Imposts

Una de les batalles ideològiques que hem perdut en aquesta crisi és la dels imposts. Després de l'augment indiscriminat i injust de l'IVA que el govern Rajoy va aplicar només arribar a la Moncloa, no es sent altra cosa que cal baixar imposts, que no es pot suportar més pressió fiscal, que cal fer més competitives les empreses amb baixades de cotitzacions, que la solució a tots els mals de l'economia és reduir pagaments a l'estat per tal de potenciar l'activitat econòmica privada.
El problema és que el debat està viciat de socarrel. En primer lloc l'anterior govern socialista, dirigit per un partit suposadament socialdemòcrata defensor del repartiment de la riquesa a través de la via impositiva democràtica i proporcional, va ser un defensor aferrissat de les baixades de cotitzacions socials de les empreses en temps de bonança i de l'augment dels imposts indirectes, com l'IVA, en contra dels seus suposats principis ideològics. Després el govern Rajoy va prendre com a mesura estrela l'augment de l'IVA, sembla ser que contra el seu ideari liberal, que en els temps d'oposició es va convertir en una lletania que recordava contínuament que muntar imposts era baixar recaptació. I com a tercer element de distracció l'ala més ferèstega i neoliberal del partit, la dels Ansar i Espperança, s'han convertit en una mena d'oposició dins del govern, sobretot en aquest tema.
Així les coses, la ciutadania va marejada, i tira pestes dels imposts que els fan la vida impossible, i amb raó, que s'utilitzen per donar de menjar uns polítics identificats com el principal problema de la democràcia, amb més raó encara, i que ofeguen una possible recuperació econòmica, i això ja no és tan raonable.
El resultat és que hem oblidat l'objectiu principal de la recaptació de fons per via impositiva, distribuir la riquesa per tal d'atendre els més necessitats, proporcionar una igualtat d'oportunitats real amb ajudes econòmiques als sectors més desafavorits i corregir els desajusts que el mercat introdueix en el repartiment dels guanys d'un país. És ben complicat, a hores d'ara, defensar la necessitat dels imposts, però no de qualsevol impost, sinó dels més solidaris i adaptats a la renda del contribuent. No defensem els imposts indirectes, com l'IVA, perquè aquests graven de la mateixa manera el que en té deu que el que en té cent, sinó els imposts directes, el de l'IRPF, que augmenta amb la capacitat adquisitiva, les cotitzacions socials de les empreses, que financien els serveis socials bàsics com la sanitat, l'atur o la inserció laboral, o els imposts a les transaccions econòmiques com la taxa Tobin, que ajuda a recuperar una part dels guanys especulatius que tenen els grans grups inversors.
La trampa dels Ansar i Esppe és que, amb les seues crítiques, han fet centrista Rajoy, que ara sembla un Robin Hood que recapta imposts per tal de salvar l'educació i la sanitat, que amb les seues polítiques pretén destruir. I l'engany de Zapatero i el Psoe és que amb les seues polítiques neoliberals han desprestigiat i fet oblidar el sentit social, redistributiu i igualador de les polítiques de recaptació. Com a resultat tenim un desprestigi de les polítiques assenyades d'esquerra, intervencionistes en el sentit de justícia social i igualtat i reguladores de l'economia salvatge, i la pèrdua d'un debat necessari, si volem eixir de la crisi en la direcció democràtica i solidària que molts volem.