Converses de barberia

Ja coneixeu el meu perruquer. És una persona xerraire i simpàtica, d'orientació política progressista i amb la sensibilitat sociològica que només proporcionen els oficis que tracten amb moltes persones diàriament. Segons em deia mentre em tallava els cabells sense pressa, amb més ganes de xarrar que de tallar, han florit entre els seus clients un grapat de futurs votants de VOX, gent que tirava pestes dels polítics, perquè deien que tots eren igual, eren abstencionistes o directament votants del PP. Cap que votara a Podemos, es reafirma amb seguretat.
Tal i com conta, són una espècie relativament nova, orgullosa, a qui agrada expressar les seues preferències en veu alta i no té vergonya en manifestar-les. Semblen haver escapat d'una caverna personal carregada de ressentiment i auto censura, que ara obri les portes i deixa entreveure una voluntat de venjança reprimida.
Ell, per contra, està tan confós com la major part de l'esquerra. Des de l'episodi del xalet que ha perdut la confiança en Pablo Iglesias, tot i que la mantenia en Errejon, un polític intel·ligent, afirma, però al qual ara ja no pot votar per estar a Madrid i, a més, no pertànyer a Podemos. Una llàstima, certament. Les seues opinions polítiques ja no són tan rotundes com eren fa un temps. Dubta, valora, discuteix, però l'esperança no està escrita en les seues paraules. I així estem tots.
Com us dic, el meu perruquer és un bon baròmetre de la situació política, i aquesta es manifesta amb

la visibilitat cada vegada més orgullosa d'una ultradreta reaccionària que crida de manera sobreactuada i una esquerra acomplexada que demana amb la boca menuda les propostes polítiques de sempre i que mai aconsegueix implantar.
Són moments difícils, quan el relat està en mans d'una visió esbiaixada de la realitat, quan l'accent es col·loca en els botxins que es presenten com a víctimes, quan els problemes només semblen ser els efectes escenogràfics més superflus, mentre la base social continua patint les conseqüències de les mateixes polítiques de sempre. Aquesta dreta cada vegada llegeix més i, inspirada en Laclau i Gramsci, ha aconseguit imposar l'hegemonia política d'una visió caduca del món.

No sé si l'elefant és taronja o blau, però és evident que l'elefant està ací, i els clients del meu perruquer ens ho recorden sense compassió. Haurem de pintar-lo de morat, de roig o d'arc de Sant Martí, possiblement així aconseguirem imposar un relat que ens permeta reviscolar i recuperar la il·lusió que sempre ha caracteritzat l'esquerra.