Hipocresia

Si una paraula defineix la nostra moral, aquesta és la d'hipòcrita. I la moral sexual n'és la part més hipòcrita d'aquesta moral. Dic açò en referència a la notícia que arreplega avui el Levante; sembla que a una Institut de Requena han prohibit una enquesta sobre sexualitat que estava elaborant l'alumnat de 4t d'Eso amb la direcció d'una professora. El motiu de l'escàndol és que l'enquesta ha arribat a mans d'alumnes de 1r de l'ESO, oh! Quin sacrilegi, uns tendres xiquets i xiquetes de 12 anys que encara són massa menuts per saber res sobre sexualitat. I que les preguntes eren molt íntimes (algunes com on et masturbes més frequentment o on fas l'amor), com si les enquestes no foren anònimes i generals.
Pel que sembla els pares que han armat l'escàndol i el periòdic que se n'ha fet ressó, pensen que si els seus fills i filles no parlen de sexualitat, aleshores no la tenen. O creuen que la primera vegada que han escoltat la paraula masturbació ha sigut a l'enquesta.
En cap moment he llegit res sobre el caràcter masclista de moltes de les preguntes (Cuánto aguanta un español?) sobre la quantitat de tòpics que s'arrepleguen (Porqué los negros la tienen más larga?) o sobre la concepció reduccionista de la sexualitat (genital, hetero, coital, etc.) que pressuposen la major part de les preguntes. L'enquesta és nefasta, però no perquè parle de sexualitat (això és el que te de bò), sinó perquè està feta sense la més mínima reflexió prèvia sobre la sexualitat que vivim i la que volem viure. Vull dir és una enquesta molt poc educativa i molt morbosa, com solen ser les que elabora l'alumnat quan no són preparats convenientment per aprendre a preguntar. I és una llàstima, perquè és una activitat interessant que pot donar molt de joc i una bona reflexió sobre la sexualitat que tenim. No conec el procés d'elaboració del treball, i li supose una bona voluntat a la mestra que el dirigia, però possiblement li mancava una formació mínima en coeducació i en educació afectiva i sexual.
Però no, el problema ací és una enquesta sobre sexualitat, res de reflexionar sobre l'educació sexual, la igualtat necessària per viure-la lliurement ni la necessitat d'obrir portes a una vivència saludable.
Tristíssim, i hipòcrita.

Wanted

La samarreta amb el "Wanted" a Camps està fent furor, i amb raó. Alguns han afegit l'"only alive", però jo no demanaria tant, encara que comprenc la necessitat de ser políticament correcte en aquest aspecte, i a més, que com a la pel·lícula Novecento, nosaltres diferenciem perfectament entre la persona i la institució política que representa, i no com altres.
Bé, deia que comprenc la recerca que ha iniciat la societat civil valenciana, perquè realment el nostre president està desaparegut. Diuen que l'han vist en actes organitzats pel Conseller que hauria de parlar en anglés (l'incombustible Blasco), que el poble gità (senceret, sense fisures, com un sol poble)li ha donat el seu suport, que ha aparegut en actes del Partit Popular i que fins i tot està inaugurant hospitals i carreteres, però parlem clar, algú dels que hem llig l'ha vist? Que ho diga, que ho escriga en un post i així matem dos pardals d'un tir (ai, perdó!) i dinamitzem aquest bloc que està tan abandonat.
I quan pregunte si l'heu vist vull dir en persona, perquè al Canal 9 no val. No, no, les imatges de la televisió són clarament imatges d'arxiu, o montatges, que jo he vist pel·lícules en les que apareix el president Kenedy i aquest sí que està mort! (o no?). Fins i tot hem vist imatges de l'ésser humà americà arribant a la lluna, i tots sabem que això no va passar.
No, no, el motiu de preocupació és cert, el president Camps està desaparegut i ens trobem sense President. I aleshores qui signa els decrets i les lleis del DOCV? Això no és problema, les signatures avui en dia són digitals, de segur que estan mantenint la màquina burocràtica per evitar mals majors i a l'espera que aparega el molt Honorable. Diuen que demà ha de passar pels jutjats, però aquest aspecte no és segur, i fins i tot no és fiable encara ens mostren la seua arribada per televisió, perquè possiblement els informatius de la cadena autòctona ja te montat un escenari amb el seu doble per tal d'aparentar normalitat i que l'economia del País, comunitat o regne no se'n ressentisca.
Paradoxalment el nostre President només serà trobat quan desaparega, vull dir institucionalment, perquè la persona Paco Camps, a hores d'ara, està desapareguda dins d'un trage que diu que no porta, però que nosaltres li veiem, si més no, a la televisió.

Responsabilitat

L'anunci del Ministeri de Sanitat Espanyol sobre la venda lliure a les farmàcies de la píndola de l'endemà, ha generat un seguit de consideracions sobre la suposada sobrecàrrega d'informació de les noves generacions sobre sexualitat, la irresponsabilitat que suposa haver d'acudir a aquest anticonceptiu d'emergència i el fet de no necessitar el consell patern ni per la píndola ni tan sols per avortar.
El Consell d'Infermeria de la Comunitat Valenciana diu que el que cal és més educació sexual, i es queda tan trànquil, perquè el problema és justament aquest, que no hi ha educació sexual.
Crec que amb els joves juguem a un joc injust i irresponsable, els demanem més que a la resta de la població. Se'ls acusa normalment d'irresponsabilitat per l'alta taxa d'embarassos no desitjats, però no es comprova si es major o menor que la de la població adulta. Se'ls demana responsabilitat però se'ls veten les possibilitats dels adults (com avortar o prendre la píndola de l'endemà).
Si demanem llibertat, hem de donar responsabilitat, però la mateixa que a la resta de la població, amb les possibilitats reals que existeixen per evitar patiments innecessaris. Perquè d'altra manera només juguem a culpabilitzar: "haver-ho pensat abans!" Diuen. Però tots hauriem de pensar abans moltes coses, encara que si tenen solució millor que millor.
Per tant, i mentre arriba la desitjada i necessària educació sexual de que parlen els infermers, ajudem a fer la vida una mica més fàcil, que ja tenim suficients complicacions, fins i tot les joves.

Futbol

He de reconéixer, abans que res, que no m'agrada el futbol. Per tant, si espereu algun comentari esportiu, millor que no continueu llegint, us podeu estalviar la faena. Ara bé, altra cosa és la consideració sociològica, o antropològica del futbol, açò si que m'agrada, i tant!
Avui, dia de la final de copa, València està presa per afeccionats dels dos equips. Circulen pels carrers vestits amb samarretes del seu color, amb banderes immenses que han de cansar els braços de valent i carregats d'alcohol com esponges que mai tenen prou. No deixa de fer-me gràcia l'espectacle, i més perquè simpatitze amb els dos equips, amb el Barça perquè és el Barça, per la temporada i perquè són dels nostres. Amb l'Athletic perquè era l'equip de mon pare i el meu quan era menut, i en aquells temps havies de ser d'algun equip, obligat, i jo era del de mon pare, malgrat que ho passava mal, perquè ja per aquells temps era difícil vore guanyar el meu equip i les burles del dilluns eren terribles. Per això entenc l'eufòria dels bascos, als quals els costa tant celebrar qualsevol títol, i porten dos temporades veient el descens de prop.
Però a banda d'aquesta comprensió, encara em sorprén l'entusiasme que genera el futbol, no acabe de comprendre com uns colors i una colla de milionaris jugant al baló poden destapar tantes emocions, tanta entrega i tanta faena. Alguna fibra especial de l'espècie humana ha de tocar aquest espectacle, perquè la normalitat social és la del passotisme, l'escepticisme i l'abstenció.
Què passaria si tot aquest entusiasme i aquesta energia es dirigira a assumptes vertaderament trascendents per a la vida social? No se, per a reivindicar una educació digna, o una sanitat ràpida i de qualitat, o per l'atenció als dependents? Què passaria si tota aquesta massa de gent eixira al carrer per a reivindicar aquestos assumptes?
O potser justament per fer oblidar això és perquè li donen tanta importància a aquest espectacle?

Educació

La pancarta d'aquests estudiants de la manifestació per l'educació no te desperdici. És la que millor recull les reivindicacions de la plataforma per l'ensenyament públic, i la que resumeix el repte al que ens enfrontem. Demanem la construcció de centres, l'educació de 0 a 3, la ciutadania en valencià, però fonamentalment el que demanem és una educació de qualitat, que forme a les futures generacions en les competències necessàries per a ser bons ciutadans i, al mateix temps, magnífics llanterners, consellers honrats (i no com alguns) i científics competents (i científiques, conselleres, i llanterneres, per descomptat).
El autèntics problemes de l'educació no són els que s'inventa la Conselleria i amb els que distrau als mitjans de comunicació i, massa vegades, a nosaltres també, sinó reduir el fracàs escolar, acostar el títol de graduat a més estudiants, augmentar la qualitat i preparació de l'alumnat, millorar la convivència als centres, aconseguir la igualtat real a les aules i a la societat.
Són reptes que necessiten una acció política decidida i clara, i no aquesta falta de respecte i desconfiança humiliant amb que la Conselleria tracta als professionals que han d'ocupar-se d'educar. A més d'aquesta acció coherent i orientada clarament per un interés social, fa falta posar els mitjans materials i humans per formar i facilitar als mestres i professorat la seua llavor. Transmetre confiança, unir a la societat amb l'objectiu comú de formar ciutadans lliures, crítics i participatius, aquestos són els grans reptes de l'educació del segle XXI.
El problema és que a hores d'ara, els únics que han manifestat el desig d'aconseguir una educació així, ha estat la societat civil, agrupada en un moviment de base que necessita uns polítics de talla, però als que costarà de trobar. I ho pagarem tots, malauradament.

28 d'Abril Vaga a l'educació

El pròxim dimarts, 28 d'Abril, hem de parar l'educació. Són moltes les raons que tenim per dir no a la política educativa del govern Camps, a més de les tretze propostes de la plataforma, hi ha una que és especialment sagnant. La humiliació continuada, la falta de respecte per l'educació, els seus professionals, l'alumnat i els pares i mares, el desprestigi continuat i la prepotència amb que encaren qualsevol mesura és suficient per dir-los prou.
Si no parem ara la tendència nepòtica d'aquest govern, ens podem preparar per a qualsevol cosa, però sobretot per l'enfonsament i el desprestigi de l'escola pública.
Si una virtut te aquesta mobilització, és el seu caràcter integrador. Per primera vegada tots, pares i mares, professorat i alumnat estem d'acord en parar una tendència que està fent-nos mal a tots, i un mal irreversible. No podem deixar passar aquesta oportunitat, i si la deixem passar millor que callem per un temps més llarg que curt. Tenim moltes coses en joc, la principal l'educació pública, el seu sentit i prestigi, també l'ensenyament en valencià, que sabem que sempre es troba en perill d'extinció, i si encara en voleu més, les condicions de treball del professorat, que podem veure empitjorar la situació si no demanem l'atenció i dedicació que mereix l'eduació pública.
El 28 tots a la vaga, tanquem els centres, vestim-los de groc i per la vesprada a la manifestació, a les 19 hores a la plaça Manises.
Font de Mora dimissió! i Camps que torne els trages i les medalletes.

Festes d'Alcoi

Avui han començat les Festes d'Alcoi. Enguany, com els últims anys, no podré estar-hi. En aquestes festes la tradició mana, i no accepten de cap de les maneres canviar les dates de les festes per tal de fer-les coincidir amb el cap de setmana, i afavorir així que els alcoians que ens trobem a la diàspora acudim al nostre poble. Bé, no tinc res a dir, jo no visc a Alcoi perquè no vull, i mantenir la tradició és una bona raó per tal de no adaptar-se als imperatius del mercat o de les conveniències. Si no hi ha cap dret fonamental en joc, crec que és digne d'admiració el fet que un poble mantinga les seues tradicions.
Ara bé, en altres casos en els que estan en joc drets fonamentals de les persones, el fet de justificar la falta de respecte per aquestos drets amagant-se darrere de les tradicions és senzillament covard i miserable. Perquè a Alcoi les dones no tenen el dret a la igualtat. Com podeu apreciar a la foto guanyadora del concurs de fotografia de Fonèvol (una organització que lluita per la incorporació de la dona a la festa), la dona a Alcoi te el semàfor en roig. Us semblarà mentida que en ple segle XXI encara es puga argumentar de manera mínimament coherent que les dones no tenen uns determinats drets pel fet de ser dones, però a Alcoi passa. A la cuna de la industrialització valenciana al segle XIX, al nucli republicà més ferm i radical del segle XX, al germen de les vagues dels anys 60 que van fer tremolar el règim franquista. Sí, aquest Alcoi és ara la vergonya de tots.
I tot, perquè? No hi ha altra explicació que la curtedat de mires, la sensació de fracàs d'un poble que quasi han aconseguit ja ofegar i un chovinisme defensiu que veu un futur tan negre que prefereix mirar al passat.
Espere que els Alcoians acaben per reflexionar i entrar dins de les conviccions democràtiques bàsiques, perquè d'altra manera acabaran sent el ridícul d'un País que ja no es veu.

Ha eixit la Karpe

Ha eixit La karpe. El número 2 de la Revista de l'IES Escultor En Francesc Badia ha vist la llum. Ja se que una revista d'Institut no és una gran cosa, i que aquesta és una revista sense grans aspiracions literàries, ni científiques, ni filosòfiques. Però malgrat tot això, aquesta és la nostra revista, i ens ha costat molt traure-la endavant. Rafa Julià, un professor de valencià d'aquells que saben fer les coses, dels que li posen sentiment a la faena, dels que estan en contínua innovació i que manté un blog didàctic ben interessant, ha sabut catalitzar el treball d'un grup de professors i professores que han fet possible el miracle de fer una revista des del no res.
A més a més, pense que justament l'interés d'aquesta revista és la seua modèstia. No aspira a res, no pretén res, no vol ser més que el és: un vehicle de comunicació, una eina d'ensenyament i un referent cultural per a un bon grapat d'alumnat que ha trobat en la Karpe totes aquestes coses.
Francament, estic ben content, perquè després de tantes notícies desagradables com es senten sobre educació (i només heu de llegir els blocs anteriors), aquesta és una notícia feliç, d'aquelles que ens reconcilien amb la nostra professió, encara que sabem que mai apareixeràn als informatius d'Antena 3, ni de Canal 9. De veritat, l'ensenyament és això, i un grup de professorat implicat de l'IES Escultor Badia de Foios ha aconseguit traure petroli d'un alumnat magnífic, entusiasta i implicat quan els dones un projecte interessant.
És una bona notícia, crec, i podem estar ben contents.

Trobades

Avui han començat les Trobades. A Castelló, Llutxent i la Pobla de Farnals s'han reunit milers de persones amb l'objectiu clar i definit de reivindicar una escola en valencià, pública i de qualitat. Jo he estat a les Trobades de la Pobla, a l'Horta Nord, i de segur que repetiré a les de València. Com jo, moltes persones ens apleguem espontàniament a celebrar aquest rar ritual reivindicatiu. I dic rar perquè, com sabeu, a ca nostra és dificil organitzar un acte d'aquesta magnitud. Les Trobades s'han convertit, possiblement, en l'esdeveniment social més representatiu d'una societat civil en vies d'extinció. És una llàstima que aquest moviment social no tinga translació política. O potser per això mateix té aquest caràcter integrador i conjunt. La qüestió és que, any rere any, els polítics de torn prenen nota d'aquest clam i per això mantenim uns mínims de supervivència de l'escola en valencià. Però estic segur que estan esperant, amagats, a que el moviment es desunfle, perquè als que manen no els interessa gens que la societat civil parle, la prefereixen callada i adormida.
Enguany és interessant que coordinem forces cara a la vaga del 28 d'Abril. Avui, tothom duia pegatines de la vaga, espere que aquesta esperit i aquesta coordinació d'objectius acabe donant els seus fruits. D'això en depén la nostra supervivència.

Realitat

No vull posar-me pesat, però us vull parlar avui, altra vegada, dels videos de gamberrades que circulen pel Youtube. Recordeu la notícia d'Antena 3 de l'altre dia? Doncs m'agradaria que la tornareu a veure fins al final, i que es fixeu en una escena en la que un grup de vàndals (millor anomenar-los així que alumnes) tiren una cadira per la finestra d'un institut. L'ambient que respira el video és d'histèria descontrolada, de disbauxa irreprimible i de desordre institucionalitzat. Tot sembla natural i espontani, i el mòbil enregistra un moment irrepetible.
Doncs bé, com ja va dir el cèlebre pintor René Magritte, desconfieu de les imatges, perquè la imatge d'una pipa, no és una pipa.



I en aquest cas passa el mateix, la imatge d'uns alumnes irreverents no és més que això, una imatge, perquè ni la situació és real ni la cadira no ix per la finestra. Es tracta d'un trucatge molt simple. Consisteix a detenir el video en el moment precís i a reanudar-lo una vegada retirada la cadira ordenadament. I ja està! Ja tinc la imatge perfecta per denunciar el gamberrisme a les aules. Què us sembla?
Creieu que els espantats investigadors del sindicat ANPE se'n van adonar del montatge? Ho dubte molt, entre altres coses perquè l'analfabetisme audiovisual és una de les característiques d'una bona part del professorat. I els periodistes d'Antena 3, professionals del ram? Doncs en aquesta cas crec que si, perquè van presentar un montatge mesclat de dos videos del mateix centre, en el que en el segon es tirava de veritat una papera. Els van associar per reforçar el realisme imaginari del de la cadira. Ells si que saben! Però això és diu manipulació!
Alguna conclusió? Jo pense que hem de deixar-nos d'alarmismes amb els mitjans audiovisuals i integrar-los a l'escola, perquè si no acabaran per enganyar-nos amb una pipa dibuixada.