègia de reviscolament del blaverisme més recalcitrant.
El "diario Las provincias tu ru rú", en un exercici de periodisme d'imaginació, genera les polèmiques, les continua i les conclou segons els seus interessos, no siga cosa que la realitat els arruïne un bon titular. El periòdic (!), en connivència amb les NNGG del PP (que no semblen massa preocupats per la desocupació juvenil), ha atacat centres educatius i professorat amb l'excusa de defensar la llibertat ideològica i de protegir no se sap ben bé quins ideals. Si analitzem un poc les notícies, ens adonem que són d'aquelles dirigides al seu electorat. Són informacions suposades destinades al consum intern, i difícilment es poden contrastar, ni falta que els fa, perquè els seus lectors esperen coses com aquestes per confirmar els seus prejudicis ideològics. Es tracta, només, de mobilitzar el seu electorat que, al pas que va la cosa, estan pensant-se acudir a les urnes les pròximes eleccions.
No ho dubteu, si els poca-solta aquests trauen la senyera a passejar és perquè tenen l'aigua al coll. Des que havien guanyat la batalla de València i Unió Blavenciana havia desaparegut del mapa polític fagocitat pel PP valencià, que no obrien la boca. Però ara, amb la desfeta electoral que els espera, el desànim que condeix entre el seu electorat i la manca crònica i absoluta d'idees, no els queda més que recuperar el capot per vore si els bous envestim.
Però no podem caure en la seua trampa, no som bous, ni ens xuclem el dit. El problema de fons d'aquesta moguda incentivada des de la dreta valenciana no és altre que la constatació que, malgrat haver perdut la batalla de la transició i la dels símbols, continuem vius, i més vius que mai. L'ensenyament en valencià continua en marxa, la música en valencià ha esclatat, la literatura en valencià està reconeguda a tot l'àmbit catalanoparlant, no hem oblidat la quatribarrada, ni han aconseguit eliminar el terme País Valencià, i menys encara l'aspiració a aconseguir un país digne, valencià i independent. Fins i tot moviments polítics que poden vehicular aquestes aspiracions estan en auge, Compromís i Esquerra Unida poden forçar un dubitatiu PsPV a defensar el que sempre ha cregut i mai s'ha atrevit a reivindicar. Més a l'esquerra, continua la vida, malgrat tot. I això els fa por.
Justament per tot això no podem caure al parany de reobrir una baralla esgotada. A nosaltres no ens interessa traure a passejar la mòmia, discutir sobre la bandera, el nom del nostre país o la llengua que parla, ho tenim ben clar i ho utilitzem amb normalitat sense complexos. Són ells, els que no parlen valencià ni es senten, els interessats en reobrir aquesta discussió artificial. Ells la van crear als anys 80, ells la van callar als 90 i ells són els que la volen reobrir en ple segle XXI. Però nosaltres no, nosaltres hem de continuar cantant, escrivint, llegint, parlant, treballant, estimant, lluitant, ensenyant, aprenent en valencià, amb la plena consciència que ens escolten en català.
L'estratègia no pot ser altra que anar endavant, sempre endavant, com canten els Obrint Pas, sense cedir a les amenaces ni a les pressions, però no donant-los més importància de la que tenen; cap.

Hispània

La producció televisiva d'Antena 3 "Hispania" ha resultat un èxit d'audiències. Tant, que fins i tot han decidit mantenir viu a Viriato i continuar amb una altra entrega. La sèrie no està mal, una producció espanyola amb ínfules de superproducció en la qual el cartró pedra sembla més acartonat que als "peplum", unes lluites d'opereta i una actuació digna (dins de la dificultat dels guions) dels actors espanyols. Però no és la qualitat de la sèrie del que volia parlar, sinó més aïna d'una escena del últim capítol que em va colpir especialment.
És evident que la tria de Viriato com a personatge històric per tal de recrear les seues aventures en una sèrie televisiva no és innocent. En molts llibres de text del franquisme se'l presentava com el primer espanyol. Però com que vivim en democràcia i ell era el líder de les tropes lusitanes, doncs semblava que no anaven a posar l'èmfasi en l'espanyolitat peninsular. Però, com dic, a l'últim capítol, quan les tropes lusitanes vencen contra tot pronòstic les romanes, un dels guerrers crida "Viva Hispània". Efectivament la incongruència històrica és monumental, perquè si cridava Hispània, que era una denominació romana, semblaven romans aclaman la seua província, i si era lusità no crec que tinguera consciència d'Hispània.
Però no, es tracta d'una d'aquells aspectes a través del qual es construeix la consciència col·lectiva d'una nació i del seu sentiment nacional, i Espanya, d'això, en sap un munt. La memòria històrica col·lectiva és imprescindible per tal de forjar el sentiment col·lectiu i, en aquest cas, els productors de la sèrie han vullgut donar una ajudeta al nacionalisme espanyol.
En fi, ja ho sabeu, l'entitat Hispània existia molt abans de la Reconquesta i ja es trobava latent al cor dels primers homo sapiens que poblaren la península. Virtuts del nacionalisme dominant.

Cosmopolites

En el post anterior ha sorgit el debat sobre el cosmopolitisme. Es tracta d'un idea agradable, que acumula poques crítiques, tant per la dreta com per l'esquerra, però potser per això pense que inclou algunes trampes. La idea d'una pàtria mundial, la reivindicació del cosmopolitisme universal, apareix associat al reconeixement dels drets de ciutadania sense distinció de fronteres i aquesta és possiblement l'aportació més valuosa de la idea cosmopolita. Fou Crates, el filòsof grec, qui va dir que la seua pàtria era el món, i que no tenia alcàsser ni muralla. I Diògenes de Sínope va emprar per primera vegada el terme “cosmopolita” en el sentit original, ciutadà del món. Aquest esperit és el que va voler recollir les Nacions Unides en aspirar a convertir-se en el germen d’un estat mundial que havia de minimitzar les diferències entre els països que la constituïen. Era l’impuls cosmopolita amb el qual els primers grecs van concebre l’ésser humà, com un ciutadà del món, i no d’aquesta ciutat o aquella nació. Els cosmopolites grecs van llançar una llavor que els il·lustrats van recollir i van procurar estendre a tota la humanitat. Aquesta és una de les principals aportacions del pensament modern: la concepció de la raça humana com una única espècie unida per vincles fraternals. Per a refermar-ho, van introduir el valor de la fraternitat o la solidaritat, que pretenia demostrar que, més enllà dels vincles de sang o familiars, d’origen, naixement o religió, tota la humanitat pertanyia a una mateixa família: l’espècie humana.
Ara bé, aquesta reivindicació oblida que els humans sóm éssers radicalment socials, que naixem a un pais, parlem una llengua i compartim una cultura. Si els drets universals no reconeixen la possibilitat de viure lliurement aquests trets identitaris, es converteixen en una imposició intolerable i contrària als seus principis. En molts casos, el cosmopolitisme s'ha convertit en totalitarisme i anulació de les diferències, i és difícil identificar-se com a cosmopolita si tens els tancs a la porta (com a Palestina) o et resulta difícil expressar-te en la teua llengua (com a casa nostra). 
Per això cal reivindicar un cosmopolitisme obert que garanteix els drets universals, però no utilitzar aquesta excusa per menysprear o violar les reivindicacions identitàries basades en uns sentiments nacionals legitims i necessaris

Espanya!

La recent victòria de la selecció espanyola de futbol ha desfermat un esclat de nacionalisme espanyol. Banderes espanyoles als balcons, versions pop, rock o folk de l'himne sense lletra, boques plenes amb el nom de l'estat, orgull de ser espanyol i cridar-ho sense embuts. Totes aquestes manifestacions nacionalistes s'han convertit en lloc comú en un context en el que era poc menys que vergonyós reconéixer aquests sentiments, tret de ser fatxa reconegut. I tot això coincidint amb la manifestació contra la sentència de l'estatut i en plena campanya de desprestigi dels nacionalismes no espanyols.
Malgrat tot, crec que l'esclat espanyolista produït pel futbol és prou intranscendent. Es tracta d'un nacionalisme buit, aparent, sustentat només en els símbols, però clarament a la defensiva i sense programa ni projecte conjunt. El mateix fet d'idolatrar "la roja" demostra fins a quin punt han buidat de contingut els símbols, i els han descarregat de cap referent polític, ideològic o social. Trobar espanyoles penjades als balcons produia un somriure fluix clarament despolititzat, i la vulgarització de la seua utilització -amb bous, escut o gallina- li restava caràcter identitari.
No crec que tot aquest esclat tinga una continuitat més enllà d'aquest mundial i, potser, cada vegada que jugue aquesta selecció de catalans, bascos, canaris i algun espanyol. Ha estat molt més important la resposta catalana, més carregada de referents polítics i amb una base social estructurada que recolza un projecte amb un sentiment identitari clarament definit.