Ideologia i eleccions

La dreta es distingeix precisament per utilitzar la ideologia en el sentit més marxista del terme. Per a ells, l'aparell ideològic que defensen té la missió de distraure d'una visió ajustada de la realitat o, en el pitjor dels casos, per vendre una realitat que no existeix en la pràctica. Defensen la maternitat públicament, però la desatenen d'ajudes i recolzament. Divulguen la caritat i abandonen els desafavorits. Criden per la llibertat i la limiten en quant poden per mantenir la societat callada.
Potser per això l'actual govern popular ha decidit aparcar la modificació de la llei de l'avortament, per la mateixa raó que la va posar en marxa. Per una convicció ferma en el dret a la vida i la maternitat que diuen defensar? NO, per un càlcul electoralista que els ha fet comptar vots i adonar-se'n que necessiten obrir-se a un centre liberal que perden a gambades.
Durant els tres anys que porten al govern, han alternat mesures ideològiques dirigides al seu electoral més conservador i catòlic, com la Lomce, la llei de seguretat ciutadana o la proposta de llei de l'avortament, amb mesures clarament neoliberals en l'àmbit econòmic, com la reforma laboral, el rescat bancari i el recent anunci de baixada d'imnposts, dirigides a aquest sector suposadament centrista, menys ideologitzat i amb poca convicció catòlica.
Però ara sembla que els comptes no els ixen, perquè mentre no perden vots pel sector més assilvestrat, que no creix electoralment (Vox no ha arrancat), en canvi si que alimenten una Upyd i Ciutadans que furten l'electorat centrista i laic. I mentre, el Psoe de Pedro Sanchez creu poder pescar al mateix centrisme que abandona el partit al govern, tot i que és discutible que això li permeta recuperar el que perd per l'esquerra, amb Podemos i Esquerra Unida.
Sembla que tots volen captar l'electorat centrista que es sol mostrar com la panacea de les victòries electorals, però espere que aquesta vegada, l'autèntic electorat que incline la balança del govern siga un conscient i participau que no es creu les falses promeses electorals i aposta per un canvi de forma de governar i per una democràcia més participativa.

Carn de canó

S'anomenaven carn de canó els contingents de soldats que enviaven a una mort segura durant la 1a guerra mundial. Els generals solien ser-ne conscients de la inutilitat del sacrifici, però un càlcul basat exclusivament en necessitats tàctiques o personals justificava la mort de milers de joves sense més trellat.
Una cosa semblant deu haver pensat la nostra consellera d'educació i portaveu del consell en enviar milers d'alumnes acompanyats del respectiu professorat a una mort pedagògica segura en aules infradotades i sobreescalfades dels centres escolars del País.

El gest és inútil pedagògicament parlant, perquè avançar el curs a setembre i escurçar-lo per juny no aporta cap benefici organitzatiu, i molt menys educatiu, però si que li pot aportar unes rendes electorals fàcils i segures a la nostra generala principal. El càlcul purament estratègic ha dirigit unes decisions irresponsables i molt cares en termes humans, perquè la salut dels menuts, adolescents i professorat no és una moneda de canvi que es puga calcular en termes econòmics. L'onada de calor era totalment previsible a la  major part dels territoris del País i la situació de les infraestructures dels centres també és coneguda, o ho ha de ser per part de les autoritats que dirigeixen les instàncies educatives. Però cap d'aquestes consideracions ha pesat en la decisió final. La necessitat de significar-se i postular-se dins d'un partit popular en hores baixes i orfe de lideratge, de demostrar mà dura amb el professorat i sintonia amb una ciutadania menyspreada que, se suposa, demana més aparcaments infantils, han estat les raons principals per a prendre una decisió irresponsable i perillosa per a la ciutadania.

Les aules amb temperatures superiors als 30º (fins i tot algunes han arribat als 35º), per damunt del límit legal de 27º, han generat lipotimies i previsibles cops de calor entre una població menuda i adolescent, necessitada de més hidratació i protecció en aquestes circumstàncies. Però ni aquestes consideracions de salut pública ni altres consideracions pedagògiques, com el desgast i la desil·lusió que ha generat entre el professorat, els dèficits organitzatius que s'acumularan al llarg del curs i la mala imatge de l'educació que s'ha produït,  han estat suficients per tal de programar el curs escolar en condicions de possibilitat i èxit educatiu. Totes aquestes circumstàncies han quedat enrere de les necessitats estratègiques d'una generala que volia demostrar la seua fermesa i capacitat de decisió davant dels seus superiors. Les víctimes, en aquest cas els nostres menuts i joves, només eren carn de canó per a una consellera àvida de poder i irresponsable.

Esperança

Els sindicats educatius anuncien jornades de protesta aquest inici de curs. Els problemes i carències materials de l'escola pública són evidents, i els sindicats del professorat, associacions de pares i mares i col·lectius d'estudiants i societat civil denuncien aquestes mancances amb tota la raó. El col·lectius de personal sanitari i associacions de pacients denuncien la degradació de la sanitat pública, les mancances materials per les quals ha de travessar i les dificultats de desenvolupar un treball satisfactori quan falten els mitjans bàsics per fer-ho.

Escolte també declaracions de col·lectius de treballadors de la justícia denunciant les condicions en les quals han de desenvolupar el seu treball i les dificultats per fer valdre la justícia de manera equitativa. Els grups de defensa dels serveis socials denuncien també la reducció d'ajudes, l'eliminació de llocs de treball imprescindibles i els efectes que aquestes mesures tenen sobre les persones dependents. I el llistat pot continuar.
Els efectes de les retallades sobre els serveis públics han estat, son i, pel que sembla seran, devastadors. Res és igual a com era abans de 2008, i això que tampoc gaudíem en aquells moments del millor sistema públic possible. És evident que els ciutadans preocupats per la situació entenen el missatge i són conscients dels efectes d'unes polítiques criminals amb les persones i agraïdes amb el capital. La privatització ha estat una exigència dels poders econòmics que aquest govern dòcil ha acomplert amb satisfacció, i els efectes els patim tots en forma d'empobriment i degradació dels serveis públics.

Ara bé, si volem que el missatge electoral cale entre una majoria de la ciutadania haurem de donar un pas més enllà i començar a oferir alternatives, a fer propostes esperançadores, a presentar models possibles i realistes de millorar la situació actual. És evident que el diagnòstic de la situació és necessari, però aquesta ja la coneixem, i ara necessitem propostes polítiques i convincents per canviar-la. Potser no és aquesta la missió dels col·lectius de base que lluiten per tirar endavant i entropessen tots els dies amb les dificultats quotidianes, però sí la dels partits polítics que volen ser alternativa, la dels sindicats que tenen una visió més completa i la dels col·lectius socials de professionals que tenen un coneixement de primera mà sobre els seus àmbits.
La crítica està molt bé, però ha arribat l'hora de construir, necessitem propostes realistes ben meditades i estructurades, avaluades d'acord amb els pressupostos de què disposem, necessitem idees innovadores i compromeses d'organitzar la cosa pública, necessitem esperança i utopia. Mentre els partits d'esquerra no presenten això, no pagarà la pena canviar de com estem.

Instruccions suïcides

Crec que, a hores d'ara, 16 de juliol, ja podem donar per acabat el curs escolar més llarg de la història. L'avançament dels exàmens de setembre a juliol ha forçat que, a mitjan juliol, el professorat es trobe encara als centres realitzant faenes acadèmiques en compte de les tradicionals de formació i preparació.
De segur que la consellera Català aportarà en uns dies uns resultats esplèndids d'aprovats que justifiquen la seua decisió arbitrària i precipitada, però més enllà d'aquest maquillatge estadístic tots sabem que aquesta imposició ha estat un desficaci que ha perjudicat els estudiants, el funcionament dels centres i la dinàmica general de l'educació.
De vegades tinc la impressió que si les nostres autoritats educatives ens ordenaren cremar els centres per

estiu per tal de reconstruir-los al setembre, ho faríem i, a més a més, els centres estarien en peu per tal de començar el curs amb normalitat. De la mateixa manera ens imposen calendaris impossibles que acabem acomplint, currículum inabastables que programem i, de vegades fins i tot impartim, o un nombre excessiu d'alumnes a l'aula que acabem embotint com sardines en llauna en aules que no reuneixen les condicions mínimes legals que ells mateixos ens han ordenat contemplar. Si la consellera publiqués al DOGV que hui és 3 de setembre, aniríem tots als centres, alumnes, profes i personal laboral a complir amb la nostra faena. Som així d'obedients.

El problema és que de vegades les lleis físiques van per damunt de les ordenances del DOGV, i el que no es pot fer no és possible. Per exemple no és possible recuperar un curs acadèmic en dues setmanes, i la Consellera haurà d'acumular en les seues esquenes el percentatge d'alumnat que haurà de recuperar curs o iniciar curs nou amb assignatures pendents. Potser ella considere això danys colaterals, però m'agradaria escoltar el que pensen els pares i mares d'aquests alumnes de la decisió capriciosa d'avançar els examens. O de segur que ella ordena salomònicament començar el curs el 3 de setembre, però algú haurà de demanar comptes de tancar 35 adolescents en aules mal preparades que poden arribar a 35º. També pot decretar que el professorat treballe per competències, però si no programa la formació i preparació d'aquests professionals difícilment ho aconseguirà, de la mateixa manera que la matemàtica potser li impedisca que s'atenga més alumnat amb menys professorat.
Són coses que estan clares per al sentit comú però, com tots sabem, el sentit comú és una virtut que no tenen precisament els nostres governants. Ara bé, espere que en algun moment, la realitat toçuda els caiga al damunt en forma de fracàs electoral, ridícul mediàtic escandalós o escratxe ciutadà irremeiable. Tant de bo es done la tormenta perfecta i s'acomplisquen totes tres possibilitats.

Corrupció

N'estem servits, de notícies sobre corrupció. I sembla que el temporal es fa fort. Els titulars n'estan plens de casos vergonyosos de tràfec d'influències, converses irritants i condicions avantatjoses en contractes milionaris. Però no ho oblidem, la profusió de notícies sobre el tema no és innocent. A la societat de la informació, ni el silenci ni el soroll ensordidor són imparcials. Hem de posar en marxa el mecanisme de la sospita i plantejar-nos algunes preguntes que semblen ocultes entre tanta resposta no preguntada.
Comencem, per exemple, amb... Perquè justament ara sabem que els diputats europeus disposen d'un fons de pensions finançat amb diners públics i afavorit per condicions fiscals legals, però immorals? Per què sabem ara que tenim 10.000 aforats a Espanya i coneixem també que a la Gran Bretanya no n'hi ha, o a França només ho és el president? Portem quasi quaranta anys de democràcia i mai ens ho havien contat, ni els aforats ni les comparacions. Per què escoltem ara les converses entre una alcaldessa i un empresari trempat, o entre aquest empresari empalmat i el nebot d'un ex-conseller i ara president d'unes Corts autonòmiques, devot confés i practicant de missa diària i confessionari,  que es permet expulsar del Parlament valencià una diputada elegida democràticament pel poble?
Per què justament ara apareixen casos i més casos de corrupció que esquitxen tot l'espectre polític, des de
l'IU de Willy Meyer, fins la Rosa Díez d'Upyd, passant per Magdalena Álvarez del Psoe y Castedo del PP, sense oblidar el Pablo Iglesias de Podemos que, diuen, ha rebut diners del Chavisme, ohhh! Per què justament ara? Ara que Joan Carles I ha abdicat i ha estat aforat a corre-cuita, tots sospitem perquè, però no ho podem dir, com no podem mostrar banderes republicanes, ni afirmar sospites sense l'habitual "pressumpte". Què està passant? Res és innocent a la societat de la informació, com deiem abans, no existeixen les casualitats ni les coincidències.
Sembla que algú està interessat en fer calar el missatge del "tots són iguals", "qualsevol faria el mateix" o " no hi diferència entre uns i altres", perquè això beneficia als que sempre han estat manant, als que han afavorit, permés i fomentat la corrupció, als que han fet del clientelisme la seua manera de fer política.
Però, com sempre, ens diuen que mirem el dit quan apunten a les estrelles, perquè el problema no és que
determinades persones, representants públics o privats, siguen corruptes, sinó que el sistema polític muntat al seu voltant els ho permeta. La democràcia no eradica el mal ni la tendència a l'egoisme de  moltes persones, però sí que el preveu, organitza sistemes per evitar-lo i castiga durament aquells que el cometen. El problema no és la corrupció, que potser fins i tot explicable des d'una visió de la natura humana imperfecta i corrupta, és la permissivitat entorn a la corrupció. El problema no és que un diputat de qualsevol partit haja aprofitat el seu càrrec per enriquir-se, això és immoral i il·legal està clar i s'ha de perseguir i condemnar, allò més discutible ve quan el seu partit el disculpa, l'empara i el manté al càrrec. Ja n'hi ha prou d'hipocresies i declaracions grandiloqüents, no confiem en les persones de manera incondicional, ni tenim perquè, només volem que el sistema polític sancione aquelles que se n'aprofiten il·lícitament del seu càrrec, i els expulsen dels càrrecs públics. Només volen que els mecanismes de control democràtic del poder funcionen, i s'apliquen.
Prou d'engegar el ventilador per justificar la permissivitat d'aquells que, des del poder, justifiquen i emparen als corruptes. Ni un vot als corruptes, als de debò, als que no posen en marxa polítiques de transparència i control democràtic, i aquests ja sabem qui són, els que porten trenta anys manant sense interrupció, i sense fer res per aprofundir en un sistema democràtic i transparent políticament. No cal dir noms.

República

La paròdia de recanvi d'una institució antidemocràtica i caduca que estem vivint aquests dies no té cap justificació política legítima en una estat democràtic. És trist escoltar els esforços dels poders fàctics per legitimar una successió que, per definició, és il·legítima. Però la unanimitat als mitjans de comunicació i la unidireccionalitat dels discursos polítics ruboritza a qualsevol persona benpensant i fa sospitar una necessitat imperiosa per tapar un buit de legitimitat escandalós.
Una democràcia és un règim polític que adquireix el seu sentit per la sanció del poble. Aquesta sanció pot ser directa o indirecta, però si es vol aprofundir en aquest model polític, és preferible que les grans qüestions, com el model d'estat, es decidesquen de manera directa. Un referèndum sobre aquesta qüestió seria un símptoma de salut democràtica, una lliçó de política participativa i un bon exercici de múscul democràtic. Però la por dels poders establerts no té límits. Han vist les orelles al llop i volen deixar ben tancada la qüestió. No saben que les presses són  males conselleres i que els problemes polítics poden ser solucionats a curt termini amb aquesta actitud, però que justament per això tornen a ressorgir amb més força, en un plaç de temps un poc més llarg.
I aquesta concepció del poder no és nova, no l'hem inventada nosaltres. Als temps de la Revolució francesa es va imposar aquest model d'una manera més expeditiva, i es va justificar de manera més clara. Per si de cas oblidem d'on venim i què significa poder democràtic, podem llegir uns escrits del Marquès de Sade, que ho pot dir més alt, però no més clar. Ací teniu un tast:

"Si vuestros mandatarios pueden prescindir de vosotros para hacer las leyes y vuestra sanción les

parece inútil, en ese momento nacen los déspotas y vosotros sois esclavos. Si no quieren sustraerse a esta indispensable obligación de haceros sancionar las leyes, osad preguntarles ¿cómo un mandatario público puede imaginar que el mero título de representante de la soberanía puede detentar el mismo derecho de la soberanía ? ¿Cómo creen ellos que la opinión de soberanía que les confiáis puede llevar en sí el derecho de decisión absoluta? Las más grandes desgracias os esperan si se pasa a otros, sin responder a este problema. Estáis perdidos si os imponen leyes que no habéis aprobado, pues se imparte el poder sin que éste emane del pueblo y pronto eclipsarán los rayos de autoridad que sólo deberían salir de vuestras manos."

 Ideas sobre el modo de sanción de las leyes.

Ja sabeu, estem perduts si ens imposen lleis o reis que no hem aprovat, perquè si el poder no emana del poble, prompte creuran que ens poden manar sense consultar-vos i negaran l'autoritat del poble.

VISCA LA REPÚBLICA!!!!!

Lectura

Llegir és un dels actes més personals, lliures i creatius que conec. Des del moment de la tria fins el ritme o l'atenció que hi posem. Llegir és, certament, una experiència única, personal, diferent en cada persona i, fins i tot, diferent per a la mateixa persona en moments vitals successius.
Ara bé, la lectura mai es dona en el  buit de la mateixa manera que no existeix una llibertat sense condicionaments. Una recomanació d'un amic, una crítica favorable o l'obligatorietat per raons escolars o laborals determinen què llegim, com i quan. Moltes vegades diem que si ens obliguen a llegir ja no ens abelleix, o que si algú opina davant nostre sobre la lectura que portem entre mans ens vicia la lectura. Potser.
O potser també totes aquestes circumstàncies enriqueixen, o simplement modifiquen la nostra experiència lectora. Per què no? Tots recordem un llibre llegit obligatòriament que ens va obrir un món que no coneixíem, o una recomanació que va tòrcer el gust literari anterior. En realitat, qualsevol circumstància personal modifica la nostra experiència lectora, i hauriem de deslliurar-nos de prejudicis sobre la negativitat de l'obligació o la virtualitat exclusiva d'un suposat gust personal que, de fet, no existeix amb aquesta puresa i llibertat personal.
Però vull anar més enllà. Què en penseu de llegir un llibre subratllat. Vull dir subratllat per un altra persona. Imagineu-vos que l'heu comprat a una llibreria de vell. Qui haurà estat el primer lector? Què voldria assenyalar amb el seu subratllat la propietària original? O imagineu-vos un llibre deixat, per un amic, mestre o conegut, tant és. En aquest cas, quan coneixem al subratllador, la seua selecció esdevé una mena de pista deixada per a una posterior indagació psicològica, una investigació quasi policial sobre les raons que han portat la persona que ha llegit prèviament l'obra a assenyalar justament aquella frase, aquell fragment o aquesta paraula. I aleshores tot es transforma, perquè justament aquesta frase no hauria estat un objecte especial de la nostra atenció, i aquella paraula no hauria estat triada per la nostra lectura. Però el fet d'estar subratllada ens mou a pensar més enllà, a fixar-nos, a reflexionar sobre el sentit d'aquest fragment a l'obra que llegim o a la vida de la persona que l'ha llegida i ressaltada abans nostre.
Certament llegir un llibre subratllat no és igual que llegir-ne un sense estrenar, però l'experiència que proporciona és, potser, més intensa, rica i caleidoscòpica del que ens podríem imaginar des d'una concepció purista de la lectura com acte de llibertat personal que es realitza en el buit d'una existència absolutament lliure o deslliurada de condicionats vitals.

La consellera portaveu

Mai pensava que anava a dir el que vaig a dir ara, però pense que ha arribat el moment. Efectivament, tenim una consellera d'educació que ha superat la desfeta educativa que va portar a terme l'anterior conseller, l'odiat i maldestre Font de Mora. I vosaltres direu, no és possible! Font de Mora va concentrar en la seua contra tota la comunitat educativa per voler implantar l'educació per a la ciutadania en anglés, va ser la riota de tot l'estat per negar-se a implantar mini ordinadors a l'escola perquè deia que deixaven cecs els menuts, va patir sentències judicials desautoritzant les seues absurdes mesures de plurilingüisme i es va convertir en la figura política més coneguda, i més vilipendiada, per la comunitat educativa a través de cartells, pancartes i dibuixos elaborats pel propi alumnat. Certament, Font de Mora va fer riure a tots i va posar moltes traves i dificultats al desenvolupament de l'educació valenciana, però ho va fer tan mal, que moltes de les seues intencions van quedar en no res amb la conseqüència que el sistema educatiu no va millorar, però tampoc va empitjorar més.
Ara bé, l'actual consellera d'educació, ascendida a portaveu del consell per la seua capacitat de comunicació, en castellà clar, perquè el defecte de parlar en valencià el té superat, ha aconseguit implantar moltes de les mesures que Font de  Mora no va ser capaç de posar en pràctica. I a més, ho ha fet amb un cert silenci impotent de la comunitat educativa. I tot per una estratègia agosarada i intel·ligent de dividir la comunitat educativa, vendre suposades mesures de millora que en la pràctica la perjudiquen i saber imposar-les sense immutar-se per les crítiques.
La consellera Català ha dividit els sindicats de professors amb l'acord d'interins i de recuperació de sexennis, aconseguint fer d'una qüestió de dret una graciosa concessió de la conselleria. Ha dividit privada i concertada amb programes plurilingües, concessions a centres que separen per sexes i proves diagnòstiques afavoridores de la concertada. Ha esfondrat l'ensenyament en valencià amb la reducció de línies i la formació de grups mixts sobre els quals no hem escoltat ni una protesta. I ha dividit professorat i pares i mares amb mesures com la d'allargar el calendari lectiu, passar els examens de setembre a juliol o augmentar la càrrega lectiva del professorat. La consellera és ben intel·ligent i potser per això ara l'ascendeixen a portaveu, perquè maneja molt bé la comunicació i és capaç de vendre mesures populistes i inútils com si d'un bàlsam contra la crisi es tractara.
Ara bé, que ella siga tan espavilada és, en part, conseqüència de la nostra candidesa. Pares i mares, professorat i alumnat hem caigut repetidament en les seues trampes, unes vegades per incapacitat ideològica d'oposar un model educatiu alternatiu, altres per impossibilitat de fer escoltar la nostra veu als mitjans de comunicació i fer arribar el nostre missatge a la societat, i altres per pensar que fotre l'altre sector educatiu beneficiava el nostre. Mesures com la del plurilingüisme, que es ven com una millora del sistema educatiu, són un autèntic desficaci impossible d'aplicar en el context de les escoles reals que tenim. L'avançament del començament de curs al dia 3 de setembre una crueltat amb alumnat i treballadors que patiran temperatures de 40 graus als centres mal dotats dels què disposem. Les proves diagnòstiques una berena de negres en la que els centres concertats aconseguiran augmentar la seua parròquia amb una publicitat gratuita. I, en general, l'avançament de moltes de les modificacions de la fatídica Lomce al nostre País, que s'ha utilitzat com a banc de proves de les derives més elitistes i competidores que volen imprimir al sistema educatiu, s'han aplicat sense despentinar-se i amb motiu d'orgull als congressos populars.
Bé, ella ha guanyat noves responsabilitats com a resultat del seu èxit dinamitador del sistema educatiu, però nosaltres també podrem aprendre amb l'experiència i començar a bastir una resposta contundent i coherent a l'espoliació i desmembrament del sistema públic valencià. O pares i mares, professorat i alumnat unim les nostres propostes dins d'una alternativa seriosa i compromesa amb un model públic, equitatiu i en valencià d'educació o el sistema educatiu públic deixarà de ser una alternativa creïble dins del panorama educatiu.

8 apellidos vascos

La pel·lícula "8 apellidos vascos" s'ha convertit en èxit de recaptació als cinemes. És un motiu de goig que cinema fet a l'estat tinga aquest èxit entre el públic, si més no perquè demostra una certa resistència a l'imperialisme cultural americà en el pla cinematogràfic.
Emilio Martínez Lázaro elabora una comèdia àgil i graciosa, que es deixa veure amb un somriure als llavis i que s'ha presentat com atrevida pel fet de qüestionar els estereotips regionalistes de bascs i andalusos. No negaré que la pel·lícula és graciosa i ben realitzada, que es veu amb un somriure als llavis i que els actors funcionen a la perfecció dins del context general de la pel·lícula. Ara bé, que siga atrevida, això és un altra cosa.
Certament l'humor és una manera efectiva i agradable de fer pensar. No hi ha cosa més saludable que riure dels defectes propis i fer broma d'aspectes sagrats de la nostra idiosincràsia. En aquest sentit, és cert que "8 apellidos vascos" posa en funcionament la capacitat crítica de l'humor per tal de dissoldre tòpics i obrir camins a la tolerància i la coneixença entre regions de l'Espanya Una, Grande y Libre.
Perquè el problema és aquest, que amb l'excusa de criticar i fer riure sobre els tòpics identitaris, la pel·lícula amaga un espanyolisme recalcitrant del què no fa broma i ni tan sols es planteja obertament. És molt saludable riure-se'n de la manera de parlar andalusa o basca i dels cognoms i costums culinaris i alcohòlics, però això no és atrevit ni innovador. S'ha fet sempre i podem trobar un munt d'acudits sobre l'assumpte. Però el que si que hauria estat atrevit i trencador hauria estat qüestionar l'espanyolitat de tots els territoris de l'estat, cosa que no sols no fa la pel·lícula, sinó que, ben a l'inrevés, ridiculitza sense fer broma i amaga en naturalitzar la situació política actual com si fora la única possible.
L'autèntica ideologia de la pel·lícula, que s'amaga darrere d'una visió fàcil i romàntica de l'amor, un altre aspecte a revisar, és la de que qualsevol conflicte polític entre "regions" pot ser solucionat amb vincles personals i bon rotllo. El problema és que el bon rotllo sempre ha de ser el dels que plantegen trencar l'estatu quo, perquè els que defensen la situació actual estan disposat a traure els tancs al carrer a la mínima broma massa agosarada.

Llenguatge sexista

Les festes de moros i cristians d'Alcoi són, com possiblement ja sabreu, de les poques que continuen posant traves a la integració de la dona. Les autoritats que gestionen la festa (Associació de Sant Jordi i juntes directives de les "filaes") i, possiblement, una majoria de festers (i no utilitze el masculí en sentit genèric) continuen sense acceptar que la dona té tot el dret a participar a la festa de manera plena. Tot i això, un altre bon grapat de festers i festeres tenen clar que no es poden posar portes al camp, ni limitar els drets de les festeres, però han acceptat la via "lenta" que ha imposat l'associació.
Bé, dic tot açò per introduir la situació, diguem-ne social, que dona caliu al tema del qual vull parlar, que és el del llenguatge sexista. I explique aquesta realitat perquè el llibret de festes que repartia gratuïtament el periòdic El nostre d'Alcoi fa un repàs a la composició de les diferents "filaes", i es dedica a autèntiques contorsions lingüístiques, que han confeccionat i enviat els propis dirigents festers, per tal d'ocultar la situació real de la dona a les seues "filaes". Per exemple, la majoria de "filaes" expliquen que els seus components estan formats per "festers", "juvenils", "xiquets" i "socis". En aquest cas, la utilització del primer "festers", és un genèric que oculta que no hi ha festeres de ple dret en la majoria dels casos, mentre el "xiquets" sí que s'utilitza com a genèric real, perquè inclou xiquets i xiquetes, que no tenen problemes mentre són menudes. Llegint la informació proporcionada és pràcticament impossible saber quina és la composició real per sexes, en aquest cas els genèrics s'utilitzen com a ocultació d'una situació de discriminació i treballen per perpetuar-la. En canvi, una filà com el Marrakesch fa la mateixa distribució, però en aquest cas sabem, perquè coneixem la situació real, que "festers" inclou "festeres", ja que és de les poques que ha admés la participació de la dona en igualtat de condicions. En aquest cas hauria sigut millor que hagueren utilitzat la formula "festers i festeres", que hauria resultat més "real" i al mateix temps més revolucionària, ja que hauria servit per denunciar la ocultació que realitzen la resta de "filaes".
Però n'hi ha un altre grup de "filaes" que prefereix deixar ben a les clares la discriminació real i classifica als "festers" per un costat i a un grup que anomena de diferents maneres segons les "filaes", i que representen autèntiques contorsions lingüístiques per tal de mostrar que el genèric "fester" no inclou les "festeres" i que elles estan fora de la condició de "fester". Per exemple, alguns diuen "acompanyants" i altres concreten més i escriuen "acompanyants femenines", altres opten per "dames" simplement, alguns s'agafen al vestit i anomenen "disseny femení" als membres que el vesteixen, uns quants diuen "col·laboradors femenins" o "components femenines" i uns altres prefereixen el més clar i simple "dones basques" o "dones", com si foren una espècie diferenciada del gènere humà, però en cap cas "festeres".
Com podem apreciar, per tant, la utilització del genèric no sempre deixa clara la situació que vol descriure. En aquests casos seria preferible duplicar l'expressió i referir-se a ells i elles, festers i festeres o homes i dones, encara que siga una expressió més artificial. Potser en altres situacions, quan el genèric està clar i no dona lloc a dubte ni amaga cap discriminació real, no calga la duplicació genèrica i siga suficient amb ells, els festers o els humans.
Tot i això, aquest exercici lingüístic al qual s'han dedicat les "filaes", amb honroses excepcions, només demostra que el llenguatge no és una simple descripció imparcial d'una realitat donada. Més aïna demostra que el llenguatge "crea" el món, o si més no, el transforma, i que la seua utilització adequada i coherent representa una de les múltiples maneres que tenim els humans de canviar el món i d'eliminar la discriminació de la nostra societat. Si no fora així, per a què tantes molèsties en posar nom a una situació innombrable legalment i intolerable socialment?