Però tot i acceptant la necessitat de disminuir el deute de manera immediata, no podem oblidar que tenim una altra solució per reduir-lo, i és no pagar-lo. Argentina, Rússia, Equador o Islàndia van decidir no seguir les indicacions del FMI durant els anys 90 i no pagar el deute il·legítim que els seus polítics havien generat i els va anar molt bé, de fet, els va anar molt millor que els paisos que van decidir pagar. A França, país que no es troba en les dificultats d'altres com Grècia, Portugal o Espanya, ni alcança els seus nivells d'endeutament, s'han creat els comités d'auditoria ciutadana (CAC) conformats per diverses ONG i sindicats, que estan debatent sobre la legitimitat d'aquest deute.
Segons conta Jean Gadrey, a l'article ¿Deuda? ¿Qué deuda?, publicat a Le monde diplomatique de juliol, per tal de valorar la legitimitat del deute públic hem de tenir en compte una sèrie de circumstàncies:
En primer lloc hem de valorar com s'ha adquirit aquest deute, ja que les polítiques de reducció d'imposts a les rendes altes que s'han seguit durant els anys de bonança, han augmentat aquest endeutament públic de manera injusta i gens equitativa. Les classes mitjanes i baixes no s'haurien de trobar compromeses amb un endeutament que no els ha beneficiat durant el temps de les vaques grosses.
En segon lloc, la política del Banc Central Europeu de deixar diners als bancs, per a que siguen aquests els que, a la seua vegada, els deixen als Estats a uns interessos abusius, ha augmentat de manera exagerada aquests préstecs i els ha convertit en autèntica usura, injusta i desproporcionada.
I en tercer lloc, les decisions dels polítics, amb inversions no productives i, moltes d'elles, purament populistes i clarament fraudulentes, fan d'aquest deute un autèntic despropòsit del que els ciutadans no poden sentir-se responsables.
En aquesta situació, necessitem polítics que s'atrevisquen a dir les coses com són i que plantegen la il·legitimitat d'un deute que no s'ha invertit en millorar les condicions de vida de la població, sinó en rendibilitzar políticament una gestió desastrosa i en augmentar els beneficis d'una elit que ha vist augmentar els seus ingressos a costa dels més necessitats.
La condonació del deute, o el seu impagament, és una alternativa realista, pot ser la més realista vista la situació dels mercats, a la que haurien de seguir mesures atrevides de control del capital financer, com un replantejament del paper del BCE i una limitació dels guanys especulatius, així com un impost a les transaccions financeres. Sense proposar alternatives radicals és difícil que la situació actual es veja invertida i que la ciutadania acabe atorgant la confiança a uns polítics que semblen els mateixos, independentment de les sigles o l'orientació política.
16 comentaris:
El problema és determinar si realment els polítics tenen capacitat, a banda de voluntat, per poder canviar les coses. Em sembla a mi que ells són simples titelles en mans de Déu sap qui.
Crec que una de les armes principals que estan fent servir contra nosaltres --i a fe que de forma efectiva-- és la inoculació persistent i permanent de la idea de que "no hi ha cap altra alternativa". Però n'hi ha, i moltes; gens senzilles, evidentment, però existeixen. I només amb fer-ho veure a la gent que se sent sense cap altra opció que resignar-se a les decisions que estan prenent-se, ja comencem a fer camí.
Cal una bona renovació en el planter de polítics, Corpi, perquè els que tenim, dubte que siguen capaços de vore alguna cosa més que les instruccions del partit.
Alternatives n'hi ha, AlfreRussell, però des de dalt volen donar la impressió de que no és possible un altra eixida a la crisi que l'autoflagelació aquesta a la que ens sotmeten. Veuen que les mesures no funcionen, però continuen aplicant-les, burrera o interessos ocults? Tu diràs!
També en Le Monde en Maig es plantejava la possibilitat que Hollande no s’acovardara com Zapatero, Papandreu i tota la colla socialdemócrata anterior i portara endavant les polítiques de reformes estructurals, mesures d’estímul i solidaritat que prometia. Al cap i a la fi, França és França i podia atrevir-se a plantar cara al BCE, al FMI, al Bundesbank… perquè, clar, Europa no pot donar l’esquena a França, no? A hores d’ara el que em pregunte jo és si el que necessitem és no solament valentia i decisió política, sinó també saber quin és, ja no el punt dèbil de la dictadura financera, sinó més bé quina mena de xantatge la fa tan forta que doblega les més bones intencions dels polítics. Tanta por fa la pressumpta amenaça de l’atac dels mercats? És tot covardia? O són tots idiotes?
O estan en la mateixa trinxera? Potser no siga por, sinó conveniència, perquè tant idiotes no poden ser, quan qualsevol pot fer comptes i adonar-se'n del que passa. La única explicació lògica és que amb aquestes mesures beneficien el negoci del amics i d'ells mateix quan abandonen el càrrec.
L'enemic és el poder financer i el polític que els prepara les condicions ideals per forrar-se.
Basados en grandes mentiras, y utilizando medias verdades, están eliminando el estado de “bienestar” social. Objetivo, cada vez mayor esclavitud sin cadenas físicas de las clases medias bajas, para con las clases altas. Mecanismo utilizado: “sembrar” (facilitando el endeudamiento privado, con anotaciones en cuenta de un dinero que no existe), convertir la deuda privada en deuda pública (deuda odiosa desde el punto de vista del pueblo) y ahora, es el momento para cosechar (esquilmando) el dinero “real” y los pocos bienes que tiene la clase media-baja, facilitando la fractura y el desequilibrio social.
Efectivamente Enric, los políticos tant idiotes no poden ser (desde un punto de vista lógico y a corto plazo). Claramente, están “cosechando” para ellos y sus amigos, es decir para la clase alta. Los dueños del capital. ¿No vemos que estaremos realmente en un sometimiento de clases camuflada en “leyes democráticas”(bien adaptadas a sus intereses particulares)?.
La única salida decente es “patada a la estufa”(democratica) tipo Islandia.
Islandia, desde luego, es un modelo a seguir, aunque puede que las diferencias que nos separan lo impidan. Pero haría falta una depuración de responsabilidades, que estos responsables devolvieran el dinero robado, o que no se devolviese ya que se ha gastado de manera fraudulenta, y un nuevo orden económico y político.
Patada a la estufa? Sí, pero manteniendo las garantías democráticas, o mejor, recuperándolas, porque lo que es ahora...
Para que haya una depuración de responsabilidades, debe haber primero una democracia real, que no es el caso.
Cuando digo “patada a la estufa” (democrática), quiero decir: hay que cambiar la ley electoral (listas abiertas y votos proporcionales), replantear la “democracia representativa”. Los referéndums, como en Suiza. Cuando hay decisiones que afectan directamente al “bienestar social” ¿Qué es esto de secuestrar el poder del pueblo durante cuatro años?.
Los medios técnicos (informáticos) de hoy en día junto con el DNI digital, posibilitan los referéndums “on-line” sin problema alguno. Para muchos simplemente desde casa, para otros, disponiendo lugares de acceso con ordenadores (como en cualquier cibercafé, pero oficiales), y ya está. Si no se hace, es porque no interesa hacerlo, pondría en peligro las “prebendas, chanchullos y otras andaduras de algunos políticos”. Y cuando un político se pasa, el propio pueblo por mayoría lo “despide” y se acabó., je,je. Los sueldos de los mismo los fija, el pueblo de forma razonable, y quien considere que gana poco, que no sea político, y se vaya a la privada. Como decía Obama “Yes we can”(if we want)
Salut
Totalment d'acord, Josevi, cal aprofundir en la qualitat democràtica, i per mitjans no és, és per voluntat, o falta de voluntat, vull dir.
M'agrada molt el plantejament que exposes en aquest article. Tal vegada l' única solució siga no pagar. El deute l'han fet uns polítics, idiotes o no, que busquen el benefici dels seus amics. Fa falta un gran judici per buscar responsabilitats de tota aquesta gentola.
El Poeta Dissident.
Poeta, no sé si trobarem recolzament en la justícia, més aviat pense que els hauríem de traure per la via política, però si la justícia fa honor al seu nom i col·labora... tant de bo!
Tal vegada la meua resposta ha sigut molt precipitada. Clar està que els hem de derrotar per la via política, però després hauran de respondre per tot el sofriment que ens estan imposant. Sambem qui són i que han fet. M'imatgine un procés com el de Nuremberg. Ja sé que cal canviar moltes coses, però ja hi ha països que estan en això, i com ja s'ha dit ací un cas és la mateixa Islàndia. El polítics, banquers, monarques, prínceps i princeses... i altres mortals, no poden tindre la immunitat que tenen. Si no és així, crec que aquest país no eixirà mai del forat en el que estem.
El Poeta dissident.
Relacionado con la rebaja de impuestos a las clases altas está, en mi opinión, la permisividad del fraude fiscal:
Si el Estado dedicara más recursos a perseguir el fraude -en lugar de conceder amnistías- se podrían obtener pingües ingresos para las arcas del Estado.
Y esto no lo digo yo. Lo dicen las asociaciones de Inspectores de Hacienda y cualquiera que haya estudiado el asunto-
El BCE también es responsable. Pero no olvidemos la responsabilidad de los políticos que permitieron "plena autonomía" del BCE respecto al control democrático- Así, el BCE no tiene que rendir cuentas a nadie y si toma decisiones equivocadas o perjudiciales, aquí no pasa nada.
Consecuencia: El Banco de España también es responsable. Pero si leemos los periódicos de estos días, vemos a su principal responsable, Fernández Ordóñez...¿en la cárcel? No, todo lo contrario: dando clases de qué es lo que habría que hacer.
Bueno, aquí lo dejo. No me gustaría aburrirte!
T'hem entés perfectament, Poeta, i estem d'acord. És necessari que els defraudadors no queden en la impunitat, això revitalitzaria la democràcia.
De aburrir nada, Emilio, es cierto que el fraude fiscal también ha contribuido a aumentar la deuda, de hecho ha sido como una reducción de impuestos encubierta.
Y respecto del BCE y Banco de España y MAFO, suscribo todo lo que dices.
Publica un comentari a l'entrada