Violacions

A la tertúlia filosòfica del programa Gravetat Zero, d'Apunt mèdia, hem parlat hui de violacions sexuals. Maria Josep Poquet, Maite Larrauri i jo mateix hem intentat buscar explicació i solucions a un drama que adquireix dimensions de pandèmia. 
Les violacions sexuals són comeses bàsicament per homes i podríem dir que són tan antigues com la humanitat, encara que han estat sempre invisibilitzades, si bé, a l'actualitat, s'han convertit en un fet intolerable que indigna les consciències i exigeix una acció decidida per eradicar-les. 
La causa més evident d'aquestes pràctiques és una societat patriarcal que concedeix als homes el dret a disposar de les dones com a objectes sexuals per a la seua satisfacció. Aquesta estructuració de poder social justifica els actes violents sobre les dones en una espècie de necessitat natural que no té res de natural. Casos com els del "Chicle" amb Diana Queer, o el de Bernardo Montoya amb Laura Luelmo, confirmen aquest sentiment de superioritat masculí que li otorga el dret d'agafar les dones que desitja com si d'un objecte es tractaren. 
Dins d'aquest poder patriarcal, l'educació juga un paper cabdal. Un model educatiu informal masclista que ensenya els homes a ser emprenedors, actius, insistents, a actuar sempre i a prendre la iniciativa sense admitir un no per resposta. A les dones els assigna el paper contrari, passiu, receptiu i acollidor. Aquesta mala educació que es destil·la des de quasi totes les instàncies educatives informals, però també formals, anima els xics a prendre la iniciativa en les relacions sexuals sense necessitat de preguntar, ni d'esperar resposta i genera equívocs, però també actes conscients de violència quan l'objectiu es resisteix a la seua voluntat. 
El model sexual és la tercera pota d'aquesta estructuració del poder patriarcal. Xics irrefrenables, trempats, sempre preparats i carregats de desig, que tenen davant dones expectants, necessitades i complaents. El còctel és explosiu i només es pot rebaixar si canviem aquestes preconcepcions tòxiques que enverinen la convivència i fomenten les violacions. 
Aquest model patriarcal ha generat el que coneixem com una Cultura de la violació, que és tot l'aparell simbòlic que acompanya la justificació de les violències de gènere. Una cultura que sanciona les víctimes femenines i justifica els agressors, que restringeix la llibertat de les dones com a mètode preventiu, que ensenya un model amorós d'entrega i obediència i reconeix als barons el paper sobreprotector (atorga a les raboses el paper de vigilants del galliner). Aquesta cultura de la violència és representa molt bé a la sèrie de Netflix Unbelievable, però també a la segona temporada de 13 raons. En totes dues trobem la incomprensió masculina, l'exercici tirànic dels xics en la imposició de les relacions afectives i sexuals i l'ús com a objectes dels personatges femenins. Es tracta de reflexos prou fidels d'una model de relacions socials basat en la cultura de la violació. 
Les violacions en grup, les gravacions i publicacions dels fets, les narracions amb orgull d'uns actes repugnants mostren com la causa de les violacions és més que sexual. És una afirmació de poder, una marca de prestigi, un senyal d'èxit. I aquest caràcter no pot ser atorgat més que pel context social que continua assenyalant els violadors com a pobres xics (com en el cas de l'Arandina) o joves simpàtics (el de la Manada de Pamplona), mentre condemna les xiques per insinuar, provocar o mentir. 

Si el problema és social i educatiu, la solució també ha de ser-ho. En aquest sentit projectes com el de Tot per amor, Els nostres cossos, els nostres drets o el blog Karicies de Rosa Sanchis, van en la direcció correcta i fomenten una educació que trenque amb el model heteropatriarcal imperant. 
Els conceptes de violació, agressió o abús, hauran de substituir-se pels d'empoderament, consentiment, respecte, llibertat i igualtat. No podem admitir relacions que no estiguen basades en aquests conceptes i tenim el deure moral, personal i col·lectiu de fomentar-los. Per això haurem d'identificar les violències causades pel masclisme, evitar naturalitzar-les o normalitzar-les, i assenyalar-les per tal de denunciar-les i no tolerar-les. Haurem de fomentar les habilitats d'empoderament entre les dones i respectar la seua veu i les seues percepcions i no posar-les en qüestió contínuament. Caldrà deixar d'assenyalar les dones com a víctimes indefenses i fomentar la por, en canvi haurem d'enfortir les seues habilitats d'actuació, d'identificació dels riscs i de respondre a ells sense complexos. 

En aquest sentit els homes tenim també un paper fonamental, haurem de reconéixer els nostres errors, les nostres actituts, els micromasclismes o masclismes camuflats que ens acusen. Sí, els violadors som nosaltres, els homes, i ho hem d'admitir per tal de canviar-ho. Haurem de fer un exercici d'autorevisió i autoconsciència per tal de saber-nos part i còmplice d'una societat patriarcal que ens adjudica el paper de botxí, que alguns acompleixen amb gust i altres amb complicitat dissimulada. Hem de trencar el corporativisme masculí, el silenci còmplice i la tolerància cap al masclisme dels nostres iguals.  Després arribarà l'empatia, la comprensió i l'ajuda davant d'aquells que no entenguen que la convivència passa pel respecte i la igualtat, per admitir un No i esperar un Sí basat en el desig i la voluntat.