Violacions

A la tertúlia filosòfica del programa Gravetat Zero, d'Apunt mèdia, hem parlat hui de violacions sexuals. Maria Josep Poquet, Maite Larrauri i jo mateix hem intentat buscar explicació i solucions a un drama que adquireix dimensions de pandèmia. 
Les violacions sexuals són comeses bàsicament per homes i podríem dir que són tan antigues com la humanitat, encara que han estat sempre invisibilitzades, si bé, a l'actualitat, s'han convertit en un fet intolerable que indigna les consciències i exigeix una acció decidida per eradicar-les. 
La causa més evident d'aquestes pràctiques és una societat patriarcal que concedeix als homes el dret a disposar de les dones com a objectes sexuals per a la seua satisfacció. Aquesta estructuració de poder social justifica els actes violents sobre les dones en una espècie de necessitat natural que no té res de natural. Casos com els del "Chicle" amb Diana Queer, o el de Bernardo Montoya amb Laura Luelmo, confirmen aquest sentiment de superioritat masculí que li otorga el dret d'agafar les dones que desitja com si d'un objecte es tractaren. 
Dins d'aquest poder patriarcal, l'educació juga un paper cabdal. Un model educatiu informal masclista que ensenya els homes a ser emprenedors, actius, insistents, a actuar sempre i a prendre la iniciativa sense admitir un no per resposta. A les dones els assigna el paper contrari, passiu, receptiu i acollidor. Aquesta mala educació que es destil·la des de quasi totes les instàncies educatives informals, però també formals, anima els xics a prendre la iniciativa en les relacions sexuals sense necessitat de preguntar, ni d'esperar resposta i genera equívocs, però també actes conscients de violència quan l'objectiu es resisteix a la seua voluntat. 
El model sexual és la tercera pota d'aquesta estructuració del poder patriarcal. Xics irrefrenables, trempats, sempre preparats i carregats de desig, que tenen davant dones expectants, necessitades i complaents. El còctel és explosiu i només es pot rebaixar si canviem aquestes preconcepcions tòxiques que enverinen la convivència i fomenten les violacions. 
Aquest model patriarcal ha generat el que coneixem com una Cultura de la violació, que és tot l'aparell simbòlic que acompanya la justificació de les violències de gènere. Una cultura que sanciona les víctimes femenines i justifica els agressors, que restringeix la llibertat de les dones com a mètode preventiu, que ensenya un model amorós d'entrega i obediència i reconeix als barons el paper sobreprotector (atorga a les raboses el paper de vigilants del galliner). Aquesta cultura de la violència és representa molt bé a la sèrie de Netflix Unbelievable, però també a la segona temporada de 13 raons. En totes dues trobem la incomprensió masculina, l'exercici tirànic dels xics en la imposició de les relacions afectives i sexuals i l'ús com a objectes dels personatges femenins. Es tracta de reflexos prou fidels d'una model de relacions socials basat en la cultura de la violació. 
Les violacions en grup, les gravacions i publicacions dels fets, les narracions amb orgull d'uns actes repugnants mostren com la causa de les violacions és més que sexual. És una afirmació de poder, una marca de prestigi, un senyal d'èxit. I aquest caràcter no pot ser atorgat més que pel context social que continua assenyalant els violadors com a pobres xics (com en el cas de l'Arandina) o joves simpàtics (el de la Manada de Pamplona), mentre condemna les xiques per insinuar, provocar o mentir. 

Si el problema és social i educatiu, la solució també ha de ser-ho. En aquest sentit projectes com el de Tot per amor, Els nostres cossos, els nostres drets o el blog Karicies de Rosa Sanchis, van en la direcció correcta i fomenten una educació que trenque amb el model heteropatriarcal imperant. 
Els conceptes de violació, agressió o abús, hauran de substituir-se pels d'empoderament, consentiment, respecte, llibertat i igualtat. No podem admitir relacions que no estiguen basades en aquests conceptes i tenim el deure moral, personal i col·lectiu de fomentar-los. Per això haurem d'identificar les violències causades pel masclisme, evitar naturalitzar-les o normalitzar-les, i assenyalar-les per tal de denunciar-les i no tolerar-les. Haurem de fomentar les habilitats d'empoderament entre les dones i respectar la seua veu i les seues percepcions i no posar-les en qüestió contínuament. Caldrà deixar d'assenyalar les dones com a víctimes indefenses i fomentar la por, en canvi haurem d'enfortir les seues habilitats d'actuació, d'identificació dels riscs i de respondre a ells sense complexos. 

En aquest sentit els homes tenim també un paper fonamental, haurem de reconéixer els nostres errors, les nostres actituts, els micromasclismes o masclismes camuflats que ens acusen. Sí, els violadors som nosaltres, els homes, i ho hem d'admitir per tal de canviar-ho. Haurem de fer un exercici d'autorevisió i autoconsciència per tal de saber-nos part i còmplice d'una societat patriarcal que ens adjudica el paper de botxí, que alguns acompleixen amb gust i altres amb complicitat dissimulada. Hem de trencar el corporativisme masculí, el silenci còmplice i la tolerància cap al masclisme dels nostres iguals.  Després arribarà l'empatia, la comprensió i l'ajuda davant d'aquells que no entenguen que la convivència passa pel respecte i la igualtat, per admitir un No i esperar un Sí basat en el desig i la voluntat. 

Dia mundial de la SIDA

Avui dia 1 se celebra el dia mundial de la lluita contra la SIDA. Aquesta malaltia ha estat una de les que més mal han fet la humanitat, tot i que els seus perjudicis es reparteixen entre els efectes sobre la salut física i els efectes sobre la moral. La Sida ha estat una d'aquelles malalties que s'han associat tradicionalment amb la immoralitat i la desviació social i, especialment, sexual, i per això s'ha tardat tant a bastir una resposta mèdica eficaç. Durant molts anys, els dels inicis del contagi, es va classificar com una malaltia de marginats i, per això, va perdre interés per a les farmacèutiques i institucions públiques. Quan la pandèmia va afectar als benestants heterosexuals occidentals, aleshores es va desfermar el pànic i les investigacions serioses i ben pagades.
Aquest fet i la demonització del condó ha produït una extensió evitable de la malaltia que, a hores d'ara, continua sent un problema greu de salut i, encara, de convivència.
Per a prevenir-la es necessiten mesures sanitàries i educatives, entre elles una educació sexual completa i coherent, que integre la percepció del risc dins del model de relació afectiva i sexual de les noves generacions. Les coses no semblen anar en aquesta direcció, la paralització dels programes d'educació sexual de la Conselleria de Sanitat (els PIES), les minses campanyes de sensibilització (que enguany ja no tenien ni fullets, condons ja feia anys que no en donaven) i la relaxació social que ens acompanya poden fer repuntar una pandèmia que, d'altra manera, es pot evitar.

Prada i els abusos a menors

L'il·lustre intel·lectual Juan Manuel de Prada, va afirmar en una d'aquelles apassionants tertúlies d'Intereconomia que, per descomptat, jo no veig però que vaig captar a través de l'Intermedio, que el tema dels abusos sexuals a menors venien produits per l'actual ensenyament sexual que es dona a les escoles. Perquè, clar, tant permissivitat, tant descobreix el teu cos, tant el plaer és bò, acaba produint... que un  rector et toque el cul i cregues que és magnífic. Fins i tot va arribar a dir que els autèntics culpables eren aquells de l'educació sexual permissiva i oberta, i no els assetjadors, violadors i malparits de tota mena. Molt bé, chapeau a la intel·lectualtat espanyola conservadora.
Fins on arriba la malaltia mental, la repressió i la mala bava. Supose que a ell li justificarà les temptacions malaltisses. El cretí aquest, intel·lectual miserable i novel·lista al que no llegiré mai, ha donat la pauta de la seua altura moral i la dels que pensen com ell.

Hipocresia

Si una paraula defineix la nostra moral, aquesta és la d'hipòcrita. I la moral sexual n'és la part més hipòcrita d'aquesta moral. Dic açò en referència a la notícia que arreplega avui el Levante; sembla que a una Institut de Requena han prohibit una enquesta sobre sexualitat que estava elaborant l'alumnat de 4t d'Eso amb la direcció d'una professora. El motiu de l'escàndol és que l'enquesta ha arribat a mans d'alumnes de 1r de l'ESO, oh! Quin sacrilegi, uns tendres xiquets i xiquetes de 12 anys que encara són massa menuts per saber res sobre sexualitat. I que les preguntes eren molt íntimes (algunes com on et masturbes més frequentment o on fas l'amor), com si les enquestes no foren anònimes i generals.
Pel que sembla els pares que han armat l'escàndol i el periòdic que se n'ha fet ressó, pensen que si els seus fills i filles no parlen de sexualitat, aleshores no la tenen. O creuen que la primera vegada que han escoltat la paraula masturbació ha sigut a l'enquesta.
En cap moment he llegit res sobre el caràcter masclista de moltes de les preguntes (Cuánto aguanta un español?) sobre la quantitat de tòpics que s'arrepleguen (Porqué los negros la tienen más larga?) o sobre la concepció reduccionista de la sexualitat (genital, hetero, coital, etc.) que pressuposen la major part de les preguntes. L'enquesta és nefasta, però no perquè parle de sexualitat (això és el que te de bò), sinó perquè està feta sense la més mínima reflexió prèvia sobre la sexualitat que vivim i la que volem viure. Vull dir és una enquesta molt poc educativa i molt morbosa, com solen ser les que elabora l'alumnat quan no són preparats convenientment per aprendre a preguntar. I és una llàstima, perquè és una activitat interessant que pot donar molt de joc i una bona reflexió sobre la sexualitat que tenim. No conec el procés d'elaboració del treball, i li supose una bona voluntat a la mestra que el dirigia, però possiblement li mancava una formació mínima en coeducació i en educació afectiva i sexual.
Però no, el problema ací és una enquesta sobre sexualitat, res de reflexionar sobre l'educació sexual, la igualtat necessària per viure-la lliurement ni la necessitat d'obrir portes a una vivència saludable.
Tristíssim, i hipòcrita.