Miscelània

Als matins del cap de setmana, en horari de prime-time, un programa diferent es deixa sentir a les ones de la cadena ser. "A vivir que son dos dias" és una "rara-avis" en el context actual de les ràdios generalistes, farcides de debats refregits i reportatges prefabricats. Però Javier del Pino comanda un programa diferent, basat en l'humor, la ironia i l'orignalitat. Organitzat de manera coral, l'estil de lideratge de Del pino deixa aflorar l'enginy dels seus col·laboradors i estimula el treball en equip. Divulgació filosòfica, curiositats científiques, anàlisi polítiques amb humor, entrevistes a personatges interessants. concursos impossibles i corresponsals del temps fan sentir les seues veus en aquest programa miracle en el context actual. Si no l'heu escoltat mai, no us el perdeu, proporciona l'alegria de viure que el seu nom predica.

Llegesc a El País que els joves francesos s'han alçat contra el seu govern per la detenció i expulsió d'una estudiant romaní, que va ser segrestada per les forces d'ordre públic en període escolar i repatriada a
Kosovo. Els francesos no semblen estar convençuts de la conveniència de la tornada (ja se sap, el Front Nacional no pesca en aigues mortes), però els joves estudiants no admeten la hipocresia del seu ministre, Manuel Valls, ni del seu president, que ha hagut d'oferir-li la tornada a la xiqueta. Si els joves ixen al carrer per aquesta raó, tenim motius per a l'esperança, el món pot ser més just i esperem que en pocs anys aquesta generació de polítics que organitzen la marxa mundial queden exposats al museu de cera, o millor amagats als seus soterranis.

Uns altres joves, en canvi, semblen més vulnerables a les injustícies invisibles que una nefasta educació afectiva i sexual i unes concepcions caduques i estereotipades sobre l'amor encomanen. El reportatge Víctimas del machismo a los 15 narra magníficament un seguit d'històries en les quals unes joves il·lusionades i innocents cauen en el parany del maltractament masclista. Tot i tenir 15 anys, els comportaments masculins imiten a la perfecció el rol dominador i tirà d'uns models que creiem caducats, però que continuen ben vius. Elles, en canvi, semblen imitar les princeses dels contes de Disney o de les sagues literàries d'èxit i cauen a l'atzucac del perdó i del tot per amor. Allò més curiós és que aquestes joves manifesten que creien que això del maltractament de gènere eren coses que els passaven a les adultes. Potser siga pel nom, perquè primer es deia domèstic, i clar això els passa a les ames de casa, i després de "gènere", però la parauleta sembla haver passat de moda i estar reservada a les generacions adultes. Aleshores haurem de canviar les paraules per fer visible el fet, maltractament masclista potser sone massa militant i no identifique una generació poc ideologitzada, doncs aleshores haurem de canviar el nom, potser maltractament contra les dones o violència dels xics contra les xiques o abús de poder dels xics fins la violència. Deixem-nos d'eufemismes, parlem amb pèls i senyals i, sobretot, implantem d'una vegada una educació per a la igualtat i la prevenció de la violència.