Memòria històrica

Dedicat a M.

Fa uns mesos vaig escriure un article sobre Enric Marco motivat per la publicació del llibre de Javier Cercas sobre la seua figura. Ara, llegit el llibre, m'agradaria comentar la visió que Cercas aporta d'aquest personatge inquietant i digne de llàstima, com vaig dir en aquell article, però pel què l'autor no sent cap empatia ni compassió.
L'elecció del gènere amb el qual Cercas aborda la història de Marco no és innocent, amb la qual cosa podem aventurar que res en aquest llibre està motivat per impulsos o sentiments espontanis, més aïna al contrari, tot està meditat i previst per aconseguir els objectius proposats, que no són precisament comprendre el personatge. De fet, un dels primers problemes amb els quals es troba Cercas és la preocupació que té per justificar la conducta de Marco. Explica des del principi que "entendre" no significa "justificar", perquè en cap moment voldria ell justificar la conducta del seu personatge. Sembla resoldre el dilema de la justificació adoptant un gènere mixt, meitat ficció, meitat assaig, perquè d'aquesta manera creu haver superat el dilema que repeteix al llarg del llibre; "la realidad mata y la ficción salva". El resultat és enganyós i fallit perquè barreja capítols literaris amb d'altres assagístics, amb la qual cosa aconsegueix matar la realitat històrica del seu personatge però no salvar la ficció novel·lada. Els capítols novel·lescs són descriptius, erudits i sense encant literari, i els assagístics densos, pesats i poc creïbles per la barreja d'opinions i dades que un autor omnipresent manifesta contínuament. Moltes vegades sembla més un llibre sobre Cercas que un sobre Marco.
Cercas no construeix una novel·la amb la vida de Marco ni elabora un assaig històric amb els documents que

consulta, però tampoc fa una biografia perquè no escolta les converses que manté amb Marco ni les té en compte. El resultat és un llibre elaborat amb una documentació rigorosa, però que no penetra en el personatge literari ni en el real, perquè no empatitza amb ell ni adquireix la neutralitat necessària per a un estudi científic. Cercas sent repugnància per Marco, i tot el llibre destil·la aquesta aversió, fins al punt que no li dona veu en cap moment del llibre, només un poc al final, però ben poc i com una concessió després de la destrucció personal que efectua al llarg de tota l'obra. Les entrevistes amb Marco, que suposadament enregistra el seu fill, desapareixen de manera sorprenent, i l'autor prefereix citar documents burocràtics abans que reproduir les explicacions del personatge.
El Marco de Cercas és un personatge de cartró pedra elaborat amb la fredor del que només vol rematar una faena que no li agrada, o que sap necessària per aconseguir altres objectius no confessats. El converteix en un mentider sense escrúpols, un símbol de la indecència i vilesa, un home corrent i vulgar que va saber estar i mentir en el lloc adequat per aprofitar-se'n de la situació. Un personatge sense cap valor, mort, encartonat i perillós. Però el problema és que, a més d'açò, aprofita Marco per qüestionar de manera tendenciosa la legítima reivindicació de les víctimes del franquisme i l'exigència de reposició d'una memòria històrica que torne la dignitat als que van ser esborrats de la història de manera indecent.
Quan Cercas afirma que "lo que sí sé es que las mentiras de Marco sobre su pasado no fueron la

excepción sino la norma y que él se limitó a exagerar lo que era pràctica común", està afirmant que molts dels fills i nets de persones soterrades a les cunetes de moltes carreteres han inventat el seu passat, han fingit el seu dolor o han exagerat els fets. És revelador que l'autor dedique uns quants capítols a explicar que Marco és un home corrent, que va fer el que tots els espanyols van fer durant la transició, reconstruir el seu passat per adaptar-lo a les noves condicions socials. En una espècie de Cuéntame superficial, Cercas converteix Marco en paradigma de les víctimes del franquisme, però oblida que els que van falsejar el seu passat no van ser les víctimes, sinó els botxins. Que els que van inventar el seu passat van ser aquells que havien col·laborat amb el franquisme, no els que s'hi havien oposat o simplement acceptat amb impotència. En una espècie d'afany venjador, Cercas es creu amb el dret de denunciar una suposada esquerra que va estar callada durant el franquisme i va eixir de les catacumbes els primers anys de la transició, però la comparació amb Marco no encaixa en aquest esquema, perquè l'esquerra que va eixir de les catacumbes del franquisme va ser justament la que va tapar la memòria històrica, la que va acceptar l'estratègia d'ocultar uns fets històrics intolerables i ignorar les víctimes d'uns sistema sanguinari a canvi d'una suposada pau social.
Però quan la reivindicació de la memòria històrica torna a escena amb Garzón i l'exhumació d'algunes fosses durant els últims anys del govern Aznar, Cercas es permet afirmar que es tracta d'una reivindicació política conjuntural que desapareix amb el triomf de Zapatero, i que s'oblida de la mateixa manera que havia aparegut, negant l'esforç i la dedicació de molta gent per recuperar i dignificar els seus familiars represaliats injustament.

El llibre per tant, no és un llibre sobre Enric Marco, és un exercici de justificació ideològica d'una visió edulcorada de la democràcia. Una democràcia sense passat, o en la què aquest és difícil d'esbrinar i no paga la pena de recuperar, perquè greuges en van haver als dos bàndols. Si aquest llibre l'escriu a Alemanya sobre algun personatge similar potser l'haurien acusat de negacionista de l'holocaust i denunciat directament, però la democràcia espanyola, ja ho sabem, i ell també ho diu; " la democracia se construyó en España sobre una mentira, sobre una gran mentira colectiva y las mentiras individuales". Ara bé, sembla que a alguns els interessa mantenir la mentida i continuar amb la versió oficial d'una transició modèlica en la qual la reconciliació nacional va cimentar una pau social impúdica.