El camí de Jordana

Us recomane una obra interessant i atractiva, una novel·la d'aquelles que requereixen temps i paciència per a escriure-les i per a llegir-les, una "rara avis" delicada i tendra, atrevida i radical.

La protagonista de l'obra és una xiqueta de deu anys, Jordana, que es formula tres preguntes: per què hi ha guerres, com evitar-les i com comportar-se (nos) per a ser feliç(os). A partir d'ací, i a través d'un equívoc, la protagonista vol preguntar aquestes qüestions a un pensador valencià, Joan Lluís Vives que, a través d'un apassionant viatge en el temps li mostrarà, en el seu context històric, les respostes de diferents pensadors de diverses èpoques. D'aquesta manera la protagonista inicia un viatge pel món, guiada entre capítol i capítol pel pensador (qui mostra com ha estat la seua vida i obra), entre dones i homes de tots els temps, filòsofs/es o escriptors/es, que han destacat pel seu pensament i pel seu compromís social i ètic, i que esdevenen protagonistes respectius de cada capítol on ixen. Els i les pensadors/es triades, que han estat objecte d'investigació del seu pensament i de la seua vida quotidiana, han estat: Madame du Châtelet i Voltaire, Hildegard de Bingen, Kant, Wittgenstein i Bertrand Russell, Virginia Woolf, Helene Stöcker, Marc Aureli, Martha Nussbaum i al-Gatzell, i en paròdia de comèdia teatral clàssica un grapat de filòsofs grecs clàssics amb una participació sorpresa contemporània."

L'obra està publicada per l'editorial Setzevents.

http://www.setzevents.cat/autor_pereantonicano.html

Depressió

Encara no m'he recuperat dels resultats electorals. No m'atrevisc a dir ni pruna per allò de no dir coses de les que me'n penediré, perquè la primera reacció és la d'enviar-ho tot a fer la mà i amagar el cap sota l'ala, rodejar-se dels quatre amics més fidels, agafar bones borratxeres i fer la faena de la manera més digna possible (impossible) dins de les condicions que ens deixen.
De les borratxeres, ja penjaré les fotos al feisbuk, però de la faena, és discutible que ens permeten fer-la dignament. Jo treballe a l'educació pública, i a només tres dies de la nit electoral, ja han començat els retalls; 35 alumnes per aula, creació de grups mixtes lingüístiques, disminució de grups i, en conseqüència de recursos per atendre la diversitat... No vull deprimir-vos però els resultats d'aquest ajustament (desajustament) seran d'un abast imprevisible, vull dir, previsible. L'ensenyament públic se'n ressentirà seriosament, i l'ensenyament en valencià és possible que desaparega. Pel que fa al fracàs escolar, també és previsible que empitjore, i no acabe d'entendre com maquillaran els resultats per tal de rendir comptes a Europa.
No sé què passa a sanitat ni a serveis socials, però de segur que el panorama serà similar. Però clar, a mi la primera idea que m'ha vingut al cap és, no volíeu sucre? Doncs dues tasses. No voleu PP, doncs ací el teniu. Perquè en aquest cas no podem dir que no sabíem. Un milió dos-cents mil vots són molts vots d'acord amb el deteriorament de la cosa pública i a favor dels circuits de cotxes, motos i barcos.
Ara bé, passada la primera depressió, no podem més que pensar que la democràcia és molt més que els vots. Que, a més a més, tenen davant un milió de vots ben inquiets i actius, d'aquells que semblen més dels que són. I que no ens queda més que exercir tota la pressió democràctica que estiga a les nostres mans per tal de protegir un model de societat que, sabem de segur, és més convenient, tolerant i solidari. Per nosaltres no quedarà, aquells que per votació o abstenció, o per passivitat o comoditat es queden a casa seran els responsables d'un món més fred i insolidari. Però per nosaltres no quedarà.

Democràcia real, ja!

No podem amagar la simpatia amb el moviment del 15M. És inevitable sentir alegria en vore joves mobilitzats, ciutadans que demanen democràcia, polítics preocupats. Certament aquest moviment és esperançador, perquè pretén aprofundir la democràcia, perquè, per fi, ha decidit dir NO a un sistema podrit, a la hipocresia del no passa res, del tot igual.

El moviment expressa aspectes molt interessants perquè mostra una frescura i espontaneitat atractius, perquè ha aconseguit mantenir-se al marge de la instrumentalització partidista, perquè, per fi, mostra públicament la indignació que tota la societat sentim de manera callada i impotent. Podríem dir que la protesta que està organitzant-se dona veu a un sentiment que fins ara estava frustrat i ens covava una úlcera. Però més enllà d'això, tots estem a l'expectativa. Qui són els organitzadors? Ells diuen que ningú i tots, els ciutadans i ciutadanes, encara que tots sabem que això no funciona així. Saber que Attac i Intermon estan darrere és tranquilitzador, però falta saber un poc més. Què volen? Aprofundir la democràcia. Molt bé, però com? En un principi la consigna era "no votes" i "vota en blanc", i al PP se li va posar cara d'alegria i va voler posar-se al capdavant del moviment antizapatero, deien ells. Però quan han vist que la consigna comença a matisar-se i es converteix en "no votes PP ni PSOE" i "no votes partits majoritaris", aleshores ja no els agrada tant, i ja l'ha muntada Rubalcaba, que sembla ser el gran artífex de totes les conspiracions. Si al PP no li agrada, això és bona senyal, però encara falta que no li agrade al PSOE, i de moment els agrada, perquè pensen que pot mobilitzar l'electorat d'esquerra, desenganyat de les polítiques neoliberals del govern d'Espanya. Però ells són tan responsables com els altres de la llei electoral, de la falta de transparència i de la desmobilització ciutadana.

No votar és votar PP; votar en blanc, a no ser que seguira aquest vot una forta mobilització ciutadana, és votar majories; i votar partits minoritaris, sense distinció ideològica, és dissimular les diferències entre el Centre liberal i Esquerra Unida. Per això jo preferia una mobilització més ideologitzada, més clarament crítica amb un estil de fer política, reivindicant la política en el seu sentit més pur, de participació ciutadana. El crit de democràcia real, ja! és convenient i adequat, perquè el que cal demanar és que ha arribat l'hora de fer política, i fer-la des de la convicció de que els assumptes públics són cosa de tots i no només de la casta de polítics professionals que l'han segrestada. I en aquest sentit, el moviment no pot agradar als qui controlen el sistema a hores d'ara.

Política en campanya

Si en algun moment la política es fa insuportable és en campanya electoral. La visió dels polítics amb els seus vestits de diumenge, collars o corbates, pentinat de perruqueria i el millor somriure, és un autèntic atemptat a la democràcia. Sembla que posar cara d’hipòcrita i anar repartint promeses que tots saben que són impossibles de realitzar siga una obligació. I ja sé que tots els polítics no són igual, que n’hi ha uns amb més cara dura i d’altres amb més sinceritat, però la manera de mostrar la campanya electoral als informatius i el predomini d’un grup de polítics determinats a les televisions, fa que la visió dels polítics es veja clarament perjudicada per les campanyes electorals.

No s’entén que es continue amb els passeigs pels barris i mercats, donant les mans i besant xiquets, que es repetisquen debats electorals encartonats i inútils, que es col·loquen espais de propaganda amb formats caducs i infumables. No s’entén això perquè tothom sap que no té cap influència, que no es vota en funció d’aquestes estratègies i que, fins i tot, el que s’aconsegueix es allunyar de les urnes un grapat de ciutadans que volien votar. La política ha de ser una altra cosa, més directa, més participativa, més real. Però en campanya electoral sembla que tot això s’oblide i es torne a la visió més institucional, hipòcrita i mentidera d’aquesta activitat. Fins i tot els partits d’esquerra, que pretenen canviar aquest estatus polític, cauen en la trampa del cartell electoral, el míting i la promesa. Les eleccions només han de ser un pas en el camí, i no haurien de desbaratar una acció eficaç ni de tapar una gestió desastrosa.  

Política 2.0

Diu Ernest Benach, al llibre #Política 2.0, que
"Si donem per fet que avui la societat s'està construint en temps real, que es comunica on-line, que comença a recuperar valors com la crítica, l'escepticisme, la implicació i la participació, i que es caracteritza per un desig creixent d'informar-se, pensar, compartir i cercar el coneixement a les fonts originàries, la política 2.0 serà aquella que, assumint aquesta nova filosofia i utilitzant de manera correcta les noves tecnologies, permetrà fomentar una vertadera democràcia deliberativa i recuperar la credibilitat dels polítics."
Amb aquesta caracterització de la societat del coneixement, sembla evident que la política comença a adquirir noves característiques que la societat ja ha desenvolupat. Una societat dinàmica, interessada pel coneixement, crítica, implacable quan se la tracta com ignorant o imbècil (en el sentit d'apàtica i menfot). Si la predicció de Benach és certa, caminem cap a una societat vital, que expressa les seues idees a la xarxa i als nous mitjans digitals, que no accepta l'engany i que, com que cada vegada és més madura i conscient, vota de manera més conscient i personal. Si la societat evoluciona en aquesta direcció, és normal que el panorama polític es fragmente, que apareguen nous partits que representen aquesta vitalitat social. A més a més, també és lògic i coherent que aquesta nova societat 2.0 no perdone la corrupció i demane polítics compromesos, capaços de respondre pel Facebook o twittetjar sense complexos sobre la seua actuació pública.
En fi, una radiografia fidel del País Valencià, no creieu? O el nostre país s'ha quedat al segle XX o tot això de la societat digital és una xorrada que només ens creiem quatre penjats que perdem el temps amb els blogs, el Facebook i tot això. Per cert, Fabra té Facebook?

Mourinho, Belén Esteban i Cospedal

El títol d'aquest article, com podeu suposar, amaga una pregunta: en què s'assemblen l'entrenador del Madrid, José Mourinho, la famoseta i habitual del cor Belén Esteban i la política del PP, Mª Dolores de Cospedal? En principi podeu pensar que en res, sobretot perquè treballen en tres àrees ben diferents de l'espectre social. Però no, tenen un punt en comú que els fa entrar en relació, i és que tots tres treballen de cara als mitjans de comunicació i són uns especialistes en difondre missatges que calen en la societat.
Però si els pose en relació ací, és perquè el seu paregut és més profund. Fixeu-s'hi un poquet i us n'adonareu que tots tres utilitzen una estratègia mediàtica similar. Es tracta de dir en públic i davant de les màximes càmeres possibles, la bajanada més atrevida, absurda i desproporcionada que se us acudisca. La característica fonamental que ha de tenir l'exclusiva és la de no recolzar-se en cap demostració possible i si insulta algú, molt millor, perquè aleshores crea més morbo.
Adoneu-vos que és una estratègia que s'han anat copiant entre ells. Perquè si en un primer moment el model el va introduir la Esteban per acusar el Jesulin de mal pare o el que siga, com que es tractava de programes del coloret i d'assumptes del cor, no va semblar perillós. Quan Mourinho el va utilitzar la setmana passada per acusar el Barça i la UEFA de connivència mafiosa, la cosa ja semblava més important, però encara era futbol. Ara bé, quan Mª Dolores de Cospedal va acusar la TVE d'afavorir el PSOE i manipular, aleshores les coses se'n van eixir de mare.
Però és igual, perquè no passa res. S'ha de dir la mentida amb cara de pòquer i com si fora l'evidència més gran del món. La resta ho faran els mitjans, que li donaran ressò, ho comentaran i invocaran els "ais" corresponents. Però l'afirmació mai es podrà contrastar, o si en algun moment s'arriba a comprovar i a demostrar la seua falsedat (o veritat), la rectificació no passarà d'una nota llegida a peu de pàgina (o d'informatiu) amb sigles incloses (recordeu "ce", "ce", "o"). Amb el funcionament dels mitjans i de la justícia, dir l'animalada més grossa o el insult més recalcitrant, ix a compte, encara que en alguns casos, pocs, als porcs els arribe el seu santmartí ( Miguel Àngel Rodríguez n'és l'exemple més esperançador)

Llegir Joan Fuster

Com que aquestes vacances ha plogut molt, he tingut temps de llegir un llibret que portava uns mesos a l'estanteria de casa sense trobar el moment d'agafar-lo. Fuster i la filosofia és el recull de conferències que es van fer a les Jornades sobre Fuster celebrades a Sueca el novembre del 2009.
Les intervencions de Terricabras i de Grimaltos són vertaderament il·luminadores, més perquè projecten la llum de Fuster cap al futur que pel fet de ser-ne una interpretació del mestre de Sueca. La ponència de Boladeras també projecta un Fuster que s'enfronta als reptes morals del segle XXI, i això li aporta una vitalitat encoratjadora. Els de Rius i Riera són més acadèmics, més analítics i, per això, més informatius i àrids.
Però allò més engrescador són el recull de texts del propi Fuster que l'editora col·loca al final dels de les conferències. Són articles periodístics la majoria, escrits en castellà entre els anys 50 i els 80, i d'una actualitat sorprenent.
Si una conclusió he pogut traure de la lectura d'aquest llibre és que llegir directament Fuster és molt més enriquidor que llegir qualsevol interpretació. Potser Fuster és difícil de comentar, no resisteix l'anàlisi, perquè la riquesa de la seua literatura d'idees és allò més interessant. Els continguts poden ser uns o altres, però l'estil, la manera d'exposar-los, introdueixen una ironia tan fina o una mala llet tan bèstia, que no resisteixen l'anàlisi explicatiu. Fuster s'explica sol, o s'oculta sol, com preferim, però el plaer de llegir-lo directament és molt més ric que qualsevol pont que ens vullguen construir per tal de comprendre'l. O si voleu, comprendre'l és allò menys important, perquè el vertaderament interessant és fruir del seu pensament en viu, amb conflictes i contradiccions, amb imperfeccions i genialitats.

Esperança

Avui ha eixit a la venda el nou llibre-disc dels Obrint pas, Coratge. Ja coneixíem les cançons, però tocar el conjunt afegeix un plaer especial, perquè trobar un producte musical elaborat amb tanta cura i carinyo, és engrescador. Uns textos acurats i apassionats acompanyen un treball musical sòlid, i tot adobat amb un esperit optimista de lluita i esperança en el futur.
Els Obrint pas s'han convertit en un referent intergeneracional, en un model de joventut compromesa i participativa, plena d'ideals que defensar i incansable en unes reivindicacions antigues, ara renovades.
Entre tanta claudicació i cansament que ens envolta, la música i la lletra dels Obrint pas despren ganes de viure, compromís i lluita. Potser aquest és l'esperit que hauria de fer seu la societat valenciana, la que es va reunir al voltant de les Torres de Serrans per reclamar llibertat d'expressió, i la que ha d'acudir a votar el mes que ve. Hem de fugir del victimisme i la impotència, del lament i el record. Hem de passar a l'acció, a construir espais de poder des de la base, a proposar sense por. Un país es construeix en positiu, cara al futur sense oblidar el passat, però des de la proposta i la confiança.
Esperem que l'aposta dels Obrint pas amere aquesta societat aletargada i ens proporcione el referent necessari per continuar endavant.

Entrevista a El Punt

No tots els dies et fan una entrevista a El Punt. Cal donar-li difusió:

ENRIC SENABRE AUTOR DEL LLIBRE "POLÍTICA PER A JOVES INQUIETS"

“Els joves són els que més es mobilitzen en política”

Senabre assegura que el col·lectiu, allunyat de la tradicional militància, ha trobat en l'activisme la seua forma de millorar les coses

15/04/11 02:00 - VALÈNCIA - TERE RODRÍGUEZ

Senabre també és autor del llibre “El sabor de la ciutadania”. Foto: REDACCIÓ.

1

Canals relacionats

• Canal: Entrevistes

El pròxim 22 de maig, 169.328 joves del País Valencià tenen la possibilitat de votar per primera vegada. El que fa uns anys era un acte “emocionant”, ja no atrau un sector desmotivat pel descrèdit de la política. Això no obstant, Enric Senabre manté en el seu llibre, Política per a joves inquiets, que a les noves generacions de valencians sí que els interessa la qüestió, però troben en la mobilització social, i no en els mètodes tradicionals, la millor manera de transformar les coses.

Al llibre desmenteix la imatge dels joves poc interessats en política.

Els mitjans de comunicació s'han encarregat de transmetre'n una imatge poc real. La famosa generació ni-ni, sols representa un 1,7% dels joves, segons l'últim estudi del Consejo de la Juventut. I passa igual amb la política. Les enquestes polítiques de l'Instituto de la Juventud indiquen que l'índex de preocupació política dels joves és lleugerament superior al dels adults. Ens hem fabricat, a partir d'una mirada condescendent i de superioritat, una imatge que no és real.

I com són els nostres joves?

Són els joves de la societat en què vivim, molt despolititzada i molt apàtica. Però són, possiblement, el sector més mobilitzat i més participatiu. No són joves de militància política, però les seues accions també van encaminades a canviar la societat.

Vol dir que fan més des de l'activisme que des de la política?

Sí, perquè moltes vegades esperem que facen el que no hem pogut fer nosaltres o que ho facen igual que nosaltres. Els moviments socials són lents, no es poden canviar les coses en quatre anys, s'ha d'anar a poc a poc, la democràcia ha de començar des de la base. Em sembla més esperançador organitzar un concert de música o col·laborar amb una ONG que inserir-se en una estructura institucional. No pots pensar que arribaràs a un partit i canviaràs el món, perquè probablement el que passarà serà que el partit et canviarà a tu, sobretot si es tracta de grans formacions.

Quin coneixement tenen de la política?

N'hi ha un sector que s'ubica prou bé en l'esquema de partits, que saben quines són les seues línies ideològiques i els seus líders. N'hi ha un altre que engloba els qui estan molt despistats. I n'hi ha encara un altre que no vol saber-ne res. El descrèdit de la política ha contribuït al desinterés i a l'escassa atracció per a implicar-s'hi.

Malgrat el descrèdit dels polítics actuals, poques formacions aposten per un recanvi generacional.

És cert, la política està dominada per una generació que té 50 anys i que està obstruint l'accés a generacions més joves. Seria interessant que començara a deixar pas a aquests joves, però és un procés de recanvi que es donarà a poc a poc.

En el llibre, vosté “elimina del mapa” la política amb conseqüències dramàtiques.

El llibre té una espècie de conte inicial, un conte futurista que ens situa en la València del 2050 amb uns joves que sembla que estan molt satisfets amb la situació. Però quan s'acaba el conte trobem una societat contaminada, autoritària, que ha limitat molt les llibertats i, sobretot, ha eliminat la política del mapa. I això, que en un principi hom pot pensar, que està molt bé no és tan fantàstic.

Per què?

Doncs perquè la substitució dels polítics per tècnics o especialistes té conseqüències dramàtiques. És un crit d'alerta contra la substitució del polític pel tècnic, cosa que ja està passant, per exemple en l'economia. Això significaria el final de la democràcia i, d'alguna manera, alertem sobre aquest perill. Convide els joves a reflexionar que la política, sobretot, és futur i que, si abandonen la política en mans d'altres, el futur serà dels altres i no d'ells.

Quasi segur que el fet de votar hui no significa el mateix que fa 30 anys?

Els primers anys de democràcia, votar per primera vegada era emocionant, però amb tot el que hem viscut després, els joves donen moltes coses per fetes. En tot cas, jo crec que aquesta generació de joves té noves il·lusions de canviar aquesta situació i també perquè se senten obligats.

A què es refereix?

Doncs que amb la crisi ens hem adonat que les coses no són perennes, que la democràcia no és tan forta com creiem, i és fàcil que això faça que les noves generacions es preocupen més pel seu futur que una generació anterior. Aquesta generació va ser molt apolítica i jo crec que ara torna a veure's la necessitat de participar en política. La democràcia ha viscut uns anys de vitalitat i no calia fer excessius esforços per mantindre-la, però ara la cosa no és tan clara.

I per què aquesta mobilització social no es tradueix en vots al País Valencià?

Jo el que veig és que la societat valenciana està fraccionada de forma molt forta. Tenim un sector molt mobilitzat antigovern, i després tenim un altre sector molt mobilitzat i content. Però el problema és que aquests dos grans grups tenen valors molt diferents, i això és un perill per a una societat democràtica.

Diuen que la pluralitat és la base de la democràcia.

Sí, però una societat democràtica ha de compartir uns mínims. La part de la societat que dóna suport a l'status quo té una visió de la societat molt comunitarista, és a dir, qui no està en la seua escala de valors, hi està fora, fins al punt de dir: ‘Els nostres valors són els correctes i els que no els comparteixen queden fora de la societat.' I això és molt perillós.

I què passa amb l'altra part de la societat valenciana?

Doncs que és un sector social molt mobilitzat; són com els electrons que es mouen molt i molt ràpid i fan la impressió de ser una cosa compacta, però hui en dia és una minoria social i electoral.

I amb poques possibilitats de canviar la situació?

Jo crec que el lideratge social és tan important com el polític. No cal dir que tardarà anys en traduir-se políticament. Per això en el llibre dic que cal dedicar-se a la política institucional, no abandonar-la perquè, altrament, els polítics fan el que volen.

Darrera actualització ( Divendres, 15 d'abril del 2011 02:00 )

El sabor de les paraules

Sabíeu que les paraules tenen sabor? Sí, vull dir, que tenen gustet, que són dolces o amargues, salades o picants, amb sabor fruital o àcid. No ho havíeu pensat mai? Doncs anem a fruir-ne. Quin sabor té la paraula amor? Potser dolç, fins i tot pot arribar a ser molt dolç, com aquells pastissos àrabs fets de mel i ametlles. I l’amistat? Una dolçor més suau, sense sucre? I el sexe? Picant? I odi? Amarg, de segur. I fill, adopció, companyerisme...

Sí, les paraules tenen sabor, i els escriptors són els qui les barregen, les preparen i les emplaten en històries i narracions, com els cuiners fan amb el menjar. Gràcies a aquests mags de les paraules, nosaltres en podem fruir i, fins i tot, descobrir nous sabors a les paraules.

Gràcies a les històries aprenem a viure i vivim mil vides, sense elles el nostre paladar es reduiria a una experiència rasa, basada només en les pròpies vivències. No podem més que agrair-los l’esforç.