Els Sofistes a l'era de l'idiotisme digital

Els Sofistes van ser els mestres de ciutadania de la Grècia clàssica. Convençuts demòcrates, ateus i escèptics, educadors d'ètica pràctica, saber polític i de les eines innovadores que la nova societat democràtica requeria. Ensenyaven a parlar en públic, a discutir sobre temes morals, a convéncer dels arguments propis i a fer discursos atractius i engrescadors. Van representar una autèntica revolució en les maneres d'ensenyar i pensar. Ells són els autèntics pares de la filosofia actual, i no el Sòcrates conservador que renegava de les noves eines de comunicació i de la democràcia populista.
És cert que des del mateix moment en què van començar a

intervenir en la vida social grega, van rebre crítiques de totes bandes, des del costat conservador per apostar clarament i sense ambigüitats per la democràcia i, a més, per empoderar les noves generacions proporcionant-los les eines d'expressió i comunicació necessàries per desenvolupar aquest model polític.  Des del seu costat demòcrata van ser utilitzats per sectors interessats que volien dirigir l'opinió pública ciutadana en el seu profit, els demagogs al servei dels poders econòmics. I per part dels conservadors dissimulats, com Sòcrates, que plantejaven una tercera via impossible entre el vell model aristòcrata i la democràcia, van ser ridiculitzats en fabricar un model que confonia els mestres amb els demagogs. El resultat ha estat l'oblit interessat i el menyspreu acadèmic.

Potser ara siga el moment de reivindicar la seua figura. En un model de crisi democràtica, els seus ensenyaments són més útils que mai i es fa necessària la seua visió igualitària del poder, el seu sa escepticisme i un ateisme que proporcione a l'ésser humà la direcció de la seua vida. A més, els sofistes moderns no dubtarien en utilitzar les noves plataformes comunicatives en benefici de la lliure expressió d'idees i propostes. Lluny de les propostes economicistes dels influencers o experts en màrketing comunicatiu, els sofistes moderns busquen posar a l'abast de tothom l'ús de les xarxes digitals amb la intenció d'aprofundir en una democràcia vertaderament popular i igualitària. No ho dubteu, els sofistes moderns tindrien Twitter i Instagram i ensenyarien les noves generacions a pensar i passar a l'acció tot utilitzant-les.

En aquesta línia he escrit l'article "Ensenyar a pensar a qui no vol aprendre’n. O com innovar en l’ensenyament de la filosofia en l’època de l’idiotisme digital" aparegut a la revista de filosofia del País Valencià Quaderns de filosofia, Vol 4, no. 1 (2017). 

Tolerància zero

Per Setmana Santa abunden les campanyes de la DGT sobre la seguretat al tràfic. Tolerància zero amb l'alcohol, amb la velocitat, amb les imprudències. Es tracta d'una estratègia tremendista que té ben poc a veure amb la realitat, però que deixa les consciències tranquil·les i la imatge impecable. El lema s'ha utilitzat en molts altres aspectes amb intencions ben lloables, "Pobresa zero", "Tolerància zero contra el maltractament", "Zero drogues", "Zero contagis" i molts altres exemples.
Certament, com a ideal, sembla una idea atractiva, perquè podem pensar que és més fàcil lluitar de manera total i absoluta contra qualsevol aspecte dolent de la nostra vida, i que oposar-li un enfrontament total és més factible que negociar amb l'enemic. Però la realitat és ben altra, i aquest tipus de campanyes només generen frustració i sensació de fracàs.
Perquè, siguem realistes, sabem ben bé que en cap dels casos que hem anomenat és possible arribar a

eliminar aquest tipus de conductes. Seria desitjable? No ho sé, potser en algun cas concret, però no en tots, perquè justament allò que ens diferencia als humans de la resta d'espècies és la nostra capacitat de dirigir-nos cap a l'abisme de manera implacable i conscient, o decidir escapar en l'últim moment.
A més a més, els efectes d'aquestes campanyes són contraproduents a mitjà i llarg termini. Potser a curt termini reforcen la moral i ens carreguen de bons propòsits, però una vegada traspassada la primer barrera, tendeixen a reforçar una rendició total. Seria més efectiu treballar la mesura i el control personal, reforçar la capacitat d'anàlisi i elecció personal i deixar en mans de l'elecció individual la proporció justa per a les nostres circumstàncies. Però això no ven entre el gran públic, queda millor dir que la DGT s'oposa radicalment a la velocitat en la conducció (mentre permet cotxes de més grans cilindrada) o que el ministeri de sanitat persegueix el contagi zero de malalties de transmissió sexual (mentre redueix els programes d'educació sexual) o que el ministeri d'igualtat (si existís) lluita contra el maltractament de manera radical i absoluta (mentre redueix els programes d'atenció a dones maltractades). Efectivament, és molt més barata una bona campanya amb grans principis i ideals irrenunciables, que una acció efectiva i pautada per tal de reduir els efectes d'aquestes lacres.

El problema és que, de vegades, exportem aquests ideals a la nostra vida personal, i ens plantegem límits infranquejables o ratlles que no podem permetre traspassar. És un error, perquè justament els humans acabem acostumant-nos a tot, fins i tot als camps de concentració, les presons o l'esclavitud, i els límits que ens havíem plantejat com irrenunciables salten pels aires quan les circumstàncies canvien.  
No acabe d'entendre perquè les autoritats competents i fins i tot nosaltres mateix, no confiem més en la capacitat de judici i aprenentatge de les persones. No acabe d'entendre perquè no volem adonar-nos que l'educació personal és alguna cosa més que una prohibició radical, que consisteix en aprendre a mesurar les circumstàncies personals i a valorar les diferents opcions que tenim al nostre abast, i triar la menys dolenta o aquella que ens proporcione més avantages. Seria més útil i, sobretot, més realista, més tolerant i comprensiu amb les realitats vitals que cada persona ha de viure al llarg del seu transcurs vital per aquest món. Potser reforçar la capacitat d'elecció i decisió personal reforçaria la confiança i l'autoestima de cada un de nosaltres i ens ajudaria a construir una humanitat imperfecta, però un poc millor, només un poc.

9 barris cabrejada

Aquest cap de setmana han estat per Benimaclet Xavier Artal (President de l'associació barcelonina Bidó de 9 Barris), Antonio Alcàntara (educador) i Carlos Pérez (educador del Kasal Jove de Roquetes). Van compartir amb els veïns del barri el seu projecte en una xerrada divendres al Centre Social Terra i un taller dissabre a l'Associació de veïns.
Es tracta d'un projecte de gestió comunitària amb moltes vessants, amb l'Ateneu Popular 9 barris com a buc insignia, però amb projectes col·laterals molt interessants, com el Kasal jove, 9 barris cabrejada o no a la incineradora de Lafarge. Tots els projectes tenen un fil conductor ben interessant, l'empoderament de la ciutadania de la gestió cultural i ciutadana del seu entorn més pròxim. A l'Ateneu gestionen de manera comunitària un pressupost cultural de quasi sis zeros, que destinen per decisió ciutadana a tallers de circ per a menuts i grans, representacions teatrals i literàries, dinamització cultural de base i més esdeveniments que comparteixen la participació social i la dinamització ciutadana com a eix vertebrador. Ells funcionen a l'inrevés del que normalment fan els polítics als nostres pobles, primer detecten o generen una necessitat en la ciutadania i després ofereixen la seua satisfacció. D'aquesta manera la cultura satisfà una necessitat social d'expressió i no es limita a ser un aparador passiu de gran cultura feta per elits amb interessos allunyats del públic.
Al Kasal Jove de Roquetes s'organitzen joves del barri des de les seues inquietuds; l'skate, la música o l'atur generen sinèrgies que troben un mitjà d'expressió des del Kasal, però que ells mateix posen en marxa, fugint sempre d'un model paternalista o conmiseratiu i proposant solucions i accions imaginatives.
Els desnonaments, la lluita contra la incineradora, els bancs d'aliments o els autobusos urbans són altres dels problemes que tenen al barri i que, des de Bidó de 9 Barris conflueixen en reivindicacions que unes vegades són escoltades per les autoritats municipals o autonòmiques i altres cristalitzen en plataformes de protesta ciutadana i de reivindicació popular.
Es tracta d'un model de democràcia directa, de gestió comunitària veïnal i d'organització social que demostra que la participació es construeix des de la base i que quan s'inicien dinàmiques participatives, la capacitat d'intervenció i eficàcia augmenta de manera exponencial. Als polítics, normalment, no els agrada massa aquest empoderament ciutadà, però estan equivocats perquè justament açò és la democràcia i d'aquesta saba es nodreix la seua vitalitat.
Quina enveja sana ens van fer els companys de 9 barris!

Comunitarisme a la valenciana

El comunitarisme és una concepció de la ciutadania que basa la seua força en el fet que els seus ciutadans han de compartir uns referents morals, religiosos, lingüístics i culturals per tal de perànyer a la comunitat civil i rebre els avantatges que proporcionen els drets de ciutadania. Fins ací, res a dir, perquè aquesta concepció aconsegueix, en alguns casos, una unió social envejable i la reducció de les diferències dins de la societat. El problema apareix quan aquest comunitarisme es vol implantar en una societat multicultural, amb diferents comunitats convivint al seu si, perquè aleshores es pot permetre la diversitat i respecte de cada comunitat ètnica al si de l'estat o fer sobreeixir una de les visions socials, normalment la dominant, que pretén esborrar a la resta. És quan es parla d'integració, examens d'accés a la ciutadania per a nouvinguts i cohesió social per damunt de drets fonamentals.
Aquest últim sentit és el que ha adoptat la política del PP al País valencià, i la de Rajoy a l'estat. Es tracta d'una aposta absolutament destructiva, perquè la seua estratègia porta a una descomposició social que està convertint l'espai ciutadà en un terreny de combat amb postures irreconciliables. Mesures com l'afavoriment de l'escola concertada, convertida en una espècie de regne alternatiu amb ideari propi, l'arraconament del valencià al nostre país, al que sembla volen deixar com una curiositat folklòrica, la negativa a impartir o rebre una assignatura general d'educació per a la ciutadania amb l'excusa de la violació dels seus principis, el blindatge dels casos de corrupció excusant-se en el veredicte de les urnes, la utilització de l'aigua o la taronja com a referents simbòlics exclusius de la dreta, o la imposició d'una visió religiosa dominant per sobre de la resta, està conduint a enfrontar la societat civil de manera irreconciliable.
Sembla que tots aquells que no estan amb ells, estan contra ells, que qui no combrega amb les seues creences i valors morals no mereixen existir. El resultat pot ser dramàtic perquè genera frustració en una part de la societat i ànsies de revanxisme en l'altre, i en els dos casos, destrucció de la convivència ciutadana baix d'uns mínims ètics compartits.
Concebir l'estat des d'un punt de mira comunitarista, en el qual s'entén la pertinença com una coincidència de creences i valors religiosos, és una aposta que pot rentar electoralment si ens dirigim a la comunitat majoritària, a la que se li reforcen els seus trets identitaris i, per tant, la identificació amb el partit corresponent, però que pot portar conseqüències dramàtiques. La proposta de Rajoy, ahir a la convenció del seu partit, anava en aquesta direcció, un missatge liberal a ultrança que amaga una identificació forçada amb una visió d'Espanya. Per exemple, afirmava que els socialistes també tenen dret a crear els seus col·legis concertats, si volen, com si l'escola fora la creació d'uns guettos identitaris i no la potenciació d'uns referents comuns convivencials.
Mala barraca, i les perspectives no són gens optimistes, ni per als indígenes autòctons ni per als nouvinguts, que poden veure retallats els seus drets en nom de la integració social i comunitària.

Saramago i la ciutadania lúcida

 (Versión en castellano)
Sabíem, perquè Saramago ens ho havía contat a l' "assaig sobre la ceguesa", que la intolerància i l'autoritarisme converteixen la ciutadania en una massa desorientada i òrfena, que perd la consciència i desemboca directament en l'absolutisme, el terror i l'opressió.
Però què passa quan la ciutadania esdevé lúcida, activa, decidida, organitzada i estrictament cívica? Aquesta hipòtesi és la que planteja el nostre autor a l' "assaig sobre la lucidesa". Què passaria si una ciutadania responsable i conscient decidira votar de manera massiva en blanc? Entendrien els nostres polítics el missatge de regeneració, pulcritud i honradesa que els dirigeix? Segons Saramago, decididament no. Perquè la resposta dels governants davant d'una protesta pacífica, democràtica i ordenada és més repressió, corrupció, conspiració per mantenir-se en el poder i desconfiança. Les primeres mesures dels governants del país imaginari de Saramago, són repetir les votacions, decretar l'estat de setge, enviar la policia a inflitrar-se entre la població per espiar-la, detenir indiscriminadament ciutadans innocents, fugir de la capital i enviar l'exèrcit. Tot excepte reconéixer el clam cívic de la ciutadania, qualsevol cosa tret d'escoltar la demanda de transparència i civisme. Al final, la lucidesa del poble esdevé ceguesa dels polítics, i el terrorisme d'estat fa la faena que la democràcia no admet. Sembla que la democràcia és impossible i que els límits d'un sistema que es vol obert i tolerant són la tranparència i el control del poder.
Què farien els nostres polítics, els d'ara, davant d'una rebel·lió similar? Acceptarien el seu fracàs i deixarien pas a una regeneració democràtica? Malauradament, els indicis que tenim, apunten a que no, a que la seua resposta seria similar a la dels polítics de Saramago. De fet, a hores d'ara, al País Valencià, tenim un president de la comunitat i tots els presidents provincials pendents dels tribunals, i sembla que no passe res. I a les diferents convocatòries electorals (sobretot a les europees) cada vegada es vota menys, i això no sembla preocupar els elegits. Tampoc els lleva la son la baixa tensió política, amb un menfotisme generalitzat que disminueix el control ciutadà i deixa mans lliures per a actuacions poc democràtiques. Més que cecs, es fan els sords, i accepten aquella dita del "mentre va el carro fa soroll", i nosaltres continuem manant.
Ara bé, també és cert, tot s'ha de dir, que no tenim una ciutadania tan conscient i responsable com la de la novel·la de Saramago. Més aïna al contrari, semblem viure al país de la ceguesa, on tot val i tos ens té igual, i per això també tenim aquesta ficció de democràcia que simula una transparència opaca i un poder suau, però que no dubta a descarregar tota la seua ràbia contra els ciutadans crítics.
Si voleu saber més sobre Saramago, podeu visitar aquestos blogs amics:
- Saramago: esa dulce mirada portuguesa, de Gloria Fernández http://lacomunidad.elpais.com/gloriainfinita/posts

- El que calla, muere y dice, de Lisi Prada
http://lacomunidad.elpais.com/lisiprada/posts

- Saramago el humano, el escritor, de Trasindependiente: http://lacomunidad.elpais.com/trasindependiente/posts

- Saramago, blogger, de Blas F. Tomé:
http://lacomunidad.elpais.com/blasftome/posts

- Saramago creía en Obama, de Jaime García:
http://enclaveinternacional.wordpress.com/

- La Iberia de Saramago, de Encarna Hernández:
http://encarnahernandez.wordpress.com/

- Saramago de Fernando María:
http://lacomunidad.elpais.com/fernandomaria/posts

- Saramago i la ciutadania lúcida. de Enric Senabre
http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/

- Saramago, maestro de la literatura, de Cástor Olcoz:
http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/sixto-l-hotmail-com

- Saramago y la Unión Ibérica, de Emilio Fuentes: http://lacomunidad.elpais.com/efurom1

- Saramago: compromiso y Literatura, de Carmen Guarddón
http://lacomunidad.elpais.com/crguarddon/posts

- 'Pilar’, de Fernando Solera: http://fernandosolera.com/-

- A Saramago, Psiquiatra de familia: http://lacomunidad.elpais.com/psiquiatradefamilia/posts

- Saramago, de Arco: http://lacomumidad.elpais.com/tuttifrutti/post

- Saramago y el derecho a la rebelión, de Merhum:
http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/merhum

- José Saramago como Blogger:
www.ciudadanomorante.eu

- La traducción de Europa según Saramago, de Alejandro Palomino: http://traduccionlenguadeeuropa.blogspot.com/

Mi padre y Saramago, de Bernardo Ramos Vañó 
http://bramosv.blogspot.com/2010/07/jose-saramago.html 

El sabor de la ciutadania

El sabor de la ciutadania ha estat l'inici, el punt de partida, però una ciutadania proactiva exigeix més, exigeix una vigilància constant, un anàlisi exhaustiu, una crítica desperta. Això és el que pretenc fer des d'aquest bloc. Analitzar el present, comentar les notícies més cridaneres, fer-me ressò dels avanços i retrocesos en la construcció d'una ciutadania democràtica. Espere aconseguir-ho, si més no, en certa mesura.