Esperança

Els sindicats educatius anuncien jornades de protesta aquest inici de curs. Els problemes i carències materials de l'escola pública són evidents, i els sindicats del professorat, associacions de pares i mares i col·lectius d'estudiants i societat civil denuncien aquestes mancances amb tota la raó. El col·lectius de personal sanitari i associacions de pacients denuncien la degradació de la sanitat pública, les mancances materials per les quals ha de travessar i les dificultats de desenvolupar un treball satisfactori quan falten els mitjans bàsics per fer-ho.

Escolte també declaracions de col·lectius de treballadors de la justícia denunciant les condicions en les quals han de desenvolupar el seu treball i les dificultats per fer valdre la justícia de manera equitativa. Els grups de defensa dels serveis socials denuncien també la reducció d'ajudes, l'eliminació de llocs de treball imprescindibles i els efectes que aquestes mesures tenen sobre les persones dependents. I el llistat pot continuar.
Els efectes de les retallades sobre els serveis públics han estat, son i, pel que sembla seran, devastadors. Res és igual a com era abans de 2008, i això que tampoc gaudíem en aquells moments del millor sistema públic possible. És evident que els ciutadans preocupats per la situació entenen el missatge i són conscients dels efectes d'unes polítiques criminals amb les persones i agraïdes amb el capital. La privatització ha estat una exigència dels poders econòmics que aquest govern dòcil ha acomplert amb satisfacció, i els efectes els patim tots en forma d'empobriment i degradació dels serveis públics.

Ara bé, si volem que el missatge electoral cale entre una majoria de la ciutadania haurem de donar un pas més enllà i començar a oferir alternatives, a fer propostes esperançadores, a presentar models possibles i realistes de millorar la situació actual. És evident que el diagnòstic de la situació és necessari, però aquesta ja la coneixem, i ara necessitem propostes polítiques i convincents per canviar-la. Potser no és aquesta la missió dels col·lectius de base que lluiten per tirar endavant i entropessen tots els dies amb les dificultats quotidianes, però sí la dels partits polítics que volen ser alternativa, la dels sindicats que tenen una visió més completa i la dels col·lectius socials de professionals que tenen un coneixement de primera mà sobre els seus àmbits.
La crítica està molt bé, però ha arribat l'hora de construir, necessitem propostes realistes ben meditades i estructurades, avaluades d'acord amb els pressupostos de què disposem, necessitem idees innovadores i compromeses d'organitzar la cosa pública, necessitem esperança i utopia. Mentre els partits d'esquerra no presenten això, no pagarà la pena canviar de com estem.