11/07/2010

El Papa i la laïcitat

Pel que es veu, a Benet XVI no li agrada el laïcisme ni el secularisme. A l'avió que el portava a Santiago va dir als periodistes (podeu escoltar les declaracions literals a Vilaweb) que a Espanya s'havia desenvolupat un laïcisme agressiu, un secularisme fort, semblant al que es va donar als anys 30 del segle passat. Només la comparació esgarrifa per exagerada, però el pitjor de tot és la intenció d'unes declaracions vullgudament incendiàries i provocatives com aquesta. Analitzem-les.
En primer lloc el Papa sap perfectament que a Espanya no existeix res del que diu, més aïna al contrari, perquè l'esglèsia catòlica rep una bona quantitat de diners d'un estat suposadament laïc, però que pràcticament afavoreix aquesta confessió. A més manté una xarxa d'ensenyants de religió catòlica a les escoles públiques que financem amb els impostos de tots, també dels ateus, laïcs i d'altres confessions, i una influència social massa present per a un estat aconfessional (de fet s'ha oposat a totes les lleis que buscàven un progrés social i de les llibertats, com la llei del divorci, la de l'avortament, dels matrimonis homosexuals).
I si el Papa sap totes aquestes coses, per què llança unes declaracions com aquestes en el lloc que més ressò tenen, és a dir, entre periodistes? El context ens ha de fer descartar qualsevol improvisació i, per tant, ens dona la pista d'una clara intencionalitat política. Aquestes declaracions s'han d'interpretar com un avís electoral a l'actual govern (que ja havia descartat prèviament aprovar la llei de llibertat religiosa, en un clar intent d'imposar la laïcitat) i a la base social de l'església, a la què ha dit clarament, "no voteu aquest govern, preferim als altres, als de la gavina, que munten millor els encontres de la família i tot aixó, volen anul·lar els matrimonis entre homosexuals i protegeixen la família amb lleis que criminalitzen les dones. Si guanyen els d'ara, com a mínim que no ho facen amb els nostres vots, que sàpien que estem ací."
Les declaracions són tot un exemple de qui són els enemics de la concòrdia i la convivència, qui vol imposar la seua creença per damunt de les altres i qui no creu en una democràcia aconfessional. En aquest cas, com bé sap Benet perquè ho va discutir a bastament amb Habermas quan encara no era Papa, els raonaments instrumentals s'han sobreposat als morals, el pur interés econòmic i de poder del cap d'estat ha estat per damunt del del pare de l'església. I és que mantenir aquesta doble cara ha de ser ben difícil, fins i tot per a un personatge tan sant.

11 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Fotre enric! Tot això ha dit el Papa? Ets "inasequible al desaliento" :D

Enric Senabre ha dit...

A buen entendedor...

emilio ha dit...

A mí también me han llamado la atención esas declaraciones que comentas.
Sin entrar en el fondo de la cuestión, es como si vas a casa de tu vecino para "meterle el dedo en un ojo".
Mira que a mí ZP no me hace mucha gracia, pero yo le pediría que le devolviera la visita y allí, en el vaticano, hiciera unas declaraciones sobre la trasnochada estructura jerárquica de la iglesia, sobre su incapacidad secular para adaptarse al mundo moderno -por no hablar sobre pederastia- y otros asuntillos...

Enric Senabre ha dit...

Me apunto a ese viaje para pedirle cuentas al Papa

sànset i utnoa ha dit...

Jo també m'hi apuntaria.

*Sànset*

Jesús Párraga ha dit...

Cansinos...

Jesús Párraga ha dit...

Estic pegant-li voltes a les declaracions del Papa i trobe que per a entendre-les ben bé cal considerar, com a clau de lectura, les primeres línies de "El 18 de brumari de Lluís Bonaparte"

Enric Senabre ha dit...

No les recorde, el buscaré per casa a vore. Mira que eres Hitchckocnià (no sé com s'escriurà), amb l'intriga, els supens...

Jesús Párraga ha dit...

Ja ho fique jo ací: "Hegel remarca en una ocasió que tots els grans fets i personatges de la història mundial sorgeixen, per dir-ho així, dues vegades. Es va oblidar d'afegir que la primera vegada com a tragèdia, la segona vegada com a farsa." Més o menys :-)

Enric Senabre ha dit...

Ostia, vols dir que aquest és la farsa? Bé, bé, ja m'explicaràs...

Jesús Párraga ha dit...

No, home, no! El "fet" de l'anticlericalisme va ser "tràgic" als anys trenta (estarem d'acrod en això) mentre que aquest d'ara (encara que paregut a l'altre) és, més aviat, una "farsa". L'anticlericalisme de la clase obrera formava part d'un conjunt de tensions històriques, d'injustícies acumulades que ens duguérem al dessastre... Açò d'ara és una pel.li d'almodóvar... :-)