Ja en som 7.000... milions!

Efectivament, l'ONU ha anunciat avui que ja som 7000 milions d'habitants al planeta. És un xifra esgarrifant que no ens pot deixar indiferents i ens ha de fer reflexionar sobre el destí que està prenent el món, tot i que de vegades pensem que el problema està en un altre lloc. Recorde quan era menut, allà pels anys 70 del segle passat, que la pressió demogràfica s'havia convertit en un tema recurrent. Se'ns va bombardejar amb una certa consciència de la limitació física i humana del planeta per a la qual no n'hi havia més remei que l'anticoncepció, l'educació i els avanços científics. Els dos primers per limitar els naixements i el tercer per poder alimentar els 5000 milions d'aleshores. Pel que sembla, cap d'ells ha funcionat satisfactòriament.
Després, als primers anys d'aquest segle, he vist altres missatges contradictoris amb aquell de la meua infància. L'envelliment de les nostres societats ens animava a tenir fills per tal de mantenir la seguretat social; l'orgull nacional es feia palés amb un lema com Som 6 milions, que la Generalitat valenciana, per allò de no ser menys, va copiar amb un semblant de Som 3 milions, com si la quantitat d'habitants marcara la qualitat del país. El dret de les dones a ser mares, dels països del tercer món a créixer o dels xiquets a náixer es va anteposar, de segur que amb raó, al fet inqüestionable que ja en som massa.
Però hem de pensar que el problema no és la xifra en si, sinó els problemes que implica. La fam, que continua matant diàriament uns 12000 xiquets al dia, la falta d'aigua, els conflictes armats pel control dels recursos, les migracions que aquests conflictes i les sequeres generen, la discriminació, la misèria i el patiment. El problema no són els 7.000 milions, el problema rau en la nostra capacitat de garantir-los uns drets bàsics. I a hores d'ara això és impossible.
Vist des d'aquesta perspectiva el problema és, per tant, com evitar el creixement exponencial de la població, ja que no podem donar-los una vida digna a tots. Aquest hauria de ser el principal tema polític del moment, però al món civilitzat estem buscant el medicament de l'eterna joventut, el combustible perfecte o la planta sense terra de conreu.
Amb aquesta perspectiva millor seria aprendre d'altres cultures més antigues i llunyanes. Una aldea xinesa aplicava l'eutanàsia activa als majors a partir d'una certa edat, i una pràctica ben comuna a moltes cultures orientals i amazòniques, era l'infanticidi. En fi, no vull dir jo que pugam comparar-nos amb aquestes civilitzacions tan endarrerides, però no em direu que el nostre mètode és més civilitzat. Per favor!