6/16/2016

Crisi moral

A l'entrada de València per la pista de Silla hi ha una pintada que diu "aquesta crisi no és econòmica, és moral" o alguna cosa semblant, perquè recorde de memòria. És una pintada que dona que pensar, vista la conducta dels principals polítics, empresaris i banquers d'aquest país. Si bé, he de dir que no m'agrada el to de superioritat moral que destil·la, perquè pense que cap de nosaltres té dret a jutjar moralment les altres persones, i menys encara a projectar concepcions morals universals a la situació econòmica actual.
El meu tarannà és més aviat relativista i escèptic, i tinc tendència a deixar a la consciència de cada ú el judici moral sobre la seua conducta. Però quan algunes d'aquestes persones es creuen amb aquest dret a dir als altres el que han de fer, a jutjar les seues concepcions morals o a recriminar els comportaments dels seus conciutadans, aleshores no puc mantenir la neutralitat.
En aquest sentit no puc entendre determinades opinions expressades en públic i, menys encara, determinats silencis. No puc entendre, per exemple, el silenci escandalós de les autoritats catòliques, les d'ací i les de Roma, sobre el frau de la visita del Papa a València, mentre assenyalen altres col·lectius amb el dit recriminatori de la superioritat moral. Com es possible no haver llegit ni escoltat cap condemna pública vers les autoritats polítiques que van aprofitar el nom de l'església per saquejar les arques públiques? Si realment no van tenir res a vore, haurien d'estar exigint explicacions judicials i polítiques a aquells que van organitzar un esdeveniment amb el qual es van omplir les butxaques i van buidar les dels valencians, catòlics i no catòlics.
Tampoc puc entendre determinades actituds d'autoritats públiques que han demanat austeritat i
sacrifici a la ciutadania mentre evadien imposts a Panamà, Suíssa o al compte B del seu partit. I puc fins i tot entendre que ho feren d'amagat mentre mantenien una còmoda doble moral silenciosa, però és incomprensible que, quan han ixit a la llum pública proves fefaents del seu frau, continuen com si res. No és comprensible que Cotino, Rato, Rus, Rita i d'altres com ells continuen caminant pel carrer com si res, i alguns fins i tot, fent declaracions als mitjans amb total impassibilitat.
El cinisme en el que ens hem instal·lat permet el silenci dels guardians de la moral, l'actitud desmenjada dels principals defraudadors i el posat impassible dels qui continuen aparentant una moral que no creuen ni segueixen. No em direu que no, tot açò és un clar indici de corrupció moral profunda que manifesta l'estat de prostració moral en el que ens trobem. En qualsevol societat moralment viva, ja s'hauria produït algun que altre acte de penitència a alguna de les múltiples processons que recorren els nostres carrers periòdicament,  algun que altre suïcidi públic o, com a mínim, algun plor davant les càmeres de televisió d'alguna cadena amiga.
Heu vist caure algú pel balcó? De segur que no. Doncs això, una crisi moral, i ben profunda.

5/14/2016

Més sobre un Psoe en caiguda lliure

No voldria ser repetitiu ni semblar obsessionat amb el PSOE, però les últimes actuacions del abans primer partit de l'esquerra, no donen cap motiu per a l'esperança.
La resposta despectiva de Pedro Sanchez a l'oferiment de Pablo Iglesias d'un front d'esquerres al Senat i el veto posterior al PSPV de Ximo Puig a fer-ho al País Valencià mostren una sèrie d'indicis ben preocupants sobre la situació del partit.
En primer lloc demostren inseguretat i por, lògica d'altra banda, a ser desplaçats del seu paper central en la conformació del govern. Evidentment, el pacte IU-Podemos els posa nerviosos, però respondre amb la sobreactuació només demostra frustració i incapacitat, i així no fa més que accelerar el procés de descomposició del seu partit i evidenciar les possibilitats reals de la coalició d'esquerres.
En segon lloc la negativa a conformar majories d'esquerra al Senat només pot interpretar-se com una
voluntat de perdre les eleccions en aquesta cambra. És evident que l' "aparato" del partit no vol tenir a mà un govern d'esquerres. Si així fora, les pressions serien massa grans per escometre transformacions profundes, i prefereix tenir l'excusa de la majoria de bloqueig del PP al Senat. Una bona excusa per dir NO a grans reformes constitucionals necessàries i un pas més per mantenir la política nacional en la inactivitat i frenar la transformació social.
Per últim, tots els indicis apunten a un "sorpasso" de la coalició d'esquerra al Psoe, i en aquesta situació l'escenari lògic seria el d'un recolzament a un govern presidit per Podem-IU, cosa a la qual mai es prestarà un Psoe tocat en el seu orgull i incapaç d'acceptar la nova lògica política. La resposta més probable d'un partit socialista erràtic a uns resultats que el releguen a tercera força política serà la de recolzar (directament o amb l'abstenció) una "grosse Koalitionen", per a la qual ja està preparant el Senat, i per això la negativa a impedir una majoria del PP a la cambra alta.
Un escenari difícil per a un partit que ha governat el país durant molts anys i que no està sabent
orientar la seua actuació política en un sentit clar, assumint el seu passat històric i el seu paper polític tradicional. El Psoe només pot ser d'esquerres o no serà, però sembla que alguns prefereixen una mena de gran Partit Espanyol que faça compentència a Ciudadanos. Per aquesta via la desaparició o simple intranscendència política està més prop que mai, perquè l'electorat comença a entendre el missatge; votar socialista és votar polítiques conservadores de manteniment de l' "estatus quo" econòmic i polític, votar socialista és votar polítiques tèbies que només fan que reanimar un PP en estat crític, i que sembla nodrir-se de les torpeses dels que haurien de ser els seus oponents, però treballen per a la seua reanimació.

4/27/2016

La culpa és del Psoe

És cert, potser l'afirmació que dona títol a aquesta entrada és reduccionista, incompleta i, en certa mesura, un poc enganyosa. Però malgrat tot, pense que és el millor resum del que està passant al panorama polític espanyol amb la impossibilitat de formar govern i la convocatòria de noves eleccions.
Si filem prim, no podem negar que Mariano i el seu PP han estat impassibles esperant que la resta es matara en una lluita fratricida, que no han mogut un dit per afavorir un govern que no passara per donar-li la presidència a ell, el President més corrupte, ineficaç i inepte de la transició democràtica. A ells els venia bé la convocatòria d'eleccions i, per tant, no necessitaven fer res i res han fet. Com sempre fan (papers de Panamá, repartiment de llicències audiovisuals, concertació de centres escolars i sanitaris...) han donat prioritat als seus interessos particulars per damunt dels de l'Espanya de la que s'omplin la boca. Són uns hipòcrites i uns cínics, però ho sabem i per això no ens estranya.
Podemos ha fet moltes coses mal des d'aquella desafortunada roda de premsa de Pablo Iglesias en la
què es postulava com a vicepresident. Després ha modificat la seua postura i ha fet gestos que podien conduir a un govern d'esquerra, que era al que s'havia compromés davant dels seus electors, i el màxim que els podíem demanar, tant el seu electorat com el mateix Pedro Sánchez, per molt de rebombori que haja montat al voltant del seu govern dels 131.
Esquerra unida-Unitat Popular i Compromís han fet tot el que han pogut i més per aconseguir un govern d'esquerra donada la seua relativa força electoral. Poc se'ls pot retraure i, de fet, han mogut més el tauler del que el seu poder efectiu implicava i, per descomptat, molt més del que han fet la resta de partits amb més pes real.
Ciudadanos ha jugat les seues cartes molt bé. De resultar intrascendent i inútil el dia després de les eleccions, han aconseguit, gràcies a l'ajuda burda del Psoe, semblar un partit decisiu en el possible govern que es podia conformar. Un mirall que els ha vingut ben bé per a presentar-se ara a les noves eleccions.
Però el Psoe ha jugat de manera desastrosa les seues cartes, tant per a ells en clau interna com per als interessos del país que diuen representar. El pacte precipitat amb Ciudadanos ha esdevingut un atzucac que li ha impedit tenir un marge de maniobra més ample, el que era necessari per tal de conformar un govern. Les pressions internes han mostrat ben a les clares la falta d'autoritat d'un candidat que ha hagut de sobreactuar contínuament per a distraure la ciutadania de la seua incapacitat. La falta de valentia per afrontar la qüestió catalana l'ha portat a tancar l'única via possible de resolució. I la negativa continuada a acceptar l'única opció ideològicament viable, la d'un govern d'esquerra amb Podemos, IU.UP, i Compromís, amb l'abstenció de PNB, DiL i ERC, ha mostrat que ja no són el partit d'esqurra socialdemòcrata que el país necessita.
Ara, quan ens enfrontem a unes noves eleccions, no poden presentar-se com una alternativa real al
govern de Rajoy, perquè ells mateix ja han tancat aquesta via. De fet, votar Psoe en aquestes eleccions el que significa és donar el pas a un govern de concentració amb la presidència d'un PP amb Rajoy o sense, però PP a fi de comptes. Votar Psoe ara, després del que hem vist, és votar la continuïtat de les polítiques neoliberals, la justificació i/o ocultació de la corrupció i el manteniment de les polítiques més antiquades i poc transparents dels últims trenta anys.

4/02/2016

El biaix sexista del Muvim

Ha reobert l'exposició permanent del Muvim (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), L'aventura del pensament, després d'un any i escaig tancada per raons gens explicades per l'anterior govern. És una boníssima notícia que vaig aprofitar aquest cap de setmana per tornar-la a visitar, perquè sempre he pensat que és una de les poques exposicions permanents que incorporen un sentit filosòfic, i també una de les primeres que va iniciar al nostre país una via divulgativa, educativa i lúdica alhora, de la història del pensament. Amb pocs fons, molta imaginació i una utilització intel·ligent i atractiva dels mitjans audiovisuals, aconsegueix explicar de manera clara i entenedora el procés històric que ens ha portat al present.
L'exposició no ha canviat quasi res des de la seua inauguració, i en aquesta reobertura han mantingut l'estructura i guió tal i com estava, supose que per raons econòmiques bàsicament, perquè alguns dels seus aspectes caldria actualitzar-los. Un d'aquests aspectes que necessita revisió és el del paper de les dones en aquesta aventura del pensament que ha estat la  modernitat. Podríem dir que un dels principals avanços d'aquest període històric ha estat la reivindicació de la igualtat entre homes i dones. Aquesta va sorgir de la mà de la Revolució francesa, des del principi pràcticament de la modernitat, juntament amb els drets dels homes i ciutadans que van tenir la rèplica immediata amb la Declaració de drets de la dona i la ciutadana d'Olympe de Gouges.
Bé, doncs a l'exposició la primera dona que apareix és a l'antepenúltima sala, concretament Marie Curie (quina sorpresa!) i col·locada davant del seu home (com no!). És cert, abans apareixen imatges de dones, algunes famoses, altres anònimes, però cap col·locada com un subjecte de canvi en aquest procés de modernització. La primera sala enumera, utilitzant el desdoblat genèric, això sí, homes i dones, un munt d'autors que han aportat idees, obres literàries, accions polítiques i científiques al procés de la modernitat i la Il·lustració, però cap dona apareix anomenada en aquesta narració. A les següents passa el mateix, fins i tot a les sales dedicades al període il·lustrat, on és una dona vestida d'època la que acompanya als visitants, però cap de les dones que van participar en aquest procés històric és citada. Quan arribem a les sales dedicades al segle XX, centrada en els avanços científics, la situació empitjora, ja que ací la ignorància del paper de les dones en els processos narrats és més evident, i per tant, la seua ocultació més culpable.
En resum, que l'exposició necessita una actualització igualitària urgent, perquè tal i com està plantejada, ignora i oculta el paper de les dones en la història de la humanitat i dona una visió als estudiants que la visiten sesgada i incompleta, afavorint d'aquesta manera la concepció tòpica de que poques dones van participar en processos importants de la història de la humanitat.

3/09/2016

Adam i Eva


El panorama polític espanyol s'assembla perillosament al guió del programa televisiu "Adan y Eva" que emetia la cadena Cuatro. En aquell programa es portava a una illa suposadament deserta a uns concursants masculins i femenins i se'ls deixava en pilota picada davant les càmeres. La gràcia del programa consistia en portar primer una parella a l'illa (amb el sexe de preferència dels concursants escollits) i deixar-la passar una nit allí, de tal manera que sorgira l'atracció entre ells. Quan ja es veia com funcionaven s'introduïa una tercera persona que trencara l'harmonia, sembrara els dubtes sobre els compromisos adquirits i estimulara les decisions sobre un canvi de parella. El programa donava joc, perquè reproduïa la teoria de jocs, segons la qual, els participants decideixen les seues accions en funció d'un càlcul sobre les perspectives d'èxit de les seues decisions.
A Pedro Sanchez li ha passat un poc com als concursants d'Adam i Eva, que l'han deixat en una illa deserta amb Albert Rivera i s'han promés fidelitat eterna la primera nit de programa. Però caminar nuet davant les càmeres té més perills del que ells creien i quan se n'han adonat que anaven en conill davant de tota l'audiència, les coses s'han complicat. La relació no sembla funcionar del tot, no qualla per incompatibilitats de caràcters, dubtes sobre el compromís adquirit i incerteses sobre el futur de la relació  i els guionistes del programa han decidit introduir altres concursants per animar l'espectacle. Pablo i Alberto han aparegut en escena i proposen un trio ben abellidor a Pedro, però a canvi d'abandonar Albert. Mariano els ofereix l'estabilitat que no troben ells sols, però han d'acceptar un passat de menyspreu difícil d'engolir per a una nova relació que vol ser nova.
El panorama de Pedro és difícil, perquè ara trencar amb Albert significa quedar com un traïdor, i l'audiència no li ho perdonaria, però tampoc sembla funcionar la seua relació que comença a revelar-se com el que és, un romanç precipitat i poc calculat. Ara bé, com fer el canvi de parella? I sobretot, a qui triar? Perquè està clar que un segon error significaria el fracàs immediat en el concurs. La teoria de jocs diu que conforme passe el temps i s'accentue la incertesa, els concursants tendiran a assegurar la parella amb possibilitats més clares d'èxit. Vistes així les coses, ja sabeu qui s'endura el viatge amb totes les despeses pagades a una illa del Carib anomenada Moncloa.

2/18/2016

Pactes

La nit del 20D, amb els resultats calentets, tot apuntava a noves eleccions. L'aritmètica és tossuda i l'encaix post-electoral assenyalava un problema irresoluble. Un govern de dreta amb PP i Ciudadanos tenia a tota la resta en contra i era impossible. Un govern d'esquerra, amb Psoe, Podemos (i associats) i UP, no comptava amb majoria simple i necessitava, com a mínim, l'abstenció d'ERC, Democràcia i llibertat i PNB, però aquesta esdevenia ben difícil d'empassar per a un Psoe que no accepta un referèndum a Catalunya. La possibilitat d'un govern centrista Psoe i Ciudadanos tampoc summa el nombre suficient de diputats, i també té a la resta en contra. Només quedava la gran coalició, PP-Psoe, però els escàndols de corrupció i la figura d'un Mariano Rajoy impassible han fet impossible aquesta opció, de moment.
Malgrat això, i tot i els atacs del sector més caduc i caspós del seu partit, Pedro Sanchez es va posar les piles a la recerca d'un govern d'esquerra, potser com a única esperança de sobreviure davant les pressions del seu propi partit, però només ha trobat com a interlocutors sincers a IU i a Compromís, la resta ha estat un "joc de trons" davant les càmeres. Des de ben prompte els de Pablo Iglesias han llançat missatges que col·locaven Pedro Sánchez a les potes dels cavalls dels seus barons, simulant voluntat de govern però esmolant els ganivets davant d'una possible convocatòria electoral que, imaginen, els col·locaria com a segona força política del país i primera de l'esquerra. Mala cosa, perquè si un partit prefereix ser el cap de l'oposició abans que opció de govern és perquè posa per davant els seus interessos estratègics, i no les necessitats reals del seu electorat. Un símptoma clar de la vella política que posa en evidència la suposada renovació que proclama en públic.
Amb aquest panorama el joc s'ha reiniciat i tornem a estar com la nit electoral, amb una impossibilitat
matemàtica de formar govern i amb poca voluntat política per donar la volta a aquests resultats, però amb una diferència, ja han passat dos mesos i ens n'esperen tres mes com a mínim. I mentre, la Lomce camina cap a la seua implantació plena el curs vinent, la llei Mordaça tanca titellaires i amenaça vaguistes, la Reforma laboral permet signar contractes en condicions draconianes per als treballadors, la política econòmica continua primant el pagament del dèficit per damunt de les necessitats de la població i un llarg etcètera de mesures polítiques que el govern en funcions continua aplicant. I aquest, no oblidem, és el PP, que continua governant seguint els dictats del mercat i les ordres d'aquesta Europa insolidària que abandona persones en el mar i obliga a rebaixar pensions als més pobres.
Amb l'actitud de boicot d'un sector del Psoe a un acord d'esquerres i l'actitud prepotent i florentina d'un Podemos que no entén el significat de la política real més enllà dels discursos grandiloqüents de principis i les crítiques a altres esquerres amb la intenció de fagocitar-les, només s'aconsegueix que la dreta continue governant i que es mantinguen les polítiques antisocials contra les quals l'electorat d'aquestes formacions els va votar.
L'actitud de Podemos és un  greu error estratègic, tot i l'estratègia que els agrada desenvolupar, perquè si l'electorat detecta aquesta intenció endogàmica els retirarà el suport i amb ell la possibilitat d'un govern de canvi que ature les polítiques destructives que s'han desenvolupat els últims quatre anys. L'actitud del Psoe és senzillament suïcida i només Pedro Sanchez i la majoria de les bases han entés que la formació d'un govern és l'última esperança de mantenir viu al partit i la seua capacitat d'influència en la política d'esquerres espanyola.
Mentre, la ciutadania espera a recer, creuant els dits, i aguantant el temporal que continua caient sense que cap dels nostres polítics amb possibilitats de fer-ho es pose el mono de feina i pare la inundació. Un panorama trist i decebedor que, si porta a noves eleccions, justificarà, aleshores sí, la gran coalició per a que res canvie i es mantinguen les polítiques d'austeritat i destrucció social.

2/06/2016

Visibilitat

Fa unes setmanes vaig escriure una entrada contant una classe de ciutadania, em referia a un grup en concret, però acumulava experiències d'altres grups i les adornava, com sempre fa la literatura, que esdevé més una creació de la realitat que una simple descripció. Per a sorpresa meua aquest article va tenir més ressò del que jo suposava, algunes mares d'alumnes i els mateixos alumnes es van identificar, tot i que utilitzava noms ficticis i en algun cas, personatges inventats. Quan s'escriu en un blog personal com aquest, penses que poca gent et llegeix, i que encara menys lectors paren atenció al que dius, normalment perquè no és tan important. Però en aquest cas les interaccions venien de mares de l'alumnat de la classe que descrivia i, fins i tot, del propi alumnat i això em va sorprendre més. És curiós que un mitjà com aquest que suposadament té un abast internacional, acabe convertint-se en un mitjà de comunicació amb gent que pots veure tots els dies, però la majoria de vegades és així i si afavoreix la comunicació està molt bé.
La sorpresa venia, per tant, per la incidència que podia tenir en el meu entorn pròxim, però més encara perquè els missatges eren de comprensió, suport i ànim. En realitat, el  missatge volia ser optimista malgrat tot i per això estava escrit en un to humorístic, però és evident que la narració de la primera part era descoratjadora i es percebia un cert desànim en el desenvolupament de la meua faena.
Però rellegint la narració que vaig fer de la classe, de qualsevol classe en realitat, perquè hi ha una certa semblança en els grups del mateix nivell -uns més moguts, altres més atents, depenent també de l'hora-, me'n vaig adonar que hi havia un aspecte molt important que no es veia, que estava ocult o ignorat per la meua narració. Em referisc a les xiques, a les alumnes, a les quals no feia referència en cap moment.
Un oblit imperdonable, i més perquè en aquest cas, tot i ser poques -potser per això el grup és tan difícil- són els alumnes més dinàmics, més atents, interessats i participatius. I dic en aquest cas, perquè en altres són elles les disruptives i mogudes. Si bé en ambdós casos el judici sobre les xiques és discriminatori, o se les ignora perquè són bones o se les assenyala amb duresa perquè ara "les xiques són pitjor que els xics". És difícil ser xica en una societat que posa la lupa sobre qualsevol conducta que se n'isca dels rols assignats i que les ignora si fan allò que s'espera d'elles, que siguen atentes, empàtiques i obedients.
El biaix masclista de l'educació inserida en una societat patriarcal porta a invisibilitzar les dones o a culpabilitzar-les, quan les ignora ho fa d'una manera subtil i invisible, quan les culpabilitza és amb una clara intencionalitat repressiva.
Per tot això faig aquesta autocrítica i agraesc els ànims, atenció, interés i entusiasme d'Aïna, Paula, Laia, Olga i Erika, que poden ser noms reals o inventats però representen aquells alumnes que et reconcilien amb l'educació i et donen les ganes de tornar cada dia a l'aula.

1/26/2016

Política

La setmana passada vaig estar a l'IES Batoi d'Alcoi impartint una xerrada sobre Política per a joves a l'alumnat dels cicles formatius d'Atenció a persones en situació de dependència i d'Animació sociocultural. Vaig trobar un alumnat inquiet, preocupat pel que passa al país, interessat en els assumptes públics i àvid de respostes a l'actual situació política. Va estar una conversa interessant i enriquidora, d'aquelles que abelleix repetir.
Vam repassar l'actualitat política, però sobretot vam parlar sobre la situació de la nostra democràcia i les mesures per enfortir-la. El problema és que els responsables de portar a terme aquestes mesures no estaven a la sala ni semblen escoltar les necessitats reals de la ciutadania.
Amb la situació política plantejada pels resultats electorals del passat 20D, el que cal és un gran pacte regenerador de la democràcia que sanege la situació actual. En aquest sentit, i després de les últimes actuacions judicials contra el partit governant els últims 4 anys, hauria d'haver un acord bàsic de la resta de partits no implicats en la corrupció per tal revitalitzar el sistema democràtic. Un acord bàsic que s'ocupara dels següents aspectes:



I que una vegada acabada aquesta faena de sanejament hauria de tornar a convocar eleccions per tal d'intentar conformar un govern polític que portara endavant altres mesures més concretes.
Aquestes són les prioritats d'una país en vies de descomposició que no pot soportar la fetor que desprén una "casta" política impresentable i indigna, que ha embrutat tot un col·lectiu amb unes actuacions que tots pensàvem i pocs s'atrevien a denunciar.
La situació és d'emergència social greu, i els líders polítics haurien de deixar els "jocs de trons" i inspirar-se més en Borgen, la sèrie danesa que mostra una democràcia sana i trasparent, dialogant i oberta a uns mitjans de comunicació vertaderament implicats en informar. Qui  no vulga entrar en aquest pacte s'haurà d'atendre a les conseqüències electorals, però no pot entrebancar el necessari acord que ha de revitalitzar aquesta democràcia convalescent.
Si no ho fem, els riscos són alts, canviar-ho tot per a que tot continue igual, com va passar a la Itàlia dels 90 i conta la magnífica sèrie "1992", o enquistar-nos en una democràcia elitista i allunyada dels interessos ciutadans, com l'americana, i que es veu molt ben reflectida a la duríssima "House of cards". Una tercera via possible és entregar el sistema democràtic a uns partits neofeixistes i neofranquistes que només volen recuperar sistemes autoritaris.
Nosaltres triem, però la responsabilitat ara està a les mans dels polítics electes, i no els perdonarem que no acomplisquen el seu deure. Volem una política en el millor sentit de la paraula, una política que:


Ací teniu el Prezzi de la xerrada:



1/16/2016

Educar

Porte vint-i-set anys donant classe i he de reconéixer que m'agrada la meua faena. És cert que hi ha moments de crisi, de depressió, de pèrdua de sentit del que faig a l'aula, però en general m'encanta donar classe, preparar-les, avaluar els resultats, estimular l'alumnat, fer-lo treballar, veure'l créixer intel·lectualment.
Tot i això també he de dir que aquest curs està sent especialment difícil. Amb més grups i més nombrosos, alumnat més menut i amb menys hores setmanals per treballar amb ells. Tot un còctel explosiu que, després de mesos de treball, comença a passar factura. Divendres a la una és un moment especialment crític. Tinc classe de ciutadania, l'assignatura que la Lomce vol desterrar del currículum perquè a la dreta catòlica li sembla que és massa laica o massa igualitària o massa socialista... o jo què sé què. La realitat és que, malgrat els discursos de les autoritats educatives europees i tots els observatoris de la igualtat i el foment de la convivència que comunicat rere comunicat demanden assignatures d'educació en valors, drets humans, formació democràtica i prevenció de les discriminacions, aquesta assignatura només disposa d'una hora setmanal i es considerada una "maria" per tots.
En aquestes condicions generals és ben difícil, com podeu imaginar, aconseguir calar en l'alumnat, desenvolupar unes estratègies mínimes de reflexió moral i de pensament crític. Si afegim que estem parlant d'alumnat de tretze anys i a última hora de divendres, ja us podeu imaginar l'espectacle. La classe comença com una descàrrega de bous per Sant Fermí (disculpeu-me el símil taurí, a mi tampoc m'agraden), amb crits, espentons i carreres. Quan aconseguesc un poc d'ordre i poder començar la classe, Ismael (anomenem-lo així fictíciament) demana anar al servei. Evidentment li done permís i aprofite els deu minuts que tarda en tornar per corregir activitats i iniciar el debat sobre el tema que ens ocupa a la sessió de hui. Però Ismael torna, i l'ambient es caldeja. El debat esdevé confrontació, creuament de desqualificacions personals, papers i bolis volant, taules fora de lloc, peus damunt les cadires, motxilles damunt la taula. Després de deu minuts més de desori aconseguesc tornar a centrar el debat. Estem parlant de famílies, definint conceptes -família homoparental és la que..., familia monoparental és la que... i així-, opinant sobre la seua conveniència o no, expressant sentiments, aportant exemples personals ben propers a l'alumnat. Però Ismael està avorrit i diu en veu alta que el seu iaio deia que preferia un fill drogoaddicte a maricó. Silenci, ho ha dit Ismael i ningú li bufa l'orella. Jo intente reflexionar sobre el sentit de l'afirmació, però no sé si aconseguesc desactivar-la. Continue la classe com puc, entre amenaces de parts A, B, C i fins X si és necessari. Però a Ismael li fan cor Joanatan i Rubén (també noms ficticis, clar), que també estan avorrits quan son quasi les dues i comenten en veu alta les seues opinions sobre els homosexuals, a favor i en contra, però en veu alta i sense esperar torn.
Jo només mire el rellotge, sense esma, i espere amb ànsia el so alliberador del timbre d'eixida, si bé encara queden deu
minuts i la cosa està molt desmadrada. Cride, amenace i aconseguesc un poc de silenci per continuar debatent sobre els tipus de família i el sentit profund d'aquesta institució, sobre allò més important més enllà de quin tipus tinguem a casa; l'estima, l'acompanyament, la protecció, l'educació... quan "Joan" (altre nom fictici, tot i que en aquest cas hauria de fer-li un monument amb el seu nom autèntic) alça la mà i, per a sorpresa meua, espera a que li done el torn per parlar i quan li done pas, diu:
- Jo el que volia dir és que abans els homosexuals em feien "asco", no m'agradaven, i després d'aquestes classes ja ho veig normal.

I prou, només això entre crits de la resta de la classe. Gràcies Joan! per coses com aquestes he tornat a recuperar la confiança en l'educació i el sentit d'aquesta faena imprescindible que és ensenyar. I sona el timbre i comença el cap de setmana.

12/14/2015

«Els educadors han de fer exercicis de sospita» Entrevista a Manuel Cruz

Manuel Cruz (Barcelona, 1951) és catedràtic de Filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona, però també és un divulgador de la filosofia i del pensament crític en diferents mitjans, com ràdio i premsa. Ha publicat més d'una vintena de llibres i ha rebut nombrosos premis d'assaig, com ara l'Anagrama el 2005, amb Las malas pasadas del pasado, l'Espasa el 2010, amb Amo, luego existo. Los filósofos y el amor, i el Jovellanos el 2012, amb Adios, historia, adios. El abandono del pasado en el mundo actual. Cruz, a més, està al capdavant de les col·leccions de filosofia «Pensamiento Contemporáneo» i «Biblioteca del Presente» de l’Editorial Paidós, codirigeix la sèrie Biblioteca Iberoamericana d’assaig de Paidós mexicana i presideix l’Associació Federalistes d’Esquerres.

Podeu llegir l'entrevista completa al web de Futura
Enric Senabre | Fotografies: Miguel Lorenzo
Al darrer Congrés d’Educació Josep Lluís Bausset de l’Alcúdia vàreu fer una ponència sobre l'educació de la sospita, en què consisteix aquesta educació?
Es fa de dues maneres, d'una banda els clàssics ja ensenyaven en la sospita, com el Sòcrates dels diàlegs platònics quan pregunta als seus interlocutors, o Freud en dubtar del discurs dels seus pacients. Els millors clàssics a través dels seus textos són exemples d'educació en la sospita. Ja ho deia Kant, no s'ensenya filosofia sinó que s'ensenya a filosofar.
Després hi ha una actitud, que és la que desenvolupa l'educador quan es converteix en un mediador i es fa càrrec de l'herència rebuda i la filtra, no la transmet tal qual. Els educadors han de fer exercicis de sospita aplicats al present que els ha tocat viure.
Creieu que amb les actuals condicions introduïdes per la llei d’educació vigent, la LOMQUE, és possible aconseguir una educació crítica?
En aquest moment vivim una època caracteritzada per un sol model de societat, el capitalista o liberal, basat en l'economicisme. El problema ve quan aquest model s'exporta a altres esferes com l'educació i els sentiments, i tot funciona amb la mateixa lògica.
En l'educació, el llenguatge que s'ha implantat és el d'una gran formació professional. Tot consisteix en preparar l'alumnat per al mercat de treball. Però l'educació ha d'anar més enllà i no pot reduir-se només a la formació de mà d'obra.