Política impotent

Amb les darreres decisions dels polítics de "l'esquerra governant" (em referisc als partits socialistes en el govern de països europeus), s'ha transmés una sensació d'impotència, d'incapacitat d'imposar criteris polítics a unes eleccions econòmiques que venen obligades per la situació internacional i les necessitats del mercat. El President Zapatero comprén que els sindicats convoquen vagues, fins i tot li falta dir que hi participaria si poguera, però demana responsabilitat davant d'unes mesures que són "necessàries" i "inevitables". La seua actitud transmet una sensació d'impotència que evita el debat polític i el converteix en "inútil".
En canvi els polítics de la dreta governants (a Alemanya, França, i ací, al País Valencià) aprofiten la conjuntura econòmica per impulsar polítiques clarament ideològiques de destrucció del sector públic i de transvassament de riquesa a mans privades. Polítiques coincidents amb les demandes dels mercats, però que es presenten com polítiques liberals clarament decidides per ells.
Qui dels dos té raó? Queda lloc per a la política en un món globalitzat dirigit per imperatius economicistes? Doncs en aquest cas la dreta ho veu més clar, i ho amaga millor, perquè les decisions de govern sempre són polítiques, potser dirigides per interessos econòmics, però polítiques a fi de comptes, perquè opten per un model de creixement i de repartiment de la riquesa. L'abandó de la política per part dels partits socialistes és la pitjor herència que han deixat a les democràcies occidentals. I dic herència perquè aquesta política de "terra cremada" els porta necessàriament a l'oposició. Per fer polítiques de dreta, ja estan les dretes tradicionals, les de tota la vida.