Si ets d'esquerra, has de votar, però no al PSOE

Ja estem altra vegada en període electoral. El que semblava impossible i destrellatat, s'ha acabat produint. Pedro Sánchez ha estat incapaç d'articular una majoria suficient i la convocatòria està en marxa. Les raons són múltiples, i algunes ja les he explicades en altres articles d'aquest blog, però totes passen per responsabilitzar fonamentalment al partit majoritari i encarregat de formar un govern que els números permetien. És cert que els altres partits també tenen la seua part de culpa en el fracàs, però molt menys que aquell que tenia el mandat constitucional i les possibilitats reals. Perquè realment no ha volgut formar govern, o no ha pogut si volem ser caritatius amb el seu líder, al qual, com a poc, se'l pot acusar de falta de carisma, incapacitat política o, fins i tot, mentir al seu electorat i militància amb les promeses que havia fet en campanya i que després ha menyspreat amb una prepotència incomprensible. En tots els casos, el balanç és letal per a ell i el partit que li dona caliu. 
En aquest escenari, l'electorat d'esquerra està desconcertat, irritat,

cabrejat i asquejat, i l'opinió més escoltada és la de no votar. I és lògic, tots estem així, i més si escoltem les notícies, perquè s'ha estés una manera d'explicar el fracàs que responsabilitza a tots per igual. I pense que això és un error molt greu. No tots els polítics i partits tenen les mateixes responsabilitats, i nosaltres hem de saber llegir el que ha passat i actuar en conseqüència. No val el "tots fan el mateix", perquè no tots han fet el mateix. Amb errades, Unidas-Podemos ha estat intentant un govern de coalició sense parar, i ha anat rebaixant les exigències per aconseguir-ho. Fins i tot podem pensar que les hauria rebaixat més si el Psoe hagués insistit. Però l'actitut del partit majoritari ha estat de menyspreu, de desgana, inclús de burla en molts casos.

Compromís i Esquerra han lluitat per afavorir el govern i han mediat per aconseguir-ho, igual que el PNB i altres. Però ha estat impossible, perquè el Psoe tenia decidit des de feia temps que la repetició electoral els donaria més marge de maniobra per conformar un govern en solitari o amb un altre soci més dòcil i amic dels poder fàctics. 
En aquesta tesitura, la nostra responsabilitat com a ciutadans és votar amb coneixement de causa. Si volem un govern d'esquerres no podem votar al Psoe, perquè ja ens ha dit clarament que no vol conformar-lo, que si el votem, se n'anirà amb Ciudadanos, si dona, o farà una gran coalició amb el PP. Votar Psoe, per primera vegada en molt de temps, no és el vot útil de l'esquerra, tot el contrari, és el vot de bloqueig a un govern progressista. Si volem un govern de canvi, que transforme algunes de les estructures conservadores i canvie lleis tan perjudicials com la mordaça o la laboral, hem de votar a Unides-Podem, o a Compromís, o a Esquerra. Només un augment dels partits realment de canvi podrà forçar un govern progressista. Només un fort toc d'atenció al Psoe farà reflexionar els seus militants de base, molts d'ells sospitosament callats en aquest espectacle de voladura controlada de l'esquerra, i obligarà a un canvi de rumb a l'estil del que ha fet el Partit Laborista anglés, el portugués o fins i tot els Demòcrates americans. 
Si som un poc conscients del que ens estem jugant, amb l'extrema dreta tocant a la porta, amb una insatisfacció creixent amb la política i la democràcia, haurem de votar, i fer-ho de la manera més conseqüent amb els principis polítics de l'esquerra. I en aquest context, fins i tot els votants tradicionals del Psoe, inclús alguns militants autènticament d'esquerres, i per descomptat els votants d'Unides-Podem, Compromís o Esquerra, votaran als partits que garanteixen un govern de progrés i canvi. 
Ens juguem molt, el problema que tenim davant no sols és polític,

el problema és moral, com deia en un altre article, perquè si no donem resposta als problemes de la ciutadania, potser aquesta acabarà escoltant els cants de sirena dels populistes antidemocràtics. I ho pagarem tots, encara que el culpable siga Pedro Sanchez, el Psoe i els militants socialistes que callen davant de la deriva conservadora del partit que recolzen i que està obrint la porta a la dreta més feixista i reaccionària. Intentarem recordar-ho tot, per fer-los memòria.  

La nostra llengua

La situació del nostre Valencià, com anomenem genèricament el català que parlem a les comarques valencianes encara que es manifesta en diferents varietats dialectals arreu del País, no és precisament bona, ni tan sols suficient. La realitat és un ús deficient, que no millora entre la societat civil, tot i que les dades mostren l'efecte escola com el principal factor de millora. Malgrat això, les proporcions de persones que afirmen no saber llegir ni escriure en Valencià són pròximes a un País d'analfabets. Tot i que una majoria aclaparant afirma entendre'l, aquesta dada tampoc és significativa en un context de llengües germanes, i molt paregudes, com és el Castellà i el Valencià. 
La situació sociològica mostra que és quasi impossible anar al cinema

en la nostra llengua, llegir cap diari en paper (en digital la situació no és molt millor, encara que ja tenim algun mitjà que publica en Valencià i d'altres tradueixen, de vegades amb no massa encert), mirar la tele (amb excepció de la retornada Àpunt, perquè Tv3 continua sense poder-se sintonitzar per vies generalistes), llegir fullets informatius o literatura (de la qual s'editen i es compren molt menys que en Castellà), o demanar informació telefònica o personal a qualsevol empresa autòctona, i menys d'altres territoris estatals. L'administració pública avança amb molts entrebancs clarament malintencionats.
Però malgrat aquesta situació de discriminació evident que viu el Valencià, cada nova mesura, per tímida que siga, rep crítiques d'un búnker que es retroalimenta amb fake news, difamacions o, simplement, un victimisme forçat que sembla donar vots però sembra discòrdia. La dreta autòctona, tota, des de Siudadanos a Vox o Ejpañau2000, sempre ha sigut antivalencianista, si no clarament valenciano-odiant, i reben amb exabruptes muntats de to qualsevol mesura que busque reconéixer o, simplement, corregir una situació diglòssica de manual. 

Entre l'anomenada esquerra, tampoc millora l'estima per la llengua, el Pspv, Podem o EU sempre naveguen dividits entre un jacobinisme espanyolista i la tímida acceptació d'una situació injusta, i només Compromís, també amb diferències internes, sembla tenir clara la reivindicació lingüística valencianista. L'únic recolzament clar ve dels col·lectius socials i partits polítics clarament catalanistes, sense representació parlamentària a hores d'ara.
Aclarida la qüestió de dret, indiscutiblement necessitada de mesures que fomenten la igualtat d'oportunitats entre la llengua minoritzada i la dominant, queda per esbrinar l'estratègia per aconseguir-ho. 
Els anys de pau fingida, imposada pel PP des de les administracions, ha mostrat que amb aquesta estratègia la situació no millora, en tot cas s'estanca i manté els nivells de rebuig entre els col·lectius antivalencianistes. Aleshores, si qualsevol mesura moderada rep la mateixa oposició desqualificadora que la més atrevida, només ens queda caminar sense por. Potser ha arribat el moment d'apostar clarament per mesures que defensen els drets lingüístics d'un col·lectiu discriminat i maltractat i defensar mesures potenciadores del valencià sense por a les reaccions d'un búnker que criticarà de la mateixa manera la proposta més tímida i conciliadora. Tal i com està la dreta no hi ha espai per al consens i la situació lingüística actual és el suficientment preocupant per justificar mesures que acosten la situació a un bilingüisme ideal i, potser impossible, però necessari per revertit injustícies que ja duren massa temps. 

Al remat, tot era estratègia

Semblava que la política era alguna cosa més que la seua escenificació mediàtica. Que aquesta era només una de les vessants en les quals es desenvolupava la negociació, però que, més enllà de l'exposició pública, hi havia una tramoia d'assumptes reals, dels que repercuteixen en la vida dels ciutadans. Coses com la legislació laboral, el Salari mínim, el foment de les energies verdes, la participació ciutadana, l'educació, la sanitat, els serveis socials... Aquelles  coses per les quals posem a treballar els nostres polítics.
Però després d'uns mesos de negociació per formar govern, ens adonem que no sempre és així. El Partit majoritari, i per tant l'encarregat en principi de fer-ho, s'ha passat el temps en aparicions als mitjans de comunicació per tal de demostrar que no són capaços d'acomplir la seua missió. Han estat amagant amb propostes esbiaixades i negociacions amb els interlocutors equivocats. Si ho analitzem bé, o són absolutament ineptes o no volen aconseguir la formació de govern. Ineptes ho poden ser, però no d'aquesta manera, per tant si no volen acomplir el seu encàrrec, aleshores és que volen unes eleccions. Però, perquè un partit que ha guanyat les eleccions pot voler tornar a celebrar-les? No sembla tenir molt de sentit, a no ser que...

A no ser que el Partit que hauria de fer cabrioles per aconseguir la finalitat política per antonomàsia, governar, està més preocupat en salvar el seu estatus com a partit que en la formació de govern. En realitat, si analitzem bé les actuacions del Psoe, podem adonar-nos que està seguint una estratègia estalinista, en el sentit que pensa que la supervivència del Partit és l'única garantia de portar endavant les seues polítiques, que no hi ha res fora del Partit, i si n'hi ha cal exterminar-ho. I per aconseguir-ho no arriba a l'eliminació física dels adversaris amb el Gulag, però sí ofegant tot allò que li puga fer ombra o qüestionar el seu paper central. En aquest cas, Podem és considerat com una amenaça i, per tant, tota l'estratègia des del dia després de les eleccions ha estat centrada en acabar amb ell, objectiu pel qual es pot sacrificar una majoria que possibilita governar.

Totes les propostes i intervencions de Ministres i portaveus no han estat dirigides a convéncer els possibles recolzaments electorals, de fet ni ho han intentat com bé va dir Baldoví, sinó més bé al contrari, a fer impossible qualsevol acord. Tot ha estat una estratègia per portar-nos a unes noves eleccions en les quals mostrar que el principal partit de l'esquerra que pot fer ombra a l'antic partit de l'esquerra, és el responsable de la paràlisi electoral i, per tant, desgastar-lo electoralment i presentar al Psoe com l'única garantia de govern. El Politburó del Psoe ho va dir ben clar des del principi, només acceptem un govern en solitari, perquè som l'única garantia d'estabilitat política. El Partit és el representant de la voluntat general, i qualsevol altra opció que es diga d'esquerra és una amenaça per a la seua supervivència.
Des d'aquest estalinisme organitzatiu qualsevol mitjà és acceptable per aconseguir la finalitat principal, salvar el predomini polític del Partit. Pedro Sanchez té experiència en aquests assumptes, és un supervivent que ha aconseguit doblegar el Politburó amb una pressió de les bases, però que després s'ha acomodat a l'estratègia del Komitern. Sap que la seua supervivència política depén de la del Partit i sacrificarà la possibilitat de formar govern al predomini del Partit.
El càlcul electoral ha dirigit l'estratègia mediàtica posterior, cremar a Podem farà recuperar al Psoe el

seu paper central, per tant s'han de dirigir totes les energies a demostrar la impossibilitat de formar govern amb ells, perquè així la ciutadania tornarà a votar al Partit refugi. L'estratègia és demostrar la inutilitat d'un gran partit a l'esquerra del Psoe, perquè el Psoe és el gran partit de centre esquerra que garanteix que tot continue igual. Però el càlcul que ha inspirat l'estratègia pot estar errat, perquè aconseguir la victòria electoral no garanteix la formació de govern, i l'erosió de Podem que busca el Psoe pot representar la seua tomba política, perquè pot donar a la dreta els números suficients per governar. Resistir no sempre funciona, s'ha de passar a una fase proactiva i aquesta és la que Pedro Sanchez calcula mal. Per desgràcia per a tots.

No és maltractament, és violència masclista

La campanya contra el maltractament, així en genèric, que ha posat en marxa el govern andalús i que ha generat fortes crítiques entre el moviment feminista i de denúncia de la violència masclista és desencertada en el fons i en la forma. En qualsevol campanya publicitària res és innocent, potser hi ha apostes equivocades, però sempre estan fetes amb una intencionalitat i objectius que comparteixen les empreses i els clients. 
En aquest cas, les opcions escollides posen ben a les clares la intenció de

desmantellar el suport ideològic de la lluita contra la violència masclista. La tria del llenguatge és el nivell més evident. Optar per anomenar "malos tratos" la violència específicament generada contra les dones per raons de domini social masclista busca diluir la causa d'aquesta violència per tal de rebaixar la seua especificitat. És un greu error en termes de lluita contra el delicte en general desresponsabilitzar al causant del delicte, però en el cas d'un delicte arrelat en una consciència social majoritària com és el masclisme, encara ho és més, perquè reforça la sensació d'impunitat i converteix en una mena de justicier al delinqüent. El llenguatge mai és innocent perquè és performatiu, i prepara el terreny ideològic per canviar les pràctiques, per tant la utilització d'aquesta terminologia difusa, igual que amb la de "violència intrafamiliar" o "domèstica", va encaminada a minimitzar aquest delicte, justificar el delinqüent i deixar més desemparada i indefensa la víctima, amb la qual cosa s'aconsegueixen menys denuncies i més impunitat per als agressors.

La forma publicitària que pren la campanya tampoc és intranscendent, des del fet d'utilitzar models d'altres campanyes i convertir-les en suposades víctimes de maltractaments fins el d'amagar els efectes reals d'aquest i potenciar la imatge d'alegria i de superació de les dones agredides. El fet de mentir amb els personatges triats com a imatge de la campanya recorda les acusacions falses de maltractaments i suggereixen una certa teatralitat en el problema. I el de posar l'èmfasi en la superació personal i una mena de psicologia positiva d'anar per casa individualitza el problema i descarrega la responsabilitat d'eixir d'aquesta situació en la víctima, convertint-la d'aquesta manera en doblement responsable de la seua situació. 
En resum, la campanya és perversa, malintencionada i miserable,

perquè desatén les víctimes de violència masclista i les responsabilitza del drama viscut, mentre justifica els agressors sense ni tan sols citar-los. L'empresa publicitària té la responsabilitat del missatge que ha generat en termes d'ètica professional, però els clients que l'han encarregada i donat el vist-i-plau, que en aquest cas són, a més, responsables polítics, hauran de donar comptes en termes polítics, morals i de responsabilitat social. I en aquest sentit les repercussions es conten en termes de vides de dones assassinades, truncades i esbiaixades. Que les consciències de cada votant d'aquests representants populars valoren la seua responsabilitat.

El problema és moral

Vist el to dels discursos sobre la investidura de Pedro Sanchez, pense que la nostra classe política no se n'adona del que estem jugant-nos ara mateix. Bé, certament, tots no, concretament els de l'esquerra que pot governar i, especialment, del partit i líder que té la responsabilitat de liderar el possible govern de l'estat, el Psoe i Pedro Sánchez. 
La majoria dels discursos, i el del presidenciable amb més intensitat, es mouen en el terreny de l'estratègia, de l'estira i arronsa, del victimisme i la desqualificació, sense adonar-se'n que estem jugant-nos el futur polític i social del país. De la formació d'un govern d'esquerres que aporte una certa il·lusió i esperança a la ciutadania, que propose solucions als problemes de la vivenda i el treball, de la convivència i la igualtat, de l'educació i la sanitat, depén que el discurs de l'extrema dreta no prenga vol. 
No, no estem en una simple negociació per a la formació d'un govern més, estem en un moment històric més important del que semblen percebre els nostres polítics. Si l'esquerra no s'arromanga

els camals i ofereix una proposta de futur que integre i propose un model social igualitari i amb garanties d'èxit, el discurs excloient i discriminatori de la dreta més cavernícola arrelarà amb força entre la població més vulnerable. 
Per això és tan dramàtic escoltar el to prepotent i despreocupat d'un Pedro Sánchez que viu en els temps de les majories absolutes del bipartidisme. La responsabilitat del Psoe en aquests moments és més gran del que semblen assumir els seus dirigents i la urgència de formar un govern no és un mer tràmit. Han d'anar més enllà i oferir un model democràtic que reforce la confiança de la ciutadania en la política, que allunye temptacions victimistes i culpabilitzadores, que esterilitze el cinisme d'una extrema dreta que es ven com a autèntica i no passa de ser la més hipòcrita de totes. 
El problema a hores d'ara ja no és polític, poden formar un govern de mínims i capejar el temporal, però això no serà suficient, perquè el problema ja és moral. Estem en una lluita de models de convivència, i l'esquerra té l'obligació d'oferir un model democràtic creïble i possible que il·lusione i summe una majoria ciutadana favorable a la tolerància, el diàleg i la igualtat. De la dreta ja no

esperem res, i menys ara que s'han apuntat al model bronco i crispat de l'extrema dreta, però l'esquerra té una responsabilitat ineludible en la difusió del model de convivència democràtic. Esperem que siguen conscients i treballen en aquesta direcció. 

Article publicat també a Mediterraneopress

Llenguatge màgic

No sé si serà per la moda de Mr. Wonderful o de la Psicologia positiva, o potser per l'èxit de Harry Potter o Juego de tronos, però entre la classe política espanyola s'ha implantat la creença de que tot allò que s'expressa en paraules, en les seues paraules, es converteix en realitat. Semblen mags pronunciant frases taumatúrgiques amb les quals se senten investits del poder de crear allò que pronuncien, com una mena de Paraula Divina bíblica que, només amb la seua formulació, genera la creació del no-res. 
I ahí els tenim, esforçant-se per pronunciar una realitat que no existeix o que no té cap lògica, com els líders de Ciudadanos, que afirmen que el Psoe hauria de votar-los a ells i al PP en la Comunitat de Madrid, però ells no l'han de votar per al govern d'Espanya. I quan se'ls pregunta perquè en un cas sí i en altres no, la contestació és que no és el mateix, sense més explicació, només amb el poder de la seua paraula. O quan diuen que no governen amb el suport de l'extrema dreta encara que aquests els hagen votat i signat acords de govern, però l'abstènció de Bildu, aquesta sí que és connivència amb ETA.

O quan Pedro Sanchez afirma que ells poden governar en solitari i que no els cal cap govern de coalició, però preguntat per la insuficiència numèrica en escons afirma que els poden votar la resta de partits per l'interés d'Espanya, i prou. 
O quan Pablo Iglesias assegura que hi haurà govern de coalició amb el Psoe, de segur, que cada vegada està més prop, però si se l'interroga sobre la seua afirmació només afegeix que és així, que l'hem de creure perquè la seua paraula és sagrada. 
Els dirigents del PP afirmen que el seu partit no té res a veure amb la corrupció i quan se'ls enumeren els múltiples casos en els quals estan implicats, diuen que això no va amb ells, que ells són els que més lluiten contra la corrupció, clar que sí. 
I així fins l'infinit. La vida política espanyola ha entrat en una espècie de joc de màgia en el qual els gurús de la paraula creen realitat amb les seues afirmacions, sense cap justificació ni raonament lògic, només perquè la sola pronunciació de la paraula sagrada converteix en realitat allò que diuen. 
Ara bé, els millors en aquest art de la paraula són els de Vox, aquests són els autèntics mags de la paraula, els mestres de tota una generació d'ineptes que intenten copiar-los la jugada i acaben fent el ridícul davant de la ciutadania. Els dirigents de Vox detenten el autèntic art de convertir en realitat les seues admonicions, perquè ells introdueixen temes en la discussió política que a ningú interessen ni tenen cap vigència, però s'introdueixen en l'agenda mediàtica i política de manera inevitable. Que volen parlar d'immigració quan està clar que aquest no és un problema? Només han de pronunciar-la. Que volen retrocedir en drets socials? Només han de criticar en públic l'homosexualitat o humiliar les dones en les seues declaracions i la resta seguiran amb la discussió. Que diuen que no són extrema dreta? Bé, això no ho aconsegueixen, només quan interessa al PP i Ciudadanos per formar governs. 
I mentre, la ciutadania, bocabadada, ha de suportar aquest espectable lamentable mentre fa esforços per solucionar problemes de manera particular que es podrien solucionar amb una bona política. Trist, molt trist. 

El poder de l'esquerra

La formació del govern de l'estat sembla haver entrat en una via morta. Curiosament, el que ha sigut possible, i fins i tot fàcil, en governs autonòmics i ajuntaments, la formació de governs de coalició de les forces d'esquerra, està resultant impossible respecte del govern nacional. A més, la relativa facilitat amb la què s'han entés les forces de dreta (que ara sembla haver entrat en crisi, més aparent que real, tot s'ha de dir) podria haver representat un estímul i una clarificació de les aliances que podien esdevenir possibles a escala nacional. Ciudadanos s'ha autoexclòs d'un govern de coalició amb el Psoe amb el pacte a tres bandes de la dreta que, de fet, ajuda a clarificar el que representa ser d'esquerra. 

Però no és així, El PSOE de Pedro Sanchez s'ha encallat en la negativa a admitir membres de Podemos al govern, obcecant-se en una actitud infantil i inexplicable tot i que la seua força parlamentària no és suficient per governar en solitari. La postura de Pedro Sanchez és inexplicable personalment i política. Personalment perquè justament ell va tornar a la Secretaria General amb un discurs trencador respecte de les aliances de govern, va guanyar una moció de censura amb els vots d'aquest partit al què ara traça una línia vermella i ha adoptat mesures polítiques transcendents, com l'augment del Salari mínim, amb el seu ajut. I políticament perquè sap que no queda altra opció que un govern de coalició amb la força d'esquerres més nombrosa i alguna més com Compromís que reforçaria el caràcter plural i tolerant. L'actitud de Pedro Sanchez i el PSOE és suicida i inexplicable políticament.

Inexplicable si oblidem que el joc de forces democràtic, per desgràcia, no sempre és tan transparent i democràtic com ens agrada creure. De fet, l'actual bloqueig no pot ser explicat si no és en funció de determinades pressions externes que estan impedint que un govern d'esquerra amb representació d'una esquerra més decidida que la socialdemòcrata arribe al poder. 
D'una banda, el partit de Pedro Sánchez manté el mateix aparell de govern que el va fer fora fa uns anys, el mateix que es nega obstinadament i irresponsable a dialogar amb forces "independentistes" i que amenaça amb l'escissió contínuament si es travessen determinades línies vermelles que fixen uns barons que acumulen un poder incòlume. És evident que un govern de coalició necessitaria els vots o, si més no, l'abstenció d'algun grup "independentista", i aquest gripau no se l'empassa l'aparell reaccionari i anquilosat d'un Psoe a la defensiva. 
A més, determinades mesures econòmiques com la derogació de la Reforma laboral, la persecució del frau i una escala tributària més justa, l'augment del Salari Mínim i la persecució de l'extorsió laboral són mesures que no agraden a un poder econòmic que prefereix un Psoe més dèbil i dòcil als seus consells. 
De fet, la por a un Podemos de govern, encara que a nosaltres, la ciutadania d'esquerres, ens semble normal, ha estat sistemàticament boicotejada pels poders fàctics. Primer van crear Ciudadanos per frenar l'expansió d'un partit que amenaçava amb créixer més del que era acceptable. Després van intentar desprestigiar els seus dirigents amb tot l'aparell mediàtic i policial al seu abast, fins i tot violant normes democràtiques bàsiques. I finalment oposant-se de manera frontal i oberta, ja sense mascares, a un govern de coalició d'esquerres que els podria retallar algun, no tots ni tants, dels privilegis i guanys que ara tenen. 
Efectivament açò només demostra que els obstacles que els

dirigents socialistes s'esforcen en mostrar per tal de constituir un govern de coalició amb Podemos són clarament antidemocràtics i parteixen d'una concepció política vella i autoritària, d'aquella política que se sotmet a poder fàctics no tan eterns però sí ben duradors. I també demostra que el poder de la ciutadania és més gran del que nosaltres creiem. Si els poderosos esmercen tants esforços en limitar l'entrada al poder de forces vertaderament d'esquerra és perquè tenen por, és perquè pensen que les coses es poden canviar sense el seu permís.
Seria un bon exemple de salut democràtica que el PSOE centenari i el Pedro de les bases escoltara d'una vegada la ciutadania i s'atrevira a conformar un govern que representara els vots expressats, aquests sí, democràticament, a les urnes, i no a altres poders efectius que no representen més que els seus interessos privats. 

Article publicat també al periòdic digital Mediterráneopress

Premi Samaruc 2019

L'Associació de Bibliotecaris Valencians atorga des de fa 27 anys els Premis Samaruc a les millors novel·les de literatura juvenil i infantil publicades l'any anterior. Enguany l'han concedit a Teresa Brosseta, per Superheroïna a l'atac. Supermara 2 i a l'Infinit a les teues mans. El fet de concedir aquest premi implica un mèrit afegit pel fet de reconéixer un gènere literari normalment menyspreat, com va dir Gemma Pascual al seu discurs. Però els bibliotecaris saben que els lectors es formen a la infància i adolescència i per això es preocupen d'atendre les seues preferències i tenir cura de fomentar l'hàbit lector des de menuts.  

 A més, concedeixen el Premi d’Honor de l’Associació de Bibliotecaris Valencians, distinció que s’atorga a aquella persona i/o entitat que s’haja distingit per la seua tasca de defensa i de promoció de la lectura o de la biblioteca pública, que enguany s'ha concedit a À Punt. Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, per la sensibilitat mostrada des dels seus inicis per la promoció del llibre i la lectura, i el Premi Bibliotecari de l’Any, en reconeixement a un professional o entitat de l’àmbit de les biblioteques per la seua tasca en favor d’aquestes, que ha estat concedit a la campanya “Espanta la por”, de la Biblioteca del Museu Valencià d´Etnologia. 

Pel que fa al premi concedit a L'infinit he de manifestar la meua satisfacció pel reconeixement que comporta que els bibliotecaris i bibliotecàries valencianes, persones directament lligades a les recomanacions literàries des del contacte directe amb els lectors,  consideren la meua obra digna d'aquest premi. De fet, jo sempre m'he considerat un mestre que escriu per necessitat pròpia, que produesc els materials que m'agradaria tenir a l'aula per ajudar a pensar l'alumnat. En concedir-me aquest premi, d'alguna manera, valoren també la faceta d'escriptor. Que un jurat composat per bibliotecaris, mestres i editors considere L'infinit la millor novel·la juvenil de 2018 implica reforçar un treball meditat, fruit d'una sèrie de decisions conscients que han resultat encertades, i que us aniré explicant en posts posteriors, però que, en conjunt, aporta un estímul i un incentiu per continuar escrivint.
És de justícia agrair els primers lectors que van llegir l'obra i van donar el primer estímul a la seua continuació, de fet, una obra sense primers lectors no existiria. Els primers ulls que recorren les lletres escrites sobre una pantalla o un paper blanc els donen vida i aporten a l'autor la mesura del projecte que ha iniciat amb inseguretat. Per això no puc deixar de recordar aquests ulls còmplices que són responsables compartits del resultat final que heu llegit. Els joves milenaristes que m'han animat amb la seua lectura entusiasta; Elsa, Pau, Eric, Carla, Paula, Aina i Sergi. Les companyes i amigues que han orientat, estimulat i revisat els primers manuscrits; Maria, especialment per l'ànim i suport, Mari Carmen, Gabriela, Sandra i Cris per les seues observacions i confirmacions i, sobretot, Maria Jesús que ha corregit i suggerit els canvis definitius de la versió final. Gràcies a totes.
Recullen la notícia: 
Fundació Full
Àpunt
Valencia Plaza
Associació d'escriptors en llengua catalana
Premis Samaruc

Graduació Batxillerat Ferrer i Guàrdia

Dedicat a la promoció de Batxillerat 17-19 del Ferrer i Guàrdia

Bona vesprada, hui es gradua una promoció especial per al Ferrer. Especial no tan sols perquè es gradua el meu fill, Sergi, i per això estic jo ací, sinó especial en un sentit més generacional. Aquest grup d'estudiants, vosaltres, teniu en comú ser els primers que heu viscut des de les aules el canvi polític, i per tant educatiu, al nostre país. Fem un poc de memòria.

Fa 7 anys, quan la Primavera Valenciana es va avançar a un febrer de lluita i reivindicació, els nostres fills i filles, aquests que ara s'asseuen ací davant, estaven a l'escola, la majoria ací al costat, al Pare Català, i amb els seus ulls carregats d'il·lusió van contemplar com els seus germans majors, els que estaven en aquest institut aleshores, eixien al carrer per demanar més recursos per a educació amb uns llibres a les mans com a única arma. La resposta d'aquells que manaven i tenien la missió d'educar va ser una repressió salvatge que ens va deixar a tots amb el cor glaçat. Aquells ulls carregats d'il·lusió, els vostres, es van omplir de ràbia.

Després d'això, han passat eleccions i canvis polítics, els estils de governar ja no són els mateixos, perquè s'ha passat d'expedientar directors d'Institut per posar pancartes o organitzar concerts i manifestacions, a una col·laboració més amable, tot i que encara arrastrem pors i precaucions inexplicables en un sistema democràtic.

Bé, però tornem als nostres protagonistes, a vosaltres, després d'aquella experiència us haurieu pogut convertir en una generació passiva i passota o, si més no, poregosa, vists els resultats que van generar aquells fets. Podrieu haver caigut en el conformisme o l'apatia. Però no, vosaltres ens heu donat una lliçó de ciutadania a tots nosaltres, els adults que us havíem d'ensenyar.

Vosaltres heu sabut mantenir viu i adaptar als nous temps el Nucli d'estudiants, us heu organitzat per reivindicar els valors de la tolerància i la igualtat, valors imprescindibles en democràcia, en les Dones d'aigua, Ferrer Feminista, El Col·lectiu LGTBI del Ferrer, Rebels dels versos i molts més que jo no he arribat a conéixer. Tots encarats a fer un món millor, més respectuós i lliure.

A més heu participat en totes les activitats que ha organitzat el centre, donant-li el vostre estil propi, heu fet teatres i mediació, heu pintat murals i disfressat per Carnestoltes, escrit versos i contes, heu fet fotos i dibuixat i, a més, heu superat amb més o menys èxit les diferents assignatures.

Sí, estimats pares i mares i professorat, aquesta promoció que ara es gradua ens ha donat una lliçó de civisme i educació a tots nosaltres que, amb menys entusiasme i força, hem intentat adaptar-nos als canvis.

L'Ampa, que és del que jo puc parlar, ha passat de tenir un caràcter reivindicatiu a centrar-se en la millora de les infraestructures i la qualitat de l'educació. Hem intentat forçar a les autoritats polítiques a invertir en educació, concretament ací en tapar goteres, endreçar teulades i assegurar instal·lacions, però tenim un pati per urbanitzar, uns aules que necessiten millorar les seues condicions i més recursos humans per atendre la inclusió de les generacions que venen darrere.

Sí, vosaltres ens heu ensenyat una cosa molt important, i és que estiga qui estiga en el poder, ningú ens regalarà res, que hem de seguir lluitant si volem millorar els nostres centres educatius, que hem d'estar organitzats i vigilants si volem que l'escola pública no es convertisca en una opció de segona. Per tot això i perquè ara mateix hi ha generacions de xiquets i xiquetes mirant els seus germans majors amb ulls d'il·lusió, nosaltres, els pares i mares ens hem d'organitzar i estar units i unides per tal de mantenir viva la flama de l'esperança. Per ells, per vosaltres. Gràcies.

La Lliga de debat de la Xarxa Vives

La Lliga de debat de Secundària i Batxillerat (LDSB), així com La Lliga debat universitària de la Xarxa Vives d'universitats, és una competició que reuneix alumnat de tot l'àmbit catalanoparlant per tal de debatir sobre un tema d'interés, diferent cada any però comú per a tots. Cada Universitat de la Xarxa organitza un fase local i els guanyadors s'ajunten a alguna de les Universitats organitzadores i competeixen dialècticament entre ells. Enguany es debatia a Barcelona a la Universitat Abat Oliba-CEU sobre si calen les fronteres entre els països en la Lliga de Secundària. 
Trobar grups d'alumnes parlant en totes les variants del català sobre les fronteres, discutint sobre immigració, economia, drets humans o conflictes armats entre països és un espectacle digne de veure, una rara avis que no és fàcil veure a casa nostra. 
La Lliga s'organitza sobre un tema i cada equip ha de preparar discursos a favor i en contra i sotmetre's a les preguntes de l'altre equip, així com plantejar dubtes o assenyalar debilitats dels equips 
amb els quals debaten. En aquest sentit, l'activitat implica saber parlar en públic, però fer-ho amb arguments ben travats i, a l'hora, tenir el domini sobre el tema i la flexibilitat suficient per contestar preguntes de tots els tipus sobre els discursos exposats. Un exercici de preparació però, també, de capacitat d'improvisació. Una combinació ben difícil d'aconseguir, i més si pensem que parlem de joves de 15 a 18 anys. Ja voldrien molts adults dominar aquestes competències de la manera com ho fan els nostres adolescents. 
La inspiració més clara d'aquesta competició
dialèctica la podem trobar a l'escola Sofista, els primers mestres de filosofia que a l'època clàssica grega ensenyaven a parlar i debatir els seus alumnes per tal de fer valer les seues idees a l'assemblea ciutadana. Sempre s'ha associat la Sofística amb l'art de la manipulació dialèctica però, ben al contrari, la primera sofística, la que va coincidir amb l'esplendor democràtic de l'Atenes de Pèricles, ensenyava a trobar el millor argument i a defensar-lo amb arguments. Es tracta d'una habilitat necessària en una societat democràtica, que esdevé inútil quan vivim en un model polític autoritari, ja que la democràcia suposa que tots els arguments són vàlids i la única manera de triar entre ells és amb una valoració racional mesurada. 
És cert que aquesta habilitat en mans de grups de poder que volen imposar els seus interessos pot convertir-se en l'art de convéncer o manipular, però només quan convertim el mitjà en una finalitat en sí mateixa. Potser la segona sofística, la qua va coincidir amb la decadència democràtica grega, va aguditzar aquest aspecte erístic del debat i va reduir la discussió a la victòria i la imposició de les idees pròpies. 
Saber argumentar a favor i en contra de qualsevol tema no és un simple exercici formal, sinó la única manera que tenim de valorar la consistència i encert d'ambdós visions dels problemes. No realitzem un joc intranscendent sinó que partim de la convicció de que no tenim la veritat absoluta i per això volem conéixer totes les postures per poder jutjar amb coneixement de causa. Per això no podem reduir el debat a una simple competició formal, sinó que hem d'anar més enllà i, com els primers sofistes, obrir les nostres ments als arguments de tots els punts de mira, valorar-los amb mesura i decidir la nostra postura amb trellat. 
Justament per això la LDSB i la Lliga de Debat Universitària, no hauria de caure en l'error de valorar en excés els aspectes tècnics o formals sinó que, més enllà de la vessant de confrontació i victòria del debat, hauria de valorar l'aspecte de recerca de la veritat o de la millor postura, la més racional i fonamentada, per tal de mostrar que les decisions democràtiques no es basen en un poder tècnic sinó en una argumentació moral i política. Si caem en una visió excessivament instrumental i mediàtica del debat estarem donant una mostra al nostre jovent de que en política tot val i només qui guanya imposa la seua visió més enllà de l'argumentació racional de les decisions democràtiques. 
Potser el panorama polític actual afavoreix aquesta visió tècnica de la discussió pública i els debats al Parlament no són precisament un exemple d'escolta activa ni de recerca de la postura més raonable, però no podem oblidar que, més enllà de la pràctica real, la democràcia apunta a una justificació raonable i raonada del poder. I en la Lliga parlem d'educació i de valors, de democràcia i d'argumentació i els valors democràtics són els que s'han de difundir i generalitzar.