Moral i política

L'entrevista a Felipe González que el diari El País publicava el passat diumenge no té desperdici. L'expresident està, igual que Bush, en plena rehabilitació pública i de "bolo" en "bolo" publicitari del seu nou llibre. Potser per això en aquesta entrevista diu més coses de les que normalment diuen els polítics a les entrevistes, perquè el ressò mediàtic és molt major. De totes les declaracions, la que més ressaltava la majoria de la premsa, era la de la decisió d'acabar o no amb la cúpula d'Eta a través de mitjans il·legals. La declaració mereix una transcripció, i ací la teniu:


"Tuve una sola oportunidad en mi vida de dar una orden para liquidar a toda la cúpula de ETA. Antes de la caída de Bidart, en 1992, querían estropear los Juegos Olímpicos, tener una proyección universal... No sé cuánto tiempo antes, quizá en 1990 ó 1989, llegó hasta mí una información, que tenía que llegar hasta mí por las implicaciones que tenía. No se trataba de unas operaciones ordinarias de la lucha contra el terrorismo: nuestra gente había detectado -no digo quiénes- el lugar y el día de una reunión de la cúpula de ETA en el sur de Francia. De toda la dirección. Operación que llevaban siguiendo mucho tiempo. Se localiza lugar y día, pero la posibilidad que teníamos de detenerlos era cero, estaban fuera de nuestro territorio. Y la posibilidad de que la operación la hiciera Francia en aquel momento era muy escasa. Ahora habría sido más fácil. Aunque lo hubieran detectado nuestros servicios, si se reúne la cúpula de ETA en una localidad francesa, Francia les cae encima y los detiene a todos. En aquel momento no. En aquel momento solo cabía la posibilidad de volarlos a todos juntos en la casa en la que se iban a reunir. Ni te cuento las implicaciones que tenía actuar en territorio francés, no te explico toda la literatura, pero el hecho descarnado era: existe la posibilidad de volarlos a todos y descabezarlos. La decisión es sí o no. Lo simplifico, dije: no. Y añado a esto: todavía no sé si hice lo correcto. No te estoy planteando el problema de que yo nunca lo haría por razones morales. No, no es verdad. Una de las cosas que me torturó durante las 24 horas siguientes fue cuántos asesinatos de personas inocentes podría haber ahorrado en los próximos cuatro o cinco años. "


És un autèntic dilema moral, un encreuament vital entre una ètica dels principis i una de les finalitats socials, un xoc entre moral i raó d'estat, que, sembla ser, González va resoldre des de la integritat moral. Malgrat tot, diu no estar del tot segur de la seua decisió, i apunta a que la decisió moral utilitarista podria haver estat més rentable des del punt de vista del recompte de vides humanes.
A mi, el dubte de González m'ompli d'inquietud, perquè apunta a un raonament que porta directament a la justificació que fa George Bush de les tortures de la CIA. Però no és el cas i el que ara m'interessa és el procés de raonament moral que va portar a Felipe a rebutjar la via expeditiva i il·legal d'acabar amb la cúpula d'ETA. Me l'imagine calculant els resultats de l'acció, com un bon utilitarista amb responsabilitats de govern:

"Si dic que sí, pensaria ell, els serveis secrets iniciaran l'operació d'aniquilació material dels dirigents etarres i aleshores el que pot passar serà...
1. Que la bomba no funcione per qualsevol error, (es tracta dels serveis secrets espanyols no ho oblidem, no de la CIA), i aleshores no moren els etarres (o no tots) i, a més, ens deixen amb el cul a l'aire davant dels francesos i l'opinió pública. 
2. Que la polícia francesa detecte l'operació i l'avorte, amb el merder diplomàtic consegüent i la riota internacional
3. Que la bomba funcione i s'acabe amb la cúpula d'ETA. Perfecte! Però aleshores, possiblement, l'estructura d'ETA es recomponga, possiblement amb gent més jove i radicalitzada, i els atemptats continuen potser amb més virulència. A més, les sospites sobre qui hauria ordenat l'atemptat recaurien directament sobre el govern espanyol i apuntaria a la X famosa que només podria ser jo, a no ser que emmerdara al Barrionuevo, és clar."

De segur que després d'aquestes cavil·lacions, el savi Felipe González pensaria que, des del punt de mira de l'ètica de la finalitat utilitarista, era molt més convenient deixar les coses com estaven i continuar la lluita contra ETA per mitjans legals, més lents, però potser més eficaços i educatius a llarg termini.

El Papa i la laïcitat

Pel que es veu, a Benet XVI no li agrada el laïcisme ni el secularisme. A l'avió que el portava a Santiago va dir als periodistes (podeu escoltar les declaracions literals a Vilaweb) que a Espanya s'havia desenvolupat un laïcisme agressiu, un secularisme fort, semblant al que es va donar als anys 30 del segle passat. Només la comparació esgarrifa per exagerada, però el pitjor de tot és la intenció d'unes declaracions vullgudament incendiàries i provocatives com aquesta. Analitzem-les.
En primer lloc el Papa sap perfectament que a Espanya no existeix res del que diu, més aïna al contrari, perquè l'esglèsia catòlica rep una bona quantitat de diners d'un estat suposadament laïc, però que pràcticament afavoreix aquesta confessió. A més manté una xarxa d'ensenyants de religió catòlica a les escoles públiques que financem amb els impostos de tots, també dels ateus, laïcs i d'altres confessions, i una influència social massa present per a un estat aconfessional (de fet s'ha oposat a totes les lleis que buscàven un progrés social i de les llibertats, com la llei del divorci, la de l'avortament, dels matrimonis homosexuals).
I si el Papa sap totes aquestes coses, per què llança unes declaracions com aquestes en el lloc que més ressò tenen, és a dir, entre periodistes? El context ens ha de fer descartar qualsevol improvisació i, per tant, ens dona la pista d'una clara intencionalitat política. Aquestes declaracions s'han d'interpretar com un avís electoral a l'actual govern (que ja havia descartat prèviament aprovar la llei de llibertat religiosa, en un clar intent d'imposar la laïcitat) i a la base social de l'església, a la què ha dit clarament, "no voteu aquest govern, preferim als altres, als de la gavina, que munten millor els encontres de la família i tot aixó, volen anul·lar els matrimonis entre homosexuals i protegeixen la família amb lleis que criminalitzen les dones. Si guanyen els d'ara, com a mínim que no ho facen amb els nostres vots, que sàpien que estem ací."
Les declaracions són tot un exemple de qui són els enemics de la concòrdia i la convivència, qui vol imposar la seua creença per damunt de les altres i qui no creu en una democràcia aconfessional. En aquest cas, com bé sap Benet perquè ho va discutir a bastament amb Habermas quan encara no era Papa, els raonaments instrumentals s'han sobreposat als morals, el pur interés econòmic i de poder del cap d'estat ha estat per damunt del del pare de l'església. I és que mantenir aquesta doble cara ha de ser ben difícil, fins i tot per a un personatge tan sant.

II Jornades de Pedagogia i Audiovisual

Inserits de ple en la societat de la informació i del coneixement, els destinataris dels diferents sistemes educatius, des de l'alumnat de primària, secundària i els cicles Formatius fins a la Universitat, es troben actualment confrontats amb una lògica pedagògica i d'aprenentatge que, en moltes ocasions, es situa per darrere dels processos d'adquisició de competències comunicatives i d'accés als continguts. 

Aquests alumnes, que seran ben prompte els ciutadans “educats” de demà, no necessiten adquirir –al menys no obligatòriament–, un major nombre de continguts curriculars, sinó més aviat interioritzar i desenvolupar un procés sòlid i coherent d'aprenentatge que els permeta analitzar aquests continguts i ser capaços d'utilitzar-los per donar un cert sentit a l'excés d'informació que tenen al seu abast. 

Avui, xiquets, adolescents i joves estan, d'una manera desordenada i intuïtiva, accedint per ells mateixos, en grup o a través de les diferents xarxes socials a aquests continguts mitjançant Internet o altres eines, bàsicament audiovisuals. L'escola, l'institut i la universitat haurien de liderar aquestes noves maneres d'entendre i exercir l'aprenentatge, el coneixement i la pedagogia en una societat interconnectada. 

L'objectiu hauria d'encaminar-se a la utilització crítica i personalitzada de les habilitats tecnològiques que permet i exigeix el nou entorn, aplicant-les a les noves situacions, analitzant i depurant la informació, accedint a conceptes i idees noves. L'alfabetització digital i audiovisual en general, l'ús quotidià de les TIC i els sistemes educatius han d'anar de la mà en tot aquest procés de canvi o mutació cognitiva. 

Coordinació: Rosanna Pastor i Josep Lluís Peris 

Programa provisional 

Dijous 18 de novembre 
16.30h. Presentació de les II Jornades de Pedagogia i Audiovisual, a càrrec dels coordinadors Josep Lluís Peris, director d'IES i crític d'art, i Rosana Pastor, actriu. 
17.00h. Sessió inaugural a càrrec de Sergio Álvarez García, Universitat Complutense de Madrid i assessor del Ministeri d'Educació en matèria pedagògica i noves tecnologies i audiovisual.
18.30h. “De Youtoube a l'aula i de l'aula al Youtoube”. Una reflexió ètica sobre l'assetjament a través dels mòbils i una proposta per a evitar-la. A càrrec d'Enric Senabre, professor d'IES a València. 
19.30h. “L'adolescent, espectador privilegiat”. Anàlisi dels hàbits de consum audiovisuals dels adolescents i la influència de la indústria cinematogràfica. A càrrec de Nacho Moreno, historiador de l'art i comunicòleg. 

Divendres 19 de novembre 
10.00h.Francesc Deo, director d'AULA MEDIA (Barcelona), presentarà el seu treball relacionat amb la pedagogia de la imatge i la televisió a través dels seus DVDs “Darrere de la pantalla”. 
12.00h. DONESTECH: "Desxifrant el codi Lela. El dia que em vaig enrotllar amb les tecnologies”. Anàlisi sobre l'ús de les TIC des de la perspectiva de gènere. A càrrec d'Anna Sala i Eva Cruells. 
16.00h. CINEMA EN CURS, un projecte experimental de tallers impartits conjuntament per docents i professionals del cinema a escoles i instituts públics de Catalunya. A càrrec de Núria Aidelman i Laia Colell. 
18.00h. Ramon Breu, coordinador de CINEMA ESCOLA (Barcelona), presentarà el seu programa que treballa el cinema com a eina d'aprenentatge al costat del treball curricular en primària i secundària. 

Dissabte 20 de novembre 
10.00h.“Patrons culturals en la relació amb les pantalles”. A càrrec d'Ángel San Martín, professor del Departament de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València. 
12.00h. Sessió de cloenda a càrrec de Miguel Soler Gracia, director general de Formació Professional del Ministeri d'Educació. 

Amb la col·laboració d'ACICOM (Associació Ciutadania i Comunicació). 

CONVALIDABLE PER 1 CRÈDIT DE LLIURE OPCIÓ (Universitat de València)

IMPORT DE LA MATRÍCULA 
a) Estudiants de la Universitat de València (amb 1 crèdit): 30€ 
b) Públic en general: 20€ 
c) Socis d'ACPV i d'ACICOM: 15€ 

Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrès al nº de compte de Caixa Catalunya 2013-0430-83-0200308768. Al rebut bancari heu d'escriure en l'apartat de Concepte "II Jornades Pedagogia i Audiovisual" i en Nom del beneficiari "Fundació Ramon Muntaner" i l'heu d'enviar a l'Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l'adreça anterior a l'atenció de "I Jornades Pedagogia i Audiovisual" o per e-mail a l'adreça:spalau@octubre.cat 

Per als alumnes de la Universitat de València la matrícula inclou els drets d'inscripció i un certificat d'assistència lliurat per l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. L'assistència al curs és convalidable per un crèdit de lliure configuració (el preu inclou les taxes de tramitació). 

Per al públic en general la matrícula inclou els drets d'inscripció i un certificat d'assistència lliurat per l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. 

Matricula't

Valencianistes en la postguerra

Vull comentar-vos avui un llibre ben interessant que ens pot ajudar a tots a comprendre l'estat de la nostra llengua als nostres dies. Diuen que qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la, per això són tan necessaris estudis com el de Faust Ripoll Doménech, i més a casa nostra on, per falta d'estudis rigorosos i d'interés social, hem tingut més dificultats de les normals per tal de conéixer-la.
El llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), que ha editat Afers, és un estudi seriós, documentat i treballat que repassa les visicituts dels pocs valencianistes que van sobreviure a la guerra civil, que es van mantenir a València i que van intentar continuar utilitzant i fomentant el valencià en una situació veritablement difícil per a fer-ho. Ja sabeu que la postguerra espanyola va ser un període especialment negre per a la literatura en general, però imagineu-vos el que va poder representar per a la literatura en valencià en particular. Els pocs valencianistes que van quedar ací eren clarament conservadors, de missa diària i, la majoria, addictes o simpatitzants del règim. De fet, només els qui mantenien una bona relació amb el règim podien atrevir-se a escriure o publicar en llengües vernàcules. Per això Lo Rat Penat fou la institució que mantingué una mínima producció en valencià, tot i que bàsicament centrada en llibrets de falla, jocs florals i xocolatades populars. L'embranzida de lo Rat Penat era mínima i les intencions, modestes, ja que consideraven el valencià com una llengua popular i d'ús privat, i poc més. A més dels entrebancs que la censura i els capitosts franquistes afegien a les dificultats ja existents.
Però al costat de lo Rat es constituí un pol d'intel·lectuals valencianistes que s'arreceraren al voltant de l'editorial Torre, amb Casp i Adlert com grans sacerdots. En aquest cas l'ambició de difusió del valencià era molt més ferma i compromesa, i la claretat d'idees pel que fa a la unitat de la llengua, les relacions amb Barcelona i les Illes i la quantitat de llibres i articles editats, molt major. Si bé el seu interés era més elevat i culte, ja que pretenien captar joves universitaris amb vocació valencianista i ganes d'escriure en valencià per tal de generar una producció literària en la nostra llengua. Els interessos eren ben diferents als de Lo Rat, més centrats en les classes populars, mentre que Torre era més elitista. Tots aquests aspectes apareixen perfectament documentats al llibre que comentem, que analitza detalladament correspondència, articles i escrits diversos dels principals actors valencianistes de l'època. Cartes de Casp i Adlert amb els principals editors catalans, viatges a Barcelona i Palma, visites de Casacuberta, Moll i altres a València i, fins i tot, la creació d'un projecte editorial conjunt, l'Acció editorial coordinada de les lletres catalanes.
La faena que van portar a terme, sobretot el grup Torre, va ser la de mantenir viva la flama del valencià, baix mínims, és cert, però el fet d'editar dues gramàtiques (la de Sanchis Guarner el grup Torre i la de Carles Salvador els de Lo Rat), de generalitzar un estàndard literari valencià i aixoplugar les noves generacions, com Fuster i Valor, va permetre que als anys seixanta es pogués donar un reviscolament de l'ús del valencià.
El que va venir després, la transició, la batalla de València i la conversió de Casp al blaverisme, és una altra història de la qual no s'ocupa aquest llibre, però que no desmereix el valor del que van portar a terme als anys 40.
Un llibre imprescindible per comprendre la història valenciana recent, per fer-se una idea de les dificultats per les quals ha travessat la nostra llengua i per valorar els esforços que s'han de fer per mantenir-la viva.

Els octubre

Ja us ho deia en l'anterior post, Raquel Ricart és una escriptora de mena, d'aquelles que escriu amb pacència i gust, d'aquelles que paga la pena llegir i que et deixa amb ganes de més. Doncs bé, per sort ja en tenim més. El veredicte dels Octubre ha concedit el premi Andròmina a la novel·la de Raquel "Les ratlles de la vida", una història que aplega quatre generacions de dones que travessen per diferents camins vitals. 

És una alegria perquè Raquel s'ho mereix, i nosaltres també, que ben aviat disposarem d'una magnífica novel·la per fruir de la literatura.

Enhorabona Raquel!

El quadern d'Àngela

El quadern d'Àngela és un llibre dolç, tendre, amb sentiment. Una novel·la construida amb detall, amb amor, amb cura. Raquel Ricart (Bétera 1962) escriu com els àngels, com Àngela, la protagonista del llibre, una xiqueta adoptada procedent de la Xina que acaba de fer dotze anys i els seus pares li regalen un quadern. Serà en aquest quadern on la protagonista començarà a anotar les seues reflexions, els seus descobriments quotidians, les seues pors. Però a poc a poc també s’arriscarà a contar-nos històries, a inventar, a imaginar. Àngela és com un àlter ego de Raquel, una enamorada de les paraules, dels diccionaris, de l'oració ben construida. Raquel escriu com els rellotgers, poc a poc, amb detall i amb gust. Llegir-la és tot un plaer i quan acabem el llibre ens sentim amb ganes de més. De segur que ens ho pot donar, només ens cal esperar.
A ‘El quadern d’Àngela’, Raquel Ricart ens ofereix una tendra visió de la relació entre una mare i una filla, reflexions sobre les arrels, els orígens, la adopció… Amb el llenguatge senzill i poètic que la caracteritza, tan ric en matissos i en vocabulari, els xiquets i els joves gaudiran de la història, però els adults la llegim amb plaer, perquè va directa al cor i a l’ànima.
No us la perdeu, si no heu descobert encara aquesta magnífica escriptora (Un mort al sindicat. Tàndem, 1999,  Van ploure estrelles. Tàndem, 2001, o el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conéixer-nos”), ara és el moment. Amb El quadern d’Àngela va guanyar el Vé Premi Vila de Paterna de narrativa infantil ‘Vicenta Ferrer Escrivà’ (2009) i ens dona l'oportunitat d'acostar-nos a la seua prosa neta i encisadora.
LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE RAQUEL RICART,
“El Quadern d’Àngela”. Tàndem Edicions
Dimecres 3 de novembre a les 19.30h. al Col.legi Major Rector
Pesset. Sala de la muralla.
Plaça Forn de Sant Nicolau, 4

Parla'm en valencià

Avui un veí m'ha alegrat el dia. Ens hem creuat a l'ascensor i m'ha contat, amb evident goig, que havia començat a estudiar valencià, que era una assignatura pendent que portava feia temps i que enguany dedicarà les vesprades a preparar el mitjà. Tot això m'ho ha dit en un valencià titubejant, insegur i amb falta de fluïdesa, com correspon a algú que encara no domina la llengua. De fet és tracta d'un veí que ja em caia bé, perquè sempre intentava parlar-me en valencià amb evident esforç i perquè congeniavem a les reunions de les destarifades reunions de la CV (aquesta vegada sí, je je, comunitat de veïns).
El succés no tindria més importància si no fora perquè el veí en qüestió és nadiu valencià i ha viscut de sempre ací. En qualsevol país seria sorprenent, però al nostre no, a casa nostra és perfectament possible que una persona nascuda a València no parle, ni haja necessitat mai, parlar valencià. I ací rau la meua reflexió d'avui, una llengua no es parla si no es necessita, una llengua no s'utilitza si no existeix una demanda social i col·lectiva de fer-la servir. I aquet no és el nostre cas. De fet, estic segur que aquest veí aprovarà el mitjà i continuarà sense parlar valencià. Imagineu-vos, si ha de practicar-lo només amb mi, i no es trobem ni una vegada a la setmana!
Un cas similar em va passar amb les mares d'unes companyes d'escola del meu fill, immigrants sudamericans. Van començar a assistir als cursets de valencià que oferia l'escola, i a esforçar-se per parlar-nos en valencià, però passat un temps continuen igual, perquè se n'han adonat que no cal l'esforç, que no els demanen el valencià enlloc.
Una llengua no pot mantenir-se per la simpatia que desperta sinó per la necessitat social que la demanda. Està molt bé la simpatia i l'agraim molt a tots aquets amics però, per desgràcia, val més que utilitzen el seu temps a aprendre cuina, els serà més útil.

Societats postindustrials

Arran de la vaga general passada, s'han donat moltes explicacions sobre el seu suposat fracàs. Una molt comentada ha estat la de que la vaga general és un instrument de lluita antiquat i caduc, propi de societats industrials del segle XIX i XX, que descarregaven el seu poder econòmic en el sector industrial. De fet, es continuava argumentant, la vaga del 29s ha eixit bé en el sector industrial, però molt mal en el sector serveis i els nous sectors emergents de la societat de la informació. 

Bé, en  principi l'explicació és interessant i profunda, perquè posa damunt la taula els canvis socials que s'han produït en la societat espanyola els darrers anys, i sembla apuntar a noves formes de lluita més adients a les transformacions econòmiques i socials. Ara bé, el que mai es diu són quines són aquestes noves formes de lluita, però aquest no és el tema.

El problema d'aquesta explicació és l'actualitat francesa. L'èxit de la protesta a França, contra les mateixes mesures econòmiques que Zapatero ha imposat ací, demostra que l'explicació anterior és una fal·làcia. Perquè la societat francesa és potser més postindustrial que l'espanyola, i en un context similar, en canvi, s'ha encés la flama de la protesta i no una vegada, com ací, sinó fins a 6 (crec, perquè he perdut el compte). I amb l'instrument caduc i antiquat que és la vaga general. Què passa? Que en aquest cas la vaga general ha demostrat la seua vitalitat per arraconar el govern de torn. 

Haurem de buscar, per tant, altres raons per explicar el "suposat" fracàs (jo ja he dit ací que no considere que haja estat un fracàs, però tampoc un èxit rotund com m'hauria agradat).

Una explicació que m'agrada és la de que la societat francesa està molt més vertebrada que l'espanyola, que disposa d'un múscul associaciatiu i sindical més engrassat. Una altra explicació també podria ser que allí governa la dreta, i ací el PSOE. Recordem que una de les raons de molta gent per no fer vaga va ser que no volien beneficiar el PP. Potser per ací van el tirs, no creieu?

Democràcia en perill

No voldria ser excessivament negatiu ni pecar de pessimista, pense que els problemes s’han d’abordar amb visió de futur i amb vocació constructiva, però la situació política del País Valencià ha adquirit un to tan preocupant que és difícil plantejar solucions o pautes d’actuació que tinguen un mínim de possibilitats d’èxit.

No es tracta, només, dels resultats electorals pròpiament dits. La democràcia és molt més que votar cada quatre anys, però el problema és que en tots els altres àmbits que enforteixen una democràcia, la situació a casa nostra és dramàtica. La corrupció s’ha generalitzat en totes les institucions polítiques, des d’ajuntaments fins a diputacions i ha arribat a esguitar el mateix president de la Generalitat. Però allò més preocupant no és que existisquen persones corruptes, sinó que la resposta de les institucions polítiques ha estat la de justificar-la i mantenir en el poder als corruptes. Fins i tot la ciutadania s’ha instal·lat en el “tots ho fan” o “els altres farien el mateix”, convertint l’anormalitat del tracte de favor i la compensació en espècie, en una normalitat que corca tot el sistema.

El Tribunal Suprem de València es troba paralitzat pel nomenament del seu president i la resposta que ha donat a les sospites de corrupció ha generalitzat la sensació de que tot està permés. El Síndic de greuges ha estat substituït per una persona més dòcil al poder i la Presidència de les Corts continua manifestant maneres dictatorials malgrat les diferents sentències que l’avisen de la seua funció de moderació.

De la Televisió Valenciana, ni parlar-ne. És tan impossible sanejar-la que l’hem abandonada al seu autisme polític com si, d’aquesta manera, aconseguirem conjurar el seu discurs.

La prepotència pública dels dirigents majoritaris, les retallades en aspectes claus com educació i serveis socials, l’assetjament al valencià i la demonització dels seus defensors, la desobediència flagrant de lleis nacionals com la llei de dependència o la de salut sexual o la imposició de costums socials d’una confessió religiosa per sobre de les altres, pinten un panorama irrespirable i angoixant del que sembla difícil eixir.

Les respostes ciutadanes en forma de pressió mediàtica, manifestacions públiques i protestes generalitzades no han aconseguit foradar el monolític exercici d’un poder que sembla blindat en el búnquer institucional.

Només ens quedarien les eleccions, el principal mecanisme de control polític de la democràcia, però la majoria silenciosa que dona suport al partit en el govern és tan estable que sembla impossible, a hores d’ara, imaginar cap altre escenari de govern. Si afegim que en el plaç de dos anys és possible que el govern estatal estiga controlat pel mateix partit que dona suport als dirigents corruptes de casa nostra i que han permés aquesta putrefacció democràtica, aleshores podem fer-nos la idea de la gravetat de la situació.

I el pitjor de tot és que no s’albiren alternatives a aquesta situació, perquè totes semblen inviables. Una de les més realistes seria que el mateix partit que governa iniciara una operació de neteja i substituira els polítics corruptes, però aquesta opció és pràcticament impossible vista la reacció dels dirigents nacionals. L’altra opció, la més difícil, la d’una victòria de l’oposició, només es podria produir gràcies a una mobilització ciutadana de gran magnitud, que necessitaria d’un consens previ entre les forces de l’oposició. La talla política dels dirigents dels partits d’esquerra tampoc sembla massa preparada per a una operació d’aquesta magnitud, més preocupats per mantenir el paper de cap de l’oposició o de minoria més representativa.

Pinten mal les cartes en aquesta partida en la qual tenim envidat el futur.  

Educació sexual

Segons informa avui El País, la Conselleria de Sanitat ha suspés els Programes d'Intervenció en Educació Sexual (PIES) amb l'excusa que vol replantejar-los. La notícia encara és confusa i tot i que la versió oficial és que volen replantejar els continguts, espanta. Si unim a aquesta suspensió que l'arquebisbat havia mostrat el seu descontent per aquest tipus d'educació sexual "reduccionista", segons el seu parer, aleshores no espanta, esgarrifa. I més si sabem que l'arquebisbat té preparat el seu propi programa de formació sexual "integral"
Al meu institut portem més de cinc anys incorporant aquests programes que, tot i ser mesures puntuals que no tapen el forat de la carència d'una educació sexual de qualitat, integral i planificada, ajuden a obrir una via de diàleg i coneixement als adolescents sobre la seua sexualitat.
Durant els cinc anys que venen a l'institut les professionals del centre de salut (la llevadora, l'ats i alguna estudiant en pràctiques) han anat millorant la formació. Des del primer any en el què només feien una sessió per a cada curs fins l'últim en què van fer tres sessions de dues hores per a cada curs. A més a més, la formació i la preparació que havien rebut aquestes professionals de la sanitat, que no coneixien el món de l'educació, havia anat a millor. Es notava que hi havia una intenció de fer-ho bé.
Els continguts dels tallers eren ben clars i correctes, concepte de sexualitat, orientació sexual i identitat sexual, mètodes anticonceptius, prevenció de malalties de transmissió sexual, sida, etc. Una educació sexual limitada a la prevenció però amb un esperit obert i tolerant, agradable i pròxim als adolescents que, pense jo, els podia servir ben bé per a formar la seua personalitat i saber on acudir si tenien cap problema.
Però això no pot ser, en aquesta comunitat de got i barral, de beatos i pixanuvols, de miserables i hipòcrites, no podien fer-se les coses raonablement bé. No conec al o la responsable d'aquests programes de sanitat, però he de dir que portava un temps pensant que era extrany que en el nostre context polític mediocre i ranci, existiren professionals compromesos i atrevits.
Ja sabeu, a casa nostra les xiquetes han d'amagar el bombo i patir-lo en família, si tenen diners poden anar a Londres i si no, millor que tanquen les cames i s'encomanen a la Mare de Déu. Quina desgràcia de país!