I la vaga segueix

Després de 12 dies de vaga, concentracions, manifestacions multitudinàries i diferents tipus d'accions de protesta, la mobilització educativa segueix viva. En un article anterior vaig dir que el mèrit d'aquesta vaga era de la Consellera, Mª Carmen Ortí, si bé ara he d'afegir que és més mèrit del secretari autonòmic d'educació, Daniel Mc Evoy, del Conseller d'hisenda, el conegut com el pitjor conseller d'educació de la història i ara inductor en l'ombra de la situació de bloqueig, J. A. Rovira, i del màxim responsable de tots ells, si més no en teoria perquè en la pràctica la seua capacitat de lideratge és ben questionable, Juan Francisco Pérez Llorca. Sí, tots ells han impedit un acord imprescindible per a l'educació pública i ho han fet amb tota la intenció i per tots els mitjans que han tingut a l'abast: els immorals, miserables i bruts també. Han intentat humiliar el professorat i la comunitat educativa amb propostes ridícules (un augment salarial repartit en tres anys que no arriba ni a igualar la inflació prevista), els han intentat desanimar amb anuncis incomplerts (estem d'acord en les propostes al 65%) i, finalment, han intentat desarticular el moviment amb la compra dels sindicats afins que han traït els seus afiliats i simpatitzants amb la signatura d'una acord ridícul (la signatura parcial amb Anpe i Csif). Esperem que la història, l'afiliació i les votacions els passen factura. 

Si bé, tot i que aquest mèrit de les autoritats educatives és innegable, he de dir que l'autèntic valor el té la

comunitat educativa i, especialment el professorat que ha mantingut les mobilitzacions més de dues setmanes seguides. El moviment que s'ha articulat és especialment valuós, perquè hi ha una sintonia ben harmonitzada entre claustres i sindicats (que han proposat i articulat les protestes sense enfrontaments), entre assemblearisme i representativitat (els sindicats s'han convertit en corretja de transmissió de decisions assemblearies), entre càrrecs directius i professorat (amb la dimissió exemplar de bona part de càrrecs directius), entre famílies i ensenyants (recolzant i participant en les mobilitzacions de manera conjunta). Aquesta sinèrgia ha traspassat la privacitat de la comunitat i ha arribat als mitjans de comunicació que han expressat ben a les clares unes reivindicacions carregades de raó i dirigides a mantenir l'educació pública dins d'unes condicions imprescindibles per acomplir la seua funció. 

I ací estem, en plenes negociacions amb una administració que no és de fiar, que no va de cara, que ja sabem que ens enganyarà en poder perquè no busca la millora de l'educació pública que administra i té l'obligació de garantir. És una situació vertaderament contradictòria, perquè els dirigents remen en contra d'allò que tenen la missió d'aconseguir amb la qual cosa són els i les treballadores les que es veuen obligades a reivindicar-la. O potser no és tan contradictòria, perquè és ben possible que els representants polítics que habiten la conselleria d'educació busquen en realitat enfonsar l'educació pública, potser estiguen mantenint la postura intransigent justament perquè volen que la pública s'enfonse més i així la concertada millore la seua posició. Si açò fora veritat estaríem parlant de prevaricació, ja que un funcionari estaria obrant en contra de la seua obligació, però en aquest cas només mirant l'ideari del partit que governa, es confirma, perquè busquen privatitzar tot allò que gestionen per tal d'entregar l'educació als seus amics de la privada i concertada. 

No estem negociant amb uns caps que volen solucionar els problemes, estem negociant contra uns dirigents que tenen com a objectiu justament enfonsar el sector que estan obligats a defensar. La postura del professorat i de la comunitat educativa és, per tant, ben difícil, però no impossible i esperem que aquesta lluita acabe mostrant qui són els irresponsables que ens governen.