Guerra justa

Fa poc menys de dos anys escrivia un article defensant la intervenció a Líbia. En aquell cas existia un acord de l'ONU que donava empara i limitava la intervenció armada i la insostenible situació de la població justificava alguna acció que aturara l'extermini que estava portant a terme el seu president. Si bé, la marxa que va prendre la intervenció, que no va respectar les limitacions prèviament marcades, les repercussions, desastroses política i humanitàriament, i les conseqüències geoestratègiques que han consolidat el poder occidental al Magreb, ha repartit armament per a tots els moviments armats de l'Àfrica subsahariana i no ha millorat la situació del poble Libi, he de reconéixer que aquella intervenció era un greu error. Certament, no es tractava d'una guerra justa, si no d'una excusa per posar damunt la taula el poder americà, sense preocupar-se'n gens dels drets humans ni de les condicions dels pobles africans. Com quasi sempre que les grans potències intervenen en altres països.
Ara ens trobem amb una situació similar a Síria, amb un altre dictador que no té embuts en massacrar el seu poble, utilitzar tots els mitjans al seu abast per mantenir-se en el poder i amb unes conseqüències dramàtiques per a la societat civil, amb milers de morts, desenes de milers de refugiats i fam i patiment per a tots. I ara també, els Estats units, acompanyats del seu fidel escuder, la Gran Bretanya, pretén una intervenció armada al país. En aquest cas, l'Onu no ho té tan clar i és difícil que aprove la intervenció, la qual cosa la des legitima de principi. A més a més, sabem que els interessos dels EEUU mai són innocents, sempre busquen altres objectius ocults. Un magnífic article de Pascual Serrano a eldiario.es ho explica ben clarament. En aquesta operació hi ha uns nervis massa evidents, una pressa que no vol ni esperar la comprovació dels inspectors, unes circumstàncies obscures que no s'aclareixen.
Una intervenció armada legítima és una altra cosa, necessita consens, visió de futur, claredat en els motius, i no aquesta barreja d'obscurs interessos estratègics i polítics. Més valdria que s'acceleraren les solucions negociades, la pressió diplomàtica i que el moviment opositor aclarira la seua filiació per tal de poder construir una transició més pacífica. Només aleshores es podria pensar en altres mesures de força, sempre limitades i molt cauteloses.

Consciència

Les paraules del conductor del tren que es va estavellar dimecres passat són corprenedores. Tant les primeres paraules que va confessar en calent als voluntaris que l'ajudaven i a l'inspector en cap de la policia, com les que ha confirmat al jutge, demostren una consciència moral sincera i, lògicament, turmentada per les conseqüències de la seua actuació.
Com bé diu als primers moments de la tragèdia, més li valia haver mort a l'accident, perquè la seua vida a partir d'aquest moment serà una autèntica tortura. De segur que espera una condemna ferma, que l'allibere del càstig de la seua pròpia consciència. Es tracta d'un sentiment ben lògic, però irreal, perquè l'impacte dels fets és tan gran, que la reacció més lògica de qualsevol persona és la de sentir-se culpable. Penseu en la tendència que tenim a descarregar sobre les nostres espatlles una gran quantitat de fets que, en realitat, no depenen dels nostres actes, però dels quals ens sentim responsables per proximitat o efecte d'una emocionalitat desbordada.
Ara bé, conegut el sistema penal espanyol, i escoltades les declaracions dels responsables d'Adif i Renfe, no hauria d'haver estat tan sincer en les seues declaracions. La demostració d'honradesa moral que ha fet Garzon, no es correspon en absolut amb la dels seus caps que, ben d'hora han disparat directament al conductor, estalviant-se qualsevol responsabilitat en els fets. La consciència moral és un sentiment elevat, digne només d'aquelles persones que han desenvolupat els nivells més alts del raonament moral. No sembla que els responsables tècnics, empresarials i polítics de la xarxa de transports arriben a aquest nivell de desenvolupament moral. Més aïna al contrari, són gent acostumada a la insensibilitat i la hipocresia. Tendeixen a esquivar qualsevol responsabilitat, i són especialistes en descarregar en els seus subordinats totes les culpes.
El guió està escrit, i de segur que algun cervell immoral està filtrant, amb cura i calma, informacions intencionades que els mitjans s'empassen sense la més mínima crítica.
La representació televisiva que arriba al ciutadà és la d'una persona reconeguda culpable, que assumeix les seues culpes amb dolor,  però amb honradesa. Un personatge perfecte per als interessos d'aquells responsables directes dels mitjans de transport públics que haurien d'assumir els seus errors, les mancances d'inversió, de manteniment i d'organització, i reconéixer el pes de la seua consciència com ho ha fet aquest treballador honrat. Però això, és clar, és un privilegi de les persones moralment elevades, els psicòpates morals només necessiten bocs expiatoris, i en tenen un, i ben visible!

Segons El País, l'educació ha estat el terreny més favorable a les "reformes" del Consell, i la consellera Català la que ha superat la prova amb nota, diuen: "Donde no se han detenido las reformas ha sido en el sector educativo, uno de los más combativos socialmente. La consejera de Educación, María José Catalá, ha conseguido romper la unidad de acción de los sindicatos docentes e imponer reformas estructurales para aumentar el peso de la educación concertada y privada en detrimento de la pública. La consejera, que muchos ven como una apuesta segura de futuro, ha implantado los distritos únicos, ha ampliado a la concertada las becas de comedor, ha facilitado la cesión de suelo público a empresas privadas a cambio de conciertos educativos y ha roto varios tabúes, como el modelo lingüístico —para dar entrada al inglés en detrimento del valenciano—, la ratio de alumnos —que aumenta— o el cambio en la regulación de los interinos —que también han sido suprimidos—; además de lidiar con un nuevo mapa de titulaciones"
Una autèntica vergonya, una falta d'estratègia absoluta per part dels sindicats i, potser, una escassa combativitat per part del professorat. Haurem d'analitzar la situació i canviar d'estratègia, o aprofundir la que tenim si no estem d'acord amb aquest diagnòstic, certament dur i implacable.
Ben pensat, ens les han colat totes, i no per falta de resposta, sinó per falta de contundència. En tot aquest procés mai hem oposat una oposició dura, sempre ens hem mostrat dèbils, amb mobilitzacions secundàries. L'intent de paralitzar l'educació amb la vaga de professorat va ser un fracàs, i els posteriors actes, testimonials i massa localitzats. 
Ara veiem que paralitzar les reformes era possible, a la sanitat ho han aconseguit, però nosaltres no ens ho creiem. Hem preferit pensar que no podiem, i deixar passar el temps, però amb el temps, les coses es converteixen en normals i possibles. I així estem, amb plantilles minvades, càrrega de treball augmentada, sous retallats i més fotuts que mai. Nosaltres sabem que els resultats es percebran amb el temps, però potser aleshores ha serà tard. Una llàstima!

Guerra a la Lomce

Aquesta és setmana de protestes contra la Lomce. Concentracions a les portes de les escoles i instituts el dia 12, taules rodones i xerrades per explicar els perills de la nova llei i, com a colofó, mani el 15. La pressió dels col·lectius educatius, de professorat, de pares i mares, d'estudiants, de moviments de renovació i de defensa de l'ensenyament públic augmenten el to de la protesta. És, possiblement, l'últim cartutx abans del parèntesi estiuenc, però no per això menys necessari i, encara menys, el definitiu.
Si analitzem l'evolució d'aquesta lluita, pense que podem fer un balanç positiu. A més del retard en l'aprovació de la llei per part del consell de ministres -símptoma inequívoc de dubte en un camí fins aquest moment imparable-, allò més important és que hem guanyat la batalla de l'opinió pública. De fet, s'ha aconseguit crear una sensació de fracàs entorn de la llei, d'escepticisme i incredulitat vers les seues propostes, quan no de clara oposició. Poca gent la defensa en públic, i quan ho fa, és amb la boca menuda, sempre pensant en els seus interessos particulars -per exemple, els empresaris de la concertada, als quals afavoreix, l'església oficial, a la que proporciona uns privilegis escandalosos o la ciutadania més clarament reaccionària que admet que amb aquesta llei ajusten comptes amb l'ensenyament públic i amb la tendència igualitària que havia aconseguit introduir a la societat-.
En aquest sentit, i ara que sembla que Gramsci torna a posar-se d'actualitat, s'ha aconseguit crear una hegemonia cultural entorn del retrocés que implicarà la Lomce. No és poca cosa, però no és prou. Amb aquest desprestigi a l'esquena, el govern pot aprovar la llei i posar-la en marxa entre la desesperança i impotència dels afectats més directes. Com que l'autèntic interés és desmuntar l'escola pública, deteriorar-la i convertir-la en refugi residual dels desclassats, els desastrosos efectes de la seua implantació es converteixen en avantatges per a les autoritats. El resultat es recollirà en uns anys, i aleshores la ciutadania passarà factura aquest govern de mentiders malintencionats. Però nosaltres no podem esperar tant.
El nostre objectiu hauria de ser més ambiciós, els nostres fills i filles no mereixen aquest sacrifici, hauriem d'aconseguir que la Lomce no arribe a posar-se en marxa, que s'ature abans de la seua implantació. No se si amb aquestes mobilitzacions ho aconseguirem, però estem en el camí.

La marea

La marea és el nou projecte de la cooperativa MasPúblico. Es tracta d'una cooperativa que han format els antics treballadors del diario Público, i que pretén mantenir un projecte informatiu independent, veraç i compromés amb els valors democràtics del dret a la informació i la llibertat d'expressió.
Als temps que corren no és poca cosa i mereixen el nostre recolzament. Han obert un web, La marea, i publiquen una revista mensual en paper d'una qualitat més que digna. L'últim número, el número 6 de juny, tracta com a tema central el de l'atur, i ens ofereix una perspectiva ben allunyada dels càlculs estadístics de la macroeconomia dels suplements econòmics dels principals periòdics. Parlen els aturats, parlen sindicalistes, parlen economistes alternatius, i proposen mesures que a l'actual govern no semblen importar-li; una banca pública que faça circular el crèdit, el repartiment del treball existent per a treballar tots i treballar menys, el recolzament a projectes cooperatius i als autònoms i xicotetes empreses... Mesures totes elles ben realistes, però que semblen utòpiques en l'actual context de devaluació del treball, d'empobriment dels assalariats i de foment del guany empresarial i bancari. Perquè no ho oblidem, els que guanyen amb aquesta crisi són els grans empresaris i els banquers, que continuen augmentant el seu balanç de beneficis, i en plena crisi!
A més del dossier sobre l'atur, articles sobre la nova esclavitud al sector textil, un dels primers en deslocalitzar-se, sobre la situació del Sahara, i els privilegis que el govern marroquí rep de part del seu aliat incondicional, els EEUU, amb la connivència de la UE, que els permet convertir el Sahara en territori desprotegit als drets humans, o sobre la utilització dels immigrants subsaharians a la frontera de Melilla.
Un enfocament independent, sense cap deute a patrons publicitaris ni autocensures imposades per les grans empreses, els porta a denunciar el fracking ben a les clares o a concedir una entrevista a Juan López de Uralde, líder d'Equo, en la qual proposa una eixida ordenada del capitalisme com a única manera de salvar-nos de la catàstrofe ecològica i humanitària.
A més, articles sobre llibres, cinema, feminisme, cooperativisme i música alternativa. Tot ben adobat per articles d'opinió diferents als que estem cansats de llegir, i amb reportatges argumentats i ben informats. No us perdeu La marea, està a mols quioscs de València i també el podeu demanar al seu web. Paga la pena recolzar i aprofitar aquest projecte d'informació independent que tanta falta li fa a la nostra esquifida democràcia.

Imposts

Una de les batalles ideològiques que hem perdut en aquesta crisi és la dels imposts. Després de l'augment indiscriminat i injust de l'IVA que el govern Rajoy va aplicar només arribar a la Moncloa, no es sent altra cosa que cal baixar imposts, que no es pot suportar més pressió fiscal, que cal fer més competitives les empreses amb baixades de cotitzacions, que la solució a tots els mals de l'economia és reduir pagaments a l'estat per tal de potenciar l'activitat econòmica privada.
El problema és que el debat està viciat de socarrel. En primer lloc l'anterior govern socialista, dirigit per un partit suposadament socialdemòcrata defensor del repartiment de la riquesa a través de la via impositiva democràtica i proporcional, va ser un defensor aferrissat de les baixades de cotitzacions socials de les empreses en temps de bonança i de l'augment dels imposts indirectes, com l'IVA, en contra dels seus suposats principis ideològics. Després el govern Rajoy va prendre com a mesura estrela l'augment de l'IVA, sembla ser que contra el seu ideari liberal, que en els temps d'oposició es va convertir en una lletania que recordava contínuament que muntar imposts era baixar recaptació. I com a tercer element de distracció l'ala més ferèstega i neoliberal del partit, la dels Ansar i Espperança, s'han convertit en una mena d'oposició dins del govern, sobretot en aquest tema.
Així les coses, la ciutadania va marejada, i tira pestes dels imposts que els fan la vida impossible, i amb raó, que s'utilitzen per donar de menjar uns polítics identificats com el principal problema de la democràcia, amb més raó encara, i que ofeguen una possible recuperació econòmica, i això ja no és tan raonable.
El resultat és que hem oblidat l'objectiu principal de la recaptació de fons per via impositiva, distribuir la riquesa per tal d'atendre els més necessitats, proporcionar una igualtat d'oportunitats real amb ajudes econòmiques als sectors més desafavorits i corregir els desajusts que el mercat introdueix en el repartiment dels guanys d'un país. És ben complicat, a hores d'ara, defensar la necessitat dels imposts, però no de qualsevol impost, sinó dels més solidaris i adaptats a la renda del contribuent. No defensem els imposts indirectes, com l'IVA, perquè aquests graven de la mateixa manera el que en té deu que el que en té cent, sinó els imposts directes, el de l'IRPF, que augmenta amb la capacitat adquisitiva, les cotitzacions socials de les empreses, que financien els serveis socials bàsics com la sanitat, l'atur o la inserció laboral, o els imposts a les transaccions econòmiques com la taxa Tobin, que ajuda a recuperar una part dels guanys especulatius que tenen els grans grups inversors.
La trampa dels Ansar i Esppe és que, amb les seues crítiques, han fet centrista Rajoy, que ara sembla un Robin Hood que recapta imposts per tal de salvar l'educació i la sanitat, que amb les seues polítiques pretén destruir. I l'engany de Zapatero i el Psoe és que amb les seues polítiques neoliberals han desprestigiat i fet oblidar el sentit social, redistributiu i igualador de les polítiques de recaptació. Com a resultat tenim un desprestigi de les polítiques assenyades d'esquerra, intervencionistes en el sentit de justícia social i igualtat i reguladores de l'economia salvatge, i la pèrdua d'un debat necessari, si volem eixir de la crisi en la direcció democràtica i solidària que molts volem.

Vestir-se

El video d'una notícia donada pels informatius de rtve sobre els consells que uns presumptes pedagogs i psicòlegs donaven als pares sobre la manera de vestir de les seues filles (sobretot de les filles, perquè ja se sap, els xics són diferents!) ha recorregut les xarxes entre la sorpresa i la crítica. La notícia és patètica, perquè amaga, darrere d'una capa cientificista (els psicòlegs), uns consells d'allò més reaccionaris, tradicionals i sexistes. Mirar-se a l'espill i reconéixer la pròpia imatge, allargar les faldilles, evitar els escots i les incitacions que puguen provocar en els que miren, són consells que donen en aquest taller del que dona compte la notícia.
La veritat que fins ací la cosa no sorprèn  no per correcta, sinó perquè sabem el caire ideològic que la televisió pública està prenent des de l'entrada del govern Rajoy. És repugnant que la televisió de tots s'escore tan clarament a la dreta, però és el que tenim.
Ara bé, allò que vertaderament em va preocupar va ser la reacció que van tenir alumnes meues d'edat adolescent quan els vaig ensenyar el vídeo  La resposta va ser aquella de que sempre hi ha "guarrilles" que els agrada ensenyar-ho tot, que moltes van provocant i que és normal que els "tios" es posen tontos. També he de dir que tinc alumnes més majors, que no entenien aquesta manera de culpabilitzar les dones.

Certament queda molta faena per fer i cursets com el de la notícia i informatius com els de la pública no ajuden gens a canviar aquesta percepció, però el problema és que l'escola tampoc pren partit per aquest assumpte i la família permet (o no permet) però no educa. Amb aquesta perspectiva i l'educació afectivo-sexual que donem, difícilment aconseguirem una societat més igualitària.

La caverna blavera

Sembla ser que els cavernícoles blaverots ixen de la cova. Els successos de Burjassot arran dels actes d'homenatge al  Mural del País Valencià d'Estellés, la prohibició del terme País Valencià per part de les Corts o la campanya que el "diario Las Provincias, tu ru rú" (aquest no el pensar enllaçar, ho sent, si no em creieu el que us vaig a contar, ho busqueu vosaltres) porta endavant contra els centres públics d'ensenyament, amb acusacions de manipulació i propaganda catalanista, marquen l'inici d'una estratègia de reviscolament del blaverisme més recalcitrant.
El "diario Las provincias tu ru rú", en un exercici de periodisme d'imaginació, genera les polèmiques, les continua i les conclou segons els seus interessos, no siga cosa que la realitat els arruïne un bon titular. El periòdic (!), en connivència amb les NNGG del PP (que no semblen massa preocupats per la desocupació juvenil), ha atacat centres educatius i professorat amb l'excusa de defensar la llibertat ideològica i de protegir no se sap ben bé quins ideals. Si analitzem un poc les notícies, ens adonem que són d'aquelles dirigides al seu electorat. Són informacions suposades destinades al consum intern, i difícilment es poden contrastar, ni falta que els fa, perquè els seus lectors esperen coses com aquestes per confirmar els seus prejudicis ideològics. Es tracta, només, de mobilitzar el seu electorat que, al pas que va la cosa, estan pensant-se acudir a les urnes les pròximes eleccions.
No ho dubteu, si els poca-solta aquests trauen la senyera a passejar és perquè tenen l'aigua al coll. Des que havien guanyat la batalla de València i Unió Blavenciana havia desaparegut del mapa polític fagocitat pel PP valencià, que no obrien la boca. Però ara, amb la desfeta electoral que els espera, el desànim que condeix entre el seu electorat i la manca crònica i absoluta d'idees, no els queda més que recuperar el capot per vore si els bous envestim.
Però no podem caure en la seua trampa, no som bous, ni ens xuclem el dit. El problema de fons d'aquesta moguda incentivada des de la dreta valenciana no és altre que la constatació que, malgrat haver perdut la batalla de la transició i la dels símbols, continuem vius, i més vius que mai. L'ensenyament en valencià continua en marxa, la música en valencià ha esclatat, la literatura en valencià està reconeguda a tot l'àmbit catalanoparlant, no hem oblidat la quatribarrada, ni han aconseguit eliminar el terme País Valencià, i menys encara l'aspiració a aconseguir un país digne, valencià i independent. Fins i tot moviments polítics que poden vehicular aquestes aspiracions estan en auge, Compromís i Esquerra Unida poden forçar un dubitatiu PsPV a defensar el que sempre ha cregut i mai s'ha atrevit a reivindicar. Més a l'esquerra, continua la vida, malgrat tot. I això els fa por.
Justament per tot això no podem caure al parany de reobrir una baralla esgotada. A nosaltres no ens interessa traure a passejar la mòmia, discutir sobre la bandera, el nom del nostre país o la llengua que parla, ho tenim ben clar i ho utilitzem amb normalitat sense complexos. Són ells, els que no parlen valencià ni es senten, els interessats en reobrir aquesta discussió artificial. Ells la van crear als anys 80, ells la van callar als 90 i ells són els que la volen reobrir en ple segle XXI. Però nosaltres no, nosaltres hem de continuar cantant, escrivint, llegint, parlant, treballant, estimant, lluitant, ensenyant, aprenent en valencià, amb la plena consciència que ens escolten en català.
L'estratègia no pot ser altra que anar endavant, sempre endavant, com canten els Obrint Pas, sense cedir a les amenaces ni a les pressions, però no donant-los més importància de la que tenen; cap.

La moral de l'absolut

Sembla que torna un punt de mira moral que converteix en absoluts certs valors morals, convertint-los en roques dures i inviolables. Per exemple, el ministre Gallardon encapçala una visió de la vida que la converteix en un valor suprem en qualsevol circumstància, des del moment de la concepció fins el de la mort. Amb arguments com aquest prepara una reaccionària reforma de la llei d'avortament que pretén tornar la situació trenta anys enrere, i amb idees semblants s'oposa al dret a morir dignament. També l'onada conservadora que recorre Europa al voltant de la defensa del sagrat valor de la família, entés aquest en el sentit més tradicional de matrimoni heterosexual amb fills i que nega el matrimoni i l'adopció per part de parelles homosexuals. Podem continuar recorrent exemples com la discussió sobre la llibertat d'elecció de centre educatiu per part dels pares o de metge per part dels pacients, llibertats absurdes per definició.
En tots els casos s'invoca una paraula sagrada -vida, família, llibertat...-, carregada de connotacions morals i se la converteix en una mena de tòtem sense matisacions, en principi unívoc d'actuació, en valor suprem intocable. El problema és que els conceptes morals mai estan clars, o millor dit, quan més clars estan pitjor, perquè aleshores estan carregats de prejudicis i sentits caducs que hereten d'una tradició la major part de les voltes opressora, injusta o discriminatòria.
Els conceptes morals estan vius, canvien, es transformen, adquireixen nous sentits en funció de les noves circumstàncies històriques i de la lluita de la ciutadania en la defensa dels seus drets. I no tots els nous sentits són positius, massa vegades són retrocessos, o noves discriminacions o opressions fins ara desconegudes. Per això es necessari tenir el judici moral despert, l'empatia aguditzada i el raonament afilat.
Podem prendre com a exemple el concepte de vida, que aplicat en sentit literal al tema de l'avortament, implica una intransigència ètica que només amaga una postura de superioritat moral difícil de defensar en un diàleg racional. És evident que, als temps del control de natalitat, dels drets de les dones a la concepció lliure i voluntària, de les tècniques mèdiques i farmacèutiques d'anticoncepció, enrocar-se en un concepte de vida purament biològic que comença en el moment de la fecundació i que és irrenunciable, és un anacronisme que sona impostat fins i tot en boca de personatges tan sinistres com Rouco Varela. La vida humana és alguna cosa més que la simple fecundació, i també alguna cosa menys podriem dir -perquè la vida existeix abans de la concepció-, i és evident que un embrió té al seu si unes potencialitats desconegudes, però el problema és que mai les podrà desenvolupar sense la participació directa i voluntària de la seua mare. Posar un concepte de vida embrionari per davant d'un altre de vida humana racional i conscient, és no voler vore la realitat i imposar penes innecessàries a les persones només per uns obscurs principis morals.
Trobe molt més immoral pensar que una dona que no pot o no vol tenir un fill en un moment determinat pot portar endavant una gestació i acabar entregant el fruit del seu cos a unes institucions que han de donar un futur incert al resultat dels seus patiments i alegries. Només una mentalitat de mascle insensible pot vore això com una solució més digna a la d'interrompre un embaràs no desitjat. Bé, uns mascles insensibles, o massa sensibles a altres interessos més terrenals.
Al remat, sembla imposar-se la versió fàcil de la moral, la del catecisme, la que impedeix pensar, la que dona receptes fetes, amb paraules sagrades que mai s'han de qüestionar. La moral del compromís, la del conflicte, la de la reflexió, la de la comprensió, l'autèntica moral d'acceptació del criteri moral aliè, aquesta sembla rebutjar-se sense discussió.

Periodisme

El programa "Salvados" de l'últim diumenge s'ha convertit en un fenomen social. La manera com Jordi Évole ha tractat l'accident del metro de València ha estat una lliçó de periodisme d'investigació, de periodisme compromés i de denúncia. Mentre el veia, no donava crèdit al seguit de testimonis esborronadors, proves fefaents d'una ocultació vergonyosa, entrevistes impossibles, que mostraven una realitat oculta que es desvetllava amb l'exercici impecable d'una professió tristament devaluada.
La pregunta que sorgeix arran d'això és perquè no es fa més periodisme com el d'Èvole a la televisió, a la premsa digital o escrita, a la ràdio. A més a més, perquè és tan estrany trobar programes com aquest a la graella generalista, tan estrany que ens va deixar a tots bocabadats davant la televisió i pensant, què poc durarà açò a una televisió dominada per un lobby molt conservador.
Veient Salvados em feia més conscient de la necessitat d'un bon periodisme per a la democràcia. Sense informació no hi ha ciutadania crítica i participativa i sense el prisma d'una narració calidoscòpica de la realitat és impossible l'articulació de diferents sensibilitats que puguen conviure. Sense control del poder polític, sense transparència informativa, la democràcia queda reduïda a una pantomima poc creïble, gens connectada amb la ciutadania i separada en una esfera de poder autònom i opac que esdevé autoritari per la seua pròpia dinàmica burocràtica.
I aquest és un dels molts problemes de salut democràtica que patim, i no el menor. La concentració de canals en dos grans grups mediàtics perjudica la diversitat i dificulta l'expressió de diferents sensibilitats. De moment, La sexta perviu, però no sabem fins quan, i aquesta por ens fa estimar més programes com el d'Êvole o el Wyoming. Sense ells la nostra democràcia seria molt pitjor.