6/29/2022

És l'hora de l'educació. Acabem fartes!


El professorat acaba el curs molt cremat. Ha estat un any difícil; amb mascaretes, incerteses, avís de nova llei i nous currículums que no arriben mai, horaris adaptats i esforços extra per integrar l'alumnat amb seqüeles d'una pandèmia que sembla haver-nos deixat però continua ben present. Amb aquest panorama, Marzà ha transitat a ocupacions més urgents i ha estat substituït per Raquel Tamarit, a la qual s'han dirigit els sindicats educatius per exigir unes mesures que són imprescindibles per mantenir la qualitat educativa.

La FECCOOPV ha organitzat una concentració a les portes de la

Conselleria d'Educació amb un reguitzell de reivindicacions que mostren la necessitat de solucions a problemes que poden anquilosar-se i posar en risc el sistema educatiu valencià, mentre, l'STEPV ha plantejat a la

Consellera un pacte per a negociar aspectes d'ensenyament públic no universitari i d'ensenyament privat concertat.

Les seues reivindicacions coincideixen en exigir una baixada de ràtios, que és una d'aquelles coses que no hauriem d'haver oblidat mai dels temps de pandèmia. Passem pàgina massa ràpid i no aprenem d'aspectes que, en temps d'adversitats, s'han mostrat efectius. La reducció d'alumnat per aula, degut a l'alternança en l'assistència i al reforç de personal

covid, ha mostrat que l'atenció individualitzada ajuda a conciliar la diversitat i col·laborar en un aprenentatge personalitzat amb més garanties d'èxit. Però de seguida s'ha volgut oblidar i l'eliminació del professorat de recolzament ha tornat als 30 alumnes per aula i a les mateixes dificultats per posar en marxa les recomanacions que la mateixa Conselleria exigeix en sentit teòric a través de la legislació i impedeix en la pràctica per la seus dotació material i personal. Per això aquest aspecte s'ha de veure reforçat amb més recursos de personal i augment d'inversió educativa.

Un altre aspecte en què coincideixen és en la reducció de la burocràcia als centres, aspecte aquest que facilitaria la funció educativa per tal de centrar-se en l'important, atendre l'alumnat de manera directa i efectiva.
L'actualització salarial del personal docent és també una

reivindicació comuna i lògica en l'actual context d'inflació desbocada. No es pot exigir als treballadors i treballadores que paguen els plats trencats de l'absència d'una política de contenció de l'augment dels preus de l'energia i altres productes bàsics.
La dignificació de les tutories és una reivindicació de la FECCOOPV que, de segur, serà assumida per la resta de sindicats, perquè si una de les ocupacions dels i les docents ha vist augmentada la dedicació necessària és la de tutoria. Seria de justícia que es reconeguera a efectes econòmics i/o de reducció d'altres càrregues laborals per tal de recompensar i facilitar aquesta dedicació vital en el nou context educatiu.
La no imposició obligada dels àmbits, és també un aspecte que la Conselleria hauria de replantejar-se. Parlant des de la convicció i el compromís amb la innovació educativa, hem d'afirmar que aquesta s'ha de construir des de baix, motivant i incentivant el professorat innovador i estenent i facilitant la implantació d'aquestes innovacions, i no des de la imposició des de dalt, que només genera malestar i efectes més perniciosos que positius.
A aquestes reivindicacions hem de sumar mesures per millorar les condicions de treball dels tribunals d’oposicions, introduir als centres educatius les figures d’educador/a social i de contenció, la reducció de càrrega lectiva del professorat major de 55 anys o la reducció de jornada per interès particular, entre d’altres reivindicacions.



L'STEPV afegeix l'augment de la presència del valencià com a llengua vehicular en el sistema educatiu, un aspecte que després de la introducció del plurilingüisme és vital per la supervivència de la llengua i un pacte d'estabilitat per al professorat interí, que també es presenta com a necessari en l'actual context de revisió de l'accés a la funció pública, les incerteses que genera i els possibles efectes no prevists que puga tindre.

Aquestes mesures són compartides per la majoria de treballadors i treballadores de l'ensenyament i representen un crit d'ajuda per tal de salvar el sistema educatiu valencià. Si realment es creu en polítiques d'esquerra, s'ha de prioritzar l'educació i la sanitat pública, i aquestes són propostes que haurien d'anar en la línia política de l'actual govern del Botànic i de la Conselleria d'Educació. Necessitem il·lusionar la ciutadania, aportar propostes que ens ajuden a creure en la política com una activitat transformadora, només d'aquesta manera s'aconseguirà parar la dreta i les propostes reaccionaries que proposa. 

5/07/2022

Les línies del diàleg


A L'illa. Revista de lletres, n. 80, he escrit la ressenya del llibre de Fani Grande, Les línies del diàleg

El llibre, editat per Bromera, és un recull d'articles escrits inicialment al blog de l'autora, El fémur de Eva, que aborden un seguit d'aspectes que segueixen d'actualitat tot i estar escrits la majoria d'ells fa uns anys, cosa que ens pot fer reflexionar sobre la complexitat de moltes de les qüestions que aborda i la capacitat de l'autora per tractar-los amb una amplitud de mires encomiable. 

Com dic a la ressenya, que podeu llegir a la revista o a la imatge final, els temes es tracten en un to directe i col·loquial que recorda l’origen digital dels mateixos i que, des de l’honestedat i el compromís, desenvolupen l’art de l’argumentació des de les causes socials més actuals, com el feminisme, la defensa de drets LGTBI+, la lluita contra el canvi climàtic, el suïcidi d'adolescents, l'assetjament escolar o la violència de gènere. 


La ressenya la vagi escriure amb el llibre en
impremta, però ara, amb ell a les mans i rellegit en el seu format final després d'una presentació desimbolta i dinàmica amb l'editor Gonçal López Pampló i la professora i amiga Cristina Marqués, a la 57 Fira del llibre de València, comprove que les expectatives despertades pel projecte inicial es confirmen amb escreix. 

Fani escriu bé, sap enganxar els i les lectores des de la primera línia, i el desenllaç no decep en cap moment. Els interrogants queden en l'aire i la interpretació es deixa oberta i respectuosa al procés de digestió posterior. Unes línies que obren el diàleg, s’esfilagarsen, es creuen, es perden i es retroben quan esdevenen pensament en moviment.



4/13/2022

Les lligues de debat com a eina educativa


La Xarxa Vives d’Universitats organitza les Lligues de debat universitària
(del 4 al 7 d’abril), de secundària i batxillerat (del 30 de març a l’1 d’abril,en col·laboració amb Escola Valenciana) i enguany, per primera vegada, la sènior (del 4 al 5 de maig). L’activitat consisteix en una competició dialèctica que enfronta equips de les diferents universitats que composen la Xarxa. En el cas de la competició de Secundària i Batxillerat es realitzen fases locals prèvies en cada universitat que enfronten centres educatius d’arreu del territori de parla catalana adscrits a cada universitat.

Els objectius fonamentals que busca la Lliga de debat son l’ús i el coneixement de la llengua catalana, el foment de la competència oral entre l’alumnat, la difusió del respecte, la tolerància i la contraposició argumentada d’idees i el treball en equip. En aquest context les competències comunicativa i ciutadana són les dues que es treballen de manera fonamental.

Aquesta competició s'organitza sobre un tema diferent cada edició (enguany «Cal posar límits a la ciència?» en la de Secundària i «És necessària una indústria farmacèutica pública a la Unió Europea?» en la Universitària) i cada equip ha de preparar discursos a favor i en contra i sotmetre's a les preguntes de l'altre equip, així com plantejar dubtes o assenyalar debilitats dels equips amb els quals debaten. En aquest sentit, l'activitat implica saber parlar en públic, però fer-ho amb arguments ben travats i, a l'hora, tenir el domini sobre el tema i la flexibilitat suficient per contestar preguntes de tots els tipus sobre els discursos exposats. Un exercici de preparació i investigació prèvia, però també de capacitat d'improvisació, flexibilitat i domini del tema. Una combinació ben difícil d'aconseguir, però que aporta un bagatge intel·lectual molt valuós dins del procés d’aprenentatge.

Saber argumentar a favor i en contra de qualsevol tema no és un simple exercici formal, sinó la única manera que tenim de valorar la consistència i encert d'ambdós visions dels problemes. No es tracta de realitzar un joc intranscendent sinó de partir de la convicció de què no tenim la veritat absoluta i per això volem conéixer totes les postures per poder jutjar amb coneixement de causa. Una escola de ciutadania ben útil per formar les generacions que han de decidir sobre les qüestions fonamentals que tenim plantejades.

L’activitat permet al professorat treballar de manera multidisciplinar i per projectes, ja que el tema proposat actua com a eix de treball i s’ha d’avaluar des de diferents punts de mira per aportar una argumentació rica i complexa. El fet de tenir com a objectiu participar en la competició real, aporta al procés educatiu el caràcter aplicat, significatiu i competencial que enriqueix qualsevol activitat educativa. A més a més, durant la fase de competició, concentrada en tres o quatre dies intensius i amb dedicació exclusiva, es produeix un procés d’acceleració educativa que enriqueix l’aprenentatge. Si unim la concentració de tots els participants en un mateix lloc (la universitat organitzadora), afegim un component afectiu i de relacions personals que potencien el procés i el fixen gràcies als aspectes emocionals.

El resultat és una experiència educativa única, ideal per motivar l’alumnat, tractar la diversitat i la inclusió, treballar les altes capacitats des d’una perspectiva integral i enriquir i accelerar el procés d’aprenentatge de manera generalitzada siguen quines siguen les característiques de l’alumnat participant. Animeu-vos a participar!


3/17/2022

Treballar menys per viure millor


El joc de la intertextualitat genera relacions virtuoses que superen les intencions declarades dels autors, però mostren connexions que no són del tot casuals. Això és el que passa amb els dos llibres de pensament de la col·lecció Bàsics Sembra, Quatre dies de Joan Sanchis i Intel·ligència Artificial de Vicent Costa i Enric Senabre. Amb tot, com diem, no sembla casual aquesta coincidència si atenem a la línia editorial consolidada per aquesta jove editorial valenciana. 

El llibre Quatre dies, de Joan Sanchis, aposta per reduir la jornada laboral i ajustar-la a quatre dies, seguint l'estela de reivindicacions sindicals que va aconseguir la vaga de la Cadanenca. El procés, consolidat al segle XX, va permetre reduir les hores de treball fins arribar a les 38-40 setmanals actuals, però des de mitjans d'aquell segle i inicis del XXI aquest procés s'ha interromput i, fins i tot, sembla haver eixit de l'agenda sindical, més preocupada per l'estabilitat laboral i el salari just. 

Sanchis reviscola aquesta reivindicació fonamental del procés de reconeixement dels drets laborals i l'adapta a les noves condicions econòmiques i socials, en les quals adquireix un sentit reforçat. Ara, més que mai, treballar menys és garantia de viure millor i de construir un món més igualitari i atent a les necessitats humanes bàsiques. Els avanços en l'organització del treball, les millores tecnològiques i una concepció renovada de les relacions entre treball i vida personal ens porten a plantejar-nos seriosament la necessitat de treballar menys per millorar la qualitat de vida. 

Les propostes del llibre estan fonamentades i argumentades en el funcionament del propi


sistema econòmic, que necessita un treball qualificat realitzat en condicions de seguretat i motivació òptimes i aquesta nova realitat ens condueix directament al treball agrupat en quatre dies. Els avantatges ecològics són evidents però, a més, també pot summar avantatges econòmics per a les pròpies empreses. 

En aquest procés de tecnificació del treball i d'incorporació de la robòtica al món laboral és on trobem aquesta intertextualitat enriquidora. Perquè normalment, com afirma Sanchis, ens enfrontem a aquest procés de robotització amb una perspectiva reactiva, ancorada en concepcions antiquades del treball:  

"El problema amb el qual s'enfronten moltes persones i autors en afrontar aquest dilema entre tecnologia i ocupació és que, en realitat,les seues possibles conseqüències ataquen de manera directa la centralitat del treball remunerat en les nostres societats contemporànies. Si el treball el realitzen les maquines, quin significat han de tenir ara les nostres vides?"

Però just aquest és l'error, perquè hem de renovar la mirada i plantejar el problema des d'una perspectiva renovada, proactiva i creativa, que responga amb propostes innovadores a solucions tecnològiques desconegudes fins ara. Per això és necessari construir: 

"una nova visió en positiu del futur, en què els protagonistes i els sobirans del nostre propi destí som nosaltres mateixos. Ni nosaltres, ni les institucions, ni la política, ni l'economia haurien de donar res per descomptat."

I és just en aquesta proposta atrevida i trencadora, on es produeixen les coincidències amb el llibre "Intel·ligència Artificial". Perquè ací es planteja la necessitat d'un canvi en la concepció del treball per tal d'incorporar la IA al món laboral de manera positiva i enriquidora. Si mantenim les actuals relacions de plusvàlua empresarial és difícil aprofitar els avenços en productivitat que aporta la robotització, però si canviem aquesta concepció i les mateixes distribucions dels recursos, podem adonar-nos-en com la introducció de la Ia en el món del treball pot ajudar a aconseguir la setmana laboral de quatre dies. Propostes com la Renda bàsica universal, el reconeixement del caràcter social dels guanys i la redistribució de la riquesa són mesures en les quals coincideixen ambdues propostes. 


Tenim els recursos tecnològics, coneixem els mitjans, el que ara ens cal és un nou contracte social que reconega el caràcter social dels guanys aconseguits en el procés de producció. Només replantejant les relacions de producció de manera equitativa podrem incorporar la robotització del món laboral de manera favorable per al desenvolupament social. No atendre aquestes demandes és condemnar-nos a la conflictivitat social producte d'una desigualtat injusta que en les modernes societats és intolerable i, a més, produeix efectes perniciosos que intoxiquen el progrés. 

Sanchis proposa mesures dialogades i consensuades entre empresariat, sindicats i administració. Tant de bo el camí puga ser democràtic i respectuós amb els drets humans dels diferents col·lectius implicats. Si bé, hem de recordar que els avanços en reducció de la jornada laboral produïts durant aquest procés no ha estat concessions gracioses de l'empresariat, sinó més bé producte de la lluita, el sacrifici i les exigències dels treballadors i treballadores, com el cas de la vaga de la Canadenca que es proposa com a fita emblemàtica d'aquest camí. 

2/25/2022

El gamberrisme justificat


Vivim al món de la prestidigitació, de la màgia enganyosa i mentidera, aquella que amaga el truc i potència la trampa, que ens fa creure en un poder superior, una connexió galàctica o la comunicació directa amb l'altra vida. Aquest és el món en què vivim i no ens n'adonem, lluitem contra conills que ixen de barrets, trucs que fan desaparéixer persones i mags i magues que ens venen una actualitat emmascarada. 

Amb aquesta perspectiva es fa difícil educar, quan l'alumnat creu realment que els problemes que veuen a la sessió de màgia es produeixen de debò, obliden que els conills que apareixen dels barrets venen d'una macrogranja contaminant, la persona que desapareix està explotada en un mercat laboral injust i els venedors de fum tenen el poder de fer desaparéixer els problemes que molesten. 

No veiem perquè no volem veure, perquè és evident que el responsable de la infelicitat i l'explotació és


aquella instància que no vol que mirem amb atenció, que ens distrau amb qüestions superficials, que culpabilitza aquell col·lectiu que és víctima de les mateixes circumstàncies socials i econòmiques que ells, que nosaltres, perquè tots assistim a la mateixa funció. 

Només des d'aquesta perspectiva s'entén que estem parlant de les feminazis quan el problema és la igualtat, de la memòria història quan del que es tracta és de desmemòria cruel, del moviment Lgtbi quan la qüestió es redueix al respecte. I mentre, el saqueig dels diners públics continuen amb impunitat, el desmantellament de la sanitat, les pensions i la sanitat va fent el seu camí sense observadors impertinents o de comunisme mentre el neoliberalisme salvatge va fent las seua faena. 


I, mentre, l'escola va fent, sense trucs ni trampes, desarmada davant unes màquines de comunicar que no dubten en utilitzar-los tots, que tenen gabinets d'estratègia i empreses de consulting que assessoren en els millors dels recursos per mentir. Davant dels successos de l'IES les Alfàbegues i l'agressió que ha patit Miquel Álvarez, haurem de recordar que l'escola no és una illa, que les seues valles són poroses, malgrat estar tancades, i que un titular tendenciós, una roda de premsa incendiària o una notícia descontextualitzada destrossa anys de treball, de prevenció i d'educació en valors. Més mal que bé, l'escola fa la seua faena en condicions ben complicades, però segueix, defallint a cada moment, dubtant de l'efectivitat de la seua actuació, però sense aturar-se. Perquè malgrat el gamberrisme estimulat per banderes i coartades ideològiques antiquades que passen per contestatàries, l'escola continua educant, i no pot ni ha de parar, potser algun dia, les diverses instàncies que eduquen la tribu (mitjans de comunicació, política, famílies...) se n'adonen que no la poden abandonar i que, per educar un individu, es necessita tota la tribu. 

12/30/2021

Moral de mascareta per davall del nas


Em fascina la gent que porta la mascareta per davall del nas, tapant-los només la boca, tot i saber, supose, que d'aquesta manera no serveix de res ja que pel nas ixen els mateixos aerosols que per la boca. Però ells i elles circulen per la vida amb una espècie de bula respecte de l'ús de la mascareta. Si t'atreveixes a preguntar et poden donar diverses respostes; que no poden respirar -com si a la resta no ens limitara la respiració de la mateixa manera-. que se'ls cau -el misteri és perquè als demés no ens cau-, o que no se n'han adonat -raó discutible quan passa de manera habitual-.

Jo, més aïna crec que es tracta d'una d'eixes conductes morals distractores o justificadores d'una actuació discutible o reprovables des del punt de mira ètic. D'alguna manera, amb aquest estil peculiar incompleixen una norma moral sense haver de qüestionar-se la seua correcció i sense haver de patir ni els càstigs ni assumir la responsabilitat de l'actuació. Aquest estil moral no qüestiona la norma general, la necessitat de portar mascareta en aquest cas, i l'assumeixen, però n'incompleixen les normes bàsiques d'ús, que consisteixen en portar-la tapant boca i nas. Amb tot, l'incompliment no és total, no deixen de portar-la obertament, actitud que els portaria a possibles sancions o haver de justificar el perquè de la seua postura i assumir-ne les conseqüències, per a ells i per a la resta de conciutadans en forma de contagi i malaltia. 

La postura de no portar-la es podria considerar com una objecció de consciència moral, discutible, però atrevida i clarament identificable. Però no, aquest estil és diferent, no es rebel·la contra una norma que consideren injusta - de fet, no sabem si la consideren injusta o correcta- sinó que simplement la incompleixen cobrint-se les espatlles d'una possible sanció. És una actitud hipòcrita, en la mesura que manifesten un acatament a la llei per al conjunt de la ciutadania, però una excepcionalitat personal en el seu cas. S'ha de portar mascareta, semblen dir amb la seua conducta, però jo la porte com em dona la gana, perquè soc especial o millor o superior. 

El pas a la universalització de la norma moral no el donen, perquè necessiten unes màximes especials adaptades a la seua circumstància personal. Ni des d'un punt de mira d'una moral deontològica -desitja que la teua màxima es convertisca en llei universal-, ni finalística o utilitarista -fes que les teues accions repercutisquen en un bé comú-, ni dialògica -no discuteixen la conveniència de la norma- ni tant sols de la virtut -perquè la seua conducta no és gens exemplar i ho saben-. Cap de les postures morals reconegudes, excepte la d'un egoisme moral descarat, justifiquen aquesta manera d'actuar, però la conducta persisteix malgrat tot. 


Aquesta actitud també té un reflex paral·lel en política, concretament en l'actitud d'una part ben identificable de l'oposició política, la d'aquella que té pretensió de governar en algun moment, que critica qualsevol mesura del govern, però no la desafia ni en proposa d'alternatives, més enllà de tot el contrari del que propose el govern, siga això el que siga. La postura negacionista la identifiquem clarament i ens podem oposar i construir barreres a la seua influència, però aquesta actitud del sí però no és més corrosiva moralment i amb els mateixos efectes sanitaris perniciosos. Es tracta, igualment, de defugir les responsabilitats dels nostres actes, en aquest cas polítics, i adoptar una postura despreocupada i irresponsable. 

Ja ho sabeu, poseu-vos bé la mascareta, si més no donareu un missatge clar a la ciutadania i us protegireu contra el virus de la hipocresia, moral i política. 

11/18/2021

En el dia de la Filosofia, cal més Filosofia

Article publicat a El diari de l'educació el dia de la Filosofia de 2021 


Hui és el dia de la Filosofia i, en un dia com aquest, els i les professionals de l'educació filosòfica exigeixen a les instàncies polítiques estatals i nacionals l'ensenyament dels valors democràtics i cívics mínims per conviure, l'ensenyament de la Filosofia en l'educació obligatòria. Si bé, és trist adonar-nos-en com aquestes instàncies continuen negant la necessitat de la Filosofia i condemnant-la un tercer dijous de novembre, un dia com hui en què fa vint-i-cinc segles va ser condemnat a mort Sòcrates. Però per entendre el problema en totes les seues dimensions, hem de fer un exercici hermenèutic i remuntar-nos a l'antiga Grècia, a l'Atenes democràtica del segle Vé a.n.e., la de Pèricles, la que es posa com a exemple polític iniciador d'un model participatiu i crític inspirador de les democràcies modernes.

Al diàleg Protàgores de Plató es discuteix sobre la necessitat d'ensenyar la virtut política, el que hui coneixem com ciutadania. Afirma Protàgores a 327a que a una ciutat on tocar la flauta fora una exigència imprescindible per viure en comú, tothom ensenyaria la seua descendència a tocar-la, sorgirien escoles que impartirien cursos i la ciutat dedicaria els seus esforços a mostrar-ne la importància a la ciutadania. I després el


resultat seria divers, algunes persones ho farien millor, i d'altres pitjor però, en conjunt, tota la ciutadania la tocaria de manera suficient i satisfactòria. De la mateixa manera, afirmava Protàgores, si a la societat democràtica volem obtenir uns mínims de 
convivència pacífica i respectuosa, unes normes ètiques bàsiques, hauríem d'implantar l'exigència de conéixer i dominar de manera mínima la virtut política i social, el que avui denominem convivència ciutadana, valors morals o mínims ètics imprescindibles. 


Des de postures ideològiques i pedagògiques oposades,
 Sòcrates va dedicar la seua vida a educar el mateix, la virtut política, tot i que des d'una perspectiva metodològica oposada a la dels Sofistes, amb el diàleg i l'autoconeixement. Aquest ensenyament va implicar-li una condemna a mort que no va voler eludir si havia de deixar de portar a terme la seua activitat educativa, perquè considerava que una ciutadania ben educada era garantia de cohesió i convivència social. Ambdues postures mostren que, més enllà de postures ideològiques concretes, una educació política participativa i conscient és necessària per formar una ciutadania democràtica i participativa. 

La desaparició de la reflexió filosòfica i, concretament de la deliberació ètica de la proposta


de currículum educatiu proposada pel Ministeri d'Educació per a la nova Lomloe és una mostra de desconeixement, sinó de mala intenció, pel que fa a la formació d'una ciutadania crítica i democràtica a les modernes societats actuals. L'assignatura de Valors cívics i ètics queda com l'únic racó dedicat a aquest quefer, però amb una dotació horària inicial d'una hora setmanal, situació clarament insuficient per enfortir una reflexió moral mínima. A més, abordar els valors ciutadans des d'una perspectiva contextual, com sembla proposar el currículum de l'assignatura, sense una reflexió ètica més general que aporte perspectiva, deixa sense comparació suficient la gestació de la pròpia consciència crítica. Tot i ser necessària, l'assignatura de Valors cívics i ètics, amb mitjans horaris i professionals suficients, ha d'anar acompanyada, en un nivell posterior, d'una reflexió ètica filosòfica que faça conscient a l'alumnat de les raons dels valors morals admesos socialment. Podríem dir que sense ètica i filosofia, la moral queda reduïda a una discussió de valors contextuals i personals sense possibilitat de creixement personal. Si no volem mantenir l'educació ètica com un complement de la Religió (com feia la LOMCE), haurem de convertir aquest àmbit de reflexió en un conjunt d'assignatures obligatòries i amb prestigi curricular i dignitat horària.

La discussió sobre els valors ètics i cívics des d'una perspectiva situada i contextualitzada en el moment actual, forma part de la necessària discussió moral que l'alumnat ha de fer per comprendre el món en què viu. Açò, és cert, es pot fer de manera transversal, a través de la tutoria i fins i tot es convenient que es faça des de diferents assignatures o de manera interdisciplinar a través d'àmbits. Ara bé, una reflexió més fonamentada, raonada i comparada només es pot fer des d'un àrea específica impartida per professionals formats a l'efecte, només es pot fer des de la disciplina filosòfica que comprén els Valors ètics i cívics i una posterior Ètica o una Filosofia amb un bloc específic dedicat a l'ètica. Sense aquest segon nivell, la reflexió moral transversal queda al mateix grau que les diferents postures morals religioses i consolida un Bla bla bla hipòcrita i, de vegades, cínic que l'alumnat capta de manera conscient i inconscient. 


Per això és tan greu la desaparició d'un àmbit pròpiament filosòfic de reflexió ètica dins de l'educació obligatòria, perquè deixa la ciutadania a mercè dels venedors de fum, dels traficants de valors i dels impulsors de falses veritats que es mostren com a autèntiques. Ens queixarem de la baixa qualitat democràtica de la nostra societat, renegarem de la facilitat amb què les xarxes socials proposen models tòxics i ens sorprendrem de l'arribada dels traficants d'ideologia que recorden el feixisme més recalcitrant. Però no podem oblidar que l'autèntic antídot contra les Fake news, que la vacuna contra la intolerància i les creences excloents, contra el masclisme i els discursos d'odi, no és altra que l'educació crítica i radical d'una consciència ètica formada personalment des de criteris ferms i reflexius. Tota la resta és fum, grans paraules acompanyades de fets menuts que sembren la desconfiança entre la ciutadania. 

No ho podem ignorar ni fer la viu viu, si volem una societat de flautistes, necessitem formació musical, si volem una societat de ciutadans i ciutadanes, necessitem formació ètica, i això no s'aconsegueix de manera màgica, cal invertir recursos, humans i organitzatius, demostrar que els valors que es proclamen es segueixen de manera efectiva i aportar les raons per les quals volem adoptar-los. Això o la hipocresia moral de què alguns se'n beneficien, No direu que no ho sabíem. 

13 anys de ciutadania per al Dia de la Filosofia


Hui és el dia de la Filosofia. Un tercer dijous de novembre del 399 a.n.e., la sentència sobre Sòcrates va ser executada, la cicuta va provocar el seu efecte i va matar el filòsof que es va oposar a abandonar la seua ocupació educativa, malgrat que aquesta postura li costara la vida. Sòcrates estava convençut que l'ensenyament filosòfic i ètic era fonamental per enfortir la ciutadania i aconseguir una societat de persones lliures i responsables que desenvolupen la seua activitat política en un marc democràtic. Els Sofistes, els primers mestres professionals de la història, també ho sabien i desenvolupaven el seu quefer coetàniament a l'atenenc, i amb el mateix propòsit, formar ciutadania crítica que participe en una societat democràtica. Hui, vint-i-sis segles després, tornen a expulsar els Sofistes d'Atenes i a condemnar Sòcrates a mort, o pitjor, a no ensenyar allò que es tan necessari per als éssers humans, la Filosofia.

Fa 13 anys, l'entrada en vigor de la LOE, introduïa una nova assignatura, Educació per a la ciutadania, L'assignatura va ser polèmica per les crítiques dels sectors de la dreta política i social i del catolicisme que la consideraven una intromissió en els seus principis morals i religiosos i acusaren el govern de Zapatero que la va posar en marxa d'adoctrinament. Amb tot, tampoc va ser rebuda de manera entusiasta per bona part dels i les professionals encarregats d'impartir-la, el professorat de Filosofia i d'Història, que la van considerar una "Maria", potser per la càrrega horària que l'administració educativa va considerar necessària per impartir-la, una hora setmanal. I just per això vaig escriure aquest llibreEl sabor de la ciutadaniai vaig obrir aquest bloc, Observatori de la ciutadania, que ara acompleix 13 anys, perquè per a mi l'educació en ciutadania i drets humans de les generacions joves és una prioritat ineludible de les societats que es volen democràtiques. Sempre he pensat que una societat participativa necessita una ciutadania formada i educada en el respecte dels drets humans i els valors de la tolerància, la igualtat i la llibertat, i el marc educatiu formal ens proporciona una oportunitat perfecta per fer-ho, sempre que se li proporcionen els mitjans adients per desenvolupar-ho. 

A més, aquesta assignatura venia acompanyada d'un cicle complet de formació ètica i filosòfica, d'una assignatura d'Ètica en 4t d'ESO i de Filosofia i Ciutadania en 1r. de Batxillerat, a més de la Història de la Filosofia de 2n de Batxillerat. Va ser l'aposta més decidida per l'educació filosòfica i ètica deslligada de la Religió feta per una llei educativa i impulsada pel PSOE més progressista de la història espanyola. A més, venia per a solucionar la carència d'aquesta formació que l'anterior llei educativa, la LOCE, havia provocat. 

Des d'aquell moment, han passat dues lleis educatives més per les aules, la LOMCE, la


famosa Llei Wert que condemnava la Filosofia a una assignatura optativa testimonial en Batxillertat, i la LOMLOE, la nova llei que ha entrat en vigor en part aquest curs i iniciarà el seu desplegament el vinent. Enmig, un acord unànime del Congrés espanyol el 2018 que va exigir la presència digna de la Filosofia en el sistema educatiu en forma d'un cicle complet que començaria en 4t de l'ESO amb una assignatura d'Ètica i es desplegaria en Batxillerat amb una dotació horària suficient. 

La realitat del desplegament curricular de la LOMLOE no sembla acomplir els compromisos adoptats pels partits que formen el govern actual, PSOE i Podemos, i que van signar aquell manifest. Amb la proposta incial de desplegament curricular de la Lomloe, la Filosofia i l'Êtica han desaparegut de l'ESO, ha aparegut una assignatura de Valors cívics i ètics, amb dotació horària insuficient d'una hora setmanal, i les hores destinades a Filosofia en Batxillerat no acompleixen, de moment, les necessitats mínimes per desenvolupar els continguts competencials amb garanties d'èxit. És cert que queda la part que les comunitats autònomes han de completar (el 50% en el nostre àmbit lingüístic) i que poden completar i reforçar la presència d'assignatures de formació filosòfica, com l'optativa de Filosofia a 4t d'ESO i/o una Ética de reflexió filosòfica obligatòria, a més de la necessària dotació horària per a Valors cívics i ètics. Sabem que els nostres governs han dit repetidament que la formació filosòfica és fonamental en el nostre sistema educatiu, esperem que ara demostren amb fets aquesta importància. 

Amb tot, i a l'espera de major concreció, el panorama és desolador 13 anys després d'aquella ventada d'esperança de la Ciutadania. És cert que l'assignatura de Valors ètics i cívics s'assembla en continguts i objectius a aquella Educació per a la ciutadania, però continua amb dotació horària insuficient (un hora setmanal és una ofensa i una mostra de la poca importància que li donen els legisladors a aquesta educació en valors) i, sobretot, no va seguida d'una reflexió ètica en cursos posteriors que aporte a l'alumnat la perspectiva crítica que necessita per convertir-se en ciutadania activa, participativa i democràtica. 


Estem altra vegada com sempre, la política espanyola oblida (esperem que la catalana,  valenciana i mallorquina no caiga en el mateix error) que la formació ciutadana és fonamental per al seu funcionament, que cal tenir una ciutadania forta, participativa i formada per tal de fer funcionar les institucions democràtiques amb transparència i esperit crític. Potser han oblidat que es van comprometre amb la Filosofia fa tres anys? O és que ara prefereixen els súbdits, més obedients i manipulables, als ciutadans, crítics i participatius? Quins són els objectius educatius que persegueix aquesta llei? Per què no es desplega curricularment amb la necessària atenció a la formació ciutadana, democràtica i cívica? Què ha passat amb la representació política per abandonar el propòsit fonamental de qualsevol proposta educativa?

És una mostra d'escàs compromís polític no acomplir els acords signats, un senyal d'hipocresia moral que marca el camí a les noves generacions i sembra el dubte sobre la utilitat de la democràcia. Després, quan altres forces polítiques critiquen la política de manera genèrica, quan desprestigien les institucions democràtiques i sembren la llavor de models polítics antidemocràtics, ens preguntarem per què ha passat. Què hem fet mal en aquest procés de degeneració democràtica que patim de manera accelerada. 


Quan el feixisme i el populisme basat en les fake news s'apropie de manera definitiva de l'escena política, quan ja no quede ningú per defensar els principis democràtics, aleshores haurem de recordar a qui va desmuntar la formació cívica de la joventut de manera irresponsable i frívola el perquè d'aquestes conseqüències, per què una formació sense reflexió crítica, sense democràcia ni valors mínims de convivència és una tragèdia!

10/26/2021

Per què Bac Noir li va agradar a Marine Le Pen i per què agradarà els simpatitzants del partit del moc verd

En un recent article de La Marea‘Bac Nord’: levantar la alfombra sin que te recomiende Le Pen, Patricia Simon recomanava la pel·lícula de Cédric Jiménez, malgrat que l'havia recomanada també Marine Le Pen, la líder del Front National francés. Segons la crítica de La Marea, l'obra mostra la realitat bruta dels barris d'immigració de Marsella, una de les ciutats franceses amb més conflictivitat social, i ho fa per aportar una visió realista de la situació que, des de l'esquerra no es vol veure. La pel·lícula seria una cosa així com una mena d'oli de ricí necessari que s'ha d'empassar la intel·lectualitat benpensant que defensa els drets dels i les immigrants de manera genèrica i abstracta. Un bany de realitat, una obligació d'escoltar allò que no volem sentir. 

Després de veure la pel·lícula pense ben bé el contrari, l'article de Patricia Simon assimila de tal manera el discurs de l'extrema dreta sobre la immigració que no veu les mancances que la cinta manifesta de manera evident. Recórrer a l'argument clàssic de l'extrema dreta, aquell que defensa que ells diuen les coses que ningú vol escoltar, que són políticament incorrectes o que mostren una realitat que el poder polític vol ocultar, significa asumir aquest discurs sense discussió. 

Bac Nord conta la història (basada en fets reals, diuen) d'uns policies que són encausats judicialment per apropiar-se la mercaderia d'una operació antidroga. La pel·lícula se centra en tres d'aquests policies, professionals implicats, honrats i amb un sentit de la justícia excepcional. Seguim el seu periple i, de seguida en som conscients de la dificultat que tenen per desenvolupar el seu treball: poc recolzament dels directius policials, sou escàs, realitat incòmoda... Són tres herois que lluiten contra un medi advers des del compromís i el companyerisme que els uneix. Tot i que les temptacions són moltes, en un moment de la pel·lícula se'ls retrau que es juguen la vida per 1300 euros, ells segueixen compromesos amb la  seua actuació i funció social fins al punt que accepten una operació, dirigida pels comandaments policials per indicacions polítiques, en què han d'aconseguir droga de manera il·legal per tal de comprar la confident que els ha de donar la informació fonamental per desmantellar una entrega important. 

Com dic, la pel·lícula se centra en els policies protagonistes i la resta de companys, uns personatges de pedra picada, sense fisures morals ni dubtes sobre la legitimitat de les seues actuacions, encara que aquestes impliquen saltar-se la legalitat. L'espectador empatitza a la perfecció amb ells, els comprenen quan s'enfronten a dificultats insalvables, els acompanyen quan roben la droga aprofitant la seua condició policial i desitgen amb ells que l'operació siga un èxit. Evidentment el director aconsegueix el seu propòsit, portar l'espectador al costat dels protagonistes de manera entregada. Ni un dubte sobre ells recorre la cinta, en cap moment es sospita que puguen estar aprofitant la conjuntura per apropiar-se la mercaderia, ni que busquen prestigi o reconeixement professional, ni un bri de racisme motiva el seu comportament. Res, són professionals íntegres a la recerca de la justícia. 

Si atenem a l'altre costat, als ciutadans que habiten els barris dormitori d'aquesta Marsella desestructurada, només trobem traficants emmascarats, capos d'accent estranger, menors que copien l'activitat dels majors en els seus jocs i famílies que col·laboren amb el delicte sense cap problema ètic. Entre uns edificis mig enderrocats viuen uns éssers dels quals no en sabem res més que són immigrants, tenen hàbits culturals estranys i costums delictives per pròpia iniciativa. 

Éra lògic que Marine Le Pen trobara la seua Marsella reflectida en aquesta cinta, perquè la pel·lícula reprodueix a la perfecció el discurs de l'extrema dreta sobre la immigració; hordes de salvatges que només venen a delinquir i destrossar la cultura occidental als quals s'enfronta una policia honrada, que treballa sense mitjans degut a uns polítics que no inverteixen en combatir aquesta situació. No és cert que es dibuixe una situació realista, ben al contrari, es caricaturitza una situació injusta sense explicar en cap moment la causa d'una guetització que naix directament d'aquestes polítiques excloients que l'extrema dreta s'esforça en mantenir i augmentar. Els personatges no tenen matisos, els bons són bons, i policies, els dolents són dolents, i immigrants i res més, la culpa és dels polítics que només busquen vots i rendibilitat electoral i el resultat és una ciutat invivible que necessita de més repressió policial per protegir els ciutadans honrats i d'uns polítics implicats en aquesta lluita sense treva contra la immigració. 

Si aquesta era la realitat que havíem de veure, no calia la pel·lícula, amb l'espot electoral de l'FN ja en teníem prou. 

10/20/2021

Ostatges

 


L'emocionalitat transcorre en una temporalitat pròpia. Normalment ens agradaria solucionar aquestes qüestions de manera ràpida, indolora i racional. Però el temps d'assimilar els sentiments, els sotracs emocionals, les passions i els colps profunds, disposa d'uns canals propis, d'unes dreceres desconegudes per la justificació racional.

En Ostatges, Nina Bouraoui dona una lliçó magistral sobre els efectes dels tràngols i traumes emocionals patits en la infància i adolescència. Creem haver assimilat aquests successos, passem pàgina, ens obliguem a oblidar, però els seus camins discorren per altres senderis i el temps d'assimilar-los no és el mateix que el de l'anàlisi conscient i racional. Sylvie, la protagonista de la novel·la, viu una vida que semblava controlada, feliç, satisfeta, però un succès inesperat (l'abandó de la llar del seu marit) l'obliga a sentir, a escoltar unes veus interiors que la posseeixen i l'obliguen a actuar de manera inesperada. 

Un fons emocional atàvic reapareix, uns sentiments reprimits s'apropien del seu jo i mostren que havien estat sempre ahí, amagats, esperant el moment adient per tornar. El monstre som nosaltres, però un monstre que volem controlar i no podem, que fem callar però parla. Els traumes, els successos impactants queden marcats en el nostre interior i no ens abandonen mai, o necessiten un temps alternatiu, una gestió complicada. 

Alguna cosa va veure Freud quan va descriure l'inconscient, potser va anar massa lluny en la seua definició i de segur que ho va fer de manera poc experimental, però alguna cosa rau en l'interior de la nostra psiqué que ens domina sense adonar-nos-en, que ens influeix sense ser-ne conscients. 

Una violació, per exemple, és un succés imborrable en la vida d'una dona, el seu rastre és invisible fins i tot  per a la pròpia víctima, i la gestió de la seua presència és més difícil del que podem considerar de manera superficial. Un olor, un color, una mirada o la manera peculiar d'agafar una cigarreta poden portar al present aspectes que creiem superats i oblidats. La gestió emocional de la sensibilitat és més difícil d'aconseguir que una racionalització superficial. Necessitem escoltar i escoltar-nos, curar amb estima i autoestima, assimilar el dolor i el goig i fer-lo nostre, reviure'l amb pena o alegria.

En Ostatges Nina Bouraoui mostra de manera diàfana la profunditat de les emocions i la dificultat de la seua assimilació de manera sana, rebusca en les raons de comportaments inexplicables que necessitem racionalitzar però no comprenem. D'alguna manera les decisions sempre es prenen de manera impulsiva, emocional, desconeguda, encara que, a posteriori, decidim racionalitzar-les per tal de comprendre el sentit d'uns actes que no sempre podem explicar.