2/16/2020

Prohibicions

Al Gravetat zero de dissabte 15 de febrer de 2020 hem parlat de Prohibicions. A partir de l'hora, 3 minuts i 13 segons podeu escoltar la Tertúlia Filosòfica #SiPlatóAlçaraElCap. 

La pintada que il·lustra aquesta entrada és un oxímoron que es va convertir en emblema de Maig del 68. La seua aparent contradicció recull una protesta contra el poder repressiu, centrat en prohibir conductes, desitjos, voluntats. La crítica al sistema polític vigent es va plasmar en aquest crit de protesta envers les prohibicions, per ser castradores, autoritàries, antidemocràtiques.
Però l'origen de les prohibicions es remunta a l'origen de la humanitat, al que coneixem com pas de la Natura a la Cultura, o procés d'hominització, simbolitzat religiosament com l'expulsió del paradís. En aquell moment en que l'espècie humana es va separar culturalment de l'animalitat, els Tabús, les primeres prohibicions sagrades, ens permetien identificar-nos com humans, com allò que no érem o havíem deixat de ser, animals. El primer tabú que es van implantar, i de manera generalitzada, va ser el de l'incest, perquè marcava la diferència bàsica entre la reproducció animal i la humana. 
A partir d'ahí, les primeres religions van marcar les prohibicions com a trets culturals que ens diferenciaven de la resta de grups humans, i permetien una cohesió identitària. Prohibir la carn de porc o de vaca, vestir d'una determinada manera o gestionar les relacions entre els seus membres en funció d'una estructuració de poder. Ací neix la moral com un sistema de normes concretes que prohibeixen determinats actes i comportaments i en permeten altres. Però les primeres morals eren molt tancades, autoritàries i intransigents, i les prohibicions s'imposaven des d'unes estructures de poder patriarcal, per això una bona part de les prohibicions estan dirigides a les dones, i poc igualitari i per això només es permetien determinades transgressions als Déus, als Reis i als Sacerdots. 
Va haver de sorgir el que coneixem com Ètica per analitzar les diferents morals i mostrar el seu caràcter relatiu i, per tant,
discutible. Aleshores la sospita marxista cap als valors morals ens van mostrar que els prohibicions eren coartades del poder per mantenir a la majoria de la humanitat sotmesa i obedient. 
Des de l'Ètica es pot proposar una moral més oberta, més tolerant i democràtica que transforme les prohibicions en limitacions, en regulacions del comportament humà segons valors discutibles i argumentats racionalment. Des d'aquestes morals democràtiques s'ha de garantir la llibertat individual i social i regular aspectes que discriminen a determinats col·lectius o els sotmeten. Per això en les societats democràtiques es pot prohibir l'homofòbia, però no l'homosexualitat, s'ha de prohibir l'assassinat però no l'eutanàsia, es pot prohibir la prostitució, però no l'expressió lliure de la sexualitat. Les prohibicions, en un estat democràtic i una moral tolerant, han de ser mínimes, i sempre argumentades racionalment i mai imposades des d'un poder autoritari. 
En aquest sentit, moltes de les prohibicions actuals, com la del consum de drogues, deixen de tenir sentit. Com defensa el professor Escohotado, hauríem de tenir dret a decidir sobre el nostre cos i poder triar les substàncies que ens poden ajudar a fruir-lo, sempre des del coneixement i l'autocontrol. Però la il·legalització del consum de drogues, com les del tabac i alcohol, només han portat a l'enfortiment de les màfies, l'adulteració de les substàncies i l'augment de víctimes pel seu consum. Les prohibicions en aquest sentit no són més que la impotència hipòcrita d'una societat que no sap com gestionar un problema de convivència al seu si i promou una situació pitjor que la que es pretenia solucionar. 
En aquest punt és on entra en escena la reflexió foucaultiana sobre el poder i les prohibicions que implanta. El dispositiu, com a conjunt heterogeni de de discursos, institucions, edificis, lleis i prohibicions, és la manera com el poder domina, vigila i castiga. Però aquest poder és més horitzontal del que creiem, no s'exerceix sempre verticalment, sinó que genera un entramat invisible que acaba dominant el nostre comportament amb la biopolítica. Imposant un control sobre els cossos  a través de la medicina, les presons, l'escola o la gimnàstica. Les prohibicions amagades, formulades en forma de consell saludable, càstig imprescindible o exercici vitalitzador, ens dominen i sotmeten sense que arribem a tenir-ne consciència. 
I una cosa semblant afirma el filòsof coreà Byung-Chul Han, quan
diu que el poder actual s'exerceix des del plaer i la seducció i no des de les prohibicions, que ja no calen, igual que tècniques de tortura que s'han mostrat ineficaces davant de la confessió voluntària que fem contínuament a través dels nostres smartphones. Raffaele Simone parla també del Monstre amable, referint-se amb aquest concepte al nou Leviatan que ens domina amb delicadesa, o Daniel Innerarity amb la "societat invisible", perquè el poder s'ha diluït darrere uns miralls transparents que no ens permeten identificar-lo.
Tots ells insinuen que el Gran germà Orwelià ha esdevingut el Món feliç de Huxley, i que ara les prohibicions s'han fet invisibles, amables, seductores i que, per tant, les seguim per pròpia voluntat. Ens hem convertit en els nostres carcellers, en els nostres policies particulars. 
Ara bé, aquestes prohibicions intenten dissimular-se mentre funcionen, perquè en el moment la ciutadania s'organitza per tombar algunes de les prohibicions injustes que continuen implantant-se de manera fèrria, aleshores el poder es treu la careta i desferma tot el seu aparell de repressió en forma de lleis com la Llei Mordaça, la LOE o la Reforma laboral. 
Però un estat democràtic té l'obligació de minimitzar les prohibicions si vol millora la seua qualitat democràtica i el respecte als drets humans. Les prohibicions han de convertir-se en limitacions i, al mateix temps, s'han d'arbitrar mecanismes d'objecció de consciència quan aquestes limitacions interfereixen amb les creences personals més profundes. Un bon exemple d'actuació antidemocràtica i poc respectuosa amb els drets humans seria la prohibició del referèndum català i l'empresonament dels polítics catalans per raons de consciència. Un estat que prohibeix la dissidència pacífica i la crítica a les prohibicions establertes arbitràriament, no és un estat democràtic avançat.
Al remat, podríem acabar amb Neruda, i el seu cant a la vida, perquè les úniques coses que s'haurien de prohibir serien aquelles que ens impedeixen viure i desenvolupar-nos personalment. 

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando los necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a todos aquellos que me quieren.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi Dios y hallar mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

1/18/2020

Violacions

A la tertúlia filosòfica del programa Gravetat Zero, d'Apunt mèdia, hem parlat hui de violacions sexuals. Maria Josep Poquet, Maite Larrauri i jo mateix hem intentat buscar explicació i solucions a un drama que adquireix dimensions de pandèmia. 
Les violacions sexuals són comeses bàsicament per homes i podríem dir que són tan antigues com la humanitat, encara que han estat sempre invisibilitzades, si bé, a l'actualitat, s'han convertit en un fet intolerable que indigna les consciències i exigeix una acció decidida per eradicar-les. 
La causa més evident d'aquestes pràctiques és una societat patriarcal que concedeix als homes el dret a disposar de les dones com a objectes sexuals per a la seua satisfacció. Aquesta estructuració de poder social justifica els actes violents sobre les dones en una espècie de necessitat natural que no té res de natural. Casos com els del "Chicle" amb Diana Queer, o el de Bernardo Montoya amb Laura Luelmo, confirmen aquest sentiment de superioritat masculí que li otorga el dret d'agafar les dones que desitja com si d'un objecte es tractaren. 
Dins d'aquest poder patriarcal, l'educació juga un paper cabdal. Un model educatiu informal masclista que ensenya els homes a ser emprenedors, actius, insistents, a actuar sempre i a prendre la iniciativa sense admitir un no per resposta. A les dones els assigna el paper contrari, passiu, receptiu i acollidor. Aquesta mala educació que es destil·la des de quasi totes les instàncies educatives informals, però també formals, anima els xics a prendre la iniciativa en les relacions sexuals sense necessitat de preguntar, ni d'esperar resposta i genera equívocs, però també actes conscients de violència quan l'objectiu es resisteix a la seua voluntat. 
El model sexual és la tercera pota d'aquesta estructuració del poder patriarcal. Xics irrefrenables, trempats, sempre preparats i carregats de desig, que tenen davant dones expectants, necessitades i complaents. El còctel és explosiu i només es pot rebaixar si canviem aquestes preconcepcions tòxiques que enverinen la convivència i fomenten les violacions. 
Aquest model patriarcal ha generat el que coneixem com una Cultura de la violació, que és tot l'aparell simbòlic que acompanya la justificació de les violències de gènere. Una cultura que sanciona les víctimes femenines i justifica els agressors, que restringeix la llibertat de les dones com a mètode preventiu, que ensenya un model amorós d'entrega i obediència i reconeix als barons el paper sobreprotector (atorga a les raboses el paper de vigilants del galliner). Aquesta cultura de la violència és representa molt bé a la sèrie de Netflix Unbelievable, però també a la segona temporada de 13 raons. En totes dues trobem la incomprensió masculina, l'exercici tirànic dels xics en la imposició de les relacions afectives i sexuals i l'ús com a objectes dels personatges femenins. Es tracta de reflexos prou fidels d'una model de relacions socials basat en la cultura de la violació. 
Les violacions en grup, les gravacions i publicacions dels fets, les narracions amb orgull d'uns actes repugnants mostren com la causa de les violacions és més que sexual. És una afirmació de poder, una marca de prestigi, un senyal d'èxit. I aquest caràcter no pot ser atorgat més que pel context social que continua assenyalant els violadors com a pobres xics (com en el cas de l'Arandina) o joves simpàtics (el de la Manada de Pamplona), mentre condemna les xiques per insinuar, provocar o mentir. 
Si el problema és social i educatiu, la solució també ha de ser-ho. En aquest sentit projectes com el de Tot per amorEls nostres cossos, els nostres drets o el blog Karicies de Rosa Sanchis, van en la direcció correcta i fomenten una educació que trenque amb el model heteropatriarcal imperant. 
Els conceptes de violació, agressió o abús, hauran de substituir-se pels d'empoderament, consentiment, respecte, llibertat i igualtat. No podem admitir relacions que no estiguen basades en aquests conceptes i tenim el deure moral, personal i col·lectiu de fomentar-los. Per això haurem d'identificar les violències causades pel masclisme, evitar naturalitzar-les o normalitzar-les, i assenyalar-les per tal de denunciar-les i no tolerar-les. Haurem de fomentar les habilitats d'empoderament entre les dones i respectar la seua veu i les seues percepcions i no posar-les en qüestió contínuament. Caldrà deixar d'assenyalar les dones com a víctimes indefenses i fomentar la por, en canvi haurem d'enfortir les seues habilitats d'actuació, d'identificació dels riscs i de respondre a ells sense complexos. 
En aquest sentit els homes tenim també un paper fonamental, haurem de reconéixer els nostres errors, les nostres actituts, els micromasclismes o masclismes camuflats que ens acusen. Sí, els violadors som nosaltres, els homes, i ho hem d'admitir per tal de canviar-ho. Haurem de fer un exercici d'autorevisió i autoconsciència per tal de saber-nos part i còmplice d'una societat patriarcal que ens adjudica el paper de botxí, que alguns acompleixen amb gust i altres amb complicitat dissimulada. Hem de trencar el corporativisme masculí, el silenci còmplice i la tolerància cap al masclisme dels nostres iguals.  Després arribarà l'empatia, la comprensió i l'ajuda davant d'aquells que no entenguen que la convivència passa pel respecte i la igualtat, per admitir un No i esperar un Sí basat en el desig i la voluntat. 

1/12/2020

Estratègia anti-vox

Sembla inevitable, aquesta gent impresentable i tòxica ha vingut per a quedar-se. El que no sabem és com, amb quina força, quant de temps i amb quines repercussions. És ben possible que siga a costa d'un PP que acabarà implosionant i formant algun partit de dreta més centrat i més menut i deixant al partit ultra a l'extrem. 
Aquesta circumstància, el creixement de VOX, afavoreix electoralment a una esquerra que, a hores d'ara, pot cobrir un espectre polític més ample i que, amb la radicalització del discurs de la dreta reforça a un PSOE que podria recuperar el seu paper central, amb capacitat de maniobra cap a la dreta i cap a l'esquerra, excloent-hi sempre als ultres. 
Per tant, el seu creixement electoral estarà sempre limitat als bancs de vot de la dreta. Ara bé, més enllà dels càlculs electorals, la toxicitat del partit ultra penetra en el discurs polític en general i impregna la convivència ciutadana en sectors més sensibles socialment parlant. L'exemple d'uns dirigents intransigents, maleducats i clarament intolerants genera un efecte mirall en una part de la ciutadania i, el que és pitjor, en una part de les generacions joves que veuen en aquests models una espècie de referent alternatiu fàcil de copiar i amb rèdits immediats en forma d'èxit social. És el que explicava a l'anterior article, Vox mola
Per això pense que cal plantar cara al discurs excloent i intolerant que representa el partit ultradretà. El problema és com fer-ho. És evident que no amb una còpia maldestra dels seus procediments, que és el que ha fet el PP i li costarà l'existència a curt termini. Tampoc amb la seua negació, ja que malauradament existeixen i els seus tentacles es fan cada vegada més llargs. Però tampoc amb un efecte altaveu que reforça i amplifica el seu discurs. L'esquerra no pot caure en l'error d'entrar a totes les guerres que obri aquest partit, perquè amb la rèplica se li dona ressò. Aleshores què fem? 
En primer lloc hem de diferenciar clarament entre els dirigents
públics i afiliats i els seus votants. No són el mateix. Els dirigents són ben conscients del que fan, saben quin model social persegueixen i l'arrel autoritari de la seua proposta. Una part dels seus votants, en canvi, són fruit del cabreig, de la impotència i la frustració que la resta de polítics han encomanat. Aquests votants són volubles, impulsius i reactius. Recolzen el discurs dels dirigents per ràbia i voten amb el fetge. Però just per això no podem ignorar el discurs ultra, encara que tampoc l'hem de seguir ingènuament.
Per tant, en segon lloc, ni la premsa ni qualsevol persona en un acte públic (xerrades, debats, classes, discussions) ha de caure en l'error de fer d'altaveu a qualsevol dels temes que aquests manipuladors volen introduir en el debat públic. Si no procedeix, no cal parlar, es pot fer el buit i el silenci. Què criden sols, se'ls escoltarà menys.
Ara bé, en tercer lloc, si el debat gira entorn del tema proposat i ells intervenen (imaginem un debat electoral o una discussió sobre les pensions) cal contestar. El discurs ultra sol ser molt atractiu, simple i directe, però tan contradictori com impossible de posar en pràctica. Per tant, cal interpel·lar-los en instàncies públiques que ells no controlen sobre les propostes, sobre com les posarien en pràctica i perquè abandonen persones que, segons diuen són importants per a ells. Per què demanen penes extremes als violadors però abandonen les dones violades, per què impedeixen la formació de famílies si diuen defensar-les, o per què boicotegen regions senceres si diuen que són tan espanyoles com les altres. En tots els casos cal evitar postures elitistes o de superioritat, aquesta gent és enemiga de la intel·ligència i solen blindar-se a explicacions racionals. Per tant, és millor preguntar-los amb ingenuïtat, que siguen ells els que s'hagen d'explicar, que xafen les pròpies merdes. I mantenir la calma, que és el més difícil.
Una última cosa, molt important, el nou govern de coalició té una missió que va més enllà de la política immediata. Aquest govern ha de proposar i posar en marxa alternatives creïbles, solucionar problemes existents i aportar un discurs basat en el diàleg, la tolerància i el respecte que faça la societat més igualitària i lliure. Si falla aquest aspecte, la base social cabrejada pot augmentar de manera exponencial. El discurs ultra s'alimenta de la desigualtat i una societat democràtica ha de corregir-la, evitar-la, compensar-la. 
En resum, no podem menysprear el seu poder d'atracció i  la simpatia que poden despertar en un sector de la població que no s'identifica amb ells de manera total, però que s'identifica amb el victimisme i els referents identitaris que manipulen de manera quasi màgica. Però just per això hem de combatir el seu discurs sense por, i sense caure en la ingenuïtat d'amplificar-lo. I ací és on els mitjans de comunicació fonamentalment haurien d'aprendre a ignorar-los quan cal i a demanar-los comptes quan es done una circumstància adient justificada. Massa vegades la premsa gira les càmeres a les propostes més bronques i violentes, i han d'aprendre a gestionar la informació sense deixar-se portar pel sensacionalisme. 
No serà fàcil, però és imprescindible parar l'efecte tòxic que aquests impresentables estan generant i que enverinen la convivència i retallen les llibertats. 

12/17/2019

Vox mola

No direu que no. Vox mola, i ser de Vox també. És com pertànyer a una gran família, una comunitat que sempre dona recer i aporta visibilitat i respectabilitat social. A més, és una garantia d'èxit social i visibilitat pública, i no hi ha cosa que agrade més que adquirir protagonisme. Per tant, si no trobeu altra manera d'adquirir-lo, podeu imitar el mètode Vox d'estar al centre d'atenció. És una guia fàcil i a l'abast de qualsevol persona amb la qual els seus dirigents ens regalen cada dia en les seues intervencions públiques, però que és aplicable a moltes de les reunions que teniu quotidianament. Poseu-vos la bandereta o la corbata verda i vingueu amb mi, veureu com n'és de divertit!
Imagineu que esteu en qualsevol reunió social; un sopar de Nadal, una classe de Secundària o Universitat, una conferència, una reunió d'antics alumnes o un dinar de faena. Què podeu fer per convertir-vos en l'anima de la festa? Què podeu fer per cridar l'atenció i que tothom es fixe en la vostra presència? És ben simple, digueu allò que molesta, aquesta opinió que sabeu desproporcionada, irritant, insultant. I digueu-la en veu alta, de manera clara i tranquil·la, sense por i afegint sempre, "açò que dic no s'atreveix a dir-ho ningú, només jo perquè em tenen igual les crítiques de la dictadura del políticament correcte i de la majoria". Una vegada pronunciades les paraules màgiques, apreteu les dents i poseu cara de circumstàncies, de víctima si és possible i intenteu no immutar-vos, perquè de segur saltaran al vostre coll per tal de callar-vos la boca, recriminar-vos la inoportunitat o la mala educació. Però no patiu, aquest era l'objectiu, ja sabeu que allò que importa és que parlen de vosaltres, encara que siga mal. Haureu aconseguit centrar el debat en la vostra persona i, si de cas, en el tema que plantejàveu. 
Per això ser de Vox mola, perquè dona protagonisme als sense veu,
als marginats, als necessitats d'estima i carinyo, als caiguts en desgràcia. als que mai tenen prou. A vosaltres que no teniu res a dir, però voldríeu dir alguna cosa i no sabeu quina, ara és més fàcil que mai, només heu de seguir el mètode Vox d'atenció pública. La fórmula és fàcil i podeu copiar-la de les intervencions públiques dels seus dirigents, ells vos donen la pauta, apunten el camí i orienten l'actuació: 
Si s'està comentant en un esmorzar de treball els nombrosos casos de dones mortes per violència masclista, vosaltres podeu eixir amb això de que les dones també assassinen els homes i no es diu, encara que amb aquesta opinió estigueu menyspreant víctimes d'assassinat i vosaltres sigueu uns defensors aferrissats de l'ordre públic. Si es parla d'immigració a l'institut o la universitat, sempre podeu apuntar que hi ha molts immigrants il·legals que se n'aprofiten dels serveis públics, encara que defenseu la desaparició dels serveis públics per a tothom i que al vostre costat tingueu una persona vinguda d'un altre país que ha patit persecució o carències i no disposa d'ajudes socials. Si aporten una sentència judicial de condena a uns violadors en una conferència d'obligada assistència, podeu despenjar-vos amb la sospita sobre la violada i la manera de provocar que tenen les dones, fins i tot des de ben menudes, malgrat que al vostre costat tingueu una mare i un pare de xiques i vosaltres sigueu uns grans defensors de la família i el paper sagrat de la dona dins d'ella. Si s'argumenta sobre memòria històrica en un programa de televisió que veieu en família, cal dir que la memòria és una cosa del passat i les víctimes del franquisme unes exagerades, encara que sigueu partidaris de les tradicions i de recordar costums del passat. 
La contradicció en la que us enredeu és el que menys compta, si algú té temps, ganes i possibilitat real de discutir-vos l'argument, només heu de rebaixar la primera intervenció, demanar perdó a la víctima concreta que us interpel·la i explicar que parlàveu de manera genèrica i no volíeu desqualificar ningú, que sou defensors de la llibertat d'expressió i el únic que volíeu era fer valer la veritat, la que ningú diu, només vosaltres. Al remat, el que queda és la primera opinió, com un titular de periòdic o informatiu, i la retractació s'oblida sense més repercussió. 
Ser de Vox és fàcil, i mola, perquè no cal pensar massa, ni analitzar el context al qual vos trobeu, ni tenir cura dels efectes que poden provocar les vostres opinions, encara que siguen contràries als propòsits que vos guiaven suposadament. Els efectes de rebentar el consens social no importen, tot i que siguen perjudicials per a la convivència; l'augment de la violència, la desprotecció dels més dèbils, la reducció d'ajudes públiques, la discriminació o la tortura gratuita no importen, ja els solucionareu a la vostra manera si arribeu a governar, de moment ja sabeu que si vosaltres no podeu jugar, preferiu trencar la baralla. I aquests efectes col·laterals són menors en comparació amb la visibilitat que adquireix la vostra postura i el poder que adquireixen els dirigents que vos ensinistren en aquesta dinàmica perversa, però efectiva. 
I ja ho teniu, el mètode Vox de convertir-vos en tonto útil, en col·laborador necessari de la discriminació, la violència i la repressió. Ells vos ho agrairan, no ho dubteu, fins i tot us donaran una xapa o una gorra per a les grans manifestacions, a canvi els heu donat un altaveu necessari per als seus propòsits polítics; la repressió, la manipulació i l'exclusió antidemocràtica de tot allò que no encaixa en el seu motlle. Un model tan reduït que potser fins i tot vosaltres tampoc encaixeu, i quan això passe ja serà tard, ja no podreu dir res, ells no us deixaran. 
I sí, us heu adonat, he parlat en masculí al llarg de tot l'article, perquè encara que no em referia a tu específicament, lector atent, parlava en sentit general, la majoria són homes.

12/03/2019

Educomunicació a la carta


L’estil comunicatiu de la televisió

Si recordem els formats i estils d’emissió de fa uns vint anys, els del món de la televisió i, fins i tot, el primer Internet, en aquells moments disposàvem d’una programació unificada. Tot i la irrupció de les televisions privades, que van diversificar l’oferta, el consum juvenil era prou unificat. Veien les mateixes sèries generalistes (Al salir de claseFísica o química…), programes de distracció comuns (Mujeres y hombres, Gran Hermano…), la publicitat que es repetia a totes les cadenes i algun concurs d’èxit, i poca cosa més.
(...)
En resum, teníem un esquema d’actuació en triangle, a partir d’un vèrtex unificat (la programació comuna) volíem arribar a una base ampla, diversificar i ampliar les interpretacions, fer-les més crítiques, més personals i variades. Volíem fomentar la recepció crítica d’uns missatges que partien de la unificació controlada per les cadenes. Volíem trencar el monopoli de la programació a través de multiplicar els contexts de recepció amb instàncies crítiques de mediació- (...)

L’estil comunicatiu a la carta

Què ha canviat en l’actualitat? En primer lloc, el consum audiovisual s’ha diversificat fins a la individualització total. Cada consumidor audiovisual ho fa a la carta, revisa els canals de Youtube als quals està subscrit, consulta les publicacions dels Influencers als quals segueix, escolta playbacks del Tik-tok que li han agradat prèviament, segueix les identitats de Twitter que li donen el que busca i així fins a l’infinit. I si no en té prou amb les seues preferències explícites, els algoritmes de Google, Instagram, etc. li mostraran el que és coincident amb el que busca. És a dir, la unificació de missatges s’ha esmicolat en una adaptació individual, ara cada u veu el que vol, allò que prèviament ha buscat i que ja sap que li agrada. Per tant, la nostra actuació pedagògica perd bona part del seu sentit, perquè és difícil portar algun producte comú a tot l’alumnat, i perquè la diversificació d’interpretacions ve donada per la tria de preferències inicial, diguem que la mediació està feta prèviament. (...)
Continuar llegint a El diari de l'educació .

11/24/2019

Per què les maten?

El passat dissabte 23 de novembre, la tertúlia filosòfica del programa radiofònic d'Àpunt Gravetat zero, amb Maria Josep Poquet i Joan Llobell, ens va plantejar a Amparo Zacarés i a mi la pregunta que dona títol a l'article. 
La conductora del programa va adaptar la pregunta a la seua condició femenina i ens va plantejar Per què ens maten? Amparo Zacarés va contestar de manera clara i contundent que la causa és el Patriarcat (podeu escoltar la tertúlia íntegra ací, a partir del minut 56 de programa) i jo vaig intentar plantejar la qüestió des de la masculinitat, Per què les matem? Perquè el fet innegable és que som homes els que matem les nostres parelles i ex parelles. Em va semblar interessant començar per interpel·lar els homes, ja que encara que no tots els homes són maltractadors, sí que és cert que tots els maltractadors ho són. El paper dels homes en aquesta lluita ha d'estar al costat d'elles, reconéixer el protagonisme femení i col·laborar en les solucions que es proposen. I una reflexió en masculí es necessària per complementar el conjunt d'actuacions feministes que han de portar-nos a una societat més igualitària.
El patriarcat genera un model de masculinitat hegemònica que
bloqueja l'emocionalitat ben gestionada. El model social masculí diu que els homes no hem de mostrar sentiments, i això ens ha convertit en analfabets emocionals, a força d'amagar-la hem perdut el costum de sentir, i quan aquests es desborden, no sabem gestionar-los i reaccionem amb frustració, que s'expressa en violència o fugida i infelicitat.

Necessitem models de masculinitats no estereotipades, per les dones i pels homes mateixos, perquè el model hegemònic també genera riscs que no són fàcils de gestionar per als homes, conductes de risc com el consum drogues, la conducció perillosa, o la necessitat de viure aventures extremes. També les conductes violentes amb contínues baralles, la vigorèxia o la necessitat de demostrar una superioritat que no existeix. Els homes hem de comprendre que perdem molt amb aquest model, però sobretot hem de comprendre que no podem edificar la nostra vida sobre el sotmetiment de la meitat de la humanitat, perquè seria com voler mantenir l'esclavitud, però ara de les dones, al segle XXI.

Aleshores, els homes assassinen les dones per por, per impotència, per incapacitat, per ràbia, per vergonya, per venjança, per demostrar qui mana, per què s´ho mereixen... perquè són dones. Al remat, matem a les dones perquè són dones, com va dir Joan Llobell, i això és un Feminicidi, com va afirmar Amparo Zacarés. 
I és que l'epidèmia de violència contra les dones és una violència estructural, arrelada a les estructures socials i polítiques i impulsada per una societat patriarcal que desqualifica la víctima, la redueix a una condició inferior i justifica, per tant, el seu maltractament.

Quan trobem models de violència a la publicitat, als titulars de premsa, al cinema, als concursos com Gran Hermano i, ara, a les xarxes socials, trobem que hi ha una certa estructuració que no controlem individualment, una repetició de patrons estandaritzats que normalitzen les agressions, les fan amables a la vista o invisibles com en el cas dels micromasclismes o masclismes quotidians, que són la demostració que aquesta violència és estructural, perquè quan es perd la justificació ideològica aquesta continua realitzant-se de manera inconscient. Mostra que hi ha una modelació social d'aquestes conductes. Amb el terrorisme es va
acceptar fàcilment que fora un tipus de violència específic, per raons polítiques, i es van dissenyar càstigs específics. Per què no ho veiem igual de clar ara, amb aquesta violència no directament política, sinó de gènere?
Es tracta d'un masclisme en el què molts homes continuen sentint-se còmodes. Els homes i les dones hem patit un procés de socialització aprés que ens ha fet repetir estereotips de gènere; l'home agressiu, emprenedor, dur, victoriós, que no pot acceptar la derrota, el patiment ni el fracàs, i que quan ho viu no ho soporta, ho amaga amb violència i amb respostes compulsives, angoixades i desesperades. A les dones, en canvi se les ha educat per a la cura, l'emocionalitat i la col·laboració, i se senten còmodes en aquest paper, que a llarg termini se'ls queda curt. El poder s'aprén i la indefensió també és apresa, ho han demostrat molts experiments psicològics, i necessitem eines per superar aquests mecanismes de control.
La teoria dels cercles concèntrics de la personalitat de Vicente Garrido ens explica perquè és tan difícil canviar al maltractador, perquè el seu cercle més intim, el dels valors personals, són difícils de modificar i estan bastits per un masclisme profund.
Nora Rodríguez al llibre El nuevo ideal de amor en adolescentes digitales, diu que el masclisme i el trastorn disocial estan molt units, “Evidentemente hay una gran diferencia entre la transmisión cultural del machismo y la conducta disocial, pero lo que es evidente es que la justificación de la violencia sumada a factores como la “frialdad” emocional y afectiva, así como falta de empatía, y evitar el diálogo, o no respetar a los demás dibujan un cuadro patológico”. Està demostrat que les cultures més masclistes tenen més homicidis i actes violents masculins.
També parla d'un màrketing de l'amor romàntic que es difon a través de novel·les, pel·lícules i sèries juvenils, en el qual l'amor tot ho pot i la gelosia és vista com una demostració d'amor.
El context social és vital, sense ell no es donarien els assassinats que no són més que l'ultima fase d'un procés que es desenvolupa de manera oculta, com un iceberg. El context naturalitza conductes de superioritat masculines i de submissió femenines, normalitza renúncies per amor i cessions per respecte; donar la contrasenya del mòbil, acceptar un control dissimulat a través de retrets i recriminacions, menystenir públicament... són les que porten després a l'agressió, quan el control simbòlic esdevé insuficient.
El cercle de la violència, a més, porta a perdonar l'home, a considerar la violència com un esclat puntual, com un descontrol nerviós, i el context empenta en la línia de justificar conductes violentes. Només si canviem aquesta estructura educativa que abarca aspectes formals i informals, podrem combatre un masclisme que està massa arrelat encara a les societats actuals.
Per això hem de començar a educar des de menuts. La coeducació és la resposta educativa formal a la discriminació que imposa el patriarcat. És un tòpic pensar que el maltractament només afecta persones
adultes, cada vegada més veiem comportaments violents, de domini i control, en parelles joves. Però en aquest cas, aquests comportaments estan normalitzats, acceptats per una concepció de l'amor romàntic, en el qual l'entrega absoluta, la fusió i una sensació de confiança total porta a entregar als xics el control sobre moltes de les parcel·les vitals que després són difícils de recuperar, com les contrasenyes, les amigues, els estudis o la família. Rosa Sanchis, als magnífics materials Els nostres cossos, els nostres drets, publicats per la Conselleria d'Educació, cita Diaz Aguado i Carvajal, en un estudi de 2011, on afirma que el 21% de les xiques han patit aïllament, el 17% ridiculitzades, el 21% controlades i el 10% han sentit por. Però moltes d'elles manifesten acceptar-ho com una cosa normal. S'ha arribat a normalitzar situacions que poden portar a maltractaments futurs, però que no es consideren greus perquè no encaixen en els models que veuen a la televisió.
Per tant la prevenció en aquestes edats ha d'anar de manera indirecta als models d'amor, a la sexualitat i a la vivència de l'autoestima. No funciona anar directe al maltractament, perquè elles no es veuen afectades i ells no es veuen reflectits. El que ells fan és altra cosa, diuen, és amor. Per sort, un sector de les adolescents ho veu clar, si més no teòricament, altra cosa és el que passa quan es veuen dins d'una relació.
El model de fusió amorós, la desaparició de límits personals, la idealització de l'estimat, la creença de que per amor es canvia i sobretot que elles el poden fer canviar, el t'estimaré sempre, la gelosia com a demostració d'amor i la poca educació emocional, que impedeix regular les emocions i convertir-les en sentiments, dificulten la nostra faena.
Cal arribar a un model amorós més ample, a una cultura de la cura, de la llibertat i l'autoestima, emocionalment complexa i sempre en construcció. Un model de bon amor o bon tracte, aprendre a cuidar-se, l'atenció mútua, que se'ns reconega i se'ns tracte bé, amb confiança i col·laboració. No és fàcil, però tampoc impossible. 

El canvi està en marxa i és imparable, a no ser que passe alguna cosa com la que pinta El cuento de la criada, que tal i com van les coses no sembla impossible. Però en un societat democràtica, la revolució feminista és imparable, perquè és una reivindicació legítima i legal, que no pot discutir-se amb arguments assenyats, i només es combat amb desqualificacions, mitges veritats i ocultacions tendencioses, de fet els contraris al moviment no s'atreveixen a negar els drets de les dones, només diuen que se'n passen o que ho volen tot, però no poden discutir la major. El combat ideològic està clarament guanyat, ara falta el més difícil, la realització efectiva, i això costarà més, però és imparable. A més aquesta revolució transformarà la societat sencera, els canvis en els rols de gènere porten a un reacoblament del món sentimental, de les relacions personals, sexuals, de treball, etc. I aquests canvis ja estan en marxa i no es detindran fàcilment, si no és amb una repressió exagerada.


11/11/2019

Parlem de política amb majúscules

Superada la ressaca electoral, és moment de mirar cap endavant. Més enllà de les estratègies electorals, encertades o no, del càlcul estratègic ajustat o desbaratat, i de les culpabilitats creuades que s'han dirigit els líders polítics, és el moment de la Política amb majúscules. 
Ho deia abans de la convocatòria electoral, el problema és més greu del que es pensen els responsables polítics, el problema és moral.  L'espectacle de càlcul electoral que han oferit els nostres representants ha estat sinistre, i més pels resultats que hem vist confirmats, al remat tot era estratègia, si bé les conseqüències no, i fins i tot són tan dramàtiques que gelen l'esperit de la ciutadania demòcrata. 
Però hem de passar pàgina, ja no és hora de retrets ni de
culpabilitats, els resultats són els que són, i amb ells hem de bastir una resposta democràtica a les expectatives de la ciutadania. La responsabilitat dels partits de l'esquerra històrica és més transcendent que mai, i esperem amb angoixa que hagen entés el missatge que els han enviat les urnes. El partit majoritari i el seu líder hauran de demostrar que són un partit de govern, que tenen capacitat de lideratge i convencen un espectre divers de formacions que poden recolzar la seua investidura. El pes majoritari recau sobre Pedro Sánchez i un Psoe que té el temps comptat per demostrar la necessitat de la socialdemocràcia als temps del neoliberalisme descarat. Esperem que estiga a l'alçada o abandone el seu càrrec com ha fet un altre líder polític que, amb la seua dimissió, ha deixat més clar el panorama de la dreta. 
Per altra banda, el principal partit de l'esquerra ha de saber gestionar el baló d'oxígen que els resultats li han donat, i haurà de maniobrar amb honestedat i humilitat per tal d'aconseguir un govern progressista. Ells i la resta de moviments progressistes nacionalistes han de col·laborar en la conformació d'una opció de progrés convincent, que done resposta als problemes reals de la ciutadania. Un govern que assegure les pensions i derogue la reforma laboral, que plantege una llei educativa consensuada i anul·le la vigència de la llei mordaça, que aborde la qüestió catalana amb valentia i honestedat i done resposta als reptes de l'encaix constitucional d'un estat modern. Un govern, en resum, que responga políticament als problemes de la població i que rebaixe la crispació que, de segur, intentaran implantar aquells que sempre ixen guanyant quan les coses es posen negres. 
El feixisme, o els moviments polítics populistes-autoritaris, sempre forcen les condicions socials per tal de presentar-se com els salvadors d'una pàtria reduïda a una bandera i un grapat de tòpics. Amb quatre receptes fàcils i tres eslògans tan convincents com impossibles s'emporten un rèdit polític considerable, que després administren amb hipocresia i cinisme. La fórmula funciona mentre la població no tinga altre model més efectiu per tal de comparar, i ací és on entra la necessitat d'un govern que faça política amb majúscules, política com administració dels assumptes públics, política com a gestió honrada dels recursos comuns, política amb voluntat de millora de les condicions de vida de la població. Potser aquest concepte de política haja quedat antiquat, però continua sent tan necessari com difícil. O recuperem el sentit original de gestió dels assumptes públics o poc recorregut li quedarà a un sistema d'organització pública que cada vegada presenta més escletxes en el seu funcionament i més dubtes genera entre la ciutadania que l'ha de recolzar. 
La única alternativa al feixisme és una resposta social articulada i creïble, sincera i honesta, que estiga al costat de la gent i es preocupe per les seues inquietuds, que li garantisca els drets personals i reforce els col·lectius, una resposta política d'esquerres. No ens queda altra, esperem que la classe política ho entenga i treballe per aconseguir-ho, perquè queda poc temps i la bèstia s'alimenta de la nostra manca de respostes polítiques als problemes d'organització que esquarteren la societat civil. 

10/31/2019

La por, en sentit polític

La por té un component polític més enllà del sentit existencial i personal. Potser ha tingut sempre aquest component de control social, des de l'antiguitat, en mans del poder religiós que justificava el polític, utilitzant les armes de la superstició i el poder dels Déus i els seus càstigs. 
Des de sempre, la por ha estat ideològica, s'ha fabricat i dirigit contra els col·lectius que servien com a bocs expiatoris. Ha passat amb els Jueus i amb els Musulmans, també amb els bàrbars i els estrangers, i passa ara amb els immigrants, els catalans o els islamistes. Aquesta creació de Fòbies teledirigides pel poder serveixen d'excusa per aplicar polítiques que són les que haurien de generar la por més profunda. 
Però tot i ser antic, és en la Modernitat quan es desvetlla aquest sentit polític de la por com un mecanisme de control social, com un recurs ideològic que manté als ciutadans controlats, acovardits,
 aïllats, escapçats. Potser Hobbes ho va veure, amb la seua proposta d'un Estat terrorífic, que disposa del monopoli de la violència per tal d'imposar una por institucionalitzada. Va entendre que els humans naixem amb por -tal vegada perquè ell era un poregós compulsiu- i som capaços d'abandonar els nostres ideals per sobreviure, i ho va aprofitar en plantejar un govern del terror. 

Però Sade, el Marqués, ho va entendre en sentit contrari i va ser dels primers en denunciar la utilització de les pors que provoca la ignorància. L'aprofitament que la religió i la superstició fan de les pors humanes, i com justifiquen les tiranies amb aquestes pors, són un exemple de domini polític tirànic. Ell va proposar una valoració racional dels motius de la conducta humana i una vida sense pors, amb risc i atreviment, però lliure i sense por. La Revolució era la manera de generalitzar aquesta vida lliure de pors. 
Spinoza també ho va entendre de manera pareguda, encara que des
de la moralitat i no la immoralitat sadiana, també va veure la por com una passió negativa que portava a la esclavitud, amb la superstició i la religió com a fidels assistentes de l'Estat opressor. La solució és una vida guiada per la racionalitat i els afectes col·lectius, i un model polític, el republicà-democràtic,  que guie una societat justa en la que els humans puguen viure sense pors i amb llibertat. 
La via de combat de la por política és clara, però la història ha portat justament al costat contrari, a una utilització de les pors amb finalitats de control. La doctrina del Shock, de Naomi Klein ha mostrat els mecanismes que el neoliberalisme utilitza per imposar les seues mesures criminals. Primer sotmeten a la població a un estat de shock produït per les pors generades de manera artificial o utilitzades de manera intel·ligent; la crisi econòmica, els atemptats islamistes o una violència augmentada pels mateixos mitjans de comunicació poden justificar l'acceptació de les mesures liberalitzadores i repressives que no s'acceptarien d'altra forma lògica. A partir d'ací els poders econòmics campen sense control entre una població acovardida i en retirada política. 
 Convertir la por en inquietud, en prevenció, i aquesta en indignació i en moviment proactiu per a l'alliberament de totes les pors és la via per a superar la utilització ideològica de les pors més arrelades a la Humanitat. Només així podem superar les pors col·lectives per l'acció política. 


Aquest és un resum de la tertúlia filosòfica emesa al programa Gravetat zero, d'Apunt ràdio el dia 26/10/19 a  partir del minut 56, amb Joan Benesiu i jo mateix.

10/28/2019

La por, en sentit existencial-personal

 La por és una emoció bàsica, instintiva, natural, que compartim amb els animals com a resposta per a la supervivència, ja siga de protecció davant dels perills com de motivació a la fugida. Els sentiments, en canvi, són una resposta humana, producte de la canalització de les emocions a partir de la reflexió i el manteniment en el temps d'aquestes. 
Els humans vam adquirir els sentiments com a producte del procés d'hominització-humanització, i possiblement el foc va representar el primer antídot contra les emocions de la por, la primera manera de racionalitzar aquests impulsos bàsics. En aquest procés d'humanització van aparéixer els mites i els contes, les narracions per tal de conjurar la por, i també els rituals, que eren maneres de combatre les forces ocultes que ens espantaven. 
La mitologia, juntament amb la religió, van educar al temps que aprofitar aquesta por instintiva, i van projectar en els Déus el control de les forces terrorífiques. Phobos (la por i originàriament la fugida), apareix en la tradició grega juntament amb Deimos (el terror) i Eris (la discòrdia), com a fills d'Ares i Afrodita, als què acompanyen al camp de batalla. El mateix Prometeu roba el foc als Déus per salvar els humans dels perills naturals, i aquest acte immoral ens costa el càstig etern i la por a la venjança dels Déus.
La Filosofia, amb els primers filòsofs naturalistes, introdueixen explicacions racionals a fenòmens que abans s'atribuïen als Déus, la por a un eclipsi o als confins terrorífics del món, van donar pas a explicacions lògiques que conjuraven la irracionalitat original. Sòcrates continua aquesta tradició i proposa una ètica racionalista que domine les passions i les elimine, el "coneix-te a tu mateix", no és altra cosa que domina les teues pors. Plató accentua aquesta idea i depura de sentimentalitat i emocionalitat el món racional, que governa de manera implacable, sense turbulències emocionals, el món humà. 
Aquesta tradició racionalista ha tingut èxit al llarg de la història de la filosofia i ha marcat una concepció de les pors que pretenia, sense èxit tot s'ha de dir, conjurar el terror amb la negació i ocultació de la seua força. 
Però un altra tradició filosòfica, la que arranca d'Aristòtil, molt més sensible a la humanitat de les emocions, i continua amb les escoles helenístiques, amb els hedonistes o els estoics, modulen millor el món emocional, i plantegen una mediació racional i un control prudent de les tendències humanes més bàsiques. 
El mateix Epicur crea el tetrafarmakon com  a remei per combatre les pors; la por al Déus, que no es preocupen per nosaltres, a la Mort, que no es pot pensar des d'ella mateixa i no cal pensar-la quan no està, al dolor, que es pot dominar, i al Destí, que no existeix. El remei és l'autocontrol, l'ataraxia, i la felicitat, que s'aconsegueix amb la recerca dels plaers elevats i gratificants, com l'amistat, que és un bàlsam i un motiu de felicitat per als humans. 
Amb tot, les pors continuen presents en els humans, les religions l'exorcicen i la filosofia les nega, però quan arriba el segle XIX tornen a aparéixer amb força, però ara en la forma de terror, quan comprovem que l'animalitat que preteníem haver controlat està dins de nosaltres. Darwin amb l'animal del què venim i que som, Freud amb l'inconscient que ens domina sense saber-ho, Nietzsche amb la voluntat egoista de poder com a motor màxim de vitalitat i Marx
amb l'egoisme social que motiva una lluita a mort entre classes, ens tornen a mostrar la cara del terror davant de l'espill dels nostres ulls. Ara la por ens la produïm nosaltres, i no els Déus ni les forces ocultes de la natura. Nosaltres som el monstre, l'ésser que es converteix en llop quan la lluna està plena, o quan estimulen els nostres impulsos més bàsics. Aquestes filosofies de la sospita van ser com una premonició de les dues grans guerres i de l'Holocaust.
La por més terrorífica, la més esgarrifant ha estat perdre la dignitat i el respecte per nosaltres mateixos, convertir la humanitat en un teatre de l'horror que exterminava de manera cruel i sanguinària als nostres congèneres, i només per unes Fòbies (Xenofòbia, Homofòbia, racisme...) inventades i estimulades des del poder polític per uns interessos ocults. La nostra imatge reflectida en el mirall de la història pot ser la pitjor història de terror mai escrita, la por elevada a condició humana. 


Aquest és un resum de la tertúlia filosòfica emesa al programa Gravetat zero, d'Apunt ràdio el dia 26/10/19 a  partir del minut 56, amb Joan Benesiu i jo mateix.

10/16/2019

La sentència

Ha arribat la Sentència, i era la que tots sabien i esperaven. No podia ser d'altra manera, esperar independència, aplicació imparcial de les lleis o un gest conciliador era impensable. Però malgrat aquesta previsibilitat tothom ha reaccionat com si res, com si fos una novetat absoluta i calgués explicar les postures que ja havien quedat explicitades amb escreix de manera apriorística. Uns per tacticisme polític, altres per pura necessitat de supervivència, però tot ha estat com s'esperava, cada u al seu lloc. Sense escletxes. Pensar? Per a què? Diàleg? Innecessari. 
Des de primer hora estava clar que la Rebel·lió no cabia en aquest cas, que era una estratagema judicial per mantenir a presó de manera provisional als encausats, era evident i escandalós, però els polítics i mitjans de la dreta han mantingut la ficció fins a l'últim moment, i alguns fins i tot després. Saben perfectament que en un ordenament democràtic la Rebel·lió s'ha de justificar amb accions violentes clares, com traure els tancs al carrer o mobilitzar l'exèrcit o, si més no, la policia. I saben també que això no ha passat, que ho saben a Europa i que no podien fer més el ridícul. Però han continuat estimulant la confusió per tal de guanyar vots entre l'electorat més radicalitzat. Són la dreta, ho sabem, han arribat a encetar una guerra civil, esgarrat la seua Espanya i endarrerit quaranta anys el País, i tot per a que no caigués en mans que no eren les seues o les de les seues famílies, "antes rota, que roja" van dir, però si és "rota", que quede com un erm. 
La Sedició és també una figura legal discutible, impossible de
defensar des d'una posició democràtica, que no pot tenir cabuda en un estat de dret, perquè si no s'utilitza la violència és una reivindicació legítima, i no cal reprimir-la, però aquells que defensen aquesta sentència kafkiana, entre ells fonamentalment el Psoe i alguna esquerra jacobina, prefereixen callar davant la violació irreversible de l'ordre democràtic abans que admitir que el seu problema és no atrevir-se a abordar la qüestió en termes polítics, que és com es solucionen les divergències en les democràcies modernes. Però han preferit amagar-se darrere del Suprem, convocar eleccions per un càlcul electoralista i mostrar-se ferms davant del no-res per sobreactuar en una Espanya que no aprén. El discurs incòlume del govern no enganya ningú, ni als seus ni als altres, els altres no els voten ni els votaran mai, i els seus cada vegada confien menys en ells. La irrellevància política és una manera ben trista de desaparèixer. 
Després estan els que callen, un Compromís sospitosament silenciós, al que les seues bases superen en una mostra de dignitat que ha recorregut els carrers de València només conéixer-se oficialment la Sentència. Més dels que esperaven, menys dels que caldria, però suficients per demostrar que no ens poden enganyar tan fàcilment. És cert que estan baix el punt de mira d'una dreta irreductible, però no semblen haver aprés res, no recorden que el Psoe ha fet el mateix amb la qüestió valenciana durant tota la història recent, i que el búnker mai els ha acceptat ni els acceptarà. Ells no negocien, només la rendició. El mateix faran ara. 
I els catalans no fan més que el que podien fer. Els desnonats, els que no tenen res, només tenen la protesta. Quan tens l'exèrcit i la policia al teu costat, no et cal eixir al carrer, només el poder popular necessita el carrer per fer política, i no en té altra. Si no hagués reaccionat com ho ha fet, hauria estat una mostra de poca salut democràtica. Només protesten les societats articulades, estructurades, amb múscul democràtic. I això molesta al poder, al fàctic i al polític, i més al d'aquest estat que s'ha mostrat més semblant a Turquia que a Alemanya. 
El problema és que la seua força potser no siga suficient. El control
és absolut, i el missatge unívoc, sense fissures. No deixen cap fil solt, i els aldarulls lògics en les manifestacions que estan produint-se poden ser la justificació que faltava als tebis, als miserables, als covards, que necessiten excuses per retallar qualsevol manifestació que escape al seu control. El perill d'un cop de mà bla, elegant, blanquejat amb un 155 o alguna cosa similar és més present que mai. El que no saben, el que no han calculat aquests possibilistes que governen de manera provisional un estat anquilosat, és la magnitud de la resposta popular, ja siga al carrer o a les urnes. No sabem el que durarà la resposta popular, no vivim temps de sacrificis, però és possible que la resposta electoral els faça més mal del que pensaven. Possiblement els càlculs de Pedro Sánchez hagen estat més desencertats del que pensàvem i aquell partit Socialista que va salvar el coll amb una proposta suicida d'esquerres i simuladament antiestablishment després de l'escac de Podemos, ara signe la seua desaparició definitiva. Al remat, la dreta fa molt millor el que ells volen fer, els originals sempre són més apreciats per la ciutadania radicalitzada que la còpia submisa i desdibuixada que només serveix per a temps de transició entre un entramat corrupte i el següent.