Atena és una jove atrevida i curiosa que, un bon dia, escolta el crit desesperat d’un rodamón que anuncia la mort de Déu. A partir d'aquesta moment un canvi irreversible sacsejarà la seua adolescència. L’amistat i la confiança, l’amor i el sexe, la gelosia i el control excessiu, els desnonaments i l’atur, el WhatsApp i les xarxes socials es convertiran en qüestions que haurà de gestionar en el seu dia a dia. Però en aquest viatge no navegarà sola, perquè uns personatges misteriosos li serviran de brúixola i l’orientaran de manera enigmàtica. Al remat, només ella decidirà el rumb del seu vaixell.
Una manera atractiva i pràctica d'utilitzar la filosofia per respondre de manera pròpia i personal als reptes de la societat que ens envolta.
Si voleu llegir-ne un fragment, ací el podeu descarregar.
10 comentaris:
Les pàgines que ens ofereixes són i, jo com a lector de Nietzsche, de Freud o de Marx t'ho dic, són una meravella, no he llegit dotze o tretze pàgines més profundes en molt de temps a la xarxa, si més no, que és on darrerament llegisc.
Què suposa la mort de Déu o com jo li dic, del Pare? suposa un trontollar en majúscules, un trasbals al que li pot venir des de la III Guerra Mundial fins a la separació dels nostres pares, mai no se sap, però el que sabem és que mort el Pare, hem de reviscolar-lo, com diu Freud en altres paraules, una teràpia psicoanalítica és anar-se'n del Pare per a fer una tornada en la consciència.
Ara et passaré un article sobre la nova revolució, la revolució de les dones, saps que una dona no és la persona amb vagina només? Aci el tens:
PIPOL News. Después del Edipo las mujeres se conjugan EN FUTURO. Primer comentario del título. Gil Caroz (París)
Allò real* ha respost.
Després de l'Èdip (1), la pregunta de què vol una dona no queda sense resposta. Allò real ha respost a la seua manera, és a dir, que seguim sense saber el que vol, però hem d'enfrontar-nos a això d'una manera inèdita.
Allò sense llei d'allò real s'ha imposat en el llindar del segle XXI. Les reaccions a aquesta nova situació varien segons els discursos. El fonamentalista, militant de causes perdudes, es conjuga en passat. Somnia amb poder restaurar la llei d'un pare del qual Èdip i el pare de l'horda serien els models. El capitalista tradueix el sense llei del gaudi en termes de consum que es conjuga en present: “consumim ara, doncs demà serà l'apocalipsi”. L'home de ciència, abandonat pel Déu dels filòsofs, recorre als comitès d'ètica. El cientista no es conjuga amb res, es perd en les xifres que no s'agafen a cap bocí de real. Per al psicoanalista, allò sense llei del real és un problema que inclou una via de solució. Fa d'allò femení la seua bruíxola per a orientar-se cap al món del demà. Travessa les maneres de lectura tradicionals per a llegir la clínica i la civilització a partir de la lògica del no-tot.
L'amo, la institució, allò femení.
L'amo haurà de deixar-se ensenyar per allò femení. Ho sap sense saber-ho. A la ONU han estipulat que és imperatiu incloure dones en tota decisió presa durant les negociacions de pau, perquè elles estan més afectades pels conflictes moderns. La psicoanàlisi aclara la lògica subjacent.
La relació entre botxins i víctimes posa en escena la impotència de la lògica del tot a l'hora d'integrar en allò universal les singularitats de les formes de gaudi. Aquesta impotència condueix a l'agent del fal·lus a traure les armes, per a tractar de posar a ratlla a allò femení.
La relació entre amo i allò femení és una temàtica que esmolarà la nostra reflexió al voltant de les simultànies de PIPOL 6 sobre el tema de la institució. Fer un lloc a la lògica femenina és una condició prealable a tota presència possible d'allò “lacanià” en una institució. Una clínica de l'un per un implica la tolerància de l'amo a aquesta lògica.
Rebuig de la feminitat
Mitra participarà a PIPOL 6. L'experiència que ha viscut darrerament confirma, una vegada més, la indicació de Jacques-Alain Miller segons la qual “no es pot dubtar de que la psicoanàlisi al segle XXI estarà en mans de les dones”(2). Efectivament, és d'esperar que una dona, sensible a la lògica de l'Un de sol, siga la primera en respondre amb el no-tot(3) al tot, amb allò singular a allò universal, amb allò nou a la tradició, amb el futur al passat i al present. Quan ho fa en nom del dret a la paraula lliure, fonament de la psicoanàlisi, açò resulta de vegades incòmode, i en ocasions fins i tot perillós. Aquesta posició femenina, que es confronta al que Freud anomena “rebuig de la feminitat”(4), està en acord amb la posició de l'anlista en quant que aquest recolza l'Un de sol.
Siguem dones o homens, estem confrontats al nostre propi rebuig d'allò femení. De la mateixa manera, aquest rebuig no és exclusiu de països en els que el règimen s'aferra al pare fonamentalista. Quan els representants de les neurociències i del martell sense cap que és l'avaluació, ataquen a la psicoanàlisi, realitzen aquest rebuig. Sota la barra de l'avaluació, hi ha fonamentalisme. Només que és més soft. La democràcia ens protegeix. Ataquen la nostra pràctica, diuen que és no apta per a tractar hui l'autisme (demà la histèria), però no ataquen el nostre cos.
Sobre l'escenari del llenguatge
Ho constatem des de fa alguns anys, la paraula sobre allò sexual ha estat arrancada a la repressió. Aquesta paraula sol ser l'escenari d'una mena de reality show, d'una tentativa desesperada, no ja de testimoniar sobre la cosa, sinó d'unir-se a ella a través del significant. Però també constitueix l'escenari de noves maneres de l'art d'escriure, que apunta a un punt més enllà de les veritats, a partir d'un amor d'allò real.
La generalització d'aquests efectes sobre el llenguatge ja no ens permet de llegir-los com el lot exclusiu d'una estructura en particular, perversa o psicòtica, per exemple. Després de l'Èdip, més bé veiem diferents intents d'accedir a l'Un de sol com a producte de l'encontre entre el cos i el significant. La psicoanàlisi rep aquests fenòmens i recolza la via simptomàtica que s'elabora a partir d'aquest punt. Perquè per a la psicoanàlisi el gaudi es voreja amb un estil singular que es precisa, es depura.
Vos donem cita en PIPOL 6, on parlarem de tot açò, i de moltes altres coses
*Allò real és la part inefable i màgica de la realitat en contra de l'acepció normal. (nota del traductor. Text original en francès i retraduït al català-valencià)
Notas:
1- Al dors de l'afitx, PIPOL NEWS 0,http://www.europsychoanalysis.eu/site/page/es/7/es/pipol_news_25_-_04032013#article-box-184
2- MILLER J.-A., Les Tout-seuls, cours de l’année 2010-2011, séance du 9 février 2011, à paraître.
3-. LACAN J. Le séminaire, livre XX, Encore, Paris, Seuil, 1975, p. 74.
4-. FREUD S., «Análisis terminable e interminable» (1937), S. Freud. Obras Completas XXIII. Amorrortu Editores.
From: PIPOL NEWS 34
Traducció del francès al castellà: Itxaso Muro Usobiaga
Autor: Gil Caroz (París)
Gràcies Vicent
Bé, Enric, molt bé.
M.
De res home, però tu ja m'ho has pagat a mi amb la teua obra Enric i, d'un valencià, passe el que et passe recorda açò que et diré: quan un actua amb el cor no pot esperar cap perill. Ni en el que escriu ni en el que diu ni en la llengua que parla i escriu, recorda-ho Enric. Potser no et llegisquen, però si busques lectors series un simple obrer o paleta de les lletres, ara has de decidir ser llegit i escriure el que els altres volen o escriure el que tu vols escriure i com, potser algun dia et trobes en què escrius el que vols i damunt et llegeixen, pregue per tu i per això, una abraçada i et seguisc llegint des de València.
Vicent Adsuara i Rollan
Enhorabuena, Enric, por esta ¿tercera? publicación. Cuando se publique en castellano, me comprometo a realizar un comentario como en ¡Mira la tele..! y El sabor de la ciudadanía.
Por cierto, dos de las entradas más populares en mi blog europe@s.
Un abrazo!
Gracias Emilio, ya me gustaría que se publicase en castellano. Veremos!
Benvolgut Enric, m´acabe de llegir el llibre i realment m´ha agradat sabent de l´enfoc cap els adolescents.
Qui hagués tingut aquest tipus de material per comentar al Batxillerat a l´asignatura de filosofia en compte
de les avorridísemes classes amb el Sr. Colomer més conegut com "el Xato" on xarraba de memòria la
vida, obra i miracles dels més importants autors clàssics...Segurament hagués gaudit més de l´asignatura...
Un fort abraç.
Si més no,Lluis, intentem fer de la filosofia una assignatura profitosa i agradosa per a l'alumnat. Espere que siga un material útil per al professorat i que ajude a fer pensar a l'alumnat.
Gràcies
Publica un comentari a l'entrada