Impostors

Cap a la meitat de  2005 es descobrí la falsedat de la història d' Enric Marco, un suposat supervivent espanyol de Mauthausen que s'havia convertit en president de l'associació Amical, dedicada a recordar els desapareguts baix l'horror nazi i a reivindicar la seua memòria. Durant molt de temps, Marco va ser l'exemple vivent de l'horror dels camps de concentració i del patiment que van infringir a les víctimes, milions de persones, entre elles uns quants milers de republicans espanyols. Uns mesos abans que tota la narració se n'anara a terra, encara contava la seua història de patiment i mort en primera persona, utilitzant el paper de víctima i testimoni com una ferramenta per cridar "mai més" i impedir que l'horror es tornara a repetir.
Ara acaba de publicar-se el llibre de Javier Cercas sobre el tema, i la
seua aparició m'ha recordat el fet, i que ja en aquell temps la primera sensació que vaig tenir va ser la de llàstima i la d'inquietud. Llàstima per una persona que va haver d'inventar-se una història tan dramàtica no se sap ben bé perquè. Construir-se una història d'èxit i glòria és fàcil i comprensible des d'un punt de mira egoista, però una tan dramàtica com la d'haver viscut a un camp de concentració no té una explicació clara, i acumula una certa dosi d'entrega i compromís, d'empatia i solidaritat.
I dic açò per l'altra sensació que vaig experimentar, la inquietud. En un primer moment tots els mitjans van acusar Marco de mentir per beneficiar-se personalment, el van convertir en un falsari, aprofitat i mentider, però jo tinc la sensació que la seua covardia era més tràgica del que podia semblar. L'imagine en la primera mentida, quan va dir que estava allí, a l'horror, a Mauthausen, i com després tot va anar fent-se gran. La por a reconéixer la falsedat, la gratificació personal de ser reconegut i estimat i els remordiments interns pel que estava fent. Potser fins al punt de creure's ell mateix la seua història, de patir amb la memòria, de somniar les tortures, de recordar les morts. I, a fi de comptes, tot per una bona causa, donar a conéixer l'horror. I això ell ho estava fent bé, pensaria, perquè s'havia convertit en testimoni viu de l'horror, en acusació pública de la massacre, en reconeixemnt de les víctimes. Realment, què tenia de roin el que estava fent?
La contradicció interior, la tortura psíquica que representa inventar una història de dolor i mort fa que la figura d'Enric Marco haja de ser contemplada amb compassió i, potser, amb una certa admiració, perquè ell també va sacrificar la seua vida per la llibertat i el reconéixement de tots aquells que van desaparéixer, només que ho va fer utilitzant la mentida i la falsedat, però en un món on les aparences compten més que la veritat, qui pot dir que la invenció del seu personatge va estar un acte immoral?


 

Natura humana

La última i esfereïdora notícia sobre corrupció política és la del regidor d'EUPV de l'Ajuntament de Burjassot, acusat d'abusos sexuals i assetjament. Si bé, aquesta és una més entre el reguitzell  d'imputacions i acusacions a polítics de tots els bàndols que ja vam comentar a l'entrada anterior d'aquest blog i que ha esguitat a esquerra i dreta sense distinció.
La gent d'esquerra solem ser més intransigents amb aquest tipus de conductes perquè pensem que els polítics d'esquerra han de ser més honests, sincers i honrats que la resta, i ens sorprenem quan la corrupció o la simple maldat afecta als que creiem destinats a netejar la política de corrupció. Fins i tot tenim la temptació de pensar que "tots són iguals" i que qualsevol de nosaltres, si arribàrem al poder, ens n'aprofitaríem de les circumstàncies en benefici personal i familiar. Un lament desesperançat que, moltes vegades, porta a l'apatia i l'abstenció política i electoral.
Però aquesta idea parteix de l'equívoc de pensar que la qüestió de la corrupció és un assumpte personal, que depén d'un compromís moral individual i de la honradesa d'uns quants (els nostres) davant d'uns altres (els que sempre han governat), més proclius a caure en la temptació i amb una maldat innata produïda pel seu origen social (de classe benestant), situació econòmica o orientació política.

Aquest enfocament ens distrau de la vertadera arrel de la corrupció que rau, en realitat, en unes estructures polítiques opaques i avariades. En realitat, els mecanismes democràtics han d'estar preparats per tal de detectar i tallar qualsevol actuació contrària a les lleis, i més encara si qui les fa és un càrrec públic, siga del partit que siga. Una democràcia efectiva és aquella que disposa de mecanismes de control, judicials, polítics i mediàtics per tal de detectar les conductes desviades i denunciar-les i perseguir-les sense embuts.
No es tracta de confiar en una suposada natura humana idíl·lica i compromesa sinó de, ben al contrari, conéixer les debilitats humanes i vigilar-les quan disposen de més poder per a realitzar-se. Una societat democràtica lliure de corrupció és una societat transparent en la qual els seus polítics són tan visibles per la nit com a plena llum del dia. L'esfera pública no pot albergar zones obscures i aquells que s'hi dediquen a ella han d'aquirir el compromís de visibilitat absoluta, encara que això puga afectar algun aspecte de la seua privacitat.
Deixem-nos, per tant, de laments hipòcrites i acusacions personals, i construïm un sistema atent i actiu que controle i vigile els que ens han de dirigir. Aquesta i no altra és la diferència que separa l'esquerra de la dreta, la voluntat de control i transparència. Persones roines n'hi ha a tot arreu, però els sistemes democràtics les detecten només comencen a aprofitar-se'n dels mecanismes de poder que els ciutadans hem posat a les seues mans per tal de millorar la realitat i no per traure'n beneficis personals.

Tirar de la manta

El cas de les targetes black de Cajamadrid és l'última de les informacions sobre corrupció que ha sacsejat el panorama informatiu actual. L'última però no l'única, perquè venia precedida pels EROS d'Andalusia, casos Gürtel, Brugal, Cotino i etc, etc. La majoria d'ells afecten al partit governant a Espanya des de fa 3 anys i al nostre País des de fa vint, però el dels EROS andalusos esquitxen els sindicats UGT i CCOO i el de les targetes embruten tothom.
No vull parlar ara de la immoralitat que suposen aquestes conductes ni de la seua suposada il·legalitat, sinó que m'agradaria fixar-me en el ritme i moment d'aparició. Em sembla ben curiós que a la societat de la transparència, en la què tot es troba a internet a un clic de distància, determinades conductes siguen absolutament opaques. Com és possible que els consellers aquests (80 ni menys ni menys) disposaren de diners a dojo per a capricis i altres vicis sense que cap periodista, polític o administrador bancari sospitara res? Perquè no amagaven gens la disponibilitat monetària de què gaudien.
M'agradaria saber d'on arranca la filtració, i quins mitjans li donen ressò, perquè em sembla que els mitjans de comunicació ballen al so que els marquen els seus amos, i la ciutadania queda bocabadada amb el reguitzell de notícies que apareixen a un ritme prèviament marcat. No entenc quina funció acompleixen  els mitjans independents en aquesta societat suposadament democràtica si no són capaços de destapar casos com aquests quan es produeixen i no quan convé a no se sap qui. Tampoc entenc quina funció acompleixen els organismes de control democràtic, parlament, tribunal de comptes, síndic etc., si són incapaços de tallar situacions com la que descrivim.
Al remat no ens queda més remei que pensar per nosaltres mateix, i el mètode més eficaç per trobar responsabilitats és el dels detectius de les novel·les de lladres i serenos, preguntar a qui beneficia el crim, és a dir, a qui beneficia que justament ara ens assabentem que els consellers de Cajamadrid, triats per tots els partits polítics i sindicats i no sols pel partit al govern, eren uns corruptes. Evidentment beneficia als més corruptes, que aconsegueixen d'aquesta manera posar en marxa el ventilador i dir allò de "tots són iguals, dona igual qui governe".
El problema és que això funcionava quan no existia Podemos, perquè l'efecte era que no pagava la pena canviar de corrupte, el conegut sempre era millor que el que no coneixíem, però ara amb una agrupació política que justament fa bandera d'aquesta denúncia d'una casta governant corrupta i apoltronada, pot produir-se l'efecte contrari al que buscaven els del ventilador, que per fi la ciutadania rebente i envie aquesta casta d'impresentables a pastar fang!

Assetjament a les aules, a unes més que a altres

L'assetjament escolar és una d'aquelles lacres més detestables que conec. Les persones que el pateixen es veuen sotmeses a una situació de desmoralització, desprestigi i patiment difícil de superar, i més quan la major part de les persones que l'envolten no saben el que passa, no ho volen saber o no en fan cas. La família, moltes vegades, no se n'assabenta, però l'escola sol mirar cap a un altre costat o fins i tot, culpabilitzar la víctima per ser diferent, poc sociable o "rareta". Els centres educatius haurien de posar totes les mesures possibles per prevenir-lo; mediació, educació per a la ciutadania, tutories, assistents socials etc. I sé de bona tinta que bona part dels centres públics posen en marxa els escassos recursos humans de què disposen per posar-li fre. L'ambient dels iguals no ajuda, perquè una certa crueltat sembla ser "guai" entre els adolescents, però en el moment s'aborda el problema i es força una reflexió serena, la major part dels joves se n'adonen de la magnitud de la tragèdia.
El problema es fa més gran, en canvi, quan l'ambient escolar no ajuda. I, sense ànim de generalitzar, és cert que als col·legis privats i concertats es dona una permissivitat major sobre el tema. D'una banda una concepció més competitiva de la societat, que deixa a l'individu com l'únic responsable de la seua situació, tendeix a culpabilitzar la víctima i aïllar-la socialment. Per altra part la tendència a ocultar els casos que es produeixen per tal d'evitar una mala fama que els pot perjudicar a l'hora de la matrícula. I per últim, una tendència a protegir els assetjadors per tal d'evitar un conflicte amb els pares que paguen, poden arribar a ser molt influents i, sempre, més que els de la persona assetjada. Tots aquests factors col·laboren en invisibilitzar, ignorar i ocultar els casos d'assetjament que, si no van més enllà, acaben amb una fugida de l'alumne assetjat a un altre centre, però que poden acabar de manera dramàtica.

Aquest va ser el cas de Carla, la xiqueta de Gijón que va acabar suïcidant-se per no poder soportar els insults, persecucions i humiliacions dels seus companys del col·legi Santo Angel de Gijón, religiós i concertat, i amb un ideari teòric que hauria d'evitar aquest tipus de coses. Sembla ser que els directius del col·legi no van donar la importància que tenia el fet i no van posar mesures de prevenció ni es van preocupar per evitar-ho. "Coses de xiquets" li van dir a la mare, però Carla va acabar al tanatori, i sa mare desesperada buscant justícia.
No dic que casos com aquest no passen a l'escola pública, perquè seria una irresponsabilitat menysprear el problema, i massa vegades, mestres i directius no donen la importància deguda a la violència oculta que es desferma dins i fora de les aules. La pública té altres problemes, com poden ser el desinterés, falta d'implicació o impossibilitat material d'arribar a solucionar el problema. Però l'estructura mateixa del sistema concertat i privat posa en marxa unes circumstàncies que fan més fàcil que els assetjadors acaben portant a terme una estratègia perversa que s'alia amb els interessos d'una empresa que s'oculta en l'opacitat i amaga els aspectes poc comercials del seu funcionament.

Ideologia i eleccions

La dreta es distingeix precisament per utilitzar la ideologia en el sentit més marxista del terme. Per a ells, l'aparell ideològic que defensen té la missió de distraure d'una visió ajustada de la realitat o, en el pitjor dels casos, per vendre una realitat que no existeix en la pràctica. Defensen la maternitat públicament, però la desatenen d'ajudes i recolzament. Divulguen la caritat i abandonen els desafavorits. Criden per la llibertat i la limiten en quant poden per mantenir la societat callada.
Potser per això l'actual govern popular ha decidit aparcar la modificació de la llei de l'avortament, per la mateixa raó que la va posar en marxa. Per una convicció ferma en el dret a la vida i la maternitat que diuen defensar? NO, per un càlcul electoralista que els ha fet comptar vots i adonar-se'n que necessiten obrir-se a un centre liberal que perden a gambades.
Durant els tres anys que porten al govern, han alternat mesures ideològiques dirigides al seu electoral més conservador i catòlic, com la Lomce, la llei de seguretat ciutadana o la proposta de llei de l'avortament, amb mesures clarament neoliberals en l'àmbit econòmic, com la reforma laboral, el rescat bancari i el recent anunci de baixada d'imnposts, dirigides a aquest sector suposadament centrista, menys ideologitzat i amb poca convicció catòlica.
Però ara sembla que els comptes no els ixen, perquè mentre no perden vots pel sector més assilvestrat, que no creix electoralment (Vox no ha arrancat), en canvi si que alimenten una Upyd i Ciutadans que furten l'electorat centrista i laic. I mentre, el Psoe de Pedro Sanchez creu poder pescar al mateix centrisme que abandona el partit al govern, tot i que és discutible que això li permeta recuperar el que perd per l'esquerra, amb Podemos i Esquerra Unida.
Sembla que tots volen captar l'electorat centrista que es sol mostrar com la panacea de les victòries electorals, però espere que aquesta vegada, l'autèntic electorat que incline la balança del govern siga un conscient i participau que no es creu les falses promeses electorals i aposta per un canvi de forma de governar i per una democràcia més participativa.

Carn de canó

S'anomenaven carn de canó els contingents de soldats que enviaven a una mort segura durant la 1a guerra mundial. Els generals solien ser-ne conscients de la inutilitat del sacrifici, però un càlcul basat exclusivament en necessitats tàctiques o personals justificava la mort de milers de joves sense més trellat.
Una cosa semblant deu haver pensat la nostra consellera d'educació i portaveu del consell en enviar milers d'alumnes acompanyats del respectiu professorat a una mort pedagògica segura en aules infradotades i sobreescalfades dels centres escolars del País.

El gest és inútil pedagògicament parlant, perquè avançar el curs a setembre i escurçar-lo per juny no aporta cap benefici organitzatiu, i molt menys educatiu, però si que li pot aportar unes rendes electorals fàcils i segures a la nostra generala principal. El càlcul purament estratègic ha dirigit unes decisions irresponsables i molt cares en termes humans, perquè la salut dels menuts, adolescents i professorat no és una moneda de canvi que es puga calcular en termes econòmics. L'onada de calor era totalment previsible a la  major part dels territoris del País i la situació de les infraestructures dels centres també és coneguda, o ho ha de ser per part de les autoritats que dirigeixen les instàncies educatives. Però cap d'aquestes consideracions ha pesat en la decisió final. La necessitat de significar-se i postular-se dins d'un partit popular en hores baixes i orfe de lideratge, de demostrar mà dura amb el professorat i sintonia amb una ciutadania menyspreada que, se suposa, demana més aparcaments infantils, han estat les raons principals per a prendre una decisió irresponsable i perillosa per a la ciutadania.

Les aules amb temperatures superiors als 30º (fins i tot algunes han arribat als 35º), per damunt del límit legal de 27º, han generat lipotimies i previsibles cops de calor entre una població menuda i adolescent, necessitada de més hidratació i protecció en aquestes circumstàncies. Però ni aquestes consideracions de salut pública ni altres consideracions pedagògiques, com el desgast i la desil·lusió que ha generat entre el professorat, els dèficits organitzatius que s'acumularan al llarg del curs i la mala imatge de l'educació que s'ha produït,  han estat suficients per tal de programar el curs escolar en condicions de possibilitat i èxit educatiu. Totes aquestes circumstàncies han quedat enrere de les necessitats estratègiques d'una generala que volia demostrar la seua fermesa i capacitat de decisió davant dels seus superiors. Les víctimes, en aquest cas els nostres menuts i joves, només eren carn de canó per a una consellera àvida de poder i irresponsable.

Esperança

Els sindicats educatius anuncien jornades de protesta aquest inici de curs. Els problemes i carències materials de l'escola pública són evidents, i els sindicats del professorat, associacions de pares i mares i col·lectius d'estudiants i societat civil denuncien aquestes mancances amb tota la raó. El col·lectius de personal sanitari i associacions de pacients denuncien la degradació de la sanitat pública, les mancances materials per les quals ha de travessar i les dificultats de desenvolupar un treball satisfactori quan falten els mitjans bàsics per fer-ho.

Escolte també declaracions de col·lectius de treballadors de la justícia denunciant les condicions en les quals han de desenvolupar el seu treball i les dificultats per fer valdre la justícia de manera equitativa. Els grups de defensa dels serveis socials denuncien també la reducció d'ajudes, l'eliminació de llocs de treball imprescindibles i els efectes que aquestes mesures tenen sobre les persones dependents. I el llistat pot continuar.
Els efectes de les retallades sobre els serveis públics han estat, son i, pel que sembla seran, devastadors. Res és igual a com era abans de 2008, i això que tampoc gaudíem en aquells moments del millor sistema públic possible. És evident que els ciutadans preocupats per la situació entenen el missatge i són conscients dels efectes d'unes polítiques criminals amb les persones i agraïdes amb el capital. La privatització ha estat una exigència dels poders econòmics que aquest govern dòcil ha acomplert amb satisfacció, i els efectes els patim tots en forma d'empobriment i degradació dels serveis públics.

Ara bé, si volem que el missatge electoral cale entre una majoria de la ciutadania haurem de donar un pas més enllà i començar a oferir alternatives, a fer propostes esperançadores, a presentar models possibles i realistes de millorar la situació actual. És evident que el diagnòstic de la situació és necessari, però aquesta ja la coneixem, i ara necessitem propostes polítiques i convincents per canviar-la. Potser no és aquesta la missió dels col·lectius de base que lluiten per tirar endavant i entropessen tots els dies amb les dificultats quotidianes, però sí la dels partits polítics que volen ser alternativa, la dels sindicats que tenen una visió més completa i la dels col·lectius socials de professionals que tenen un coneixement de primera mà sobre els seus àmbits.
La crítica està molt bé, però ha arribat l'hora de construir, necessitem propostes realistes ben meditades i estructurades, avaluades d'acord amb els pressupostos de què disposem, necessitem idees innovadores i compromeses d'organitzar la cosa pública, necessitem esperança i utopia. Mentre els partits d'esquerra no presenten això, no pagarà la pena canviar de com estem.

Instruccions suïcides

Crec que, a hores d'ara, 16 de juliol, ja podem donar per acabat el curs escolar més llarg de la història. L'avançament dels exàmens de setembre a juliol ha forçat que, a mitjan juliol, el professorat es trobe encara als centres realitzant faenes acadèmiques en compte de les tradicionals de formació i preparació.
De segur que la consellera Català aportarà en uns dies uns resultats esplèndids d'aprovats que justifiquen la seua decisió arbitrària i precipitada, però més enllà d'aquest maquillatge estadístic tots sabem que aquesta imposició ha estat un desficaci que ha perjudicat els estudiants, el funcionament dels centres i la dinàmica general de l'educació.
De vegades tinc la impressió que si les nostres autoritats educatives ens ordenaren cremar els centres per

estiu per tal de reconstruir-los al setembre, ho faríem i, a més a més, els centres estarien en peu per tal de començar el curs amb normalitat. De la mateixa manera ens imposen calendaris impossibles que acabem acomplint, currículum inabastables que programem i, de vegades fins i tot impartim, o un nombre excessiu d'alumnes a l'aula que acabem embotint com sardines en llauna en aules que no reuneixen les condicions mínimes legals que ells mateixos ens han ordenat contemplar. Si la consellera publiqués al DOGV que hui és 3 de setembre, aniríem tots als centres, alumnes, profes i personal laboral a complir amb la nostra faena. Som així d'obedients.

El problema és que de vegades les lleis físiques van per damunt de les ordenances del DOGV, i el que no es pot fer no és possible. Per exemple no és possible recuperar un curs acadèmic en dues setmanes, i la Consellera haurà d'acumular en les seues esquenes el percentatge d'alumnat que haurà de recuperar curs o iniciar curs nou amb assignatures pendents. Potser ella considere això danys colaterals, però m'agradaria escoltar el que pensen els pares i mares d'aquests alumnes de la decisió capriciosa d'avançar els examens. O de segur que ella ordena salomònicament començar el curs el 3 de setembre, però algú haurà de demanar comptes de tancar 35 adolescents en aules mal preparades que poden arribar a 35º. També pot decretar que el professorat treballe per competències, però si no programa la formació i preparació d'aquests professionals difícilment ho aconseguirà, de la mateixa manera que la matemàtica potser li impedisca que s'atenga més alumnat amb menys professorat.
Són coses que estan clares per al sentit comú però, com tots sabem, el sentit comú és una virtut que no tenen precisament els nostres governants. Ara bé, espere que en algun moment, la realitat toçuda els caiga al damunt en forma de fracàs electoral, ridícul mediàtic escandalós o escratxe ciutadà irremeiable. Tant de bo es done la tormenta perfecta i s'acomplisquen totes tres possibilitats.

Corrupció

N'estem servits, de notícies sobre corrupció. I sembla que el temporal es fa fort. Els titulars n'estan plens de casos vergonyosos de tràfec d'influències, converses irritants i condicions avantatjoses en contractes milionaris. Però no ho oblidem, la profusió de notícies sobre el tema no és innocent. A la societat de la informació, ni el silenci ni el soroll ensordidor són imparcials. Hem de posar en marxa el mecanisme de la sospita i plantejar-nos algunes preguntes que semblen ocultes entre tanta resposta no preguntada.
Comencem, per exemple, amb... Perquè justament ara sabem que els diputats europeus disposen d'un fons de pensions finançat amb diners públics i afavorit per condicions fiscals legals, però immorals? Per què sabem ara que tenim 10.000 aforats a Espanya i coneixem també que a la Gran Bretanya no n'hi ha, o a França només ho és el president? Portem quasi quaranta anys de democràcia i mai ens ho havien contat, ni els aforats ni les comparacions. Per què escoltem ara les converses entre una alcaldessa i un empresari trempat, o entre aquest empresari empalmat i el nebot d'un ex-conseller i ara president d'unes Corts autonòmiques, devot confés i practicant de missa diària i confessionari,  que es permet expulsar del Parlament valencià una diputada elegida democràticament pel poble?
Per què justament ara apareixen casos i més casos de corrupció que esquitxen tot l'espectre polític, des de
l'IU de Willy Meyer, fins la Rosa Díez d'Upyd, passant per Magdalena Álvarez del Psoe y Castedo del PP, sense oblidar el Pablo Iglesias de Podemos que, diuen, ha rebut diners del Chavisme, ohhh! Per què justament ara? Ara que Joan Carles I ha abdicat i ha estat aforat a corre-cuita, tots sospitem perquè, però no ho podem dir, com no podem mostrar banderes republicanes, ni afirmar sospites sense l'habitual "pressumpte". Què està passant? Res és innocent a la societat de la informació, com deiem abans, no existeixen les casualitats ni les coincidències.
Sembla que algú està interessat en fer calar el missatge del "tots són iguals", "qualsevol faria el mateix" o " no hi diferència entre uns i altres", perquè això beneficia als que sempre han estat manant, als que han afavorit, permés i fomentat la corrupció, als que han fet del clientelisme la seua manera de fer política.
Però, com sempre, ens diuen que mirem el dit quan apunten a les estrelles, perquè el problema no és que
determinades persones, representants públics o privats, siguen corruptes, sinó que el sistema polític muntat al seu voltant els ho permeta. La democràcia no eradica el mal ni la tendència a l'egoisme de  moltes persones, però sí que el preveu, organitza sistemes per evitar-lo i castiga durament aquells que el cometen. El problema no és la corrupció, que potser fins i tot explicable des d'una visió de la natura humana imperfecta i corrupta, és la permissivitat entorn a la corrupció. El problema no és que un diputat de qualsevol partit haja aprofitat el seu càrrec per enriquir-se, això és immoral i il·legal està clar i s'ha de perseguir i condemnar, allò més discutible ve quan el seu partit el disculpa, l'empara i el manté al càrrec. Ja n'hi ha prou d'hipocresies i declaracions grandiloqüents, no confiem en les persones de manera incondicional, ni tenim perquè, només volem que el sistema polític sancione aquelles que se n'aprofiten il·lícitament del seu càrrec, i els expulsen dels càrrecs públics. Només volen que els mecanismes de control democràtic del poder funcionen, i s'apliquen.
Prou d'engegar el ventilador per justificar la permissivitat d'aquells que, des del poder, justifiquen i emparen als corruptes. Ni un vot als corruptes, als de debò, als que no posen en marxa polítiques de transparència i control democràtic, i aquests ja sabem qui són, els que porten trenta anys manant sense interrupció, i sense fer res per aprofundir en un sistema democràtic i transparent políticament. No cal dir noms.

República

La paròdia de recanvi d'una institució antidemocràtica i caduca que estem vivint aquests dies no té cap justificació política legítima en una estat democràtic. És trist escoltar els esforços dels poders fàctics per legitimar una successió que, per definició, és il·legítima. Però la unanimitat als mitjans de comunicació i la unidireccionalitat dels discursos polítics ruboritza a qualsevol persona benpensant i fa sospitar una necessitat imperiosa per tapar un buit de legitimitat escandalós.
Una democràcia és un règim polític que adquireix el seu sentit per la sanció del poble. Aquesta sanció pot ser directa o indirecta, però si es vol aprofundir en aquest model polític, és preferible que les grans qüestions, com el model d'estat, es decidesquen de manera directa. Un referèndum sobre aquesta qüestió seria un símptoma de salut democràtica, una lliçó de política participativa i un bon exercici de múscul democràtic. Però la por dels poders establerts no té límits. Han vist les orelles al llop i volen deixar ben tancada la qüestió. No saben que les presses són  males conselleres i que els problemes polítics poden ser solucionats a curt termini amb aquesta actitud, però que justament per això tornen a ressorgir amb més força, en un plaç de temps un poc més llarg.
I aquesta concepció del poder no és nova, no l'hem inventada nosaltres. Als temps de la Revolució francesa es va imposar aquest model d'una manera més expeditiva, i es va justificar de manera més clara. Per si de cas oblidem d'on venim i què significa poder democràtic, podem llegir uns escrits del Marquès de Sade, que ho pot dir més alt, però no més clar. Ací teniu un tast:

"Si vuestros mandatarios pueden prescindir de vosotros para hacer las leyes y vuestra sanción les

parece inútil, en ese momento nacen los déspotas y vosotros sois esclavos. Si no quieren sustraerse a esta indispensable obligación de haceros sancionar las leyes, osad preguntarles ¿cómo un mandatario público puede imaginar que el mero título de representante de la soberanía puede detentar el mismo derecho de la soberanía ? ¿Cómo creen ellos que la opinión de soberanía que les confiáis puede llevar en sí el derecho de decisión absoluta? Las más grandes desgracias os esperan si se pasa a otros, sin responder a este problema. Estáis perdidos si os imponen leyes que no habéis aprobado, pues se imparte el poder sin que éste emane del pueblo y pronto eclipsarán los rayos de autoridad que sólo deberían salir de vuestras manos."

 Ideas sobre el modo de sanción de las leyes.

Ja sabeu, estem perduts si ens imposen lleis o reis que no hem aprovat, perquè si el poder no emana del poble, prompte creuran que ens poden manar sense consultar-vos i negaran l'autoritat del poble.

VISCA LA REPÚBLICA!!!!!