El viatge d'Atena

Ja teniu a les llibreries i al web de l'editorial Bromera El viatge d'Atena, una novel·la de divulgació filosòfica i creixement personal que ajudarà a formar la personalitat de les noves generacions.
Atena és una jove atrevida i curiosa que, un bon dia, escolta el crit desesperat d’un rodamón que anuncia la mort de Déu. A partir d'aquesta moment un canvi irreversible sacsejarà la seua adolescència. L’amistat i la confiança, l’amor i el sexe, la gelosia i el control excessiu, els desnonaments i l’atur, el WhatsApp i les xarxes socials es convertiran en qüestions que haurà de gestionar en el seu dia a dia. Però en aquest viatge no navegarà sola, perquè uns personatges misteriosos li serviran de brúixola i l’orientaran de manera enigmàtica. Al remat, només ella decidirà el rumb del seu vaixell.
Una manera atractiva i pràctica d'utilitzar la filosofia per respondre de manera pròpia i personal als reptes de la societat que ens envolta.
Si voleu llegir-ne un fragment, ací el podeu descarregar.

Podemos i l'esquerra

La irrupció impactant del fenomen Podemos ha trasbalsat de manera radical el panorama polític de l'esquerra espanyola i valenciana. En un primer moment, les expectatives de victòria, el ràpid ascens a les enquestes i la radicalitat inicial del missatge dels seus caps visibles, va generar unes expectatives apassionants. Si bé de seguida vam veure que el seu ascens es feia a costa dels partits d'esquerra tradicionals, el Psoe, Esquerra Unida i Compromís al País Valencià. Tampoc es perdia molt, van pensar molts. Que el Psoe perdera el se paper hegemònic a l'esquerra podia ser interpretat com una entrada d'aire fresc beneficiós després de dècades d'immobilisme polític i poca transformació social. Si Esquerra Unida quedava convertida en una força testimonial de nostàlgics d'una esquerra acabada tampoc preocupava a molts. I que Compromís vegés limitades les seues expectatives d'ascens podia interpretar-se com una conseqüència lògica del discurs nacionalista al País Valencià.
Però el problema arriba quan les expectatives electorals del nou partit, Podemos, no són tan espectaculars com per aconseguir una victòria directa, i quan els dirigents mediàtics del moviment comencen a suavitzar el seu discurs. Açò ens situa davant de dos problemes que poden convertir el somni d'un recanvi polític en un malson de continuïtat.
En primer lloc, és molt possible que Podemos arribe a una segona o tercera posició a les eleccions nacionals

i autonòmiques, amb un repartiment d'entre un 20 i un 30% dels tres primers partits (Psoe, Pp i Podemos), cosa que faria molt difícil la formació d'un govern i que podria conduir a un pacte dels partits tradicionals, a una gran coalició PP-Psoe que impedira el canvi necessari. Al País Valencià aquest escenari és especialment dramàtic, ja que les enquestes pre-podemos situaven la possibilitat d'un tripartit Psoe-Compromís-EU com l'opció més probable. Ara la situació es complica i potser ens trobem amb una majoria de bloqueig institucional que impedisca la necessària transformació de les institucions polítiques. Si bé, algú pensarà que aquesta circumstància no és roina, només dilata uns anys la victòria de Podemos, com ha passat a Grècia amb Syriza.
Però això no ens pot consolar perquè tot i que el fet que l'esquerra no puga formar govern a les pròximes eleccions pot interpretar-se com una qüestió merament estratègica, que portaria uns anys més tard a la victòria esperada, oblida que tres o quatre anys més de govern popular o de coalició poden representar, per al País Valencià en particular, una desfeta cultural, lingüística i política irreversible. No ens queda temps, i ho teníem ahí amb el tripartit, mentre que ara no està gens clar.

Però en segon lloc, i el problema més gran per a l'esquerra, és que el partit que es postula per a ser principal partit d'aquest espectre no té un discurs clar ni articulat de canvi social, que el seu discurs es cada vegada més ambigu i descafeïnat i que els seus dirigents estan imposant una estratègia de fagocitació de l'esquerra que busca acabar amb qualsevol competidor i no confluir per a guanyar. Això significa que la seua irrupció està portant a l'esquerra tradicional (Esquerra Unida particularment) a l'escissió, el dubte estratègic i la confecció accelerada de propostes i lideratges improvisats, cosa que pot abocar-la a la desaparició o conversió en força testimonial. No passaria res que un terratrèmol polític sacsetjara les forces polítiques i les transformara en moviments més preparats per als nous temps, però si el recanvi passa per la formació d'un gran partit a l'estil del Partit Democràtic de Renzi o d'una repetició del que va ser la gestació del Psoe a la transició, aleshores haurem perdut un temps molt valuós per a la transformació social.

Memòria històrica

Dedicat a M.

Fa uns mesos vaig escriure un article sobre Enric Marco motivat per la publicació del llibre de Javier Cercas sobre la seua figura. Ara, llegit el llibre, m'agradaria comentar la visió que Cercas aporta d'aquest personatge inquietant i digne de llàstima, com vaig dir en aquell article, però pel què l'autor no sent cap empatia ni compassió.
L'elecció del gènere amb el qual Cercas aborda la història de Marco no és innocent, amb la qual cosa podem aventurar que res en aquest llibre està motivat per impulsos o sentiments espontanis, més aïna al contrari, tot està meditat i previst per aconseguir els objectius proposats, que no són precisament comprendre el personatge. De fet, un dels primers problemes amb els quals es troba Cercas és la preocupació que té per justificar la conducta de Marco. Explica des del principi que "entendre" no significa "justificar", perquè en cap moment voldria ell justificar la conducta del seu personatge. Sembla resoldre el dilema de la justificació adoptant un gènere mixt, meitat ficció, meitat assaig, perquè d'aquesta manera creu haver superat el dilema que repeteix al llarg del llibre; "la realidad mata y la ficción salva". El resultat és enganyós i fallit perquè barreja capítols literaris amb d'altres assagístics, amb la qual cosa aconsegueix matar la realitat històrica del seu personatge però no salvar la ficció novel·lada. Els capítols novel·lescs són descriptius, erudits i sense encant literari, i els assagístics densos, pesats i poc creïbles per la barreja d'opinions i dades que un autor omnipresent manifesta contínuament. Moltes vegades sembla més un llibre sobre Cercas que un sobre Marco.
Cercas no construeix una novel·la amb la vida de Marco ni elabora un assaig històric amb els documents que

consulta, però tampoc fa una biografia perquè no escolta les converses que manté amb Marco ni les té en compte. El resultat és un llibre elaborat amb una documentació rigorosa, però que no penetra en el personatge literari ni en el real, perquè no empatitza amb ell ni adquireix la neutralitat necessària per a un estudi científic. Cercas sent repugnància per Marco, i tot el llibre destil·la aquesta aversió, fins al punt que no li dona veu en cap moment del llibre, només un poc al final, però ben poc i com una concessió després de la destrucció personal que efectua al llarg de tota l'obra. Les entrevistes amb Marco, que suposadament enregistra el seu fill, desapareixen de manera sorprenent, i l'autor prefereix citar documents burocràtics abans que reproduir les explicacions del personatge.
El Marco de Cercas és un personatge de cartró pedra elaborat amb la fredor del que només vol rematar una faena que no li agrada, o que sap necessària per aconseguir altres objectius no confessats. El converteix en un mentider sense escrúpols, un símbol de la indecència i vilesa, un home corrent i vulgar que va saber estar i mentir en el lloc adequat per aprofitar-se'n de la situació. Un personatge sense cap valor, mort, encartonat i perillós. Però el problema és que, a més d'açò, aprofita Marco per qüestionar de manera tendenciosa la legítima reivindicació de les víctimes del franquisme i l'exigència de reposició d'una memòria històrica que torne la dignitat als que van ser esborrats de la història de manera indecent.
Quan Cercas afirma que "lo que sí sé es que las mentiras de Marco sobre su pasado no fueron la

excepción sino la norma y que él se limitó a exagerar lo que era pràctica común", està afirmant que molts dels fills i nets de persones soterrades a les cunetes de moltes carreteres han inventat el seu passat, han fingit el seu dolor o han exagerat els fets. És revelador que l'autor dedique uns quants capítols a explicar que Marco és un home corrent, que va fer el que tots els espanyols van fer durant la transició, reconstruir el seu passat per adaptar-lo a les noves condicions socials. En una espècie de Cuéntame superficial, Cercas converteix Marco en paradigma de les víctimes del franquisme, però oblida que els que van falsejar el seu passat no van ser les víctimes, sinó els botxins. Que els que van inventar el seu passat van ser aquells que havien col·laborat amb el franquisme, no els que s'hi havien oposat o simplement acceptat amb impotència. En una espècie d'afany venjador, Cercas es creu amb el dret de denunciar una suposada esquerra que va estar callada durant el franquisme i va eixir de les catacumbes els primers anys de la transició, però la comparació amb Marco no encaixa en aquest esquema, perquè l'esquerra que va eixir de les catacumbes del franquisme va ser justament la que va tapar la memòria històrica, la que va acceptar l'estratègia d'ocultar uns fets històrics intolerables i ignorar les víctimes d'uns sistema sanguinari a canvi d'una suposada pau social.
Però quan la reivindicació de la memòria històrica torna a escena amb Garzón i l'exhumació d'algunes fosses durant els últims anys del govern Aznar, Cercas es permet afirmar que es tracta d'una reivindicació política conjuntural que desapareix amb el triomf de Zapatero, i que s'oblida de la mateixa manera que havia aparegut, negant l'esforç i la dedicació de molta gent per recuperar i dignificar els seus familiars represaliats injustament.

El llibre per tant, no és un llibre sobre Enric Marco, és un exercici de justificació ideològica d'una visió edulcorada de la democràcia. Una democràcia sense passat, o en la què aquest és difícil d'esbrinar i no paga la pena de recuperar, perquè greuges en van haver als dos bàndols. Si aquest llibre l'escriu a Alemanya sobre algun personatge similar potser l'haurien acusat de negacionista de l'holocaust i denunciat directament, però la democràcia espanyola, ja ho sabem, i ell també ho diu; " la democracia se construyó en España sobre una mentira, sobre una gran mentira colectiva y las mentiras individuales". Ara bé, sembla que a alguns els interessa mantenir la mentida i continuar amb la versió oficial d'una transició modèlica en la qual la reconciliació nacional va cimentar una pau social impúdica.

Sovaldi

Els malalts d'Hepatitis C estan en peu de guerra, i amb raó. Un nou medicament, el Sovaldi, pot curar-los la malaltia, però les autoritats sanitàries consideren que és massa car per poder-lo dispensar de manera generalitzada, i que això implicaria deixar altres malalts sense assistència. Realment, el preu del tractament es desorbitat (uns 25.000 euros a Espanya, sembla ser), i més en temps de crisi com els que vivim. Si bé, la demanda dels malalts i familiars és legítima perquè, de moment, l'assistència sanitària a l'estat encara és universal i gratuita, si més no per als nacionals, perquè els immigrants ja han quedat, malauradament, fora d'aquestes prestacions. Aquest fet planteja un dilema moral difícil de resoldre i que és prou antic.
Un dilema moral clàssic que normalment es planteja a l'alumnat de secundària per tal de fer-los reflexionar sobre la importància dels valors i el conflicte amb les lleis és aquell que ens col·loca en una situació similar a la dels malalts o familiars amb Hepatitits C:
"Imagineu que la vostra parella (o mare o pare o germà, com preferiu) està molt malalta, tant que el risc de mort és imminent. Però un farmacèutic del poble disposa d'un medicament que pot salvar la vida del vostre familiar. Evidentment us dirigiu a la farmàcia i demaneu el medicament, però el seu cost no està al vostre abast. El farmacèutic diu que no és una ONG i que heu de pagar el preu estipulat oficialment per les autoritats sanitàries o no us el dona. Què feu? Se'n torneu a cas i acompanyeu el vostre familiar en una mort segura? O intenteu robar el medicament al farmacèutic, per les bones o per la força?"
La major part dels adolescents afirmen que robarien el medicament, perquè la vida del seu familiar i la vida

humana en general és més valuosa que els guanys econòmics. Però alguns diuen que el farmacèutic no en té la culpa, que ell viu de vendre medicaments i no pot regalar-los a tot el món, i que per tant, hauríem de buscar finançament en algun altre lloc.
El dilema és antic, i no serveix per a la situació actual del nostre país, en el qual els tractaments els dispensa la seguretat social i no directament els farmacèutics. Potser als EEUU encara es podria plantejar de manera similar. Però el problema del dilema clàssic és que és massa moralista i descarrega tota la força moral en la conducta individual. Al cas de l'Hepatitis C i el Sovaldi si plantegem el dilema de manera individual, com un dilema moral personal, no en té solució. Perquè no estem parlant d'un malalt ni d'un farmacèutic, sinó d'un col·lectiu universal (qualsevol dels ciutadans que poden contraure la malaltia) i d'una empresa multinacional. En aquest cas, la responsabilitat de curar la malaltia no és del familiar sinó de les autoritats sanitàries i elles són les que han de valorar els recursos dels quals disposen i les prioritats sanitàries existents. Tot i això, aquestes autoritats sanitàries han de respondre a un imperatiu moral, el deure de preservar la vida humana dels seus ciutadans, fent-lo compatible amb la protecció de tot el col·lectiu. Per tant el dilema moral, esdevé un dilema polític en el qual hem de rendibilitzar uns recursos escassos de la manera més equitativa possible per tal de preservar el dret fonamental a la salut.
En aquesta situació, l'única resposta possible passa per una actuació política de les autoritats pertinents que s'han d'enfontar a les empreses farmacèutiques per tal de negociar i exigir uns preus raonables i compatibles amb la preservació del dret a la salut, i si no entren en raó, plantejar solucions imaginatives que estan a l'abast de la indústria farmacèutica amb intencions socials; fabricar genèrics a preu adequat als costos de fabricació. Evidentment aquesta solució passa per desafiar les autoritats econòmiques internacionals com l'OMC o l'FMI, però si volem prendre partit per la democràcia i els drets humans, només decisions polítiques fermes i decidides poden garantir aquests drets. Països com Brasil, Sudàfrica o Cuba ho van fer amb els medicaments per curar la Sida, i hauriem de prendre nota dels resultats, milers de persones amb una qualitat de vida saludable. Què decidim? Afavorir els interessos de grans grups empresarials multinacionals amb guanys desorbitats? O garantir els drets de les persones? Realment no hi ha dilema moral, perquè no cal ni plantejar-lo, però el dilema polític continua en les mans dels nostres governants, que no semblen massa convençuts en resoldre'l o prefereixen continuar transferint fons públics a empreses privades.

Educar en valors

En l'anterior entrada, Ensenyar, i en un altra de fa uns mesos, Educació policial, criticava el costum de realitzar xerrades als instituts sobre diversos temes d'educació en valors impartides per col·lectius i entitats alienes als propis centres. Certament vaig fer una generalització exagerada en criticar aquestes activitats i vaig passar per damunt de l'autèntic problema que hi ha al darrere, el de l'educació en valors a la nostra escola. Perquè la proliferació d'aquestes ve donada per la incapacitat dels mestres i centres per cobrir de manera satisfactòria aquest aspecte fonamental de l'educació.
La Lomce dona el cop de gràcia a l'educació en valors en convertir-la en transversal i no assignar cap responsable directe de la seua coordinació. Això, en la pràctica, és abandonar al voluntarisme del professorat i a les bones intencions de les direccions l'atenció d'aquest aspecte formatiu tan important. Però les coses no eren molt millor en la LOE, tot i que la creació d'un àrea de ciutadania convertia al professorat de filosofia i de geografia i història en responsables de la formació moral. Però la minsa i insuficient dotació horària i la falta de formació d'aquest professorat han convertit en una simple "Maria", en la major part dels casos, la tan discutida Educació per a la ciutadania.
Com abordar aquesta tan necessària educació en valors? Doncs combinant de manera coordinada i

conscient tots els recursos de què hem parlat. D'una banda és necessària un àrea d'educació per a la ciutadania (o educació en valors o en drets humans o com es vulga dir) amb una suficient càrrega horària i formació del professorat responsable. A més, la transversalitat s'ha de convertir en efectiva i implicar tot el centre, en primer lloc els tutors, però també a tot el professorat i integrar l'opinió de les famílies a través de l'Ampa. Això significa un treball conjunt de formació entre el professorat en el qual s'encete un procés d'investigació-aprenentage sense punts de partida previs, una elecció de les prioritats des del consell escolar que integre professorat, famílies i alumnat en el procés i com a conseqüència d'aquestes eleccions, la tria d'activitats complementàries i extraescolars coherents amb aquestes prioritats.
Només treballant en conjunt, només educant tota la tribu, aconseguirem una certa implicació personal en el procés de formació moral que no és altra cosa que un procés de creixement i maduració personal. La resta són parxes que anem posant perquè creiem que el moviment és millor que la passivitat, però conscients de l'escassa repercussió que aquestes actuacions tenen sobre l'educació moral de les joves generacions.

Ensenyar

Escrivia fa uns mesos un article, Educació policial, en el qual denunciava la concepció repressiva de l'educació que destil·laven certes xerrades que se solen fer als instituts per prevenir el consum de drogues, el maltractament masclista o el ciberbuylling, per posar uns quants exemples. La presència policial en aquestes motivava en gran mesura la meua apreciació, però no sols, també la concepció general sobre el que era educar i la visió instrumental i casuística del fet educatiu, que el concep com un remei puntual als diferents mals que assoten el món social.
Aquesta setmana he tornat a repetir experiència, però en aquest cas m'ha fet veure el que la societat considera que és la faena d'ensenyar. En primer lloc, és molt freqüent enviar a realitzar aquestes accions educatives a un seguit de professionals que, de segur, són molt competents en les seues branques professionals respectives; policies, assistents socials, llevadores, ats o metges, però que no tenen perquè ser-ho com a educadors. I en segon lloc, aquests professionals no sempre han estat preparats per desenvolupar aquesta funció educativa, sinó que s'ho han trobat de rebot o per vocació personal.
Per això no acabe d'entendre perquè es considera que qualsevol persona, qualsevol professional de

reconegut prestigi en altres branques, està capacitat per ensenyar. És un menyspreu evident a l'ofici de mestre, ja que sembla que no es necessita una qualificació especial ni una formació massa acurada, i que en un determinat moment, amb un power point i uns vídeos sobre el tema tractat, es resol la situació de manera brillant i efectiva.
Però allò més greu de tot açò és que som els propis ensenyants els que no creiem en la nostra faena. Nosaltres som els primers que no considerem la nostra activitat professional com una activitat que requereix unes habilitats específiques i una formació acurada. I som nosaltres els que, des dels instituts, sol·licitem aquestes xarrades i preferim delegar en aquests professionals externs al món educatiu la responsabilitat de formar en valors. I és un error.
Perquè portar a l'aula professionals amb experiència en determinades àrees com el consum de drogues, la prevenció de malalties o l'extorsió a través d'internet pot resultar una bona eina educativa i un element impactant en la formació dels joves. Però només si aquesta presència i actuació es realitza dins del context d'una programació educativa integrada i continuada en el temps, i programada i pensada per professionals de l'educació des de l'aula.
Fer-ho de la manera superficial i puntual en la què es fa més sovint, a través de professionals externs aliens al món educatiu,  només porta al desprestigi de l'educació i a una formació moral hipòcrita i superficial que ensenya l'alumnat que els gestos buits són més importants que les autèntiques actuacions moralment decidides i assumides críticament.

Impostors

Cap a la meitat de  2005 es descobrí la falsedat de la història d' Enric Marco, un suposat supervivent espanyol de Mauthausen que s'havia convertit en president de l'associació Amical, dedicada a recordar els desapareguts baix l'horror nazi i a reivindicar la seua memòria. Durant molt de temps, Marco va ser l'exemple vivent de l'horror dels camps de concentració i del patiment que van infringir a les víctimes, milions de persones, entre elles uns quants milers de republicans espanyols. Uns mesos abans que tota la narració se n'anara a terra, encara contava la seua història de patiment i mort en primera persona, utilitzant el paper de víctima i testimoni com una ferramenta per cridar "mai més" i impedir que l'horror es tornara a repetir.
Ara acaba de publicar-se el llibre de Javier Cercas sobre el tema, i la
seua aparició m'ha recordat el fet, i que ja en aquell temps la primera sensació que vaig tenir va ser la de llàstima i la d'inquietud. Llàstima per una persona que va haver d'inventar-se una història tan dramàtica no se sap ben bé perquè. Construir-se una història d'èxit i glòria és fàcil i comprensible des d'un punt de mira egoista, però una tan dramàtica com la d'haver viscut a un camp de concentració no té una explicació clara, i acumula una certa dosi d'entrega i compromís, d'empatia i solidaritat.
I dic açò per l'altra sensació que vaig experimentar, la inquietud. En un primer moment tots els mitjans van acusar Marco de mentir per beneficiar-se personalment, el van convertir en un falsari, aprofitat i mentider, però jo tinc la sensació que la seua covardia era més tràgica del que podia semblar. L'imagine en la primera mentida, quan va dir que estava allí, a l'horror, a Mauthausen, i com després tot va anar fent-se gran. La por a reconéixer la falsedat, la gratificació personal de ser reconegut i estimat i els remordiments interns pel que estava fent. Potser fins al punt de creure's ell mateix la seua història, de patir amb la memòria, de somniar les tortures, de recordar les morts. I, a fi de comptes, tot per una bona causa, donar a conéixer l'horror. I això ell ho estava fent bé, pensaria, perquè s'havia convertit en testimoni viu de l'horror, en acusació pública de la massacre, en reconeixemnt de les víctimes. Realment, què tenia de roin el que estava fent?
La contradicció interior, la tortura psíquica que representa inventar una història de dolor i mort fa que la figura d'Enric Marco haja de ser contemplada amb compassió i, potser, amb una certa admiració, perquè ell també va sacrificar la seua vida per la llibertat i el reconéixement de tots aquells que van desaparéixer, només que ho va fer utilitzant la mentida i la falsedat, però en un món on les aparences compten més que la veritat, qui pot dir que la invenció del seu personatge va estar un acte immoral?


 

Natura humana

La última i esfereïdora notícia sobre corrupció política és la del regidor d'EUPV de l'Ajuntament de Burjassot, acusat d'abusos sexuals i assetjament. Si bé, aquesta és una més entre el reguitzell  d'imputacions i acusacions a polítics de tots els bàndols que ja vam comentar a l'entrada anterior d'aquest blog i que ha esguitat a esquerra i dreta sense distinció.
La gent d'esquerra solem ser més intransigents amb aquest tipus de conductes perquè pensem que els polítics d'esquerra han de ser més honests, sincers i honrats que la resta, i ens sorprenem quan la corrupció o la simple maldat afecta als que creiem destinats a netejar la política de corrupció. Fins i tot tenim la temptació de pensar que "tots són iguals" i que qualsevol de nosaltres, si arribàrem al poder, ens n'aprofitaríem de les circumstàncies en benefici personal i familiar. Un lament desesperançat que, moltes vegades, porta a l'apatia i l'abstenció política i electoral.
Però aquesta idea parteix de l'equívoc de pensar que la qüestió de la corrupció és un assumpte personal, que depén d'un compromís moral individual i de la honradesa d'uns quants (els nostres) davant d'uns altres (els que sempre han governat), més proclius a caure en la temptació i amb una maldat innata produïda pel seu origen social (de classe benestant), situació econòmica o orientació política.

Aquest enfocament ens distrau de la vertadera arrel de la corrupció que rau, en realitat, en unes estructures polítiques opaques i avariades. En realitat, els mecanismes democràtics han d'estar preparats per tal de detectar i tallar qualsevol actuació contrària a les lleis, i més encara si qui les fa és un càrrec públic, siga del partit que siga. Una democràcia efectiva és aquella que disposa de mecanismes de control, judicials, polítics i mediàtics per tal de detectar les conductes desviades i denunciar-les i perseguir-les sense embuts.
No es tracta de confiar en una suposada natura humana idíl·lica i compromesa sinó de, ben al contrari, conéixer les debilitats humanes i vigilar-les quan disposen de més poder per a realitzar-se. Una societat democràtica lliure de corrupció és una societat transparent en la qual els seus polítics són tan visibles per la nit com a plena llum del dia. L'esfera pública no pot albergar zones obscures i aquells que s'hi dediquen a ella han d'aquirir el compromís de visibilitat absoluta, encara que això puga afectar algun aspecte de la seua privacitat.
Deixem-nos, per tant, de laments hipòcrites i acusacions personals, i construïm un sistema atent i actiu que controle i vigile els que ens han de dirigir. Aquesta i no altra és la diferència que separa l'esquerra de la dreta, la voluntat de control i transparència. Persones roines n'hi ha a tot arreu, però els sistemes democràtics les detecten només comencen a aprofitar-se'n dels mecanismes de poder que els ciutadans hem posat a les seues mans per tal de millorar la realitat i no per traure'n beneficis personals.

Tirar de la manta

El cas de les targetes black de Cajamadrid és l'última de les informacions sobre corrupció que ha sacsejat el panorama informatiu actual. L'última però no l'única, perquè venia precedida pels EROS d'Andalusia, casos Gürtel, Brugal, Cotino i etc, etc. La majoria d'ells afecten al partit governant a Espanya des de fa 3 anys i al nostre País des de fa vint, però el dels EROS andalusos esquitxen els sindicats UGT i CCOO i el de les targetes embruten tothom.
No vull parlar ara de la immoralitat que suposen aquestes conductes ni de la seua suposada il·legalitat, sinó que m'agradaria fixar-me en el ritme i moment d'aparició. Em sembla ben curiós que a la societat de la transparència, en la què tot es troba a internet a un clic de distància, determinades conductes siguen absolutament opaques. Com és possible que els consellers aquests (80 ni menys ni menys) disposaren de diners a dojo per a capricis i altres vicis sense que cap periodista, polític o administrador bancari sospitara res? Perquè no amagaven gens la disponibilitat monetària de què gaudien.
M'agradaria saber d'on arranca la filtració, i quins mitjans li donen ressò, perquè em sembla que els mitjans de comunicació ballen al so que els marquen els seus amos, i la ciutadania queda bocabadada amb el reguitzell de notícies que apareixen a un ritme prèviament marcat. No entenc quina funció acompleixen  els mitjans independents en aquesta societat suposadament democràtica si no són capaços de destapar casos com aquests quan es produeixen i no quan convé a no se sap qui. Tampoc entenc quina funció acompleixen els organismes de control democràtic, parlament, tribunal de comptes, síndic etc., si són incapaços de tallar situacions com la que descrivim.
Al remat no ens queda més remei que pensar per nosaltres mateix, i el mètode més eficaç per trobar responsabilitats és el dels detectius de les novel·les de lladres i serenos, preguntar a qui beneficia el crim, és a dir, a qui beneficia que justament ara ens assabentem que els consellers de Cajamadrid, triats per tots els partits polítics i sindicats i no sols pel partit al govern, eren uns corruptes. Evidentment beneficia als més corruptes, que aconsegueixen d'aquesta manera posar en marxa el ventilador i dir allò de "tots són iguals, dona igual qui governe".
El problema és que això funcionava quan no existia Podemos, perquè l'efecte era que no pagava la pena canviar de corrupte, el conegut sempre era millor que el que no coneixíem, però ara amb una agrupació política que justament fa bandera d'aquesta denúncia d'una casta governant corrupta i apoltronada, pot produir-se l'efecte contrari al que buscaven els del ventilador, que per fi la ciutadania rebente i envie aquesta casta d'impresentables a pastar fang!

Assetjament a les aules, a unes més que a altres

L'assetjament escolar és una d'aquelles lacres més detestables que conec. Les persones que el pateixen es veuen sotmeses a una situació de desmoralització, desprestigi i patiment difícil de superar, i més quan la major part de les persones que l'envolten no saben el que passa, no ho volen saber o no en fan cas. La família, moltes vegades, no se n'assabenta, però l'escola sol mirar cap a un altre costat o fins i tot, culpabilitzar la víctima per ser diferent, poc sociable o "rareta". Els centres educatius haurien de posar totes les mesures possibles per prevenir-lo; mediació, educació per a la ciutadania, tutories, assistents socials etc. I sé de bona tinta que bona part dels centres públics posen en marxa els escassos recursos humans de què disposen per posar-li fre. L'ambient dels iguals no ajuda, perquè una certa crueltat sembla ser "guai" entre els adolescents, però en el moment s'aborda el problema i es força una reflexió serena, la major part dels joves se n'adonen de la magnitud de la tragèdia.
El problema es fa més gran, en canvi, quan l'ambient escolar no ajuda. I, sense ànim de generalitzar, és cert que als col·legis privats i concertats es dona una permissivitat major sobre el tema. D'una banda una concepció més competitiva de la societat, que deixa a l'individu com l'únic responsable de la seua situació, tendeix a culpabilitzar la víctima i aïllar-la socialment. Per altra part la tendència a ocultar els casos que es produeixen per tal d'evitar una mala fama que els pot perjudicar a l'hora de la matrícula. I per últim, una tendència a protegir els assetjadors per tal d'evitar un conflicte amb els pares que paguen, poden arribar a ser molt influents i, sempre, més que els de la persona assetjada. Tots aquests factors col·laboren en invisibilitzar, ignorar i ocultar els casos d'assetjament que, si no van més enllà, acaben amb una fugida de l'alumne assetjat a un altre centre, però que poden acabar de manera dramàtica.

Aquest va ser el cas de Carla, la xiqueta de Gijón que va acabar suïcidant-se per no poder soportar els insults, persecucions i humiliacions dels seus companys del col·legi Santo Angel de Gijón, religiós i concertat, i amb un ideari teòric que hauria d'evitar aquest tipus de coses. Sembla ser que els directius del col·legi no van donar la importància que tenia el fet i no van posar mesures de prevenció ni es van preocupar per evitar-ho. "Coses de xiquets" li van dir a la mare, però Carla va acabar al tanatori, i sa mare desesperada buscant justícia.
No dic que casos com aquest no passen a l'escola pública, perquè seria una irresponsabilitat menysprear el problema, i massa vegades, mestres i directius no donen la importància deguda a la violència oculta que es desferma dins i fora de les aules. La pública té altres problemes, com poden ser el desinterés, falta d'implicació o impossibilitat material d'arribar a solucionar el problema. Però l'estructura mateixa del sistema concertat i privat posa en marxa unes circumstàncies que fan més fàcil que els assetjadors acaben portant a terme una estratègia perversa que s'alia amb els interessos d'una empresa que s'oculta en l'opacitat i amaga els aspectes poc comercials del seu funcionament.