Protestes

He de reconéixer que jo també estic cansat. Manifestació per la vesprada, concentració pel matí, assemblea a l'hora d'esmorzar, reunió a boqueta nit. Ara l'educació, demà la dependència, també la sanitat, els equipaments del barri, el desmantellament de l'atenció pública o la baixada de sous. Tenim motius de sobres per protestar, el que ens falten són hores!
Estem tots cansats, i ens preguntem si no podríem articular les accions, ajuntar col·lectius, concentrar les protestes, disparar tots junts, estirar del mateix costat i tombar el poder de manera rotunda. Això és el que voldríem però no podem, de moment. Perquè aconseguir això, com es va aconseguir a Tunisia i Egipte fa un any, o a la mateixa Espanya quan la declaració de la segona república, requereix unes circumstàncies especials; la debilitat del poder i la fortalesa del moviment ciutadà.
Per això la dispersió temporal i espacial de les protestes no és una mala idea en l'actual context. L'estratègia del gota a gota, del desgast continuat, de la perseveració del no, de la manifestació mantinguda del descontent és una actitud que acabarà calant entre la població i sumant descontents en aquest maremàgnum de damnificats. El moviment es fa més fort amb cada nova tisorada i s'enforteix amb la repressió.
 De fet, si analitzem bé els resultats de les accions de protesta recents, només les concretes, les que han anat dirigides a objectius menuts, a casos concrets, han eixit victorioses. Abans del reconeixement parlamentari de la llei anti desnonaments, la Plataforma ja havia aconseguit parar-ne uns quants. Famílies reals s'han deslliurat d'un desnonament gràcies a la lluita d'un grapat d'activistes, empreses en actiu han esquivat EROs salvatges per la perseverància dels seus treballadors i sindicalistes (com al bus de Barcelona) i algun que altre banc s'ha vist obligat a tornar dipòsits fraudulents per les protestes públiques. La lluita concreta dona resultats, perquè el poder no la percep com un qüestionament directe del seu poder, però l'erosiona. Cada  nou desnonament aplaçat és una patada en la credibilitat de la llei espanyola, cada empresa que accepta mantenir el poder adquisitiu dels seus treballadors demostra que això és possible, cada banc que accepta el seu frau reconeix la necessitat d'una banca ètica.
La lluita particular, concreta, és un anar fent camí que no podem abandonar, perquè millora la vida de les persones reals i perquè qüestiona el sistema global de repartiment del poder. No podem pensar que no s'aconsegueix res amb les protestes només perquè no tombem el govern de torn o perquè no dimiteix el personatge més miserable. La lluita és llarga i les forces les que tenim, no les desaprofitem i, sobretot, siguem-ne conscients que som molts treballant pel mateix objectiu.
I per acabar, fruim del plaer de mirar als ulls tots aquells que només fa uns anys s'enorgullien d'unes polítiques de totes totes impresentables i fraudulentes. Teníem raó llavors i en tenim ara, per això acabarem guanyant la partida. No defallim.