6/01/2019

Premi Samaruc 2019


L'Associació de Bibliotecaris Valencians atorga des de fa 27 anys els Premis Samaruc a les millors novel·les de literatura juvenil i infantil publicades l'any anterior. Enguany l'han concedit a Teresa Brosseta, per Superheroïna a l'atac. Supermara 2 i a l'Infinit a les teues mans. El fet de concedir aquest premi implica un mèrit afegit pel fet de reconéixer un gènere literari normalment menyspreat, com va dir Gemma Pascual al seu discurs. Però els bibliotecaris saben que els lectors es formen a la infància i adolescència i per això es preocupen d'atendre les seues preferències i tenir cura de fomentar l'hàbit lector des de menuts.  

 A més, concedeixen el Premi d’Honor de l’Associació de Bibliotecaris Valencians, distinció que s’atorga a aquella persona i/o entitat que s’haja distingit per la seua tasca de defensa i de promoció de la lectura o de la biblioteca pública, que enguany s'ha concedit a À Punt. Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, per la sensibilitat mostrada des dels seus inicis per la promoció del llibre i la lectura, i el Premi Bibliotecari de l’Any, en reconeixement a un professional o entitat de l’àmbit de les biblioteques per la seua tasca en favor d’aquestes, que ha estat concedit a la campanya “Espanta la por”, de la Biblioteca del Museu Valencià d´Etnologia. 

Pel que fa al premi concedit a L'infinit he de manifestar la meua satisfacció pel reconeixement que comporta que els bibliotecaris i bibliotecàries valencianes, persones directament lligades a les recomanacions literàries des del contacte directe amb els lectors,  consideren la meua obra digna d'aquest premi. De fet, jo sempre m'he considerat un mestre que escriu per necessitat pròpia, que produesc els materials que m'agradaria tenir a l'aula per ajudar a pensar l'alumnat. En concedir-me aquest premi, d'alguna manera, valoren també la faceta d'escriptor. Que un jurat composat per bibliotecaris, mestres i editors considere L'infinit la millor novel·la juvenil de 2018 implica reforçar un treball meditat, fruit d'una sèrie de decisions conscients que han resultat encertades, i que us aniré explicant en posts posteriors, però que, en conjunt, aporta un estímul i un incentiu per continuar escrivint.
És de justícia agrair els primers lectors que van llegir l'obra i van donar el primer estímul a la seua continuació, de fet, una obra sense primers lectors no existiria. Els primers ulls que recorren les lletres escrites sobre una pantalla o un paper blanc els donen vida i aporten a l'autor la mesura del projecte que ha iniciat amb inseguretat. Per això no puc deixar de recordar aquests ulls còmplices que són responsables compartits del resultat final que heu llegit. Els joves milenaristes que m'han animat amb la seua lectura entusiasta; Elsa, Pau, Eric, Carla, Paula, Aina i Sergi. Les companyes i amigues que han orientat, estimulat i revisat els primers manuscrits; Maria, especialment per l'ànim i suport, Mari Carmen, Gabriela, Sandra i Cris per les seues observacions i confirmacions i, sobretot, Maria Jesús que ha corregit i suggerit els canvis definitius de la versió final. Gràcies a totes.
Recullen la notícia: 
Fundació Full
Àpunt
Valencia Plaza
Associació d'escriptors en llengua catalana
Premis Samaruc


5/25/2019

Graduació Batxillerat Ferrer i Guàrdia


Dedicat a la promoció de Batxillerat 17-19 del Ferrer i Guàrdia
Bona vesprada, hui es gradua una promoció especial per al Ferrer. Especial no tan sols perquè es gradua el meu fill, Sergi, i per això estic jo ací, sinó especial en un sentit més generacional. Aquest grup d'estudiants, vosaltres, teniu en comú ser els primers que heu viscut des de les aules el canvi polític, i per tant educatiu, al nostre país. Fem un poc de memòria.

Fa 7 anys, quan la Primavera Valenciana es va avançar a un febrer de lluita i reivindicació, els nostres fills i filles, aquests que ara s'asseuen ací davant, estaven a l'escola, la majoria ací al costat, al Pare Català, i amb els seus ulls carregats d'il·lusió van contemplar com els seus germans majors, els que estaven en aquest institut aleshores, eixien al carrer per demanar més recursos per a educació amb uns llibres a les mans com a única arma. La resposta d'aquells que manaven i tenien la missió d'educar va ser una repressió salvatge que ens va deixar a tots amb el cor glaçat. Aquells ulls carregats d'il·lusió, els vostres, es van omplir de ràbia.

Després d'això, han passat eleccions i canvis polítics, els estils de governar ja no són els mateixos, perquè s'ha passat d'expedientar directors d'Institut per posar pancartes o organitzar concerts i manifestacions, a una col·laboració més amable, tot i que encara arrastrem pors i precaucions inexplicables en un sistema democràtic.

Bé, però tornem als nostres protagonistes, a vosaltres, després d'aquella experiència us haurieu pogut convertir en una generació passiva i passota o, si més no, poregosa, vists els resultats que van generar aquells fets. Podrieu haver caigut en el conformisme o l'apatia. Però no, vosaltres ens heu donat una lliçó de ciutadania a tots nosaltres, els adults que us havíem d'ensenyar.
Vosaltres heu sabut mantenir viu i adaptar als nous temps el Nucli d'estudiants, us heu organitzat per reivindicar els valors de la tolerància i la igualtat, valors imprescindibles en democràcia, en les Dones d'aigua, Ferrer Feminista, El Col·lectiu LGTBI del Ferrer, Rebels dels versos i molts més que jo no he arribat a conéixer. Tots encarats a fer un món millor, més respectuós i lliure.
A més heu participat en totes les activitats que ha organitzat el centre, donant-li el vostre estil propi, heu fet teatres i mediació, heu pintat murals i disfressat per Carnestoltes, escrit versos i contes, heu fet fotos i dibuixat i, a més, heu superat amb més o menys èxit les diferents assignatures.

Sí, estimats pares i mares i professorat, aquesta promoció que ara es gradua ens ha donat una lliçó de civisme i educació a tots nosaltres que, amb menys entusiasme i força, hem intentat adaptar-nos als canvis.
L'Ampa, que és del que jo puc parlar, ha passat de tenir un caràcter reivindicatiu a centrar-se en la millora de les infraestructures i la qualitat de l'educació. Hem intentat forçar a les autoritats polítiques a invertir en educació, concretament ací en tapar goteres, endreçar teulades i assegurar instal·lacions, però tenim un pati per urbanitzar, uns aules que necessiten millorar les seues condicions i més recursos humans per atendre la inclusió de les generacions que venen darrere.

Sí, vosaltres ens heu ensenyat una cosa molt important, i és que estiga qui estiga en el poder, ningú ens regalarà res, que hem de seguir lluitant si volem millorar els nostres centres educatius, que hem d'estar organitzats i vigilants si volem que l'escola pública no es convertisca en una opció de segona. Per tot això i perquè ara mateix hi ha generacions de xiquets i xiquetes mirant els seus germans majors amb ulls d'il·lusió, nosaltres, els pares i mares ens hem d'organitzar i estar units i unides per tal de mantenir viva la flama de l'esperança. Per ells, per vosaltres. Gràcies.

4/08/2019

La Lliga de debat de la Xarxa Vives

La Lliga de debat de Secundària i Batxillerat (LDSB), així com La Lliga debat universitària de la Xarxa Vives d'universitats, és una competició que reuneix alumnat de tot l'àmbit catalanoparlant per tal de debatir sobre un tema d'interés, diferent cada any però comú per a tots. Cada Universitat de la Xarxa organitza un fase local i els guanyadors s'ajunten a alguna de les Universitats organitzadores i competeixen dialècticament entre ells. Enguany es debatia a Barcelona a la Universitat Abat Oliba-CEU sobre si calen les fronteres entre els països en la Lliga de Secundària. 
Trobar grups d'alumnes parlant en totes les variants del català sobre les fronteres, discutint sobre immigració, economia, drets humans o conflictes armats entre països és un espectacle digne de veure, una rara avis que no és fàcil veure a casa nostra. 
La Lliga s'organitza sobre un tema i cada equip ha de preparar discursos a favor i en contra i sotmetre's a les preguntes de l'altre equip, així com plantejar dubtes o assenyalar debilitats dels equips 
amb els quals debaten. En aquest sentit, l'activitat implica saber parlar en públic, però fer-ho amb arguments ben travats i, a l'hora, tenir el domini sobre el tema i la flexibilitat suficient per contestar preguntes de tots els tipus sobre els discursos exposats. Un exercici de preparació però, també, de capacitat d'improvisació. Una combinació ben difícil d'aconseguir, i més si pensem que parlem de joves de 15 a 18 anys. Ja voldrien molts adults dominar aquestes competències de la manera com ho fan els nostres adolescents. 
La inspiració més clara d'aquesta competició
dialèctica la podem trobar a l'escola Sofista, els primers mestres de filosofia que a l'època clàssica grega ensenyaven a parlar i debatir els seus alumnes per tal de fer valer les seues idees a l'assemblea ciutadana. Sempre s'ha associat la Sofística amb l'art de la manipulació dialèctica però, ben al contrari, la primera sofística, la que va coincidir amb l'esplendor democràtic de l'Atenes de Pèricles, ensenyava a trobar el millor argument i a defensar-lo amb arguments. Es tracta d'una habilitat necessària en una societat democràtica, que esdevé inútil quan vivim en un model polític autoritari, ja que la democràcia suposa que tots els arguments són vàlids i la única manera de triar entre ells és amb una valoració racional mesurada. 
És cert que aquesta habilitat en mans de grups de poder que volen imposar els seus interessos pot convertir-se en l'art de convéncer o manipular, però només quan convertim el mitjà en una finalitat en sí mateixa. Potser la segona sofística, la qua va coincidir amb la decadència democràtica grega, va aguditzar aquest aspecte erístic del debat i va reduir la discussió a la victòria i la imposició de les idees pròpies. 
Saber argumentar a favor i en contra de qualsevol tema no és un simple exercici formal, sinó la única manera que tenim de valorar la consistència i encert d'ambdós visions dels problemes. No realitzem un joc intranscendent sinó que partim de la convicció de que no tenim la veritat absoluta i per això volem conéixer totes les postures per poder jutjar amb coneixement de causa. Per això no podem reduir el debat a una simple competició formal, sinó que hem d'anar més enllà i, com els primers sofistes, obrir les nostres ments als arguments de tots els punts de mira, valorar-los amb mesura i decidir la nostra postura amb trellat. 
Justament per això la LDSB i la Lliga de Debat Universitària, no hauria de caure en l'error de valorar en excés els aspectes tècnics o formals sinó que, més enllà de la vessant de confrontació i victòria del debat, hauria de valorar l'aspecte de recerca de la veritat o de la millor postura, la més racional i fonamentada, per tal de mostrar que les decisions democràtiques no es basen en un poder tècnic sinó en una argumentació moral i política. Si caem en una visió excessivament instrumental i mediàtica del debat estarem donant una mostra al nostre jovent de que en política tot val i només qui guanya imposa la seua visió més enllà de l'argumentació racional de les decisions democràtiques. 
Potser el panorama polític actual afavoreix aquesta visió tècnica de la discussió pública i els debats al Parlament no són precisament un exemple d'escolta activa ni de recerca de la postura més raonable, però no podem oblidar que, més enllà de la pràctica real, la democràcia apunta a una justificació raonable i raonada del poder. I en la Lliga parlem d'educació i de valors, de democràcia i d'argumentació i els valors democràtics són els que s'han de difundir i generalitzar. 

2/19/2019

Converses de barberia

Ja coneixeu el meu perruquer. És una persona xerraire i simpàtica, d'orientació política progressista i amb la sensibilitat sociològica que només proporcionen els oficis que tracten amb moltes persones diàriament. Segons em deia mentre em tallava els cabells sense pressa, amb més ganes de xarrar que de tallar, han florit entre els seus clients un grapat de futurs votants de VOX, gent que tirava pestes dels polítics, perquè deien que tots eren igual, eren abstencionistes o directament votants del PP. Cap que votara a Podemos, es reafirma amb seguretat.
Tal i com conta, són una espècie relativament nova, orgullosa, a la què li agrada expressar les seues preferències en veu alta i no té vergonya en manifestar-les. Semblen haver escapat d'una caverna personal carregada de ressentiment i auto censura, que ara obri les portes i deixa entreveure una voluntat de venjança reprimida.
Ell, per contra, està tan confós com la major part de l'esquerra. Des de l'episodi del xalet que ha perdut la confiança en Pablo Iglesias, tot i que la mantenia en Errejon, un polític intel·ligent, afirma, però al qual ara ja no pot votar per estar a Madrid i, a més, no pertànyer a Podemos. Una llàstima, certament. Les seues opinions polítiques ja no són tan rotundes com eren fa un temps. Dubta, valora, discuteix, però l'esperança no està escrita en les seues paraules. I així estem tots.
Com us dic, el meu perruquer és un bon baròmetre de la situació política, i aquesta es manifesta amb
la visibilitat cada vegada més orgullosa d'una ultradreta reaccionària que crida de manera sobreactuada i una esquerra acomplexada que demana amb la boca menuda les propostes polítiques de sempre i que mai aconsegueix implantar.
Són moments difícils, quan el relat està en mans d'una visió esbiaixada de la realitat, quan l'accent es col·loca en els botxins que es presenten com a víctimes, quan els problemes només semblen ser els efectes escenogràfics més superflus, mentre la base social continua patint les conseqüències de les mateixes polítiques de sempre. Aquesta dreta cada vegada llegeix més i, inspirada en Laclau i Gramsci, ha aconseguit imposar l'hegemonia política d'una visió caduca del món.
No sé si l'elefant és taronja o blau, però és evident que l'elefant està ací, i els clients del meu perruquer ens ho recorden sense compassió. Haurem de pintar-lo de morat, de roig o d'arc de Sant Martí, possiblement així aconseguirem imposar un relat que ens permeta reviscolar i recuperar la il·lusió que sempre ha caracteritzat l'esquerra.

1/08/2019

L'hora de l'esquerra

No voldria parlar de "ese partido del que usted me habla", perquè justament el ressò mediàtic que s'ha format al seu voltant és el que alimenta el seu ascens. Però tampoc és bona una actitud de negació de la realitat com la que desenvolupava l'ex-president del Govern Espanyol al qual pertany la citació de la primera línia. Per això m'he decidit a abordar la repercussió en el panorama polític de l'ascens d'un partit ultraconservador i clarament xenòfob i masclista. Per això i perquè el fenomen ha adquirit una volada important en la línia del que ha passat a la resta d'Europa, EEUU i Brasil. Sembla que el neofeixisme polític ha vingut per a quedar-se i fins i tot, per a governar. I això són paraules majors.
L'estat Espanyol semblava a recer d'aquest moviment polític, però l'entrada de Vox al Parlament andalús i el seu pes en la formació del pròxim executiu autonòmic ens obliga a pensar sobre quina és la millor manera de fer-los front i pels efectes que pot tenir en el panorama polític estatal, autonòmic i fins i tot municipal.
La primera repercussió, segons les enquestes que sorgeixen com bolets davant les expectatives generades, sembla apuntar a un enfortiment del bloc de dretes (PP-CS-Vox) que podria sumar una majoria absoluta al Parlament espanyol, i fins i tot al valencià, amb possibilitats reals de govern. Aquest fet ha espantat especialment al Psoe i al bloc d'esquerres, que veuen perillar les seues possibilitats de govern. Si bé, aquestes projeccions electorals beuen directament de l'èxit andalús i del fet que ha posat als mitjans de comunicació aquest partit. Però hem d'anar amb cura, perquè la suma que ha produït la divisió de les dretes a Andalusia ha vingut donada per un efecte sorpresa inesperat, amb una abstenció confiada de l'electorat moderat i d'esquerres i amb un lideratge del PsoA en autèntic procés de descomposició. Tots aquests factors no es produiran a les eleccions autonòmiques d'enguany, i menys a València, on la gestió del govern del Botànic acumula un capital encara satisfactori.
A més a més, si ens fixem en l'evolució de l'ascens dels partits d'ultradreta a EEUU, Brasil, Itàlia, França i altres paisos europeus, aquest ascens s'ha produït a costa de la dreta tradicional. A Brasil el partit Socialdemòcrata ha desaparegut, a EEUU els Republicans han cremat les naus en honor a Trump, a Itàlia fins i tot Berlusconi està fora de joc, i a França no queda dreta tradicional, malgrat els esforços d'un patètic Sarkozy. Per tant és ben possible que a casa nostra i a mitjà termini, potser no a curt, a qui més perjudique l'ascens de Vox siga a un PP radicalitzat que ha errat de totes totes l'estratègia. El Casado aznaritzat i sobreactuat ha assimilat el virus vox i intenta furtar-li el territori jugant a sa casa, però això pot produir l'efecte contrari al que desitgen, la seua desaparició per pura intranscendència davant d'uns autèntics espanyols que satisfan millor les expectatives dels seus votants. Alimentar al monstre sol acabar mal. Per tant, l'augment electoral de l'ultradreta pot veure's eclipsat pel descens de la dreta tradicional. El paper de Ciudadanos es potser la incògnita més gran en aquest escenari. Dependrà molt de com juga les seues cartes a Andalusia per saber si són fagocitats també pel monstre Vox.
I quin paper juga l'esquerra en aquesta partida? Doncs de moment sembla totalment fora de joc, noquejada per l'ascens inesperat d'un moviment que creia domesticat dins del pesebre popular. Però el monstre estava ahí, només que avergonyit i desmoralitzat. El primer efecte, i potser el pitjor, d'aquest ascens públic del feixisme renovat és que allibera i estimula els impulsos més reaccionaris, el masclisme més profund i el racisme més exacerbat. Aquests sentiments existien entre un sector de la població que se sent atacada quan es qüestionen privilegis establerts, però ara es senten autoritzats per expressar-los. Han perdut la vergonya, han passat de la hipocresia silenciosa i rancuniosa al cinisme prepotent i obert. Però no podem perdre el nord, s'ha fet molta faena els últims anys, el moviment feminista ha conscienciat una bona part de la població, la tolerància i la integració han creat vincles afectius efectius que no es poden esborrar fàcilment.
Per això els partits d'esquerra, i cada u que situe en aquest espectre a qui vulga, han de continuar la
faena iniciada pels moviments socials. Han de centrar el debat polític en els temes que interessen a la ciutadania, ha de curtcircuitar l'agenda de l'ultradreta i anul·lar el seu efecte sorpresa. L'esquerra ha de canviar el marc del debat polític i centrar-lo en l'educació, la sanitat, les llibertats, els drets laborals i la igualtat efectiva. Només d'aquesta manera aconseguirem frenar aquest moviment retrògrad que és molt cridaner, però també molt volàtil i desestructurat. L'esquerra ha de reaccionar, perquè és l'hora dels projectes, dels compromisos i de la il·lusió. A la ràbia i l'odi només se la guanya amb projectes encisadors i realistes. Ara justament és el moment de l'esquerra i el progressisme.

8/29/2018

Visió crítica

Vivim temps de post veritat, o millor dit, temps de mitges veritats o directament de mentides.  Les xarxes afavoreixen la difusió de "fakes" o simplement les afirmacions esbiaixades i tendencioses. Davant d'aquesta situació, la federació de periodistes ja ha demanat una assignatura per ensenyar a distingir entre noticies falses i reals. Com sempre que algú es troba amb alguna situació complicada en qualsevol aspecte de la vida social, ja siga la salut, l'alimentació o el trànsit, la solució sol passar per l'escola, i a més en forma d'assignatura.
Supose bona intenció entre els periodistes quan demanen aquesta assignatura, i compartisc el propòsit de formar l'esperit crític entre el jovent, però el problema és que l'enfocament de la proposta fa fallida per totes bandes, per la concepció de la veritat, de les noticies i de l'escola.
Als temps que vivim el problema no és com identificar la veritat entre l'allau d'informació que ens assetja, sinó comprendre que la veritat no és unívoca, ni tancada. El problema de la post veritat no és que no siga veritat, que potser ho siga, sinó que ven la seua visió com La Veritat única i absoluta. Per reconéixer les falsedats, les mitges veritats i els enganys no hi ha cap recepta màgica, perquè, en realitat, no hi ha cap veritat establerta. Només des d'una perspectiva oberta, crítica i desperta, podrem reconéixer aquelles veritats que es volen vendre com a definitives. Qualsevol visió de la realitat admet diferents punts de mira, però tots ells han de ser argumentats, justificats i defensats amb una argumentació coherent i sincera, sense pretensions de ser absolutes. El problema de la post veritat a la societat actual no és altre que la necessitat
que tenim de veritats universals i absolutes. Però d'aquestes no n'hi ha, m'explique. Quan Arcadi Espada, per exemple, invoca la llibertat d'expressió i la democràcia per tal de tacar un llaç groc i fer malbé un bé públic adjacent, està invocant un principi universal amb el qual no podem deixar d'estar d'acord. La discussió no es pot donar en el terreny dels principis ni de la veritat, sinó en el de l'argumentació raonada i situada. I en aquesta discussió la seua actuació esdevé clarament antidemocràtica i poc respectuosa.
Una cosa semblant passa amb les notícies "falses" i les "reals", i justament els periodistes en saben molt d'això. La mateixa distinció és difícil de delimitar, i si no, que els ho diguen als seus col·legues de l'ABC o OKdiario. Reconéixer una notícia falsa no és difícil, i no requereix una assignatura específica per fer-ho, només és qüestió de temps i curiositat. El que sí que és difícil és distingir entre periodisme honest i especulatiu. Okdiario o El Español, així com Ciudadanos i el PP, s'han instal·lat en una mena de periodisme de creació, o d'enginyeria periodística, com vulgueu dir-li. I per reconéixer les seues intencions només cal tenir criteri i sentit crític, només!. Perquè aquest és l'autèntic quid de la qüestió, com fomentar el sentit crític entre la ciutadania. I amb això entrem en el tercer tema, l'educatiu.
Per formar el sentit crític no es poden multiplicar les assignatures per a cada problema concret que ens aparega. L'educació no consisteix en posar parxes, sinó en formar la personalitat de manera global. El que hem de fer és treballar la visió  mesurada, formar el criteri personal i estimular l'enginy des de tots les àrees. Des de la història, la filosofia, les llengües i la biologia, per enumerar-ne només unes quantes. Ja n'hi ha prou d'invocar l'educació com si d'un botiquí d'emergència es tractara. Amb aquesta visió apedaçada de l'educació i la personalitat no formarem mai persones crítiques. Per això, estimats periodistes, el que hem de fer és una autèntica educació crítica que permeta les noves generacions valorar, crear i dialogar amb el seu present des d'una perspectiva oberta i democràtica.

4/30/2018

L'infinit camina sol

El passat diumenge, a la Fira del llibre de València, vaig estar signant llibres de la nova novel·la juvenil L'infinit a les teues mans, que ha publicat
l'editorial Bromera a la seua col·lecció L'Espurna. Va ser un plaer trobar amics i amigues que es van acostar a xarrar amb mi, comprar un llibre i emportar-se'l signat. El moment de presentar un llibre i oferir-lo al públic és emocionant i esperançador, però al mateix temps està carregat d'incertesa i tensió. El judici dels lectors és vital i el que, a fi de comptes, té la última paraula. Ara el llibre està al carrer i camina sol, espere que agrade, entretinga i ajude als lectors i lectores que s'acosten a ell. Fruir de l'Infinit mereix l'esforç.
També em van fer una entrevista que us penge ací per si us ve de gust:

Referències a la premsa: Entrevista a EFE: EFE Comunitat Valenciana
Blog Disfruta Benimaclet: Disfruta Benimaclet
A La Vanguardia: La Vanguardia
A Finanzas: Finanzas.com
A Premsa Valenciana (amb versió en valencià): Premsa Valenciana
Diari Información: Información de Alicante
Diario Las Provincias: Las Provincias

4/23/2018

L'infinit a les teues mans

Tinc el gust de convidar-vos a la signatura del meu nou llibre, L'infinit a les teues mans, a la Fira del llibre de València  el  pròxim diumenge 29 d'abril pel matí.
Es tracta d'una novel·la de divulgació que ens conta la història d'una jove, Atena, que s'inicia, juntament amb els companys i companyes del curs, en l'ús del mòbil que han aconseguit com a trofeu i talismà de la seua entrada en l'adolescència.
En aquesta història res és el que sembla, perquè el món digital és un joc d'espills en el que es conforma la identitat adolescent en una interacció virtual i personal. Aquest teatre de creixement i aprenentatge personal es produeix a través de les aplicacions més emprades pels joves, la relació que estableixen els protagonistes a través de la seua utilització, les pors i les alegries, la diversió i la prevenció, les decepcions i les il·lusions, els desenganys i la confirmació sobre els sentiments que comencen a gestionar amb incertesa. Amor i odi, amistat i enveja, egoisme i generositat, tot un món d'emocionalitat a flor de pell que trasbalsa les vides dels protagonistes i del que es testimoni i actor fidel l'andròmina de la què mai se separen ni obliden.
Però més enllà dels missatges de prohibició i espant sobre els mòbils, la història mostra uns joves que s'equivoquen i proven i que, al remat, aprenen a gestionar i que els permeten accedir a un món infinit en el que és precís iniciar-se, i en el que es barregen els sentiments i les obligacions, les prevencions i una llibertat infinita que han adquirit com per art de màgia, però que costa de viure.
Acompanyant la narració trobem uns fils narratius per embastar l'infinit, uns fragments en estil assagístic que ajudaran els lectors joves a anar més enllà del llibre i al professorat que vulga fer-ne ús, a iniciar un debat a l'aula que pot esdevenir ben fructífer i suggerent.
Teniu l'infinit a les vostres mans, feu-ne ús, gaudiu-ne i l'experiència serà molt gratificant.
L'infinit a les teues mans és la novel·la que tots els pares i mares haurien de regalar els seus fills i filles juntament amb el primer mòbil.

4/09/2018

Rajoy dimissió

Les opinions sobre Rajoy són contraposades. Un grup de gent diu que és el pitjor President del govern que ha tingut la democràcia. D'altres diuen que és un polític molt intel·ligent perquè, malgrat el seu aspecte i els seus actes, ha aconseguit sobreviure i mantenir-se en el poder els últims 30 anys.
Però malgrat les opinions que es poden manifestar, tenim els fets, i aquests són tossuts, tot i l'intent d'interpretar-los de manera tendenciosa que tenen des del poder. La post-veritat, com la post-justícia i la post-realitat tenen límits, i quan aquests es desborden deixen a la vista les vergonyes de la manipulació i la mentida.
En aquest sentit la governança de Rajoy el desqualifica sense pal·liatius. La seua estratègia davant el Procés independentista ha estat judicial, amagant l'actuació política darrere d'aquesta, però la bufetada de la justícia alemanya i europea ha deixat desmantellada i en el més absolut ridícul europeu aquesta via. El resultat d'aquesta opció ha cremat el prestigi i la imparcialitat de la institució judicial i, a més, no ha aconseguit frenar el Procés que volia impedir.
I aquest és el segon fracàs, perquè el Govern va prometre escapçar el moviment independentista, però
el que ha aconseguit és donar-li volada. Amb l'estratègia d'ignorar primer i de focalitzar en els seus líders després, ha fet fallida de manera estrepitosa. L'error venia de la comprensió mateixa del que passava davant dels seus ulls, com sol passar quan et creus les mentides que tu mateix difons per tal de negar les evidències. Creure que el moviment independentista era una creació de quatre líders que atiaven un foc inexistent va ser un error evident que va guiar una estratègia superficial que només ha fet que encendre el foc i el sentiment "indepe" d'una bona part de la població catalana i de fora de Catalunya. Després de Rajoy, Espanya és menys UNA.
I no parlem de la seua actuació respecte dels casos de corrupció del seu partit. No sols no ha aconseguit frenar-los o al menys callar-los a la premsa, si no que créixen com bolets en cada comunitat, cada seu i cada instància política on ha tocat poder un partit putrefacte. Potser les seues actuacions venien motivades justament per la coneixença de primera mà que tenia un tal M. Rajoy que apareix als papers de Bàrcenas.
Respecte de l'economia només ha reviscolat de manera desigual, salvatge i esporàdica, i les seues millores no han anat més enllà de beneficiar les grans empreses per tal que invertisquen amb poc risc i molt de guany. La conjuntura mundial i europea ha fet la resta, però la població no ho percep i té la sensació que la seua Espanya és menys GRAN, menys rica, menys influent, que fa uns anys.
I podem continuar per la qualitat democràtica que ens ha deixat després de 6 anys de llei mordaça, repressió, limitacions de la llibertat d'expressió i control polític dels mitjans de comunicació. Evidentment, després de Rajoy, Espanya és menys LLIURE, si és que alguna vegada ho havia sigut.
Potser algú pot veure en aquest seguit de mesures una intel·ligència política especial que afavoreix personalment i políticament el President i el seu Partit, però només cal consultar les enquestes i percebre el nerviosisme dels quadres del Partit en veure que se'ls acaba la mamelleta de la què mamar, per tal d'adonar-nos que els resultats no són precisament els que voldrien haver obtingut.
Per tot això, la dimissió del President del Govern és més necessària que mai, i tots aquells que l'estan apuntalant amb respiració assistida i tractaments pal·liatius, acabaran pagant els efectes d'una gestió política nefasta que la ciutadania acaba castigant tard o d'hora.

4/07/2018

Espanya està perduda

Passada l'eufòria inicial per la posada en llibertat "provisional" del President Puigdemont i la desestimació del delicte de Rebel·lió, la resposta de les institucions polítiques i judicials espanyoles és més que preocupant. En compte d'una reflexió sobre la justícia d'unes mesures aplicades amb precipitació i un sentit merament repressiu, s'han dedicat a insistir en el manteniment de les mateixes de manera acrítica i sobreactuada.
En cap moment han demostrat la més mínima reflexió o valoració del camí transitat. Han preferit negar, criticar i desestimar qualsevol mesura que s'oposara a la postura oficial. Amb aquesta actitud demostren que en cap moment han buscat una Justícia autèntica, sinó que han utilitzat la justícia amb finalitats polítiques, i per això ara no els afecta la sentència alemanya, perquè el fet de ser injusta ja se sabia, ells només volien eines per eliminar la dissidència, aplicar una raó d'estat repressiva i eliminar l'enemic.
Però si aquesta és la resposta del jutge responsable de la destrucció del Procés, si la negació és la única alternativa que proposen, això significa que el problema polític d 'Espanya és irresoluble. Amb
l'actitud de M. Rajoy i S. Saenz de Santamaria, de Llarena i de Lamela, de Jimenez Losantos i l'ABC, i El País i El Mundo... no es pot anar enlloc, més que a un règim més repressor que prefereix mantenir a la població emmordassada, als innocents engarjolats i als corruptes governant.
El panorama polític és dessolador, amb un PP que nega fins i tot les falsificacions reconegudes de la seua esperança blanca per un simple Master (què faran quan es tracte d'autèntics interessos polítics o econòmics?), un Ciudadanos que diu tenir prudència quan apuntala la mentida sense rubor i un Psoe que calla amb suposada astúcia política, però amb un menyspreu evident als principis que el van fundar.
El poder judicial està desbocat i la premsa agenollada i sense pols. Amb aquest equipatge qui recuperarà Espanya? Si és precís eixir d'Europa per mantenir Espanya unida, cap problema, perquè l'esmicolament del règim és tan putrefacte que mantenir-lo és la única ocupació a la que es poden dedicar els pares de la Pàtria. No tenen temps per dedicar-se a les minúcies de governar, garantir els drets humans i construir una societat moderna i democràtica.