Educació policial

Escolte a la ràdio la vicepresidenta de l'Observatori contra la violència de gènere. Parla sobre la violència masclista i quan Pepa Bueno li pregunta sobre la necessitat d'educar per prevenir-la i sobre la contradicció que significa eliminar l'assignatura d'educació per a la ciutadania, l'entrevistada contesta el catecisme que el Ministerio Wert ha passat tots aquells que hagen de parlar de temes de drets humans, que no, que aquests assumptes s'han de tractar de manera transversal i que, fins i tot, s'hauria de pensar en portar la policia  a fer xerrades als centres educatius per tal de sensibilitzar sobre els seus efectes i manifestacions. Sembla ser que els i les joves no donen la importància real a fenomens com un bufetada o una amenaça. I clar, qui millor que la policia per contar els efectes dramàtics d'aquestes conductes sobre les dones.
Més enllà del caràcter victimitzador que aquesta opinió aporta d'un problema que només es soluciona amb l'empoderament de les dones, aquest punt de mira implica  un error evident en l'enfocament de l'educació en general. De seguida vaig recordar que les últimes setmanes havien vingut al meu institut policies a fer xerrades sobre els perills de les xarxes socials entre els adolescents. També vaig fer memòria de les xerrades sobre accidents de trànsit i consum de drogues que periòdicament fan als centres educatius i la publicitat que se'ls dona als mitjans de comunicació, sempre necessitats de mostrar notícies positives per tal de millorar els índexs de felicitat al nostre país i de netejar la imatge dels cossos de seguretat.
La visió de l'educació que aquesta opinió implica està, per tant, més arrelada del que podíem pensar i implica una  concepció repressiva i instrumental de l'educació que s'ha generalitzat de manera preocupant i que la impresentable Lomce oficialitza. La creença es basa en creure que l'educació de les actituds és com un tap de suro, que serveix per tapar la botella i que el líquid no es vesse. Semblen creure que és suficient amb tapar forats i, d'aquesta manera, evitarem les conductes incorrectes. És la mateixa concepció que programa xerrades contra la Sida amb imatges de morts i estadístiques de contagi o que emet anuncis catastrofistes amb primers plans de víctimes d'accidents de trànsit.
No se n'adonen que educar és una cosa més complexa per a la qual és necessari formar-se durant tota la vida i aprendre dels errors anteriors. Ni la policia, ni els metges ni els funcionaris de presó tenen la formula per vacunar contra la delinqüència, les conductes de risc o l'addicció a les drogues. Perquè educar conductes és educar la personalitat de manera integral, reforçant l'autoestima i el respecte, prestigiant la igualtat i garantint la dignitat. No serveixen postures catastrofistes ni amenaçadores. Però queda bé programar xerrades absolutament inútils si no contraproduents, perquè demostren una preocupació aparent però inexistent i un moviment que no és més que repetició i perpetuació de la desigualtat, de la injustícia i de l'explotació.

9 barris cabrejada

Aquest cap de setmana han estat per Benimaclet Xavier Artal (President de l'associació barcelonina Bidó de 9 Barris), Antonio Alcàntara (educador) i Carlos Pérez (educador del Kasal Jove de Roquetes). Van compartir amb els veïns del barri el seu projecte en una xerrada divendres al Centre Social Terra i un taller dissabre a l'Associació de veïns.
Es tracta d'un projecte de gestió comunitària amb moltes vessants, amb l'Ateneu Popular 9 barris com a buc insignia, però amb projectes col·laterals molt interessants, com el Kasal jove, 9 barris cabrejada o no a la incineradora de Lafarge. Tots els projectes tenen un fil conductor ben interessant, l'empoderament de la ciutadania de la gestió cultural i ciutadana del seu entorn més pròxim. A l'Ateneu gestionen de manera comunitària un pressupost cultural de quasi sis zeros, que destinen per decisió ciutadana a tallers de circ per a menuts i grans, representacions teatrals i literàries, dinamització cultural de base i més esdeveniments que comparteixen la participació social i la dinamització ciutadana com a eix vertebrador. Ells funcionen a l'inrevés del que normalment fan els polítics als nostres pobles, primer detecten o generen una necessitat en la ciutadania i després ofereixen la seua satisfacció. D'aquesta manera la cultura satisfà una necessitat social d'expressió i no es limita a ser un aparador passiu de gran cultura feta per elits amb interessos allunyats del públic.
Al Kasal Jove de Roquetes s'organitzen joves del barri des de les seues inquietuds; l'skate, la música o l'atur generen sinèrgies que troben un mitjà d'expressió des del Kasal, però que ells mateix posen en marxa, fugint sempre d'un model paternalista o conmiseratiu i proposant solucions i accions imaginatives.
Els desnonaments, la lluita contra la incineradora, els bancs d'aliments o els autobusos urbans són altres dels problemes que tenen al barri i que, des de Bidó de 9 Barris conflueixen en reivindicacions que unes vegades són escoltades per les autoritats municipals o autonòmiques i altres cristalitzen en plataformes de protesta ciutadana i de reivindicació popular.
Es tracta d'un model de democràcia directa, de gestió comunitària veïnal i d'organització social que demostra que la participació es construeix des de la base i que quan s'inicien dinàmiques participatives, la capacitat d'intervenció i eficàcia augmenta de manera exponencial. Als polítics, normalment, no els agrada massa aquest empoderament ciutadà, però estan equivocats perquè justament açò és la democràcia i d'aquesta saba es nodreix la seua vitalitat.
Quina enveja sana ens van fer els companys de 9 barris!

Protestes

Durant els vora quatre anys que portem ja de retallades, crisi econòmica i augment de l'atur, desnonaments i pobresa, les protestes de la ciutadania han sigut prou pacífiques. Molta gent s'ha sorprés per la paciència i comprensió amb la què la ciutadania ha "acceptat" renegant el programa econòmic dels dos principals partits polítics espanyols. Podem imaginar que qualsevol persona podia pensar que com que no hi havia diners, no es podia fer res, que la solució no podia ser altra que tancar hospitals, reduir mestres, eliminar ajudes socials,  baixar salaris, deixar famílies senceres sense faena, salari, casa, menjar...
Ara bé, dins de l'estratègia propagandística del govern sembla ser que la millora econòmica és cosa feta i centren l'estratègia política en una suposada recuperació econòmica, anunciada de manera recurrent i amb altaveu. Però ves per on que aquesta estratègia dirigida a guanyar les pròximes eleccions pot acabar convertint-se en la seua sepultura. És cert que podrà captar vots dels desesperats, fidels i partidaris, però si aquesta recuperació es porta a terme de la manera que podem preveure, és a dir augmentant la riquesa dels més rics i repartint misèries entre els treballadors i aturats, aleshores pot fer més visible la visió que el repartiment de la riquesa és injust, i no hi ha element més revolucionari que la sensació d'injustícia. Per això la vicepresidenta del govern no comprén res quan afirma que no encaixen les protestes en moments de recuperació econòmica, perquè les coses funcionen tot just a l'inrevés, és en moments de recuperació quan es percep la possibilitat d'una millora econòmica o social que no arriba.
Si en la tele veiem que España va bien, però jo continue cobrant 500 e., que les cases munten de preu o el preus es disparen, mentre jo continue sense ingressar més i sense poder comprar els llibres dels meus fills, o amb problemes per pagar la hipoteca, aleshores és quan la ira, la rabia i l'odi apareixen.
El fet que es visualitze que hi ha diners per a algunes coses i no per a altres, que els empresaris comencen a guanyar diners però l'atur no disminueix o ho fa a costa d'ocupació de baixa qualitat, que s'invertisquen diners públics per fer un bulevard o una carretera però no per millorar la sanitat o l'educació, quan es mire la televisió i les notícies siguen el "España va bien", però ma casa va mal, o molt mal, aleshores es quan la ira es desfermarà sense pietat.
Per a protestar fa falta esperança, visió de futur, alternatives, un sentit de la utopia o de les possibilitats reals de canvi o millora, per això fins ara les protestes s'han reduit a un àmbit pacífic, civilitzat i localitzat, perquè l'estratègia del schock feia el seu efecte, i el pes de la impotència ha caigut sobre nosaltres com una pedra insuportable i inevitable. Però ara que arriba la recuperació, ara que tornen els anys daurats del creixement econòmic, ara és quan el govern s'ha de preparar, perquè l'esperen uns anyets calentets.

A l'altra banda de les muntanyes

El llibre que vull recomanar-vos, A l’altra banda de les muntanyes, de Mª Jesús Bolta és una mostra de la bona literatura que es fa a València en la nostra llengua. La novel·la demostra l’habilitat literària de la seua autora, el seu domini del català que es parla a València, la seua capacitat metafòrica, la imaginació que desenvolupa, el realisme amb el qual ens parla de coses que tenim al costat i a les quals no havíem prestat l’atenció necessària. En resum, aconsegueix fer-nos veure realitats que, per quotidianes, havíem obviat.

I aquest art d’escriure que l'autora domina tan magníficament, em va fer pensar en com seria aquest llibre portat al cinema. Però el director que agafe el repte tindrà una faena difícil de fer. Evidentment té una història convincent al seu davant amb tots els ingredients necessaris d’un bon guió; una jove benplantada, filla d’emigrants valencians, educada a França i totalment integrada en la manera de vida francesa, que torna a la València dels 70 per vacances. El xoc cultural, la vida amorosa, els problemes d’integració i d’identitat, el còctel, com dic, és perfecte, perquè l’argument de la novel·la està ben bastit.

Però allò que a la hipotètica adaptació cinematogràfica li faltarà, de segur, és la característica més encisadora d’aquesta novel·la, el seu llenguatge. Mª Jesús Bolta és una mestra de la metàfora i l’adjectiu, una bruixa de la comparació i l’epíctet, capaç de convertir la pell rossa d’un encantador xicot francés en una capa “transparent com les meduses” o un institut francés en una “mandíbula enorme” que engul els alumnes a dotzenes fins “triturar” els seus cervells. La ploma àgil de l'autora fa que les paraules amoroses acaronen com “un sospir de vellut”, que els cossos “s’enllacen com una trena” o “transmeten un corrent elèctric” que encén el cos veí, els ulls que mirem poden ser “turquesa, “de puça miop”, “transparents” o convertir-se, si cal, en una “llum fosca com l’aigua d’un pou”, la veu “s’enrosca com una serp pel coll”, i les orelles són “cavernes” que escolten dolces paraules des de la foscor. La capacitat de Bolta per fer-nos mirar amb les paraules no podrà ser superada per la imatge mateixa, les metàfores de la nostra autora són tan potents que difícilment podràn ser mostrades de manera explícita. És un dels plaers reservats a la lectura, que els nous mitjans audiovisuals no aconsegueixen emular, i que ella ens regala per al nostre delectament literari.

Podem afegir les descripcions minucioses i carregades de sentiment, com la de la casa del poble a la pàgina. 78, o de la iaia a la pàgina 79, que superen la simple visualitat per a carregar les imatges d’olors, sabors i emocions. És un privilegi de la lectura que només els bons escriptors saben motivar.

És cert, el cinema és més potent en les escenes sexuals i sentimentals, però potser pel seu caràcter explícit, mai arriben a suggerir el que una bona narració aconsegueix. La novel·la que presentem ens captiva quan narra successos sentimentals, quan conta converses sinceres i quan s’endinsa en la més dolces escenes sexuals, no puc estar-me de recomanar-vos un fragment que us farà les dents llargues i, de segur, usa farà recordar els vostres records adolescents i estimularà el vostre desig madur, busqueu a la pàgina 40, no us en penedireu.

 I tot aquest magnífic embolcall que ens encisa, ens captiva, ens corprén i ens arrabassa el seny, es presenta adobat d’anècdotes i històries pròximes. En algun moment de la lectura, oblidem que la història es situa al 73, perquè podria ser tan actual com els sentiments que narra, perquè la vivacitat de les emocions ens recorda que la literatura és universal i intemporal, travessa el temps i les fronteres. Qualsevol immigrant del món, siga valencià, búlgar, àrab o romanés, s’identificarà amb el torrent emocional que Teresa experimenta a la novel·la, i no cal situar-nos als anys 70, perquè hui, en aquest moment, molts dels nostres fills, alumnes, nebots o nets, estan marxant a la recerca d’una vida millor que nosaltres no els podem donar, i experimenten, potser, els mateixos sentiments que llegim a la magnífica novel·la que Mª Jesús Bolta ens ha regalat. 

Si teniu ganes de saber més, ací teniu el vídeo d'Un país de llibre sobre el llibre que comentem: 

http://www.youtube.com/watch?v=jujBuojOv10

Educació ideologitzada

Quan el govern Zapatero va reformar el sistema educatiu i va introduir com a gran novetat la creació d'una àrea diferenciada d'educació ciutadana, les crítiques per ideologització de l'educació, manipulació política i excessiu adoctrinament van saltar des dels àmbits catòlics i conservadors. Un compromís de l'actual partit en el govern, i aleshores a l'oposició, va ser eliminar aquesta àrea curricular i restituir el caràcter suposadament neutral i apolític de l'educació. Malauradament, en aquest cas no ha tardat en acomplir la primera part del compromís, la d'eliminar l'àrea d'educació ciutadana, però ha incomplit de manera flagrant la segona part de la promesa, la d'alliberar el sistema educatiu d'adoctrinament partidista, cosa que demostra que les crítiques anteriors no partien de la neutralitat manifestada sinó de la voluntat d'adoctrinar en els valors propis.
Els currículums bàsics per a desenvolupar els continguts de la nova llei educativa, sobretot pel que fa a les àrees de filosofia i ètica, és a dir de formació moral, demostren que el PP ha apostat fort per convertir l'educació en una espècie de catequesi dels valors liberals més conservadors. Demonització de la

desobediència civil, l'objecció de consciència i la protesta ciutadana, lloes a les forces armades de l'estat i al patriotisme espanyol, justificació del liberalisme econòmic i minimització dels seus efectes socials, qüestionament de la investigació científica sobre aspectes criticats per l'església catòlica, introducció de l'esperit emprenedor i empresarial com a eix bàsic de l'acció educativa i altres perles de l'estil marquen les intencions clarament ideològiques i tendencioses de l'actual reforma educativa.
Però més enllà d'aquestes consideracions, el problema que volia plantejar és el de si aquesta manera d'imposar uns continguts ideològics via currículum poden obtenir el resultat buscat, és a dir, que el professorat es convertisca en transmissor directe d'aquests valors marcats per les instàncies polítiques superiors. I la resposta és que no, però un poc sí. M'explique.
És evident que el professorat que programa aquests continguts curriculars ha de triar, seleccionar, prioritzar i donar un enfocament personal i, normalment, més obert i tolerant del que marca el document oficial. En aquest sentit, podríem dir que la transmissió a les aules d'aquestes instruccions valoratives no és tan automàtica com pensen les autoritats educatives, que creuen que la publicació al BOE és com una mena de realització de l'esperit absolut en el sentit hegelià, i que tot allò que s'escriu al butlletí oficial es converteix en realitat de manera automàtica. Gràcies a Déu les coses no funcionen així, i de segur que molts professors i professores compromesos donaran un sentit més democràtic i crític a la recepció i comprensió del funcionament moral i polític actual.

Ara bé, això no significa que la publicació d'aquestes instruccions morals al BOE no tinguen, en certa mesura, un efecte pràctic a les aules. Evidentment, les editorials hauran de publicar els seus manuals seguint les indicacions del Ministeri, i una bona part del professorat seguirà aquestes indicacions o el llibre de text, convertint-se d'aquesta manera en transmissors directes del catecisme oficial. Podríem dir que una oficialitat acrítica o clarament partidària d'aquesta ideologia (com la de la majoria de centres concertats i privats) trobarà en aquestes instruccions la seua excusa per fer-se forts i imposar la ideologia que consideren correcta fins al punt de creure's autoritzats a imposar-la  a tota la ciutadania. I tot això ho saben al Ministeri, i per això ho fan, perquè saben que el seu projecte passa per esquinçar la societat civil en dos bàndols fins al moment que la debilitat de l'adversari permeta imposar de manera total els valors retrògrades i confessionals que mantenen. Es comença per l'educació perquè es pensa que, d'aquesta manera, la introducció de reformes més efectives en sentit pràctic com les de la llei de l'avortament o la de seguretat ciutadana resultaran més fàcils d'imposar a una ciutadania poc crítica i obedient.

Ha fallat tot

No puc deixar de pensar que per arribar a l'actual situació política i de falta de qualitat democràtica han d'haver fallat tots els mecanismes previstos per protegir-la.
La divisió de poders ha estat una pífia, perquè un parlament dominat per un partit monolític amb majories absolutes ha pervertit tot el seu funcionament i s'ha convertit en una simple corretja de transmissió dels decrets que, per via urgent, s'ha enviat des del poder executiu. La separació entre legislatiu i executiu ha estat il·lusòria, encara que aquesta ha estat una situació que ja s'havia produït durant els anys anteriors, però mai amb tanta falta de consens, sordera institucional i voluntat d'imposar una visió partidista de la política estatal. L'apisonadora popular ha imposat una llei d'educació retrògrada, una llei de seguretat ciutadana franquista i privatitzacions a la sanitat i la dependència d'efectes encara incalculables, i pretén imposar una llei de l'avortament beata i irresponsable que generarà més patiment i desgràcia de la necessària.
El poder judicial s'ha vist controlat i sotmés als interessos políticament més baixos, sense capacitat de reacció i sense mitjans materials ni humans per exercir la seua funció.
El quart poder, ja ho hem vist a Canal 9 i la resta d'autonòmiques, i estem veient-ho a Rtve, és fàcilment controlable i el periodisme privat camina per sendes previstes en el llibre de comptes de les empreses propietàries. Una catàstrofe, un desastre de proporcions incalculables per a un dels instruments més necessaris d'una societat democràtica.
És cert, jutges i periodistes, mestres i metges s'han revoltat contra aquesta deriva antidemocràtica, però la majoria de vegades ho han hagut de fer per professionalitat estricta i han hagut de deixar a la ciutadania la reivindicació social dels serveis públics necessaris per mantenir viva la democràcia. I el poble també ha parlat al carrer, no ha parat, però sempre dins dels esquemes que es suposaven acceptats dins d'una societat democràtica. El problema és que la suposició era falsa, i protestar a una democràcia no és el mateix que a un règim dictatorial o autoritari. Un règim autoritari exigeix una protesta que sacrifica la vida privada i personal, que entrega la vida i la llibertat, com en el cas de Mandela al qual hem lloat al seu soterrar. Però a una democràcia suposàvem que les vies de comunicació eren més amples i civilitzades, compatibles amb el manteniment de la faena i la llibertat, i no esperàvem que les protestes s'havien d'assemblar a les dels països no democràtics. Les protestes de la ciutadania han sigut democràtiques, pacífiques i respectuoses, com han de ser en sistemes que tenen en compte la veu dels seus ciutadans.
Però aquesta via també ha fallat, i ací ens trobem perduts en un atzucac de difícil eixida al qual ens ha portat un govern i un partit irresponsable i que només permet una escapatòria adient al nou règim. Ens falta un poc de temps per adonar-nos, però no ho dubteu, al remat l'estaca caurà.

Mantenir viva la flama

L'illa 63, la revista de llibres de Bromera, dedica el seu número de Nadal a regalar valors.
Ací teniu l'article que he escrit per a l'ocasió:

"Ara que els nostres responsables polítics i educatius han decidit eliminar l'educació formal en valors de les nostres escoles amb una llei retrògrada i elitista, és el moment de fer un pas endavant i mantenir viva la flama de la consciència moral. Acceptar la desaparició de l'educació moral dels currículums educatius significa acceptar un món on es fomente la desmemoria i egoisme, on es veneren  ídols com aquell senyor de les mosques del llibre de Golding que significava la desaparició de la convivència i el domini de la violència, la insolidaritat i el domini del més fort.

Però si l'escola no admet l'educació moral entre les seues parets, pares i mares implicats en la formació dels seus fills i filles, professors i professores compromesos amb una educació integral, ciutadans i ciutadanes convençuts de la necessitat d’una educació que forme ciutadans conscients dels seus drets com a persones, som l’última muralla que ha de protegir la memòria dels embats de l’oblit d’unes paraules carregades de sentit. Som els portadors de la flama que ha de mantenir viu el record d’un món que prefereix els valors humans, un llum que oriente una vida rica en felicitat, carregada d’igualtat i llibertat, assaborida per la solidaritat i el companyerisme, farcida de dignitat i respecte, amerada d’amor i amistat.

Com al Món feliç de Huxley, l’esperança té forma de llibre, i potser algun dia, en un futur més optimista, molts dels joves de hui ens agraesquen el regal d’unes paraules sentides carregades de valors, d’idees morals i de drets humans. Paraules que els ajudaràn a recordar la importància que per a les persones tenen els ideals alliberadors i els valors assumits des d’un compromís amb una humanitat millor. "

Violència dels xics contra les xiques

S'acosta el 25 de novembre, dia contra la violència de gènere, i la situació del maltractament a les dones i fins i tot dels assassinats de dones a mans dels seus marits, parelles o nóvios no sembla millorar (700 durant els últims 10 anys). Els números dramàtics marquen una tendència tossuda al manteniment o fins i tot augment, i només descendeixen pels efectes de la crisi econòmica que impedeix la denúncia o la fa més difícil encara.
Però un dels vessants del problema augmenta amb força, el del maltractament per part de xics joves a les seues parelles, i un altre irromp com a novetat, el del maltractament tot utilitzant les noves tecnologies de la informació i la comunicació, Whatsapp i xarxes socials principalment.
És molt curiosa l'opinió estesa entre els i les joves sobre el tema, perquè afirmen que mai pensaven que això de la violència de gènere els afectara a elles i ells. Pensaven que eren coses de dones majors, de matrimonis i divorcis, però no de nóvios i parelles joves. La causa primera d'aquesta inconsciència és la falta de projectes educatius per combatre aquesta plaga. Si ho pensem bé, només des d'associacions feminista i de defensa de les dones maltractades es fan cursos i tallers per prevenir la violència masclista, però ni des de l'escola ni des del govern es programen activitats en aquest sentit. La nova Lomce encara empitjora la situació, perquè elimina les úniques assignatures en les que es podia tractar el tema de manera directa, l'educació per a la ciutadania i l'educació ètica, i condemna l'educació en valors a un suposat voluntarisme del professorat i de les ONG.
Però aquesta falta d'identificació de les joves amb la violència masclista potser vinga donada també pel nom que li donem al fenomen. Fa anys, quan els crims masclistes s'anomenaven violència passional o domèstica, les protestes dels sectors defensors de la igualtat  denunciaven que s'emmascaraven uns fets que tenien poc de passionals i menys encara de domèstics. Amb la lluita i la reivindicació es va aconseguir anomenar violència de gènere o masclista als crims que tenen relació amb la situació de dominació patriarcal i la violència estructural masclista. Molt bé. Però el problema ara és, potser, que les joves no s'identifiquen amb aquestes paraules, no les comprenen en el seu sentit profund, no els sonen a la situació real que elles viuen. El terme gènere significa molt per al moviment feminista, perquè va aconseguir assenyalar una problemàtica cultural i educativa que abans s'atribuïa a la natura, però difícilment es comprén d'aquesta manera entre una joventut que no ha viscut aquesta batalla. I el terme masclista està molt marcat ideològicament entre una joventut desideologitzada, amb la qual cosa genera rebuig o incomprensió.
Per això crec que es necessari utilitzar una terminologia més propera al sector social al qual volem prevenir i conscienciar, i seria millor emprar en aquests casos la denominació de violència dels xics contra les xiques, perquè tot i que és un poc més llarga, identifica millor el problema entre el sector juvenil al què afecta i permet la seua identificació i conscienciació.

#Rtvvnoestanca

Aquesta vesprada recorde la cançó de Raimon, "per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui has sentit la llibertat tens més ganes de viure", perquè aquesta vesprada la televisió valenciana s'ha convertit en el que hauria hagut de ser tots aquests anys, un espai de llibertat. Els treballadors han perdut la por i han pres les regnes de la programació, i han fet el que saben fer, un programa veraç, elaborat des de la indignació, però també des de la llibertat d'expressió i el deure d'informar sobre la realitat que vivim. Per unes quantes hores, els periodistes que han viscut durant tot aquest temps atemorits, controlats, marginats, anul·lats i fins i tot censurats i autocensurats han dit prou, i han dit prou perquè l'anunci del president de la generalitat els condemna a la desaparició total.
Aquesta vesprada aquests professionals han demostrat que sabien fer la seua faena, que coneixien quina era la veu que necessitaven fer pública, quins personatges calia convidar, quines notícies necessitàvem saber.
Gràcies a aquest crit d'indignació han demostrat la necessitat d'una televisió pública, valenciana, de qualitat, veraç, atenta a la societat que li dona sentit. Aquesta televisió encara és necessària, o és més necessària que mai. El problema que hem patit és que hem viscut 20 anys sense ella, que la televisió valenciana que hem tingut era només el reflex més fosc d'una televisió pública. L'han manipulada, l'han humiliada, l'han espoliada i l'han convertida en un instrument patètic d'un poder sense legitimitat.
Ara, quan la crisi ho justifica tot, han volgut furtar-nos no sols la televisió ridícula que havien construït, sinó el concepte mateix d'una televisió pública digna i necessària. Però la paradoxa d'aquesta situació és que amb l'anunci del seu tancament han destapat totes les potencialitats que tenien amagades i tancades amb pany i clau, han obert una caixa de Pàndora plena de llibertat  i han motivat que la Pesta que circulava per les instal·lacions de Burjassot amb una llibreta apuntant els condemnats, haja perdut la seua força, perquè la llibreta ja està plena, ja hi estant tots. I quan a la pesta se li acaben els noms perd tot el poder. (La Pesta no és altra que els comissaris polítics que circulaven per les instal·lacions de la televisó prenent nota dels periodistes crítics i condemnant-los a l'exili interior o a l'acomiadament per ERO)
Per unes quantes hores els treballadors de RTVV s'han sentit lliures i han dit la veritat que han hagut de callar tots aquests anys, han assenyalat uns governants irresponsables, covards, manipuladors i balafiadors dels diners públics. Han assenyalat uns dirigents dedicats al robatori i a l'espoli de la cosa pública com els principals responsables d'aquesta situació impossible en qualsevol país democràtic. Els nostres governants han perdut la poca legitimitat que els quedava i més els valdria prendre nota de la realitat que els està mostrant la seua televisió, perquè tot això que estan veient i escoltant és justament el que la majoria pensem d'ells; que són uns malparits, uns fills de mala mare i uns deshonrats i que el millor que farien és retirar-se i deixar pas a un nou govern amb més legitimitat.

Rates glocals

A l'àrea metropolitana de València tenim un conflicte obert per les rates. Sí, sí, com llegiu. Resulta que els ajuntaments de València cap i casal i el de Mislata, que comparteixen el tram de capçalera del parc del riu Túria, s'acusen mútuament de no invertir el suficient en desratitzar i que una epidèmia d'aquests rosegadors està fent-se amb el control de les zones limítrofes amb el riu. No vull acusar ningú, i de segur que tots dos han retallat en manteniment, però l'ajuntament de València ja porta uns anys enfrontat amb diferents ajuntaments de l'àrea metropolitana pels autobusos, neteja, sanejament, etc.
Però allò que més crida l'atenció és la manera localista i simplista amb la què aborden aquests conflictes els nostres governants.  És com si pensaren que les rates en saben de termes municipals, o els usuaris dels autobusos municipals només viatjaren per València ciutat, o les aigües canviaren de composició i salubritat en travessar les diferents canonades. Als temps de la globalització, quan una davallada de la borsa de Nova York, una vaga a la factoria Renault de França o una paràlisi governamental a Alemanya, repercuteix directament a les nostres economies i vida quotidiana, els nostres polítics continuen pensant local.
I el problema és que és una actitud molt estesa entre els nostres polítics. El govern espanyol ha suprimit l'atenció sanitària als immigrants, com si les malalties saberen d'ètnia o origen social. Una malaltia contagiosa és una malaltia que s'estén si no es preveu i combat, siguen quins siguen els seus contagiats.
Però els dirigents polítics continuen a la seua, mirant-se el melic com si amb aquesta observació acurada pogueren contenir una infecció d'estómac. Als temps de la globalització i el pensament glocal (pensar en global i local de manera interrelacionada i interdependent) nosaltres estem sotmesos a una acció de govern ingènua i simplista com a mínim. I dic com a mínim, perquè és molt possible que aquestes iniciatives polítiques tinguen més de malintencionades i interessades que d'ingènues. La sospita que es tracta només d'una estratègia electoralista i curta de mires per tal de culpabilitzar els altres de les errades i ineficàcia pròpia és més que probable.
Estem condemnats, les rates ens menjaran, això sí, seran les rates de Mislata, que les de València estan dominades per la flautista de veu suau que viu a un raconet del Bioparc.