Corrupció

N'estem servits, de notícies sobre corrupció. I sembla que el temporal es fa fort. Els titulars n'estan plens de casos vergonyosos de tràfec d'influències, converses irritants i condicions avantatjoses en contractes milionaris. Però no ho oblidem, la profusió de notícies sobre el tema no és innocent. A la societat de la informació, ni el silenci ni el soroll ensordidor són imparcials. Hem de posar en marxa el mecanisme de la sospita i plantejar-nos algunes preguntes que semblen ocultes entre tanta resposta no preguntada.
Comencem, per exemple, amb... Perquè justament ara sabem que els diputats europeus disposen d'un fons de pensions finançat amb diners públics i afavorit per condicions fiscals legals, però immorals? Per què sabem ara que tenim 10.000 aforats a Espanya i coneixem també que a la Gran Bretanya no n'hi ha, o a França només ho és el president? Portem quasi quaranta anys de democràcia i mai ens ho havien contat, ni els aforats ni les comparacions. Per què escoltem ara les converses entre una alcaldessa i un empresari trempat, o entre aquest empresari empalmat i el nebot d'un ex-conseller i ara president d'unes Corts autonòmiques, devot confés i practicant de missa diària i confessionari,  que es permet expulsar del Parlament valencià una diputada elegida democràticament pel poble?
Per què justament ara apareixen casos i més casos de corrupció que esquitxen tot l'espectre polític, des de
l'IU de Willy Meyer, fins la Rosa Díez d'Upyd, passant per Magdalena Álvarez del Psoe y Castedo del PP, sense oblidar el Pablo Iglesias de Podemos que, diuen, ha rebut diners del Chavisme, ohhh! Per què justament ara? Ara que Joan Carles I ha abdicat i ha estat aforat a corre-cuita, tots sospitem perquè, però no ho podem dir, com no podem mostrar banderes republicanes, ni afirmar sospites sense l'habitual "pressumpte". Què està passant? Res és innocent a la societat de la informació, com deiem abans, no existeixen les casualitats ni les coincidències.
Sembla que algú està interessat en fer calar el missatge del "tots són iguals", "qualsevol faria el mateix" o " no hi diferència entre uns i altres", perquè això beneficia als que sempre han estat manant, als que han afavorit, permés i fomentat la corrupció, als que han fet del clientelisme la seua manera de fer política.
Però, com sempre, ens diuen que mirem el dit quan apunten a les estrelles, perquè el problema no és que
determinades persones, representants públics o privats, siguen corruptes, sinó que el sistema polític muntat al seu voltant els ho permeta. La democràcia no eradica el mal ni la tendència a l'egoisme de  moltes persones, però sí que el preveu, organitza sistemes per evitar-lo i castiga durament aquells que el cometen. El problema no és la corrupció, que potser fins i tot explicable des d'una visió de la natura humana imperfecta i corrupta, és la permissivitat entorn a la corrupció. El problema no és que un diputat de qualsevol partit haja aprofitat el seu càrrec per enriquir-se, això és immoral i il·legal està clar i s'ha de perseguir i condemnar, allò més discutible ve quan el seu partit el disculpa, l'empara i el manté al càrrec. Ja n'hi ha prou d'hipocresies i declaracions grandiloqüents, no confiem en les persones de manera incondicional, ni tenim perquè, només volem que el sistema polític sancione aquelles que se n'aprofiten il·lícitament del seu càrrec, i els expulsen dels càrrecs públics. Només volen que els mecanismes de control democràtic del poder funcionen, i s'apliquen.
Prou d'engegar el ventilador per justificar la permissivitat d'aquells que, des del poder, justifiquen i emparen als corruptes. Ni un vot als corruptes, als de debò, als que no posen en marxa polítiques de transparència i control democràtic, i aquests ja sabem qui són, els que porten trenta anys manant sense interrupció, i sense fer res per aprofundir en un sistema democràtic i transparent políticament. No cal dir noms.