La pintada que il·lustra aquesta entrada és un oxímoron que es va convertir en emblema de Maig del 68. La seua aparent contradicció recull una protesta contra el poder repressiu, centrat en prohibir conductes, desitjos, voluntats. La crítica al sistema polític vigent es va plasmar en aquest crit de protesta envers les prohibicions, per ser castradores, autoritàries, antidemocràtiques.
A partir d'ahí, les primeres religions van marcar les prohibicions com a trets culturals que ens diferenciaven de la resta de grups humans, i permetien una cohesió identitària. Prohibir la carn de porc o de vaca, vestir d'una determinada manera o gestionar les relacions entre els seus membres en funció d'una estructuració de poder. Ací neix la moral com un sistema de normes concretes que prohibeixen determinats actes i comportaments i en permeten altres. Però les primeres morals eren molt tancades, autoritàries i intransigents, i les prohibicions s'imposaven des d'unes estructures de poder patriarcal, per això una bona part de les prohibicions estan dirigides a les dones, i poc igualitari i per això només es permetien determinades transgressions als Déus, als Reis i als Sacerdots.
Va haver de sorgir el que coneixem com Ètica per analitzar les diferents morals i mostrar el seu caràcter relatiu i, per tant,
Des de l'Ètica es pot proposar una moral més oberta, més tolerant i democràtica que transforme les prohibicions en limitacions, en regulacions del comportament humà segons valors discutibles i argumentats racionalment. Des d'aquestes morals democràtiques s'ha de garantir la llibertat individual i social i regular aspectes que discriminen a determinats col·lectius o els sotmeten. Per això en les societats democràtiques es pot prohibir l'homofòbia, però no l'homosexualitat, s'ha de prohibir l'assassinat però no l'eutanàsia, es pot prohibir la prostitució, però no l'expressió lliure de la sexualitat. Les prohibicions, en un estat democràtic i una moral tolerant, han de ser mínimes, i sempre argumentades racionalment i mai imposades des d'un poder autoritari.
I una cosa semblant afirma el filòsof coreà Byung-Chul Han, quan
Ara bé, aquestes prohibicions intenten dissimular-se mentre funcionen, perquè en el moment la ciutadania s'organitza per tombar algunes de les prohibicions injustes que continuen implantant-se de manera fèrria, aleshores el poder es treu la careta i desferma tot el seu aparell de repressió en forma de lleis com la Llei Mordaça, la LOE o la Reforma laboral.
Però un estat democràtic té l'obligació de minimitzar les prohibicions si vol millora la seua qualitat democràtica i el respecte als drets humans. Les prohibicions han de convertir-se en limitacions i, al mateix temps, s'han d'arbitrar mecanismes d'objecció de consciència quan aquestes limitacions interfereixen amb les creences personals més profundes. Un bon exemple d'actuació antidemocràtica i poc respectuosa amb els drets humans seria la prohibició del referèndum català i l'empresonament dels polítics catalans per raons de consciència. Un estat que prohibeix la dissidència pacífica i la crítica a les prohibicions establertes arbitràriament, no és un estat democràtic avançat.
Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.
Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.
Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.
Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando los necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.
Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a todos aquellos que me quieren.
Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi Dios y hallar mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.
Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.
Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.
Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada