10/16/2019

La sentència

Ha arribat la Sentència, i era la que tots sabien i esperaven. No podia ser d'altra manera, esperar independència, aplicació imparcial de les lleis o un gest conciliador era impensable. Però malgrat aquesta previsibilitat tothom ha reaccionat com si res, com si fos una novetat absoluta i calgués explicar les postures que ja havien quedat explicitades amb escreix de manera apriorística. Uns per tacticisme polític, altres per pura necessitat de supervivència, però tot ha estat com s'esperava, cada u al seu lloc. Sense escletxes. Pensar? Per a què? Diàleg? Innecessari. 
Des de primer hora estava clar que la Rebel·lió no cabia en aquest cas, que era una estratagema judicial per mantenir a presó de manera provisional als encausats, era evident i escandalós, però els polítics i mitjans de la dreta han mantingut la ficció fins a l'últim moment, i alguns fins i tot després. Saben perfectament que en un ordenament democràtic la Rebel·lió s'ha de justificar amb accions violentes clares, com traure els tancs al carrer o mobilitzar l'exèrcit o, si més no, la policia. I saben també que això no ha passat, que ho saben a Europa i que no podien fer més el ridícul. Però han continuat estimulant la confusió per tal de guanyar vots entre l'electorat més radicalitzat. Són la dreta, ho sabem, han arribat a encetar una guerra civil, esgarrat la seua Espanya i endarrerit quaranta anys el País, i tot per a que no caigués en mans que no eren les seues o les de les seues famílies, "antes rota, que roja" van dir, però si és "rota", que quede com un erm. 
La Sedició és també una figura legal discutible, impossible de
defensar des d'una posició democràtica, que no pot tenir cabuda en un estat de dret, perquè si no s'utilitza la violència és una reivindicació legítima, i no cal reprimir-la, però aquells que defensen aquesta sentència kafkiana, entre ells fonamentalment el Psoe i alguna esquerra jacobina, prefereixen callar davant la violació irreversible de l'ordre democràtic abans que admitir que el seu problema és no atrevir-se a abordar la qüestió en termes polítics, que és com es solucionen les divergències en les democràcies modernes. Però han preferit amagar-se darrere del Suprem, convocar eleccions per un càlcul electoralista i mostrar-se ferms davant del no-res per sobreactuar en una Espanya que no aprén. El discurs incòlume del govern no enganya ningú, ni als seus ni als altres, els altres no els voten ni els votaran mai, i els seus cada vegada confien menys en ells. La irrellevància política és una manera ben trista de desaparèixer. 
Després estan els que callen, un Compromís sospitosament silenciós, al que les seues bases superen en una mostra de dignitat que ha recorregut els carrers de València només conéixer-se oficialment la Sentència. Més dels que esperaven, menys dels que caldria, però suficients per demostrar que no ens poden enganyar tan fàcilment. És cert que estan baix el punt de mira d'una dreta irreductible, però no semblen haver aprés res, no recorden que el Psoe ha fet el mateix amb la qüestió valenciana durant tota la història recent, i que el búnker mai els ha acceptat ni els acceptarà. Ells no negocien, només la rendició. El mateix faran ara. 
I els catalans no fan més que el que podien fer. Els desnonats, els que no tenen res, només tenen la protesta. Quan tens l'exèrcit i la policia al teu costat, no et cal eixir al carrer, només el poder popular necessita el carrer per fer política, i no en té altra. Si no hagués reaccionat com ho ha fet, hauria estat una mostra de poca salut democràtica. Només protesten les societats articulades, estructurades, amb múscul democràtic. I això molesta al poder, al fàctic i al polític, i més al d'aquest estat que s'ha mostrat més semblant a Turquia que a Alemanya. 
El problema és que la seua força potser no siga suficient. El control
és absolut, i el missatge unívoc, sense fissures. No deixen cap fil solt, i els aldarulls lògics en les manifestacions que estan produint-se poden ser la justificació que faltava als tebis, als miserables, als covards, que necessiten excuses per retallar qualsevol manifestació que escape al seu control. El perill d'un cop de mà bla, elegant, blanquejat amb un 155 o alguna cosa similar és més present que mai. El que no saben, el que no han calculat aquests possibilistes que governen de manera provisional un estat anquilosat, és la magnitud de la resposta popular, ja siga al carrer o a les urnes. No sabem el que durarà la resposta popular, no vivim temps de sacrificis, però és possible que la resposta electoral els faça més mal del que pensaven. Possiblement els càlculs de Pedro Sánchez hagen estat més desencertats del que pensàvem i aquell partit Socialista que va salvar el coll amb una proposta suicida d'esquerres i simuladament antiestablishment després de l'escac de Podemos, ara signe la seua desaparició definitiva. Al remat, la dreta fa molt millor el que ells volen fer, els originals sempre són més apreciats per la ciutadania radicalitzada que la còpia submisa i desdibuixada que només serveix per a temps de transició entre un entramat corrupte i el següent.

10/09/2019

Un País que anem fent

El nostre País Valencià és miraculós. Vull dir miraculós en un sentit no religiós, sinó en el de sorprenent, inesperat, inexplicable. El fet de juntar uns milers de joves a un concert de música cantada en valencià després dels anys de repressió i silenci és un fet miraculós. Si les coses foren lògiques, ara mateix, el valencià seria cosa de iaios jugant al dòmino als casinos dels pobles, però malgrat tot, trobem una base social jove que exhibeix múscul lingüístic i creatiu, de forma vital i sorprenent, dins del circuit de la música en valencià. 
Reconeixem-ho, el sistema educatiu ha format les últimes generacions en valencià, però només una minoria i sense aconseguir traspassar la barrera de les aules en l'ús social de la llengua. I no obstant això, un sector conscienciat ha començat i continuat cantant, escrivint i parlant en valencià en molts àmbits de participació cultural i social. 
Als mitjans de comunicació hem patit uns anys en els quals era difícil escoltar la nostra llengua, amb Canal 9, sense ell i ara amb ÀPunt, és fa ben difícil trobar informatius, pel·lícules o sèries en valencià si canviem de canal. Però malgrat tot, continuem produint, interpretant i opinant en valencià allà on podem. Un fet inexplicable, si atenem a les pressions, dissimulades de vegades amb la resistència a utilitzar el valencià de manera pública per desconeixement o vergonya, descarades altres quan s'explica que hi ha persones i fins i tot comarques senceres castellanoparlants al nostre País a les que no es vol ofendre. Com si conviure no fora conéixer les diversitats que comparteixen el territori comú. 
La política ha sigut tímida en els millors moments, clarament regressiva en la majoria, si atenem als aspectes de reforçament d'institucions pròpies i independència econòmica i social, però malgrat tot, un sentiment de particularitat nacional es manté entre una part de la població que es nega a renunciar als trets que ens donen identitat. 
Malgrat tot això, i els atacs continuats dels sectors més reaccionaris i nacionalistes espanyols, que no perden passada per denunciar greuges comparatius imaginats i potenciats pels mateixos mitjans que no utilitzen la llengua del País per desinterés, falta de consciència o boicot conscient per tal de minoritzar i exterminar la llengua que ens identifica com a poble. 
Malgrat tot això, el País Valencià continua viu, el nostre poble
renaix, poc a poc, lentament, massa tímidament, però decidida. Amb retrocessos històrics desesperants, però també amb capacitat de resistència i de recomposició. Un munt de joves omplen concerts de música pel País i ciutadans de totes les edats i condició passegen els carrers dels nostres pobles reivindicant respecte, dret a parlar la nostra llengua i orgull per ser un País que volen matar i mai no morirà. Un País que volem fer. 

9/29/2019

Més... Què?

Dos articles recents de dos professors universitaris als quals admire i seguesc, José Luis Villacañas (Cumplir promesas)  i Joan Alcàzar (Més Errejón), han parlat de la incorporació a la lluita electoral del partit d'Errejón. Tot i estar més d'acord amb Alcàzar, amb el què coincidesc en moltes de les opinions que expressa, que amb la rendida glosa apologeta de Villacañas, ambdós m'han fet pensar en el que significa aquesta nova formació i m'agradaria dir la meua. 
En primer lloc caldria parlar de l'actor principal d'aquesta història, Errejón i el nou Més... País, que ha decidit de manera ràpida i expeditiva concórrer a les pròximes eleccions nacionals. L'entrada en escena era imminent després de la jugada madrilenya, però tot i això no deixa de demostrar que no es tractava d'acomplir promeses com afirma Villacañas, sinó d'una jugada estratègica que estava pensada amb antelació i planificada dins d'un joc estratègic calculat. De fet, Más Madrid ja havia donat el salt i els ponts amb Podemos estaven trencats, per tant les promeses fetes en l'anterior campanya electoral, quedar-se a Madrid i tot això, ja se sabien paper mullat, i ara es tractava d'aprofitar la conjuntura social d'insatisfacció i frustració davant la incapacitat de les dues forces "progressistes" de formar govern. El fet de no comptar amb programa polític explícit, ni d'una estructura de quadres als diferents territoris nacionals es pot entendre com una precipitació, però també com una ambigüitat calculada en la qual la figura del líder compte més davant dels electors que la resta de factors, en els quals no es diferencia massa de Podemos, ni disposa de grans figures mediàtiques per encapçalar les llistes a les diferents circumscripcions.
Si un mèrit té Errejón és saber fer de la necessitat virtut, i en aquest sentit dissimula l'absència de diferències programàtiques amb Podemos, i s'alia amb altres formacions ja assentades en altres comunitats, com Compromís, En Marea o l'escissió murciana del partit mare, aconseguint d'aquesta manera amagar la seua feblesa territorial. En aquest context, la principal virtut que pot aportar Errejon és la seua imatge amable i dialogant, un suposat talant negociador més obert (submís?) i la confiança que genera en un sector progressista no massa definit. Els efectes electorals només es poden suposar a hores d'ara, però els que genera en la consciència política de l'esquerra no són especialment gratificants, de fet abona la visió d'una esquerra dividida, incapaç d'articular majories i posar-se d'acord i, a més i sobretot, confirma el relat del Psoe de que els culpables en la incapacitat per formar govern eren els radicals de Podemos. Blanc i en botella, llet, però després parlarem d'això. 
Menció a part mereix l'actitud de Compromís al nostre País que, de
manera ràpida i majoritària, s'ha aliat amb una confluència nacional que naixia a Madrid i no aclaria l'encaix de les diferents nacionalitats al si d'un projecte nascut de manera tan centralista. El que altres vegades han estat discussions internes molt sonades i públiques sobre el caràcter nacionalista de la formació, la necessitat de visibilitzar el caràcter valencià i valencianista de la proposta i les discrepàncies programàtiques amb una formació d'arrel jacobina i tradició esquerrana, ara s'han esfumat de manera màgica. La mateixa vesprada de l'anunci de la formació d'Errejon, quasi sense nom i, per descomptat, sense programa, Compromís oferia el seu feu valencià com a territori pacificat per a l'entrada de les tropes errejonistes, posant en perill el govern del Botànic i la confiança que tant havia costat bastir amb Podem al País Valencià. El mateix Baldoví, que dies abans criticava el Psoe per la seua falta d'interés negociador, ara afirmava que d'aquesta manera, amb Més..., seria més fàcil formar govern. Ha estat un gripau difícil d'empassar, suposant en Baldoví la coherència que sempre ha manifestat, i un espectacle poc edificant per a la política en general. La rendibilitat electoral d'aquesta aposta pot ser beneficiosa segons diuen les primeres enquestes, però els efectes que pot tenir per al projecte a llarg termini d'una força valencianista integradora poden no ser tan satisfactòries. 
El Psoe va rebre amb alegria l'entrada d'Errejon a la competició electoral, ja comptava amb ella des de feia temps i aquesta convicció va ser un dels factors que van tenir en compte dins de l'estratègia electoral (Al remat tot era estratègia, com explique en un altre article d'aquest blog) que ha dirigit la seua actuació durant els darrers mesos. Pedro Sánchez va tensar la negociació tot el que va poder esperant la dinamitació interna (Múrcia i altres) i externa (Errejon i Más Madrid) de Podemos per a, d'aquesta manera, aconseguir ser el referent únic de l'esquerra, eliminar el competidor més difícil de l'escenari i millorar els resultats electorals. No dic que el partit d'Errejon siga una jugada del Psoe, però si que la coneixien i la van tenir en compte en la seua actuació. Les paraules de Pedro beneint Errejon i atribuint-li un talant més negociador demostraven que la seua entrada en política representava la culminació del relat que s'havien esmerçat en difundir; el culpable és Pablo i el seu radicalisme. Potser al remat la jugada no els isca tan bé, perquè l'electorat de Podemos ja havia amortitzat la jugada d'Errejon i, en canvi, l'electorat socialista no està precisament content amb la gestió d'aquesta incapacitat personal i política del seu líder per formar govern. Aquesta disolució de la política en els gestos, el personalisme i un cert talant que volen fer-nos creure Sánchez i Errejón, no deixa de ser una cortina de fum que amaga les pressions dels poder fàctics per impedir l'entrada de Podemos al govern de l'estat. 
Podemos és l'altre element afectat per l'entrada del nou partit a la
lluita electoral. I es podria fer mirar quin tipus d'aliances ha bastit que se li han escapat com aigua entre les mans. La fugida apressada d'Equo, Compromís i el CHA ( En Marea ja estava fora) haurien de fer pensar a la formació de Pablo Iglesias quin tipus de relació han mantingut amb els seus socis i de quina manera van imposar el consens intern en aquell Vistalegre II. La construcció de l'esquerra que han cosit s'ha fet massa vegades des d'una prepotència i falta de consens que ha dificultat el seu camí. Va ser difícil amb IU, però al final s'ha convertit en el millor aliat per configurar una gran esquerra que li fera ombra al Psoe. Haurien d'aprendre d'aquest model. Podemos ha de repensar el seu funcionament, obrir-se a les bases i a la dissidència interna i millorar la imatge pública dels seus dirigents, però no se li pot criticar l'actitud honesta i sincera que ha tingut en aquesta negociació per formar govern i en la relació amb els socis d'Unides Podem. Com afectarà en termes d'escons és altre d'aquests misteris que faran de la nit electoral del 10N una nit apassionant.  
Amb tot, recordeu, si sou d'esquerres, heu de votar, però no al Psoe, això no ha canviat, perquè no podem permetre que l'error estratègic de Pedro Sánchez i el partit que el recolza de manera prou acrítica per al que és un funcionament democràtic normal, li done el poder al Trifachito d'extrema dreta que, des de la seua caverna mediàtica ha rebut amb alegria l'entrada d'Errejon al combat electoral. 






9/28/2019

Democràcia

Al programa de hui (ací teniu el podcast, la tertúlia a partir del minut 56) de Gravetat zero, d'ÀPunt Media, hem parlat sobre Democràcia. Qui decideix? 
Quan parlem de Democràcia, l'entenem com el règim polític en el qual tota la ciutadania pot decidir sobre els assumptes públics de manera igualitària. Dir tota la ciutadania és un eufemisme, perquè en els temps en què va nàixer, a la Grècia Clàssica, hi estaven exclosos estrangers, dones, esclaus, menors, etc, però ara també excloem els immigrants o els rodamóns, tot i que podem apreciar un procés integrador progressiu al llarg de la història. Malgrat aquestes exclusions, la idea força de la Democràcia és la de decidir de manera col·lectiva i en igualtat d'oportunitats sobre els assumptes públics. Només pensar sobre la idea ja podem adonar-nos de la dificultat de l'empresa, que sembla anar contra el sentit comú que admet diferències socials de naixement o riquesa, i que ha estat contínuament sotmesa a atacs i intents de desprestigi des dels seues inicis. Ja Plató va desfermar una campanya antidemocràtica en la què defensava un model basat en les capacitats, en la vàlua de la intel·ligència. Aquesta idea platònica ha fructificat al llarg de la història i ara mateix es defensen govern tecnocràtics o qualificacions tècniques dels polítics en actiu, o fins i tot, tenim determinats polítics que no han fet altra cosa, professionalment parlant, que ser polítics. 
Aquesta idea de professionalització de la política és poc democràtica, i en aquest sentit els Sofistes eren millors representants dels ideals democràtics, perquè formaven la ciutadania per tal de participar a la política democràtica sense abandonar les seues ocupacions, però formant-se en la reflexió i participació pública. I mireu la mala fama que han tingut aquests professionals de l'ensenyament. Ells han acumulat a les seues esquenes els atacs contra un sistema que és el més absurd i esbojarrat, el més atrevit i radical dels que s'han posat en pràctica, però també el més necessari si busquem una convivència acceptada col·lectivament. La idea de que en política no hi ha especialistes, com diu Castoriadis, és atrevida perquè permet obrir la participació a qualsevol ciutadà que practique una opinió (Doxa) cultivada, meditada. I açò provoca un vertigen en els administradors de la cosa pública i per això intenten retallar-la o controlar-la.
A més a més, la democràcia és un règim polític que sempre està en crisi, perquè la seua legitimació parteix d'un forat negre, d'un punt fosc, que és l'absència de legitimacions externes o superiors (Déu, el Rei, l'Amo, el Pare de família...) com afirma Rancière a L'odi a la democràcia. En aquest cas, l'única legitimació possible  és l'argumentació racional sobre la seua autoinstitució, una discussió racional que aporte raons i les justifique. Ara bé, aquest funcionament passa per molts entrebancs, per exemple per una crisi de representativitat. Quan la ciutadania no se sent representada pels seues mediadors, entrem en una crisi de participació. El 15M, per
exemple, va encapçalar el "no ens representen" i va acusar de "casta" els polítics, tot demanant un major contacte entre els dirigents i la ciutadania. El sistema electoral mateix, amb la llei d'Hont i les circumscripcions, ha fet la resta, perquè ha filtrat la voluntat popular en una direcció que ha afavorit el control d'una partitocràcia, com ha explicat Xavier Serra en aquesta mateixa tertúlia. 
Un sistema democràtic saludable necessita vies d'expressió ciutadana que vagen més enllà de les votacions cada quatre anys, però aquests mecanismes, com referèndums, no semblen agradar als partits que controlen la gestió política. Fins i tot els molesta quan se'n fan i els desqualifiquen de socarrel, com en el cas del referèndum català, sense tenir en compte que amb aquesta desqualificació, desprestigien i erosionen la democràcia mateixa. 
La sèrie danesa Borgen mostra les característiques d'una democràcia saludable, la capacitat de pacte i diàleg, el respecte a la privacitat i la separació clara entre privat i públic, marquen el funcionament d'una democràcia en termes reforçats. Les democràcia europees, com la Britànica o l'americana, tenen contrapesos fruit d'una separació de poders que a casa nostra no estan tan clars. 
Perquè una democràcia necessita cultiu, i aquest ha de vindre d'una
formació cívica i d'uns mitjans de comunicació independents. Però en aquest país no es forma en civisme a la joventut, l'únic intent seriós que ha hagut, el de l'educació per a la ciutadania, va ser durament qüestionat i finalment eliminat per la dreta religiosa i política. A la Grècia clàssica ho van vore de seguida i van sorgir els Sofistes per formar els joves en la participació democràtica, i al nostre voltant, a Europa, quasi tots els paisos tenen assignatures de formació cívica i en drets humans, però ací es va entendre de
seguida com un atac a la religió i com un intent d'adoctrinament. El problema és que sense educació cívica i sense mitjans de comunicació independents és difícil construir una democràcia forta. I els mitjans de comunicació ja veiem com han entrat en un tipus de debat polític que s'assembla més al Sálvame que a un debat seré i raonable. Una llàstima i un perill, perquè una ciutadania desinformada és una ciutadania desarmada davant dels poders que volen curtcircuitar la participació vertaderament democràtica. 

9/22/2019

La privacitat a les xarxes socials

El programa Gravetat zero, d'Àpunt Media ha tingut l'atrevida iniciativa d'organitzar una tertúlia filosòfica, Si Plató alçara el cap, al seu magazine cultural dels matins de dissabte. Juntar a 3 filòsofs per parlar de qualsevol tema i donar-los 20 minuts és com fer sonar el timbre d'eixida a una escola i col·locar-se a la porta sense cap protecció. Una temeritat. Però Maria Josep Poquet i Joan Llobell s'han atrevit i han encetat aquesta secció al seu programa de temàtica cultural. Cultural, caps de setmana, matins, en valencià, filosofia... Tot preveu la catàstrofe... Però això ho podeu jutjar vosaltres mateix al Podcast complet del dia 21/09/19, i a partir del minut 55 la tertúlia filosòfica.
El tema en aquest cas era la privacitat a les xarxes socials i Joan
Benesiu, Eurídice Cabañes i jo mateix vam intentar filar alguna idea sobre el tema. Ara voldria reproduir, de manera més pausada i estructurada, la meua intervenció. L'oralitat té la virtut de l'espontaneïtat i vivacitat, però la paraula escrita permet més reflexió i estructuració. Anem per feina.
Per parlar de privacitat, cal precisar primer el concepte. Si l'entenem com aquella part de la nostra vida més personal i pròpia, la que ens defineix i reservem només per als amics, familiars i coneguts més pròxims, ens podem adonar que s'ha vist modificada al llarg del temps. Els conceptes de privat i públic no han estat igual a un poble dels anys cinquanta que a una ciutat dels seixanta. Els sistemes econòmic, cultural i mediàtic (pensem en l'aparició de la premsa escrita o la televisió) condicionen les coses que mostrem i les que reservem per a un grup d'escollits. L'arribada de les xarxes socials han sacsejat aquesta divisió i ens han llançat a mostrar coses que abans eren amagades a un públic ample, un dinar d'amics, un passeig amb el nòvio o nòvia, una festa, un dia de platja o una lectura són mostrats de manera impúdica sense immutar-nos. Molta gent viu aquesta exposició pública com una violació de barreres que abans eren sagrades, però també les podem entendre com una manca de por i prejudicis per mostrar aspectes dels que no ens avergonyim i que tenim el dret de fer públics. Si ho entenem en aquest sentit, les xarxes han representat una ampliació democràtica de la vida pública, el dret de compartir, sense esperar represàlies, la nostra manera d'entendre la vida. 
Ara bé, aquesta visió necessita un context polític radicalment democràtic i sense aquest, pot esdevenir un perill personal o d'utilització de la privacitat sense consentiment. I amb açò entrem en un segon sentit de privacitat, el dret a controlar les nostres dades i a que no siguen utilitzades sense el nostre permís. I en aquest aspecte és en el que la nostra privacitat es troba més exposada, perquè sabem que interactuem en un espai virtual que no és públic, sinó privat i controlat per grans empreses transnacionals que trafiquen amb les nostres dades per vendre'ns productes o influir en el nostre vot. Aquesta deriva totalitària s'hauria de controlar per part dels estats democràtics d'una manera proactiva, proporcionant espais de trobada públics, aplicant lleis de protecció de la ciutadania i la seua privacitat i controlant l'ús que es fa per part d'aquestes empreses de megadades massa sensibles per a ser objecte de compra-venda. 
Un altra vessant d'aquesta exposició continuada de la nostra
privacitat a les xarxes és la de si la multitud de contactes i relacions que establim amb elles representen un autèntic contacte personal o ens aïllen més i ens deixen més sols del que estàvem sense elles. Potser moltes persones que les utilitzem arribem a creure'ns que tenim molts amics perquè ens segueixen i ens donen likes a les nostres publicacions, si bé hem de clarificar el tipus de comunicació i relació que s'estableix. Si parlem d'una comunicació limitada, el Whatsapp o Instagram ens permeten contactar amb molta gent i faciliten el contacte, però evidentment no es tracta d'una comunicació completa, ni d'una relació personal integral. L'únic problema és la confusió que pot generar, creure que és igual que la comunicació en directe o la relació en persona. Whatsapp es una bèstia, perquè ens fa creure que estem parlant a la cara a una altra persona, ens fa oblidar que estem realitzant una comunicació sense context, i el context modifica el missatge contínuament. Facebook o Instagram ens poden fer creure que som estimats i famosos, però no podem oblidar que un like costa una mil·lèsima de segon i poc compromís emocional. Si som capaços de distingir aquestes instàncies, les xarxes ens ajuden a comunicar i relacionar-nos. 
El que necessitem és un període d'ensinistrament i aprenentatge. Aquest fenomen digital és massa recent per valorar-lo integralment i jutjar-lo de manera taxativa. Els adolescents nadius digitals en són un bon exemple de com cometem un munt d'errades en el seu ús, però també generem els nostres propis mecanismes de defensa. Moltes vegades pensem que els joves són inconscients i esbojarrats a través de xarxes, però aprenen ràpid i generen maneres de protegir-se i expressar-se que posen fre a usos perjudicials. És cert que es pot fer de tot, bo i dolent, però necessitem aprendre a fer un ús que ens ajude a ser més feliços, i ja sabem que els humans som addictes a la gratificació personal i a la comunicació.

Altres temes que queden pendents en el debat serien els de si
aquesta exposició pública està modificant la nostra personalitat, sobretot entre els adolescents, i si la discussió política a les xarxes ens fa més intransigents i bloquegen el diàleg i el pacte. També podríem parlar de la invasió de la privacitat per part d'altres, quan ens fotografien i pengen a les xarxes sense el nostre permís, o quan s'utilitzen per fer mal, per insultar, burlar-se o assetjar. Serien usos que caldria revisar i analitzar la manera més eficient de combatre.  

9/18/2019

Si ets d'esquerra, has de votar, però no al PSOE

Ja estem altra vegada en període electoral. El que semblava impossible i destrellatat, s'ha acabat produint. Pedro Sánchez ha estat incapaç d'articular una majoria suficient i la convocatòria està en marxa. Les raons són múltiples, i algunes ja les he explicades en altres articles d'aquest blog, però totes passen per responsabilitzar fonamentalment al partit majoritari i encarregat de formar un govern que els números permetien. És cert que els altres partits també tenen la seua part de culpa en el fracàs, però molt menys que aquell que tenia el mandat constitucional i les possibilitats reals. Perquè realment no ha volgut formar govern, o no ha pogut si volem ser caritatius amb el seu líder, al qual, com a poc, se'l pot acusar de falta de carisma, incapacitat política o, fins i tot, mentir al seu electorat i militància amb les promeses que havia fet en campanya i que després ha menyspreat amb una prepotència incomprensible. En tots els casos, el balanç és letal per a ell i el partit que li dona caliu. 
En aquest escenari, l'electorat d'esquerra està desconcertat, irritat,
cabrejat i asquejat, i l'opinió més escoltada és la de no votar. I és lògic, tots estem així, i més si escoltem les notícies, perquè s'ha estés una manera d'explicar el fracàs que responsabilitza a tots per igual. I pense que això és un error molt greu. No tots els polítics i partits tenen les mateixes responsabilitats, i nosaltres hem de saber llegir el que ha passat i actuar en conseqüència. No val el "tots fan el mateix", perquè no tots han fet el mateix. Amb errades, Unidas-Podemos ha estat intentant un govern de coalició sense parar, i ha anat rebaixant les exigències per aconseguir-ho. Fins i tot podem pensar que les hauria rebaixat més si el Psoe hagués insistit. Però l'actitut del partit majoritari ha estat de menyspreu, de desgana, inclús de burla en molts casos.
Compromís i Esquerra han lluitat per afavorir el govern i han mediat per aconseguir-ho, igual que el PNB i altres. Però ha estat impossible, perquè el Psoe tenia decidit des de feia temps que la repetició electoral els donaria més marge de maniobra per conformar un govern en solitari o amb un altre soci més dòcil i amic dels poder fàctics. 
En aquesta tesitura, la nostra responsabilitat com a ciutadans és votar amb coneixement de causa. Si volem un govern d'esquerres no podem votar al Psoe, perquè ja ens ha dit clarament que no vol conformar-lo, que si el votem, se n'anirà amb Ciudadanos, si dona, o farà una gran coalició amb el PP. Votar Psoe, per primera vegada en molt de temps, no és el vot útil de l'esquerra, tot el contrari, és el vot de bloqueig a un govern progressista. Si volem un govern de canvi, que transforme algunes de les estructures conservadores i canvie lleis tan perjudicials com la mordaça o la laboral, hem de votar a Unides-Podem, o a Compromís, o a Esquerra. Només un augment dels partits realment de canvi podrà forçar un govern progressista. Només un fort toc d'atenció al Psoe farà reflexionar els seus militants de base, molts d'ells sospitosament callats en aquest espectacle de voladura controlada de l'esquerra, i obligarà a un canvi de rumb a l'estil del que ha fet el Partit Laborista anglés, el portugués o fins i tot els Demòcrates americans. 
Si som un poc conscients del que ens estem jugant, amb l'extrema dreta tocant a la porta, amb una insatisfacció creixent amb la política i la democràcia, haurem de votar, i fer-ho de la manera més conseqüent amb els principis polítics de l'esquerra. I en aquest context, fins i tot els votants tradicionals del Psoe, inclús alguns militants autènticament d'esquerres, i per descomptat els votants d'Unides-Podem, Compromís o Esquerra, votaran als partits que garanteixen un govern de progrés i canvi. 
Ens juguem molt, el problema que tenim davant no sols és polític,
el problema és moral, com deia en un altre article, perquè si no donem resposta als problemes de la ciutadania, potser aquesta acabarà escoltant els cants de sirena dels populistes antidemocràtics. I ho pagarem tots, encara que el culpable siga Pedro Sanchez, el Psoe i els militants socialistes que callen davant de la deriva conservadora del partit que recolzen i que està obrint la porta a la dreta més feixista i reaccionària. Intentarem recordar-ho tot, per fer-los memòria.  

9/08/2019

La nostra llengua

La situació del nostre Valencià, com anomenem genèricament el català que parlem a les comarques valencianes encara que es manifesta en diferents varietats dialectals arreu del País, no és precisament bona, ni tan sols suficient. La realitat és un ús deficient, que no millora entre la societat civil, tot i que les dades mostren l'efecte escola com el principal factor de millora. Malgrat això, les proporcions de persones que afirmen no saber llegir ni escriure en Valencià són pròximes a un País d'analfabets. Tot i que una majoria aclaparant afirma entendre'l, aquesta dada tampoc és significativa en un context de llengües germanes, i molt paregudes, com és el Castellà i el Valencià. 
La situació sociològica mostra que és quasi impossible anar al cinema
en la nostra llengua, llegir cap diari en paper (en digital la situació no és molt millor, encara que ja tenim algun mitjà que publica en Valencià i d'altres tradueixen, de vegades amb no massa encert), mirar la tele (amb excepció de la retornada Àpunt, perquè Tv3 continua sense poder-se sintonitzar per vies generalistes), llegir fullets informatius o literatura (de la qual s'editen i es compren molt menys que en Castellà), o demanar informació telefònica o personal a qualsevol empresa autòctona, i menys d'altres territoris estatals. L'administració pública avança amb molts entrebancs clarament malintencionats.
Però malgrat aquesta situació de discriminació evident que viu el Valencià, cada nova mesura, per tímida que siga, rep crítiques d'un búnker que es retroalimenta amb fake news, difamacions o, simplement, un victimisme forçat que sembla donar vots però sembra discòrdia. La dreta autòctona, tota, des de Siudadanos a Vox o Ejpañau2000, sempre ha sigut antivalencianista, si no clarament valenciano-odiant, i reben amb exabruptes muntats de to qualsevol mesura que busque reconéixer o, simplement, corregir una situació diglòssica de manual. 
Entre l'anomenada esquerra, tampoc millora l'estima per la llengua, el Pspv, Podem o EU sempre naveguen dividits entre un jacobinisme espanyolista i la tímida acceptació d'una situació injusta, i només Compromís, també amb diferències internes, sembla tenir clara la reivindicació lingüística valencianista. L'únic recolzament clar ve dels col·lectius socials i partits polítics clarament catalanistes, sense representació parlamentària a hores d'ara.
Aclarida la qüestió de dret, indiscutiblement necessitada de mesures que fomenten la igualtat d'oportunitats entre la llengua minoritzada i la dominant, queda per esbrinar l'estratègia per aconseguir-ho. 
Els anys de pau fingida, imposada pel PP des de les administracions, ha mostrat que amb aquesta estratègia la situació no millora, en tot cas s'estanca i manté els nivells de rebuig entre els col·lectius antivalencianistes. Aleshores, si qualsevol mesura moderada rep la mateixa oposició desqualificadora que la més atrevida, només ens queda caminar sense por. Potser ha arribat el moment d'apostar clarament per mesures que defensen els drets lingüístics d'un col·lectiu discriminat i maltractat i defensar mesures potenciadores del valencià sense por a les reaccions d'un búnker que criticarà de la mateixa manera la proposta més tímida i conciliadora. Tal i com està la dreta no hi ha espai per al consens i la situació lingüística actual és el suficientment preocupant per justificar mesures que acosten la situació a un bilingüisme ideal i, potser impossible, però necessari per revertit injustícies que ja duren massa temps. 

8/24/2019

Al remat, tot era estratègia

Semblava que la política era alguna cosa més que la seua escenificació mediàtica. Que aquesta era només una de les vessants en les quals es desenvolupava la negociació, però que, més enllà de l'exposició pública, hi havia una tramoia d'assumptes reals, dels que repercuteixen en la vida dels ciutadans. Coses com la legislació laboral, el Salari mínim, el foment de les energies verdes, la participació ciutadana, l'educació, la sanitat, els serveis socials... Aquelles  coses per les quals posem a treballar els nostres polítics.
Però després d'uns mesos de negociació per formar govern, ens adonem que no sempre és així. El Partit majoritari, i per tant l'encarregat en principi de fer-ho, s'ha passat el temps en aparicions als mitjans de comunicació per tal de demostrar que no són capaços d'acomplir la seua missió. Han estat amagant amb propostes esbiaixades i negociacions amb els interlocutors equivocats. Si ho analitzem bé, o són absolutament ineptes o no volen aconseguir la formació de govern. Ineptes ho poden ser, però no d'aquesta manera, per tant si no volen acomplir el seu encàrrec, aleshores és que volen unes eleccions. Però, perquè un partit que ha guanyat les eleccions pot voler tornar a celebrar-les? No sembla tenir molt de sentit, a no ser que...
A no ser que el Partit que hauria de fer cabrioles per aconseguir la finalitat política per antonomàsia, governar, està més preocupat en salvar el seu estatus com a partit que en la formació de govern. En realitat, si analitzem bé les actuacions del Psoe, podem adonar-nos que està seguint una estratègia estalinista, en el sentit que pensa que la supervivència del Partit és l'única garantia de portar endavant les seues polítiques, que no hi ha res fora del Partit, i si n'hi ha cal exterminar-ho. I per aconseguir-ho no arriba a l'eliminació física dels adversaris amb el Gulag, però sí ofegant tot allò que li puga fer ombra o qüestionar el seu paper central. En aquest cas, Podem és considerat com una amenaça i, per tant, tota l'estratègia des del dia després de les eleccions ha estat centrada en acabar amb ell, objectiu pel qual es pot sacrificar una majoria que possibilita governar.
Totes les propostes i intervencions de Ministres i portaveus no han estat dirigides a convéncer els possibles recolzaments electorals, de fet ni ho han intentat com bé va dir Baldoví, sinó més bé al contrari, a fer impossible qualsevol acord. Tot ha estat una estratègia per portar-nos a unes noves eleccions en les quals mostrar que el principal partit de l'esquerra que pot fer ombra a l'antic partit de l'esquerra, és el responsable de la paràlisi electoral i, per tant, desgastar-lo electoralment i presentar al Psoe com l'única garantia de govern. El Politburó del Psoe ho va dir ben clar des del principi, només acceptem un govern en solitari, perquè som l'única garantia d'estabilitat política. El Partit és el representant de la voluntat general, i qualsevol altra opció que es diga d'esquerra és una amenaça per a la seua supervivència.
Des d'aquest estalinisme organitzatiu qualsevol mitjà és acceptable per aconseguir la finalitat principal, salvar el predomini polític del Partit. Pedro Sanchez té experiència en aquests assumptes, és un supervivent que ha aconseguit doblegar el Politburó amb una pressió de les bases, però que després s'ha acomodat a l'estratègia del Komitern. Sap que la seua supervivència política depén de la del Partit i sacrificarà la possibilitat de formar govern al predomini del Partit.
El càlcul electoral ha dirigit l'estratègia mediàtica posterior, cremar a Podem farà recuperar al Psoe el
seu paper central, per tant s'han de dirigir totes les energies a demostrar la impossibilitat de formar govern amb ells, perquè així la ciutadania tornarà a votar al Partit refugi. L'estratègia és demostrar la inutilitat d'un gran partit a l'esquerra del Psoe, perquè el Psoe és el gran partit de centre esquerra que garanteix que tot continue igual. Però el càlcul que ha inspirat l'estratègia pot estar errat, perquè aconseguir la victòria electoral no garanteix la formació de govern, i l'erosió de Podem que busca el Psoe pot representar la seua tomba política, perquè pot donar a la dreta els números suficients per governar. Resistir no sempre funciona, s'ha de passar a una fase proactiva i aquesta és la que Pedro Sanchez calcula mal. Per desgràcia per a tots.

8/09/2019

No és maltractament, és violència masclista

La campanya contra el maltractament, així en genèric, que ha posat en marxa el govern andalús i que ha generat fortes crítiques entre el moviment feminista i de denúncia de la violència masclista és desencertada en el fons i en la forma. En qualsevol campanya publicitària res és innocent, potser hi ha apostes equivocades, però sempre estan fetes amb una intencionalitat i objectius que comparteixen les empreses i els clients. 
En aquest cas, les opcions escollides posen ben a les clares la intenció de
desmantellar el suport ideològic de la lluita contra la violència masclista. La tria del llenguatge és el nivell més evident. Optar per anomenar "malos tratos" la violència específicament generada contra les dones per raons de domini social masclista busca diluir la causa d'aquesta violència per tal de rebaixar la seua especificitat. És un greu error en termes de lluita contra el delicte en general desresponsabilitzar al causant del delicte, però en el cas d'un delicte arrelat en una consciència social majoritària com és el masclisme, encara ho és més, perquè reforça la sensació d'impunitat i converteix en una mena de justicier al delinqüent. El llenguatge mai és innocent perquè és performatiu, i prepara el terreny ideològic per canviar les pràctiques, per tant la utilització d'aquesta terminologia difusa, igual que amb la de "violència intrafamiliar" o "domèstica", va encaminada a minimitzar aquest delicte, justificar el delinqüent i deixar més desemparada i indefensa la víctima, amb la qual cosa s'aconsegueixen menys denuncies i més impunitat per als agressors.
La forma publicitària que pren la campanya tampoc és intranscendent, des del fet d'utilitzar models d'altres campanyes i convertir-les en suposades víctimes de maltractaments fins el d'amagar els efectes reals d'aquest i potenciar la imatge d'alegria i de superació de les dones agredides. El fet de mentir amb els personatges triats com a imatge de la campanya recorda les acusacions falses de maltractaments i suggereixen una certa teatralitat en el problema. I el de posar l'èmfasi en la superació personal i una mena de psicologia positiva d'anar per casa individualitza el problema i descarrega la responsabilitat d'eixir d'aquesta situació en la víctima, convertint-la d'aquesta manera en doblement responsable de la seua situació. 
En resum, la campanya és perversa, malintencionada i miserable,
perquè desatén les víctimes de violència masclista i les responsabilitza del drama viscut, mentre justifica els agressors sense ni tan sols citar-los. L'empresa publicitària té la responsabilitat del missatge que ha generat en termes d'ètica professional, però els clients que l'han encarregada i donat el vist-i-plau, que en aquest cas són, a més, responsables polítics, hauran de donar comptes en termes polítics, morals i de responsabilitat social. I en aquest sentit les repercussions es conten en termes de vides de dones assassinades, truncades i esbiaixades. Que les consciències de cada votant d'aquests representants populars valoren la seua responsabilitat.

7/23/2019

El problema és moral

Vist el to dels discursos sobre la investidura de Pedro Sanchez, pense que la nostra classe política no se n'adona del que estem jugant-nos ara mateix. Bé, certament, tots no, concretament els de l'esquerra que pot governar i, especialment, del partit i líder que té la responsabilitat de liderar el possible govern de l'estat, el Psoe i Pedro Sánchez. 
La majoria dels discursos, i el del presidenciable amb més intensitat, es mouen en el terreny de l'estratègia, de l'estira i arronsa, del victimisme i la desqualificació, sense adonar-se'n que estem jugant-nos el futur polític i social del país. De la formació d'un govern d'esquerres que aporte una certa il·lusió i esperança a la ciutadania, que propose solucions als problemes de la vivenda i el treball, de la convivència i la igualtat, de l'educació i la sanitat, depén que el discurs de l'extrema dreta no prenga vol. 
No, no estem en una simple negociació per a la formació d'un govern més, estem en un moment històric més important del que semblen percebre els nostres polítics. Si l'esquerra no s'arromanga
els camals i ofereix una proposta de futur que integre i propose un model social igualitari i amb garanties d'èxit, el discurs excloient i discriminatori de la dreta més cavernícola arrelarà amb força entre la població més vulnerable. 
Per això és tan dramàtic escoltar el to prepotent i despreocupat d'un Pedro Sánchez que viu en els temps de les majories absolutes del bipartidisme. La responsabilitat del Psoe en aquests moments és més gran del que semblen assumir els seus dirigents i la urgència de formar un govern no és un mer tràmit. Han d'anar més enllà i oferir un model democràtic que reforce la confiança de la ciutadania en la política, que allunye temptacions victimistes i culpabilitzadores, que esterilitze el cinisme d'una extrema dreta que es ven com a autèntica i no passa de ser la més hipòcrita de totes. 
El problema a hores d'ara ja no és polític, poden formar un govern de mínims i capejar el temporal, però això no serà suficient, perquè el problema ja és moral. Estem en una lluita de models de convivència, i l'esquerra té l'obligació d'oferir un model democràtic creïble i possible que il·lusione i summe una majoria ciutadana favorable a la tolerància, el diàleg i la igualtat. De la dreta ja no
esperem res, i menys ara que s'han apuntat al model bronco i crispat de l'extrema dreta, però l'esquerra té una responsabilitat ineludible en la difusió del model de convivència democràtic. Esperem que siguen conscients i treballen en aquesta direcció. 

Article publicat també a Mediterraneopress