Concatenacions

Un fet desgraciat en porta un altre. Arrel dels incendis de la Vall d'Albaida vaig passar l'altre dia apegat a la tele, i clar, com que tenim una tele nostra que s'enorgulleix de ser servei públic, sobretot en aquestos casos malaurats -inundacions, focs, nevades, granís, etc.-, doncs vaig mantenir tot el dia sintonitzada la televisió valenciana. He de reconéixer que feia temps que no seguia la cadena, i menys els informatius. Al final et canses i ja ni t'indignes per la manipulació. Fins i tot he arribat a pensar que ningú no la veu i que, per tant, no influeixen gens en l'imaginari valencià.
Però després d'un seguiment exhaustiu de 24 hores no puc menys que replantejar-me aquesta teoria. Tot l'informatiu era un conte: Camps observant l'incendi, Camps replantantant imaginàriament amb la mirada a l'horitzó d'un futur de planters i pinades, Camps amb la ministra, Camps amb els bombers -sense samarretes de protesta-, i quan canviaven de notícia, tot eren comentaris improcendents, la "nova" ocurrència del govern de Zapatero, la marxa de l'economia valenciana per culpa de Zapatero, i tot així.
És senzillament infantil, però després de rebre repetides vegades missatges "encoberts" d'aquest estil, vaig prendre tírria el Zapatero i tots els socialistes i fins i tot em va entrar una espècie de síndrome d'Estocolm amb un Camps de camisa blanca impoluta (entre tanta cendra). Què no els passarà als addictes a la cadena? La seua visió de la realitat ha de ser, com a mínim, trastocada! Però, existeixen els addictes al Canal 9? Sembla que sí, si escoltem les enquestes. Quines cendres de País!

Mariola crema

Mariola es crema. Era d'esperar després d'un estiu massa tranquil. No podia ser mantenir en ple segle XXI un paradís natural carregat d'història. Al final els interessos més abjectes acaben guanyat i algun boig piròman (no crec en els bojos, no crec en els piròmans, no crec en l'absurd) manat per algun altre boig (aquest sí, però d'egoisme) carregat de diners ha pres foc a la serra. Un final d'estiu sec, una serra bruta i mal cuidada, plena de brossa i arbres caiguts encara de les nevades, un ponent enfurismat i una espurna malintencionada han acabat amb tragèdia. A més a més, aquesta vegada afecta les poblacions, Agullent i Bocairent han vist el foc a les portes, però les zones de bosc, tímidament recuperades després de 16 anys des del darrer incendi, acabaran per cremar. Un autèntic desastre que em té la pell de gallina i la ràbia a flor de pell.

Raons que decideixen el vot

Per quines raons decideixen els ciutadans votar a aquest partit o aquell altre? Quins aspectes motiven realment el sentit del vot o l'abstenció? Aquesta és una qüestió que ens plantegem davant totes les cites electorals, i ens preguntem com és possible que es continue votant el PP després de la corrupció del Gürtel, o a Zapatero després dels 4 milions d'aturats.
Els col·lectius ciutadans i ONG's solen basar la seua acció política en denunciar incompliments de compromisos dels governants sobre temes que ells consideren de vital importància com l'ajuda al desenvolupament dels països pobres, el desastre ecològic, la violació dels drets humans o la situació de les persones dependents. Al final, sembla que els electors no es mouen per aquets interessos, si mirem els resultats de les darreres confrontacions electorals i projectem a les que ens esperen. De fet, tenim un govern autonòmic que abandona els més necessitats dels seus ciutadans, els dependents, als quals els furta literalment els recursos que el govern central li ha transpassat, i no sembla que això afecte els votants. També aquest govern ha hipotecat el futur dels ciutadans i ha condicionat les possibilitats de futur per tal d'embarcar-nos en els cotxes més potents i els velers més ràpids, i no passa res. El govern central retalla sous i congela pensions, tot i que s'havia compromés a no fer-ho, i ací sí que passa, però per posar al seu lloc un altre polític que ha reconegut que ell faria el mateix, o pitjor.
Portem 30 anys de democràcia i l'alternança electoral sembla paralitzar qualsevol canvi real i ambiciós. Serà perquè els ciutadans volen justament això? Voten amb plena consciència de la situació que se'n desprén?
O potser el vot ve determinat per altres factors que no són precisament racionals? Trista democràcia hem construït.

Com l'oli i l'aigua

La filosofia i la televisió, com l’oli i l’aigua, semblen ser dos líquids de textures i densitat ben diferents, tant que és difícil, si no impossible, fer-los emulsionar. Un dens i espés, l’altra fluida i lleugera. De la mateixa manera, la filosofia –i l’educació en general- representa un treball dens, desagradable i difícil, que sabem que té propietats saludables i positives, però que costen d’aconseguir. En canvi la televisió és de consum habitual, de visió fluida i exigeix poc esforç i exigència. Però, si ho pensem bé, ambdues disciplines són tan necessàries com insubstituïbles, tan complementàries com oposades. I aleshores, per què no aprofitar les qualitats d’ambdós disciplines? Per què rebutjar el plaer i la facilitat que comporta la televisió? Per què renunciar al rigor i la profunditat de la filosofia? I no podem anar més enllà? No podem fer de la filosofia una activitat divertida i interessant? I de la televisió un espai d’aprenentatge i enriquiment? Per què hem de fer de l’escola un reducte de patiment i no de goig? Per què hem de satanitzar la televisió a l’escola? Potser perquè ens fa la competència? O tal vegada perquè agrada massa?
La situació és absurda. Sembla que no vulguem que l’aprenentatge tinga una component lúdica. Sembla que només allò que s’aconsegueix amb patiment siga vàlid. I no ens adonem que en el procés d’aprenentatge passem per diferents fases, i la primera sol ser el gaudi, la fruïció motivadora que ens enganxa i ens arrabassa, ens capfica i ens atrau. Com la televisió! Sí, com la televisió. Aleshores per què no utilitzar-la? Per què no fer-la servir com un element d’atracció? Per què no aprofitar el seu poder de seducció i guanyar-lo per a la nostra causa?
Continuar llegint l'article a Aulamèdia Setembre 2010

Cosmopolites

En el post anterior ha sorgit el debat sobre el cosmopolitisme. Es tracta d'un idea agradable, que acumula poques crítiques, tant per la dreta com per l'esquerra, però potser per això pense que inclou algunes trampes. La idea d'una pàtria mundial, la reivindicació del cosmopolitisme universal, apareix associat al reconeixement dels drets de ciutadania sense distinció de fronteres i aquesta és possiblement l'aportació més valuosa de la idea cosmopolita. Fou Crates, el filòsof grec, qui va dir que la seua pàtria era el món, i que no tenia alcàsser ni muralla. I Diògenes de Sínope va emprar per primera vegada el terme “cosmopolita” en el sentit original, ciutadà del món. Aquest esperit és el que va voler recollir les Nacions Unides en aspirar a convertir-se en el germen d’un estat mundial que havia de minimitzar les diferències entre els països que la constituïen. Era l’impuls cosmopolita amb el qual els primers grecs van concebre l’ésser humà, com un ciutadà del món, i no d’aquesta ciutat o aquella nació. Els cosmopolites grecs van llançar una llavor que els il·lustrats van recollir i van procurar estendre a tota la humanitat. Aquesta és una de les principals aportacions del pensament modern: la concepció de la raça humana com una única espècie unida per vincles fraternals. Per a refermar-ho, van introduir el valor de la fraternitat o la solidaritat, que pretenia demostrar que, més enllà dels vincles de sang o familiars, d’origen, naixement o religió, tota la humanitat pertanyia a una mateixa família: l’espècie humana.
Ara bé, aquesta reivindicació oblida que els humans sóm éssers radicalment socials, que naixem a un pais, parlem una llengua i compartim una cultura. Si els drets universals no reconeixen la possibilitat de viure lliurement aquests trets identitaris, es converteixen en una imposició intolerable i contrària als seus principis. En molts casos, el cosmopolitisme s'ha convertit en totalitarisme i anulació de les diferències, i és difícil identificar-se com a cosmopolita si tens els tancs a la porta (com a Palestina) o et resulta difícil expressar-te en la teua llengua (com a casa nostra). 
Per això cal reivindicar un cosmopolitisme obert que garanteix els drets universals, però no utilitzar aquesta excusa per menysprear o violar les reivindicacions identitàries basades en uns sentiments nacionals legitims i necessaris

Espanya!

La recent victòria de la selecció espanyola de futbol ha desfermat un esclat de nacionalisme espanyol. Banderes espanyoles als balcons, versions pop, rock o folk de l'himne sense lletra, boques plenes amb el nom de l'estat, orgull de ser espanyol i cridar-ho sense embuts. Totes aquestes manifestacions nacionalistes s'han convertit en lloc comú en un context en el que era poc menys que vergonyós reconéixer aquests sentiments, tret de ser fatxa reconegut. I tot això coincidint amb la manifestació contra la sentència de l'estatut i en plena campanya de desprestigi dels nacionalismes no espanyols.
Malgrat tot, crec que l'esclat espanyolista produït pel futbol és prou intranscendent. Es tracta d'un nacionalisme buit, aparent, sustentat només en els símbols, però clarament a la defensiva i sense programa ni projecte conjunt. El mateix fet d'idolatrar "la roja" demostra fins a quin punt han buidat de contingut els símbols, i els han descarregat de cap referent polític, ideològic o social. Trobar espanyoles penjades als balcons produia un somriure fluix clarament despolititzat, i la vulgarització de la seua utilització -amb bous, escut o gallina- li restava caràcter identitari.
No crec que tot aquest esclat tinga una continuitat més enllà d'aquest mundial i, potser, cada vegada que jugue aquesta selecció de catalans, bascos, canaris i algun espanyol. Ha estat molt més important la resposta catalana, més carregada de referents polítics i amb una base social estructurada que recolza un projecte amb un sentiment identitari clarament definit.

Saramago i la ciutadania lúcida

 (Versión en castellano)
Sabíem, perquè Saramago ens ho havía contat a l' "assaig sobre la ceguesa", que la intolerància i l'autoritarisme converteixen la ciutadania en una massa desorientada i òrfena, que perd la consciència i desemboca directament en l'absolutisme, el terror i l'opressió.
Però què passa quan la ciutadania esdevé lúcida, activa, decidida, organitzada i estrictament cívica? Aquesta hipòtesi és la que planteja el nostre autor a l' "assaig sobre la lucidesa". Què passaria si una ciutadania responsable i conscient decidira votar de manera massiva en blanc? Entendrien els nostres polítics el missatge de regeneració, pulcritud i honradesa que els dirigeix? Segons Saramago, decididament no. Perquè la resposta dels governants davant d'una protesta pacífica, democràtica i ordenada és més repressió, corrupció, conspiració per mantenir-se en el poder i desconfiança. Les primeres mesures dels governants del país imaginari de Saramago, són repetir les votacions, decretar l'estat de setge, enviar la policia a inflitrar-se entre la població per espiar-la, detenir indiscriminadament ciutadans innocents, fugir de la capital i enviar l'exèrcit. Tot excepte reconéixer el clam cívic de la ciutadania, qualsevol cosa tret d'escoltar la demanda de transparència i civisme. Al final, la lucidesa del poble esdevé ceguesa dels polítics, i el terrorisme d'estat fa la faena que la democràcia no admet. Sembla que la democràcia és impossible i que els límits d'un sistema que es vol obert i tolerant són la tranparència i el control del poder.
Què farien els nostres polítics, els d'ara, davant d'una rebel·lió similar? Acceptarien el seu fracàs i deixarien pas a una regeneració democràtica? Malauradament, els indicis que tenim, apunten a que no, a que la seua resposta seria similar a la dels polítics de Saramago. De fet, a hores d'ara, al País Valencià, tenim un president de la comunitat i tots els presidents provincials pendents dels tribunals, i sembla que no passe res. I a les diferents convocatòries electorals (sobretot a les europees) cada vegada es vota menys, i això no sembla preocupar els elegits. Tampoc els lleva la son la baixa tensió política, amb un menfotisme generalitzat que disminueix el control ciutadà i deixa mans lliures per a actuacions poc democràtiques. Més que cecs, es fan els sords, i accepten aquella dita del "mentre va el carro fa soroll", i nosaltres continuem manant.
Ara bé, també és cert, tot s'ha de dir, que no tenim una ciutadania tan conscient i responsable com la de la novel·la de Saramago. Més aïna al contrari, semblem viure al país de la ceguesa, on tot val i tos ens té igual, i per això també tenim aquesta ficció de democràcia que simula una transparència opaca i un poder suau, però que no dubta a descarregar tota la seua ràbia contra els ciutadans crítics.
Si voleu saber més sobre Saramago, podeu visitar aquestos blogs amics:
- Saramago: esa dulce mirada portuguesa, de Gloria Fernández http://lacomunidad.elpais.com/gloriainfinita/posts

- El que calla, muere y dice, de Lisi Prada
http://lacomunidad.elpais.com/lisiprada/posts

- Saramago el humano, el escritor, de Trasindependiente: http://lacomunidad.elpais.com/trasindependiente/posts

- Saramago, blogger, de Blas F. Tomé:
http://lacomunidad.elpais.com/blasftome/posts

- Saramago creía en Obama, de Jaime García:
http://enclaveinternacional.wordpress.com/

- La Iberia de Saramago, de Encarna Hernández:
http://encarnahernandez.wordpress.com/

- Saramago de Fernando María:
http://lacomunidad.elpais.com/fernandomaria/posts

- Saramago i la ciutadania lúcida. de Enric Senabre
http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/

- Saramago, maestro de la literatura, de Cástor Olcoz:
http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/sixto-l-hotmail-com

- Saramago y la Unión Ibérica, de Emilio Fuentes: http://lacomunidad.elpais.com/efurom1

- Saramago: compromiso y Literatura, de Carmen Guarddón
http://lacomunidad.elpais.com/crguarddon/posts

- 'Pilar’, de Fernando Solera: http://fernandosolera.com/-

- A Saramago, Psiquiatra de familia: http://lacomunidad.elpais.com/psiquiatradefamilia/posts

- Saramago, de Arco: http://lacomumidad.elpais.com/tuttifrutti/post

- Saramago y el derecho a la rebelión, de Merhum:
http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/merhum

- José Saramago como Blogger:
www.ciudadanomorante.eu

- La traducción de Europa según Saramago, de Alejandro Palomino: http://traduccionlenguadeeuropa.blogspot.com/

Mi padre y Saramago, de Bernardo Ramos Vañó 
http://bramosv.blogspot.com/2010/07/jose-saramago.html 

Saramago y la ciudadanía lúcida

Sabíamos, porque Saramago nos la había contado en el  "ensayo sobre la ceguera", que la intolerancia y el autoritarismo convierten a la ciudadanía en una masa desorientada y huérfana, que pierde la conciencia y desemboca directamente en el absolutismo, el terror y la opresión.
Pero qué pasa cuando la ciudadanía pasa a ser lúcida, activa, decidida, organizada y estrictamente cívica? Ésta hipótesis es la que plantea nuestro autor en el  "ensayo sobre la lucidez". ¿Qué pasaría si una ciudadanía responsable y consciente decidiera votar de manera masiva en blanco? Entenderían nuestros políticos el mensaje de regeneración, pulcritud y honradez que les dirige? Según Saramago, decididamente no. Porque la respuesta de los gobernantes ante una protesta pacífica, democrática y ordenada es más represión, corrupción, conspiración por mantenerse en el poder y desconfianza. Las primeras medidas de los gobernantes del país imaginario de Saramago son repetir las votaciones, decretar el estado de excepción, enviar a la policía a infiltrarse entre la población para espiarla, detener indiscriminadamente ciudadanos inocentes, huir de la capital y enviar al ejército. Todo excepto reconocer la queja cívica de la ciudadanía, cualquier cosa excepto escuchar la demanda de transparencia y civismo. Al final, la lucidez del pueblo pasa a ser ceguera de los políticos, y el terrorismo de estado hace el trabajo sucio que la democracia no admite. Parece que la democracia es imposible y que los límites de un sistema que se quiere abierto y tolerante son la transparencia y el control del poder.
Qué harían  nuestros políticos, los de ahora, ante una rebelión similar? Aceptarían su fracaso y dejarían paso a una regeneración democrática? Desgraciadamente, los indicios que tenemos, apuntan a que no, a que su respuesta sería similar a la de los políticos de Saramago. De hecho, en estos momentos, en el País Valenciano, tenemos un presidente de la comunidad y todos los presidentes provinciales pendientes de los tribunales, y parece que no pasa nada. En las diferentes contiendas electorales, especialmente en las europeas, cada vez se vota menos, pero esto no parece preocupar a los elegidos. Y la participación ciudadana adopta cada vez una tensión más baja, con escaso seguimiento de las protestas cívicas y poco control de la acción política.
Ahora bien, lo que no tenemos, todo se debe decir, es una ciudadanía tan consciente y responsable como la de la novela de Saramago. Más bien al contrario, parecemos vivir en el país de la ceguera, donde todo vale y todo nos da igual, y por eso también tenemos esta ficción de democracia que simula una transparencia opaca y un poder suave, pero que no duda en descargar toda su rabia contra los ciudadanos críticos.
Si queréis saber más sobre Saramago, podeis visitar estos blogs amigos:
- Saramago: esa dulce mirada portuguesa, de Gloria Fernández http://lacomunidad.elpais.com/gloriainfinita/posts

- El que calla, muere y dice, de Lisi Prada
http://lacomunidad.elpais.com/lisiprada/posts

- Saramago el humano, el escritor, de Trasindependiente: http://lacomunidad.elpais.com/trasindependiente/posts

- Saramago, blogger, de Blas F. Tomé:
http://lacomunidad.elpais.com/blasftome/posts

- Saramago creía en Obama, de Jaime García:
http://enclaveinternacional.wordpress.com/

- La Iberia de Saramago, de Encarna Hernández:
http://encarnahernandez.wordpress.com/

- Saramago de Fernando María:
http://lacomunidad.elpais.com/fernandomaria/posts

- Saramago i la ciutadania lúcida. de Enric Senabre
http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/

- Saramago, maestro de la literatura, de Cástor Olcoz:
http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/sixto-l-hotmail-com

- Saramago y la Unión Ibérica, de Emilio Fuentes: http://lacomunidad.elpais.com/efurom1

- Saramago: compromiso y Literatura, de Carmen Guarddón
http://lacomunidad.elpais.com/crguarddon/posts

- 'Pilar’, de Fernando Solera: http://fernandosolera.com/-
- A Saramago, Psiquiatra de familia: http://lacomunidad.elpais.com/psiquiatradefamilia/posts

- Saramago, de Arco: http://lacomumidad.elpais.com/tuttifrutti/post

- Saramago y el derecho a la rebelión, de Merhum:
http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/merhum

- José Saramago como Blogger:
www.ciudadanomorante.eu

- La traducción de Europa según Saramago, de Alejandro Palomino: http://traduccionlenguadeeuropa.blogspot.com/

Mi padre y Saramago, de Bernardo Ramos Vañó 
http://bramosv.blogspot.com/2010/07/jose-saramago.html 

Política impotent

Amb les darreres decisions dels polítics de "l'esquerra governant" (em referisc als partits socialistes en el govern de països europeus), s'ha transmés una sensació d'impotència, d'incapacitat d'imposar criteris polítics a unes eleccions econòmiques que venen obligades per la situació internacional i les necessitats del mercat. El President Zapatero comprén que els sindicats convoquen vagues, fins i tot li falta dir que hi participaria si poguera, però demana responsabilitat davant d'unes mesures que són "necessàries" i "inevitables". La seua actitud transmet una sensació d'impotència que evita el debat polític i el converteix en "inútil".
En canvi els polítics de la dreta governants (a Alemanya, França, i ací, al País Valencià) aprofiten la conjuntura econòmica per impulsar polítiques clarament ideològiques de destrucció del sector públic i de transvassament de riquesa a mans privades. Polítiques coincidents amb les demandes dels mercats, però que es presenten com polítiques liberals clarament decidides per ells.
Qui dels dos té raó? Queda lloc per a la política en un món globalitzat dirigit per imperatius economicistes? Doncs en aquest cas la dreta ho veu més clar, i ho amaga millor, perquè les decisions de govern sempre són polítiques, potser dirigides per interessos econòmics, però polítiques a fi de comptes, perquè opten per un model de creixement i de repartiment de la riquesa. L'abandó de la política per part dels partits socialistes és la pitjor herència que han deixat a les democràcies occidentals. I dic herència perquè aquesta política de "terra cremada" els porta necessàriament a l'oposició. Per fer polítiques de dreta, ja estan les dretes tradicionals, les de tota la vida.

Retalls a l'educació

Amb l'última resolució sobre la possibilitat de matricular-se al Batxillerat a distància en matèries optatives de modalitat que no s'ofereixen al centre al qual està matriculat l’alumnat, la conilleria d'educació ha superat tots els límits. El pedaç és tan lamentable i ridícul que fins i tot se us pot passar per alt en llegir-lo, jo creia que parlava d’una altra cosa, perquè si llegiu el títol de la resolució no donareu crèdit. 

Després de carregar-se totes les línies en valencià de batxiller, amb l'excusa vergonyosa de que l'alumnat ja ha adquirit les competències mínimes en ambdues llengües, només quedava liquidar l'optativitat i, de retruc, la possibilitat de la pública de competir amb la privada, perquè sembla que encara ho feia. 

I us puc ben assegurar que no parle d’oïdes. Al meu institut, com a tots els altres, han eliminat sense explicació ni raons, els grups de PEV del batxiller, i els han convertit automàticament en PIP, i tot i que el nombre d'alumnat de PEV és més gran. No hi ha explicacions, no calen raons, fora!, i amb ells, la possibilitat d'oferir una optativitat en condicions. I si volen cursar alguna optativa que no podem oferir perquè no ens ho permeten materialment, que vagen al Batxillerat a distància. I si volen estudiar en valencià, que vagen... no sé on, perquè això no és possible ni a distància. Per aquest camí, ja ho podeu intuir, acabaran cursant tot el batxillerat a distància, encara que els tingam a la biblioteca de l'Institut, això sí, sense professorat.  

Tots ho sabiem, però no ens ho volíem creure. La crisi és l'excusa perfecta per desfer tot allò que s'ha pogut construir amb anys de treball seriós i rigorós. I les primeres coses que cauen són aquelles més inútils. No, no, no parle de la Fòrmula 1, ni de l'Àgora, sinó de l'ajuda al desenvolupament, el pressupost per a innovació educativa, per a foment de l'edició en valencià o per educar en la nostra llengua. Tot pressupostos dels grans, dels que estalvien dèficit públic de valent. A que sí?

I no serà aquesta la raó per la que estem en contra de les mesures de retall del dèficit? I no serà que el PP se n'aprofita ara, amb l'excusa de la crisi, per fer tot allò que no s'atrevia, però en tenia ganes? I no farem res? I patirem aquest deteriorament de l'ensenyament públic i en valencià sense cremar alguna cosa?