El Papa i la laïcitat

Pel que es veu, a Benet XVI no li agrada el laïcisme ni el secularisme. A l'avió que el portava a Santiago va dir als periodistes (podeu escoltar les declaracions literals a Vilaweb) que a Espanya s'havia desenvolupat un laïcisme agressiu, un secularisme fort, semblant al que es va donar als anys 30 del segle passat. Només la comparació esgarrifa per exagerada, però el pitjor de tot és la intenció d'unes declaracions vullgudament incendiàries i provocatives com aquesta. Analitzem-les.
En primer lloc el Papa sap perfectament que a Espanya no existeix res del que diu, més aïna al contrari, perquè l'esglèsia catòlica rep una bona quantitat de diners d'un estat suposadament laïc, però que pràcticament afavoreix aquesta confessió. A més manté una xarxa d'ensenyants de religió catòlica a les escoles públiques que financem amb els impostos de tots, també dels ateus, laïcs i d'altres confessions, i una influència social massa present per a un estat aconfessional (de fet s'ha oposat a totes les lleis que buscàven un progrés social i de les llibertats, com la llei del divorci, la de l'avortament, dels matrimonis homosexuals).
I si el Papa sap totes aquestes coses, per què llança unes declaracions com aquestes en el lloc que més ressò tenen, és a dir, entre periodistes? El context ens ha de fer descartar qualsevol improvisació i, per tant, ens dona la pista d'una clara intencionalitat política. Aquestes declaracions s'han d'interpretar com un avís electoral a l'actual govern (que ja havia descartat prèviament aprovar la llei de llibertat religiosa, en un clar intent d'imposar la laïcitat) i a la base social de l'església, a la què ha dit clarament, "no voteu aquest govern, preferim als altres, als de la gavina, que munten millor els encontres de la família i tot aixó, volen anul·lar els matrimonis entre homosexuals i protegeixen la família amb lleis que criminalitzen les dones. Si guanyen els d'ara, com a mínim que no ho facen amb els nostres vots, que sàpien que estem ací."
Les declaracions són tot un exemple de qui són els enemics de la concòrdia i la convivència, qui vol imposar la seua creença per damunt de les altres i qui no creu en una democràcia aconfessional. En aquest cas, com bé sap Benet perquè ho va discutir a bastament amb Habermas quan encara no era Papa, els raonaments instrumentals s'han sobreposat als morals, el pur interés econòmic i de poder del cap d'estat ha estat per damunt del del pare de l'església. I és que mantenir aquesta doble cara ha de ser ben difícil, fins i tot per a un personatge tan sant.