Despús ahir volia parlar del Decret que retalla els sectors fonamentals dels serveis públics, però quan vaig seure a l'ordinador la notícia de la supressió de l'assignatura d'Educació per a la ciutadania (EPC) va captar la meua atenció i em va desfermar la indignació. Per això, ahir, volia escriure sobre la supressió de l'assignatura d'EPC, però quan em disposava a fer-ho vaig trobar la notícia que informava sobre l'augment de càrrega horària del professorat de Secundària i Primària dels centres públics. Aquesta notícia encara em va indignar més i em va fer pensar que seria més interessant parlar d'aquest tema.
Per això avui, ara, em dispose a escriure sobre l'augment de la càrrega horària del professorat, però aleshores recorde que també volia parlar de la protesta que manté el professorat de la pública per la qual s'han suspés les activitats extraescolars. Però quan hi pense, me n'adone que l'estratègia ja s'ha quedat curta, que els nous atacs a l'ensenyament públic ja superen en magnitut i intensitat una mesura tan limitada i pacífica.
Al remat, sembla que sempre ens pilla el bou, que la dreta governant no es preocupa massa de les justificacions teòriques i es dedica més a la praxi. I a nosaltres sempre ens pilla com al mussol de Minerva, que només alça el vol quan es fa fosc. Mentre preparem un discurs per enfrontar-nos al retall de sous, ells ja han donat un pas més i s'han carregat la ciutadania. Quan preparem mesures contra l'atracament estival als interins, ells ja estan reduint els horaris per tal de transportar-los a un clima més equatorial on tot l'any és estiu. Sempre estem embajocats, o discutint en assemblees perpètues mesures ridícules i absolutament intranscendents.
Ens falta sentit de l'estratègia. Tenim molt clars els objectius, absolutament definits els referents i perfectament estipulades les metes socials. Però no sabem com arribar-hi. Potser degut a la falta de pràctica política, al desinterés o a la confiança en el bon funcionament democràtic hem oblidat allò més important. Que el camí es fa caminant, que el recorregut és part de l'arribada, que no és suficient amb la bona fe, amb els valors superiors, amb la raó. Que la raó necessita ser realitzada.
Posem-nos la roba de faena i comencem a netejar de brossa el camí, perquè la meta sembla molt lluny.
12 comentaris:
Totalment d'acord, Enric. Pense que hem perdut la capacitat de reacció, i estem seient més filòsofs que mai: teòrics, poc pràctics i amb poques ganes de transformar la societat. Traguem massa, no? El pitjor: estem sols? Tal volta això fa més difícil que busquem estratègies.
Jo no tinc la solució, només perplexitats, com tots, però cada vegada estic més cabrejat i més indignat
Potser hauríem de començar per destriar que és allò principal, objetiu, material, (val a dir, allò que no genera enfrontaments entre nosaltres mateixos)com ara el robatori en el salari, l'augment d'hores lectives, el descompte de sou en caure de baixa, l'acomiadament d'interins a l'estiu... d'allò que és (pense jo) secundari, susceptible d'enforntar-nos ideològicament, com ara la qüestió de l'EpC o l'augment de cursos al batxillerat. Trobe que cal lluitar per la base material del nostre treball més que per la "dignitat" de l'ensenyament. (Ara no m'acuseu de paleo-marxista... o sí, me té igual!)
:)
És una bona idea, destriar la reivindicació salarial-sindical (en la qual estan d'acord fins i tot els afiliats d'ANPE o CSIF) de la més ideològica. El problema és que per a mi la visió general de l'educació és més important que les altres, i és necessària per a guiar el camí, és com el sol de Plató. I si aconseguir la reivindicació salarial es fa a costa de l'objectiua fonamental, no ho vull.
Veus? Som incapaços de posar-nos d'acord en res
Es cierto lo que señalas, Enric. Parece que forma parte de la estrategia"del poder" el ir lanzando tantas noticias en frentes tan distintos que, cuando queremos comentarlas, parece que ya pertenecen al pasado.
Ni que decir tiene que a mí me ocurre esto con el tema europeo.
"si aconseguir la reivindicació salarial es fa a costa de l'objectiua fonamental, no ho vull."
Bé, però quin és eixe objetiu fonamental" I no penses que es tracta d'una pregunta capciosa, és que no veig cap direcció concreta en el maremagnum reivindicatiu. I no em digues que l'objetiu és la "dignitat" de l'ensenyament que "me da la risa".
Sí, és el que estàvem parlant. Però, la meravellosa metàfora no és "l'òliba de Minerva alça el vol al capvespre"? Després, molt suaument tractes que un sector significatiu de la societat o dels ara bel·ligerants s'han dormit als llorers... També em fa pensar, des del punt de vista filosòfic, la frase " Que la raó necessita ser realitzada." La raó portada a la pràctica, o la raó portada a cap. Bé, són idees poc elaborades. Però de totes totes tens en una cosa raó, l'estratègia ha de ser global, i no depenent d'aspectes secundaris (com ara la setmana de 21 hores i altres), tot i la seua magnitut. És un problema sistèmic: el sistema ha de canviar. Ha tocat fons, el model econòmic, Europa com a referent (la dels últims anys) cultural i de societat avançada, i els valors pseudoètics que han substituït. Quant cedim, tot i que siga una mica, quan baixem la guàrdia tot i que siga un centímetre, quan ens relaxem i ens fem un pèl (un pèl massa) hedonistes... Ens ocupem l'espai i els referents perquè els que ens han portat a aquest estimball sempre estan allí i per a ells substituir-nos és tan fàcil... total, és deixar-se portar i després, molt després, amb els ulls plens d'incredulitat pel que passa, es sorprenen de la debacle. Que ningú s'espantava d'allò!, i ara, per introduir-hi un altre tema: que ningú es preocupava ni es preocupa pel canvi climàtic. Caldrà, i tu en saps, fer una relació de les coses que en veritat són importants en la vida. Tenim faena, perquè el futur és nostre, encara. I només nostre, perquè els que estan per dalt tal i com actuen és per acabar amb el futur. Hem de créixer amb l'adversitat i servar la memòria, perquè mira que hi tropessem. I també hem de dir ben clar, que han fallat dues generacions, les dels pares i les dels avis del nostre alumnat, que els ha condemnats a passar per aquest erm i considerar que tota ideologia és líquida. Fixa't, en l'actualitat, l'únic referent ètic que coneix la societat i que admira, i no hi cau, simplement tenen simpaties, és Guardiola, i em sembla bé. I m'agradaria equivocar-me. Corregiu-me, encara que no per haver més ídols entre la nostra gent, pense que hem de canviar de forma d'actuar, perquè una societat disgregada i sedada, és una societat?
Pero Valencia el el culo de Europa, Emilio. Esto es insoportable. Corre la voz a tus conciudadanos, que no voten al PP, os van a acabar de hundir!
Jo sí que pense, Jesús, que aquestes mesures tenen com a objectiu fonamental acabar amb la publica, desprestigirar-la i convertir-la en residual. Per acomplir el dèficit n'hi ha altres possibilitats, però trien la que té un objectiu més liberal i democratacristià, acabar amb els serveis públics per tal que el privat s'ombliga les butxaques. Per això l'objectiu de la pública és superior i, en aquest cas, coincident amb la nostra reivindicació laboral
Dius moltes coses, Pere, i molt interessants. Una d'elles és que el canvi climàtic és un problema fonamental que ens estan fent oblidar, però la catàstrofe ecològica avança. I un altre és la liquidesa o vacuitat de la societat actual, això és un diagnòstic que es pot convertir en problema.
Però crec que l'hedonisme no és una visió negativa de la vida, si un hedonisme curt de mires com el que ens venen al mercat, però un conscient. I aquest és el que jo pense que hauríem de treballar, de proposar, un hedonisme solidari, si és que pot existir.
i pel que fa a Guardiola, és un bon referent, però insuficient, ens calen models, més enllà dels esportistes i actors de la tele. Però veges com generem ideologia, que aquest és un altre problema
Vente pa Sevilla el finD a ver si los convences!
Ja ja ja, no puedo con los mios, y quieres que lo intente allí? Imposible! Pero es cierto, no seais bobos y no les votéis, son lo peor!
Publica un comentari a l'entrada