L'hora de l'esquerra

No voldria parlar de "ese partido del que usted me habla", perquè justament el ressò mediàtic que s'ha format al seu voltant és el que alimenta el seu ascens. Però tampoc és bona una actitud de negació de la realitat com la que desenvolupava l'ex-president del Govern Espanyol al qual pertany la citació de la primera línia. Per això m'he decidit a abordar la repercussió en el panorama polític de l'ascens d'un partit ultraconservador i clarament xenòfob i masclista. Per això i perquè el fenomen ha adquirit una volada important en la línia del que ha passat a la resta d'Europa, EEUU i Brasil. Sembla que el neofeixisme polític ha vingut per a quedar-se i fins i tot, per a governar. I això són paraules majors.
L'estat Espanyol semblava a recer d'aquest moviment polític, però l'entrada de Vox al Parlament andalús i el seu pes en la formació del pròxim executiu autonòmic ens obliga a pensar sobre quina és la millor manera de fer-los front i pels efectes que pot tenir en el panorama polític estatal, autonòmic i fins i tot municipal.
La primera repercussió, segons les enquestes que sorgeixen com bolets davant les expectatives generades, sembla apuntar a un enfortiment del bloc de dretes (PP-CS-Vox) que podria sumar una majoria absoluta al Parlament espanyol, i fins i tot al valencià, amb possibilitats reals de govern. Aquest fet ha espantat especialment al Psoe i al bloc d'esquerres, que veuen perillar les seues possibilitats de govern. Si bé, aquestes projeccions electorals beuen directament de l'èxit andalús i del fet que ha posat als mitjans de comunicació aquest partit. Però hem d'anar amb cura, perquè la suma que ha produït la divisió de les dretes a Andalusia ha vingut donada per un efecte sorpresa inesperat, amb una abstenció confiada de l'electorat moderat i d'esquerres i amb un lideratge del PsoA en autèntic procés de descomposició. Tots aquests factors no es produiran a les eleccions autonòmiques d'enguany, i menys a València, on la gestió del govern del Botànic acumula un capital encara satisfactori.

A més a més, si ens fixem en l'evolució de l'ascens dels partits d'ultradreta a EEUU, Brasil, Itàlia, França i altres paisos europeus, aquest ascens s'ha produït a costa de la dreta tradicional. A Brasil el partit Socialdemòcrata ha desaparegut, a EEUU els Republicans han cremat les naus en honor a Trump, a Itàlia fins i tot Berlusconi està fora de joc, i a França no queda dreta tradicional, malgrat els esforços d'un patètic Sarkozy. Per tant és ben possible que a casa nostra i a mitjà termini, potser no a curt, a qui més perjudique l'ascens de Vox siga a un PP radicalitzat que ha errat de totes totes l'estratègia. El Casado aznaritzat i sobreactuat ha assimilat el virus vox i intenta furtar-li el territori jugant a sa casa, però això pot produir l'efecte contrari al que desitgen, la seua desaparició per pura intranscendència davant d'uns autèntics espanyols que satisfan millor les expectatives dels seus votants. Alimentar al monstre sol acabar mal. Per tant, l'augment electoral de l'ultradreta pot veure's eclipsat pel descens de la dreta tradicional. El paper de Ciudadanos es potser la incògnita més gran en aquest escenari. Dependrà molt de com juga les seues cartes a Andalusia per saber si són fagocitats també pel monstre Vox.
I quin paper juga l'esquerra en aquesta partida? Doncs de moment sembla totalment fora de joc, noquejada per l'ascens inesperat d'un moviment que creia domesticat dins del pesebre popular. Però el monstre estava ahí, només que avergonyit i desmoralitzat. El primer efecte, i potser el pitjor, d'aquest ascens públic del feixisme renovat és que allibera i estimula els impulsos més reaccionaris, el masclisme més profund i el racisme més exacerbat. Aquests sentiments existien entre un sector de la població que se sent atacada quan es qüestionen privilegis establerts, però ara es senten autoritzats per expressar-los. Han perdut la vergonya, han passat de la hipocresia silenciosa i rancuniosa al cinisme prepotent i obert. Però no podem perdre el nord, s'ha fet molta faena els últims anys, el moviment feminista ha conscienciat una bona part de la població, la tolerància i la integració han creat vincles afectius efectius que no es poden esborrar fàcilment.
Per això els partits d'esquerra, i cada u que situe en aquest espectre a qui vulga, han de continuar la

faena iniciada pels moviments socials. Han de centrar el debat polític en els temes que interessen a la ciutadania, ha de curtcircuitar l'agenda de l'ultradreta i anul·lar el seu efecte sorpresa. L'esquerra ha de canviar el marc del debat polític i centrar-lo en l'educació, la sanitat, les llibertats, els drets laborals i la igualtat efectiva. Només d'aquesta manera aconseguirem frenar aquest moviment retrògrad que és molt cridaner, però també molt volàtil i desestructurat. L'esquerra ha de reaccionar, perquè és l'hora dels projectes, dels compromisos i de la il·lusió. A la ràbia i l'odi només se la guanya amb projectes encisadors i realistes. Ara justament és el moment de l'esquerra i el progressisme.