Futbol

He de reconéixer, abans que res, que no m'agrada el futbol. Per tant, si espereu algun comentari esportiu, millor que no continueu llegint, us podeu estalviar la faena. Ara bé, altra cosa és la consideració sociològica, o antropològica del futbol, açò si que m'agrada, i tant!
Avui, dia de la final de copa, València està presa per afeccionats dels dos equips. Circulen pels carrers vestits amb samarretes del seu color, amb banderes immenses que han de cansar els braços de valent i carregats d'alcohol com esponges que mai tenen prou. No deixa de fer-me gràcia l'espectacle, i més perquè simpatitze amb els dos equips, amb el Barça perquè és el Barça, per la temporada i perquè són dels nostres. Amb l'Athletic perquè era l'equip de mon pare i el meu quan era menut, i en aquells temps havies de ser d'algun equip, obligat, i jo era del de mon pare, malgrat que ho passava mal, perquè ja per aquells temps era difícil vore guanyar el meu equip i les burles del dilluns eren terribles. Per això entenc l'eufòria dels bascos, als quals els costa tant celebrar qualsevol títol, i porten dos temporades veient el descens de prop.
Però a banda d'aquesta comprensió, encara em sorprén l'entusiasme que genera el futbol, no acabe de comprendre com uns colors i una colla de milionaris jugant al baló poden destapar tantes emocions, tanta entrega i tanta faena. Alguna fibra especial de l'espècie humana ha de tocar aquest espectacle, perquè la normalitat social és la del passotisme, l'escepticisme i l'abstenció.
Què passaria si tot aquest entusiasme i aquesta energia es dirigira a assumptes vertaderament trascendents per a la vida social? No se, per a reivindicar una educació digna, o una sanitat ràpida i de qualitat, o per l'atenció als dependents? Què passaria si tota aquesta massa de gent eixira al carrer per a reivindicar aquestos assumptes?
O potser justament per fer oblidar això és perquè li donen tanta importància a aquest espectacle?