Europa

Acabe de llegir el llibre d'Stefan Zweig, El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Es tracta d'una obra autobiogràfica que conta la història europea en primera persona durant el període de finals del XIX, principis del XX fins l'inici de la segona gran guerra. Un període convuls, que passa de l'entusiasme i l'optimisme a la més gran desgràcia.
La mirada d'Zweig és lúcida i serena, i ens mostra una Europa "avant la lettre", prèvia a l'Euroap dels mercaders que Sarko i Merko han encunyat, una idea intel·lectual i humanista d'Europa que no encaixa gens bé amb el pragmatisme economiciste actual.
Zweig es va relacionar amb els principals pensadors, escriptors i artistes europeus, i això li aporta un valor especial a les seues impressions. Per exemple, crida l'atenció especialment, el temps previ a la primera gran guerra, per la confiança en la solució pacífica dels conflictes i la inconsciència que, fins i tot els principals pensadors, van expressar. Posteriorment, quan ja esclata el conflicte, Zweig es manté en una postura pacifista que xoca amb el bel·licisme militant de pintors, poetes i filòsofs.
Però allò més impactant és la irresponsabilitat amb la que Europa en general es va prendre a Hitler i la situació que el va portar al poder. Llegiu-ne les circumstàncies: "aleshores la impetuosa onada del descontentament el va portar de seguida (a Hitler) al capdamunt. La inflació, l'atur, les crisis polítiques i, no pas en menor grau, l'estupidesa estrangera havien revoltat el poble alemany; 
Però encara no ens adonàvem del perill. Els pocs escriptors que s'havien pres la pena de llegir de debò el llibre de Hitler, en comptes d'analitzar-ne el programa es burlaven de l'ampulolositat de la seva prosa pedestre i avorrida. Els grans diaris democràtics, en comptes de prevenir els seus lectors, els tranquil·litzaven cada dia, dient-los que aquell moviment, que, en efecte, finançava amb penes i treballs la seva enorme activitat agitadora amb els diners de la indústria pesant i amb un endeutament temerari, s'ensorraria inevitablement l'endemà o l'endemà passat. (...) I fins i tot aquell mateix dia de gener de 1933 en què es convertí en canceller, la gran massa i aquells mateixos que l'havien encimbellat el consideraven un simple custodi provisional del càrrec i veien el domini del nacionalsocialisme com un episodi."
Us adoneu de les causes? Poseu rajol en compte d'indústria pesant, i endeutament balafiador en comptes de temerari, i trobareu moltes coincidències. Si afegiu inflació, atur, crisi política i estupidesa en general, teniu el còctel perfecte al qual ens trobem.
Sabeu quin partit munta com l'escuma a Grècia? Els neofeixistes. Sabeu quin a França i Finlàndia? Doncs anem pensant, perquè d'aquesta situació de desconfiança democràtica i del sistema polític en general qui se'n beneficia normalment són les eixides totalitàries. Anem amb compte!

Professionals

Avui he portat ma tia al metge, un cardiòleg d'Alcoi. He trobat una persona tranquil·la i atenta, que m'ha explicat sense presses i amb una didàctica excel·lent els problemes de ma tia. L'ha auscultada, revisada i tractada de manera educada i competent. L'assistenta l'ha ajudada a vestir-se, incorporar-se i caminar, i m'ha lliurat amb eficiència el justificant d'assistència i el comunicat de visita.
El meu germà em conta que la metga de família que l'atén (a ma tia, la d'Alcoi), tarda dues hores en atendre'ls cada vegada que van, i que l'última vegada li va comentar l'espera. Ella va contestar que no sabia fer visites de 6 minuts i es va prendre 20 minuts per analitzar el cas i facilitar les solucions al seu abast. Quan van eixir, la cua continuava i eren les 8 de la nit, de segur que aquesta professional acabaria unes hores més tard la seua jornada del que hauria acabat si hagués accelerat les consultes.
Són tres exemples de tres professionals de la medicina als quals el govern valencià els ha robat una part dels seus sous. En compte de reconeixe'ls l'acompliment exquisit de la seua faena, els ha humiliat, rebaixat i menyspreat. Però ells no han reaccionat amb mal humor, desatenció al pacient o despreocupació, sinó ben a l'inrevés, amb sentit de la dignitat professional i personal. I nosaltres els ciutadans, els ho hauríem d'agrair més intensament.
Una resposta semblant hauríem de tenir els mestres. Perquè hem de protestar amb totes les mesures imaginatives i tradicionals que tenim al nostre abast però no prenent als ciutadans com rehens. Els culpables no són els ciutadans, ells són les víctimes, com nosaltres.
El model de protesta dels controladors aeris no ens serveix, ni en el fons ni en la forma; en el fons perquè no compartim el model de societat amb ells (per poder adquisitiu i per sentit de la cosa pública) ni en la forma, perquè ells tenen un poder econòmic de bloqueig que nosaltres no tenim. Som treballadors de la pública i professionals d'un ofici que creu en els drets socials i els ensenya. No podem contestar amb vagues de zel ni retrucs tramposos. I amb aquest comentari no estic renegant de mesures de força legítimes que perjudiquen a la ciutadania, sinó excloent mesures tramposes que als únics que perjudiquen és a nosaltres mateix i a les víctimes dels nostres botxins.
No perdem la dignitat personal ni professional, no els donem el plaer als nostres executors, però rebel·lem-nos amb totes les forces perquè la seua actuació no quede en la impunitat.

Estratègia

Despús ahir volia parlar del Decret que retalla els sectors fonamentals dels serveis públics, però quan vaig seure a l'ordinador la notícia de la supressió de l'assignatura d'Educació per a la ciutadania (EPC) va captar la meua atenció i em va desfermar la indignació. Per això, ahir, volia escriure sobre la supressió de l'assignatura d'EPC, però quan em disposava a fer-ho vaig trobar la notícia que informava sobre l'augment de càrrega horària del professorat de Secundària i Primària dels centres públics. Aquesta notícia encara em va indignar més i em va fer pensar que seria més interessant parlar d'aquest tema.
Per això avui, ara, em dispose a escriure sobre l'augment de la càrrega horària del professorat, però aleshores recorde que també volia parlar de la protesta que manté el professorat de la pública per la qual s'han suspés les activitats extraescolars. Però quan hi pense, me n'adone que l'estratègia ja s'ha quedat curta, que els nous atacs a l'ensenyament públic ja superen en magnitut i intensitat una mesura tan limitada i pacífica.
Al remat, sembla que sempre ens pilla el bou, que la dreta governant no es preocupa massa de les justificacions  teòriques i es dedica més a la praxi. I a nosaltres sempre ens pilla com al mussol de Minerva, que només alça el vol quan es fa fosc. Mentre preparem un discurs per enfrontar-nos al retall de sous, ells ja han donat un pas més i s'han carregat la ciutadania. Quan preparem mesures contra l'atracament estival als interins, ells ja estan reduint els horaris per tal de transportar-los a un clima més equatorial on tot l'any és estiu. Sempre estem embajocats, o discutint en assemblees perpètues mesures ridícules i absolutament intranscendents.
Ens falta sentit de l'estratègia. Tenim molt clars els objectius, absolutament definits els referents i perfectament estipulades les metes socials. Però no sabem com arribar-hi. Potser degut a la falta de pràctica política, al desinterés o a la confiança en el bon funcionament democràtic hem oblidat allò més important. Que el camí es fa caminant, que el recorregut és part de l'arribada, que no és suficient amb la bona fe, amb els valors superiors, amb la raó. Que la raó necessita ser realitzada.
Posem-nos la roba de faena i comencem a netejar de brossa el camí, perquè la meta sembla molt lluny.

Cabrejats

Ara fa un any es va publicar Política per a joves inquiets. El llibre continuava l'esperit d'un altre anterior, El sabor de la ciutadania, de 2008. En el temps que va del 2008 fins aquest 2012, la percepció de la política ha canviat de manera radical. Des de l'optimisme i la confiança en la política dels millors anys dels governs de Zapatero (amb lleis com la del matrimoni homosexual, d'identitat, de l'avortament, llei de dependència, etc.), es va passar a la indiferència de finals de la primera desena del segle XXI. Va ser aquesta indiferència la que va motivar el llibre que acompleix un any, perquè la percepció d'aquest desinterés entre la joventut em va convèncer de la necessitat d'implicar-los en l'activitat pública.
Però després de publicar-se, només tres mesos després, ens vam trobar la sorpresa del 15M, un moviment que, tot i no ser polític, reclamava netedat, democràcia i joc net a uns polítics incapaços de respondre a les noves exigències socials. De la indiferència es va passar a la indignació en el millor sentit de la paraula, la que ja Joan Fuster va proposar al seu Diccionari per a ociosos; "La "indignació", de fet, dóna per suposada la "dignitat" dels qui l'experimenten, i la "indignitat" de la seva víctima. Sempre és el virtuós qui s'indigna; sempre és el viciós qui sofreix els cops de la indignació." Els indignats erem els ciutadans farts de la paràlisi política davant els evidents problemes que apareixien.
Però aquella indignació s'ha esbravat en les successives consultes electorals i ens han abocat a la ràbia, l'odi i la frustració que genera la impotència davant una situació en la qual sembla impossible incidir.
De l'optimisme a la indiferència, d'aquesta a la indignació, i tot per arribar a una impotència rabiosa i desil·lusionada. Un viatge a l'abisme, un recorregut viciat que ens situa en una de les pitjors crisi de la democràcia que hem viscut.
La situació actual acumula els pitjors símptomes d'una crisi que es desenvolupa en totes les direccions. Política perquè la corrupció, les incoherències del sistema electoral i l'absència de representació d'amplis sectors socials vicien el sistema des dels seus fonaments. Social perquè els mecanismes de participació s'han tallat, tant electoralment com a nivell d'expressió mediàtica, i han generat una impotència rabiosa. I econòmica, ja que s'ha establit una superestructura que domina l'àmbit polític i imposa els seus dictats sense cap control democràtic.
Els fruits d'aquesta crisi democràtica els podem començar a percebre en el servilisme dels polítics electes als poders econòmics o, si s'escau, amb la seua simple substitució per tècnics. L'absència d'alternatives possibles o creïbles i la ràbia que comença a expressar-se per part de la societat civil són altres símptomes ben visibles d'aquesta degeneració política. Situacions com la que vivim, històricament,  han desembocat sempre en canvis autoritaris o en esclats violents de protesta social.
No és el millor aniversari per un llibre que vol aconseguir justament el contrari.

Poca broma

És cert que el riure és un antídot contra la depressió i les males notícies. Prendre's les coses amb humor sol ser una bona manera de passar els tràngols de la vida. Ridiculitzar els nostres problemes o fer acudits sobre situacions dramàtiques ens ajuda a superar-les i continuar vivint mentre busquem refugis de felicitat.
És cert, i no vull negar-ho, però faig aquest comentari per tal d'aplicar-lo a la nostra resposta davant els últims retalls del govern valencià. Perquè tot i que fot que et baixen el sou, tots som capaços de comprendre que quan no n'hi han diners, poca cosa més es pot fer. Fins ací, res que objectar. Si cal col·laborar per fer més gran la Comunitat de veïns (a partir d'ara CV), doncs ahí estem nosaltres.
Ara bé, el que més ens toca els nassos és saber que el deute acumulat per la nostra insigne CV ha vingut de pagar-li un Scalextric de tamany real als fills de Camps, un aeroport sense avions als nets de Fabra i un parc d'atraccions als amics de Zaplana.
Durant tot aquest temps de gloriós regnat del Partit Popular (a partir d'ara PP) a la CV, hem sabut que erem la comunitat més endeutada, que els diners estaven balafiant-se sense mesura i amb interessos obscurs, per no dir massa evidents, que augmentaven els casos de corrupció i que el suposat milacre econòmic de la CV només era una bombolla unflada de cement injectat per inversions públiques que han enriquit mans privades.
I ara ve el que volia dir realment, perquè, què hem fet nosaltres durant tots aquests anys? No vull dir els votants del PP ni els "idiotes" -en el sentit clàssic de passotes i abstencionistes-, que ja sé que n'estaven ben contents sentint-se en una CV de joguet. Vull dir nosaltres, la gent d'esquerres, nacionalista, benpensant, militant i participativa. Sí, què hem fet nosaltres? I direu, manifestar-nos, renegar entre dents, maleir, queixar-nos en veu alta a la faena i al mercat, avergonyir-nos de ser valencians identificats a tot arreu per les majories peperes i... riure'ns de nosaltres mateixos.
Perquè no em direu que la broma audiovisual a l'estil Xavi Castillo, l'acudit graciós sobre el tamany de l'acaldessa del cap i cassal i el comentari despectiu sobre la talla intel·lectual dels nostres governants no ha estat present de manera abrusadora. I no critique que en hajam refugiat en l'humor ni tan sols discutisc els seus efectes terapèutics, però no podreu negar-me que ha estat una vàlvula d'escapament ben eficaç personalment, però totalment inútil a efectes polítics. Potser hem relativitzat massa, potser no ens hem pres seriosament el talant dels senyors que ens governen i ara ens trobem que aquelles conductes tan irrisòries tenien efectes devastadors, no sols per als seus votants sinó per a tot el País (ai, perdó, CV).
Potser l´humor ens ha excusat d'intervenir políticament, o simplement ens ha fet minimitzar el problema o menysprear-lo, o qui sap, era l'únic consol que ens quedava. Però siga com siga, ara veiem clar que s'han acabat els temps dels acudits i hem de començar a actuar. Poca broma, com deia l'Stepv en referència als acudits de Font de Mora.
Doncs això, poca broma.

Personatges

Llegint Joan Fuster m'he trobat una explicació del perquè les novel·les ens donen llum sobre la nostra vida, perquè ens ajuden a comprendre els nostres sentiments i anhels.
Quan vivim, estem massa ocupats en viure, implicats en el tràfec quotidià i atabalats per la immediatesa de l'instant. És difícil guanyar una perspectiva que ens permeta mirar el conjunt, adquirir perspectiva. A les novel·les, a les bones novel·les, l'autor aporta la visió que a la nostra vida no tenim. Per això és tan important el seu ofici, per això les vides dels bons personatges literaris estan tan travades. No perquè siguen més coherents que les de les persones de carn i ossos, sinó perquè l'explicació de l'autor ens les ha fetes comprensibles.
Moltes vegades, en la nostra vida, necessitaríem un bon novel·lista que ens donara coherència a les nostres accions. Massa vegades perdem la perspectiva i ens emboliquem en aspectes intranscendents o no comprenem el perquè de la nostra conducta. Supose que allò que anomenem maduresa o autoconeixement consisteix en convertir-nos en autors de la nostra vida. Però això és tan difícil, tan rar com els bons novel·listes. La major part de les persones no som bons narradors, ni disposem d'una imaginació fecunda. El drama, la tragèdia apareix quan ens adonem que la nostra vida copia una història que no és la nostra, una història repetida o contada per un altre.

A l'entrada Novel·la del Diccionari per a ociosos, diu Joan Fuster: "Perquè, ni tan sols quan som adults, no ens veiem viure, no ens adonem de la vasta i dramàtica fluència de temps i de qüestions que constitueix la nostra vida. ¿Ens hi vèiem, ens n'adonàvem quan érem infants o adolescents? I tanmateix, el nostre viure d'aleshores devia ser tibant, foscament prenyat d'anhels, d'interrogants i de contradiccions. No ens veiem viure, ficats com estem en la nostra vida, ocupats a viure-la; habitualment no ens cal formular en pensament, en mots, ni en cap forma de lucidesa, tot allò que bull com a sentiment o com a sensació en el nostre cos mortal; sovint, ni arribem a sentir-nos sentir. L'ofici de novel·lista consisteix a suplir aquesta distracció, aquest defecte de consciència." p. 189-190

Vides desafinades

Una colla de joves en la trentena, musica indie, rotllos sexuals i sentimentals, oficis postmoderns com manager musical, informàtic, mestre (!)... Contada així la novel·la, té tots els ingredients per aplicar la dita del meu poble, "amagueu els patos que ve la tronà", perquè pot semblar una historia superficial i fàcil per a un públic jove.
Doncs no, en absolut. Els personatges de vides desafinades lluiten per fer-se una vida feliç, treballen en coses que els agraden i interactuen entre ells amb una maduresa i autoconsciència digna de contar. Gerard i Vicky en la primera part, Marta i Francesc en la segona, i Jordi i Alícia en la tercera, traven una història caleidoscòpica que es llegeix amb voracitat, tot i que el llenguatge no fa concessions al lector. Canvis de registre en funció del personatge, utilització de l'estil directe barrejat en una narració indirecta, alternància del diàleg amb el monòleg intern; tota una sèrie de recursos expressius que fan d'aquesta novel·la un plaer per al lector avesat.
La realitat sempre és diversa, i en funció dels ulls que la conten apareix d'una manera o d'altra; per això és vital comprendre aquest joc de vides desafinades en funció de la melodia que la toca. Cada personatge aporta una visió matisada, afegeix complexitat al nuvol sentimental que els envolta i aclareix la sintonia entre un rerefons sorollós. Si afegim el retrat d'una València encara màgica i d'una Barcelona en mutació, obtenim un retrat generacional que es llegeix amb voracitat, fins i tot per a persones que no ens trobem en aquesta franja vital ni en l'òrbita d'interessos dels personatges.
Potser la indefinició personal que persegueix als personatges podria ser conseqüència de la banalitat vital, però no és el cas, perquè el nivell d'autoconsciència sobre les seues relacions afectives, sobre la parella i les expectatives que persegueixen adquireix un to clarivident. Potser massa i tot, podríem dir, perquè ja voldríem la majoria de nosaltres autocomprendre els nostres sentiments de la manera tan clara com ho fan els personatges de la novel·la.
Al final les vides desafinen més que les cançons, tot i que les decisions es prenen amb responsabilitat, però determinat soroll inclassificable, el de la venjança, el de la rancúnia, el de l'odi, acaba convertint-se en sintonia dramàtica. Com sol passar a la vida.

La pública

Mirar la tele amb els canals de la televisió espanyola és un plaer, perquè des de fa uns anys s'ha convertit en el que ha de ser una televisió pública de qualitat. És cert que, al País Valencià, no tenim punts de comparació amb altres públiques, perquè no podem vore la TV3 des que ens la van censurar, i Canal 9 no es pot entendre que siga una pública estrictament.
L'altra nit vaig seure després de sopar a vore una pel·li en La 1, Zodiac, un thriller interessant carregat de crims sanguinolents, policies compromesos i periodistes honrats, però molt llarga. Malgrat això la vaig poder vore tota d'una tirada, sense interrupcions publicitàries ni talls innecessaris.
Anit una altra pel·li en La 2, Un mundo para vivir, un road movie americà independent ben àcid amb l'estil de vida americà, de Sam Mendes. Bé, a la informació posava que començava a les 10'15 i acabava a les 11'30, doncs exactament a aquesta hora va començar i acabar. Quin goig, quin respecte cap els televidents, quina formalitat, quina manera més honrada de tractar a l'audiència!
Si acudim al canal 24horas o als informatius de La 1 i La 2 tenim informació seriosa, ben tractada, narrada de manera professional i clara, amb sinceritat i honradesa. És un dret al qual la democràcia no pot renunciar, però que als temps que corren s'ha convertit en un privilegi.
Hem de reconéixer que una de les millors herències dels governs Zapatero és la tele pública. Al remat s'ha vist que l'estratègia d'eliminar la publicitat i finançar la pública a càrrec de les altres operadores de telecomunicacions, ha estat una via encertada i saludable. Això i el compromís d'intervenir mínimament en la faena periodística i professional.
Ara que Cuatro ha quedat com un segon canal de la insuportable Antena 3, i que a la Sexta li queden dos telediaris i un Intermedio, necessitem la pública més que mai. La televisió és un dels mitjans principals d'informació i entreteniment de la ciutadania, i per això la seua vitalitat és imprescindible per al bon funcionament democràtic. Esperem que el govern Rajoy entenga açò i no caiga en la temptació del seu antecessor popular i convertisca la tele pública en un No-do encobert o en un calaix residual sense competitivitat.
Senyor Rajoy, baixe'ns el sou si és necessari, però no ens destrosse la tele pública, per favor!

La piel que habito

He de dir, de primeres, que no m'agrada Almodovar. No m'ha agradat mai, i tampoc he aconseguit que m'agradara amb el pas del temps i la gran quantitat de premis i reconeixements internacionals i nacionals al seu cinema. Tot i això, també he de dir que m'he imposat, quasi com un deure, vore les noves pel·lis que ha anat fent i he intentat trobar-li el trellat que, de segur, té.
Amb l'última, La piel que habito, Almodovar confirma la seua capacitat narrativa. Amb el pas del temps i la quantitat de films que ha dirigit, ha aprés l'ofici de manera magistral. És capaç de narrar històries inversemblants i el ritme que adquireix la història sol estar ajustat a les intencions que es proposa. Tècnicament ha adquirit una maduresa envejable, encara que potser en aquest aspecte influeix que s'ha sabut rodejar d'un bon equip tècnic i que disposa de pressupostos ben generosos.
Fins ací les lloances, la resta totalment prescindible. La història que conta és increïble i ridícula, sense la més mínima tensió narrativa, exempta d'emocionalitat i gratuita. No exprimeix les potencialitats narratives de la història, ni una referència a un conflicte de gènere, ni una reflexió sobre la condició sexual, ni un conflicte d'identitat. El problema amb Almodovar sol ser el de, per què ens contà açò? Què pretén? Al final de la pel·lícula no acabes de saber què és el que volia dir l'autor. Potser perquè no volia dir res, i això és totalment respectable, però també és d'una vacuïtat i falta d'idees molt post-moderna. Pel que fa a l'estil cinematogràfic sol pecar de pretenciositat, amb plànols preciosistes i arriscats, però innecessaris. Personatges rebuscats, i successos extravagants intenten crear un món personal i únic, però esdevenen històries increïbles sense credibilitat.
Al remat, vore les pel·lis d'Almodovar s'ha convertit en un ritual inútil, tan gratuït com innecessari.

Paraules

És una opinió comuna pensar que internet representa el triomf de la imatge, que les paraules han perdut valor davant de l'impacte emocional de les imatges. Diuen que els videos muntats a Youtube augmenten exponencialment i que les fotos i altres imatges dominen Tuenti i Facebook. I és cert, però no perquè les paraules hagen perdut el seu valor, sinó perquè aquestes imatges acaben aprofitant el poder de la paraula per transmetre un misssatge congelat. I si no, que li ho conten a Google.
El gegant informàtic (tal i com explica un article ben interessant aparegut a Le Monde Diplomatique del mes de desembre: Kaplan, Frederic. Cuando las palabras valen oro. Google y el capitalismo lingüístico) ha basat el seu predomini a la xarxa en el domini del llenguatge a través de dos algoritmes, un que determina les recerques que fem al seu buscador, l'altre el que posa preu a les paraules per tal de fixar els interessos publicitaris dels seus anunciants. Google és un autèntic baròmetre d'utilització del llenguatge, però amb uns interessos ben diferents als de les Acadèmies de la llengua. Quan Google completa les nostres recerques automàticament, o corregeix una paraula mal escrita, està portant-nos al lloc on li interessa, a valorar la nostra paraula màgica per tal de cobrar-la.
Qui diu que les paraules no tenen preu? Google l'ha posat i el cobra, és una mena de capitalisme lingüístic sobre el qual haurem d'estar atents, perquè la tendència més rendible és la de les frase fetes, locucions establertes i paraules comodí. Si a aquest fet afegim els TT (etiquetes) de Twitter, trobem que el llenguatge continua sent el suport del pensament digital. Ara bé, el problema és que qui domina el llenguatge, domina el pensament, i Twitter marca els interessos dels seus usuaris amb les etiquetes més piulades, mentre Google ens "ajuda" amb les paraules confuses.
Qui domina el llenguatge, domina el pensament, no ho oblidem, per tant el perill de manipulació passa pel domini de les paraules que, a hores d'ara, es troba a les mans d'unes empreses privades que busquen els seus interessos.