Valencianistes en la postguerra

Vull comentar-vos avui un llibre ben interessant que ens pot ajudar a tots a comprendre l'estat de la nostra llengua als nostres dies. Diuen que qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la, per això són tan necessaris estudis com el de Faust Ripoll Doménech, i més a casa nostra on, per falta d'estudis rigorosos i d'interés social, hem tingut més dificultats de les normals per tal de conéixer-la.
El llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), que ha editat Afers, és un estudi seriós, documentat i treballat que repassa les visicituts dels pocs valencianistes que van sobreviure a la guerra civil, que es van mantenir a València i que van intentar continuar utilitzant i fomentant el valencià en una situació veritablement difícil per a fer-ho. Ja sabeu que la postguerra espanyola va ser un període especialment negre per a la literatura en general, però imagineu-vos el que va poder representar per a la literatura en valencià en particular. Els pocs valencianistes que van quedar ací eren clarament conservadors, de missa diària i, la majoria, addictes o simpatitzants del règim. De fet, només els qui mantenien una bona relació amb el règim podien atrevir-se a escriure o publicar en llengües vernàcules. Per això Lo Rat Penat fou la institució que mantingué una mínima producció en valencià, tot i que bàsicament centrada en llibrets de falla, jocs florals i xocolatades populars. L'embranzida de lo Rat Penat era mínima i les intencions, modestes, ja que consideraven el valencià com una llengua popular i d'ús privat, i poc més. A més dels entrebancs que la censura i els capitosts franquistes afegien a les dificultats ja existents.
Però al costat de lo Rat es constituí un pol d'intel·lectuals valencianistes que s'arreceraren al voltant de l'editorial Torre, amb Casp i Adlert com grans sacerdots. En aquest cas l'ambició de difusió del valencià era molt més ferma i compromesa, i la claretat d'idees pel que fa a la unitat de la llengua, les relacions amb Barcelona i les Illes i la quantitat de llibres i articles editats, molt major. Si bé el seu interés era més elevat i culte, ja que pretenien captar joves universitaris amb vocació valencianista i ganes d'escriure en valencià per tal de generar una producció literària en la nostra llengua. Els interessos eren ben diferents als de Lo Rat, més centrats en les classes populars, mentre que Torre era més elitista. Tots aquests aspectes apareixen perfectament documentats al llibre que comentem, que analitza detalladament correspondència, articles i escrits diversos dels principals actors valencianistes de l'època. Cartes de Casp i Adlert amb els principals editors catalans, viatges a Barcelona i Palma, visites de Casacuberta, Moll i altres a València i, fins i tot, la creació d'un projecte editorial conjunt, l'Acció editorial coordinada de les lletres catalanes.
La faena que van portar a terme, sobretot el grup Torre, va ser la de mantenir viva la flama del valencià, baix mínims, és cert, però el fet d'editar dues gramàtiques (la de Sanchis Guarner el grup Torre i la de Carles Salvador els de Lo Rat), de generalitzar un estàndard literari valencià i aixoplugar les noves generacions, com Fuster i Valor, va permetre que als anys seixanta es pogués donar un reviscolament de l'ús del valencià.
El que va venir després, la transició, la batalla de València i la conversió de Casp al blaverisme, és una altra història de la qual no s'ocupa aquest llibre, però que no desmereix el valor del que van portar a terme als anys 40.
Un llibre imprescindible per comprendre la història valenciana recent, per fer-se una idea de les dificultats per les quals ha travessat la nostra llengua i per valorar els esforços que s'han de fer per mantenir-la viva.