Guerra a la Lomce

Aquesta és setmana de protestes contra la Lomce. Concentracions a les portes de les escoles i instituts el dia 12, taules rodones i xerrades per explicar els perills de la nova llei i, com a colofó, mani el 15. La pressió dels col·lectius educatius, de professorat, de pares i mares, d'estudiants, de moviments de renovació i de defensa de l'ensenyament públic augmenten el to de la protesta. És, possiblement, l'últim cartutx abans del parèntesi estiuenc, però no per això menys necessari i, encara menys, el definitiu.
Si analitzem l'evolució d'aquesta lluita, pense que podem fer un balanç positiu. A més del retard en l'aprovació de la llei per part del consell de ministres -símptoma inequívoc de dubte en un camí fins aquest moment imparable-, allò més important és que hem guanyat la batalla de l'opinió pública. De fet, s'ha aconseguit crear una sensació de fracàs entorn de la llei, d'escepticisme i incredulitat vers les seues propostes, quan no de clara oposició. Poca gent la defensa en públic, i quan ho fa, és amb la boca menuda, sempre pensant en els seus interessos particulars -per exemple, els empresaris de la concertada, als quals afavoreix, l'església oficial, a la que proporciona uns privilegis escandalosos o la ciutadania més clarament reaccionària que admet que amb aquesta llei ajusten comptes amb l'ensenyament públic i amb la tendència igualitària que havia aconseguit introduir a la societat-.
En aquest sentit, i ara que sembla que Gramsci torna a posar-se d'actualitat, s'ha aconseguit crear una hegemonia cultural entorn del retrocés que implicarà la Lomce. No és poca cosa, però no és prou. Amb aquest desprestigi a l'esquena, el govern pot aprovar la llei i posar-la en marxa entre la desesperança i impotència dels afectats més directes. Com que l'autèntic interés és desmuntar l'escola pública, deteriorar-la i convertir-la en refugi residual dels desclassats, els desastrosos efectes de la seua implantació es converteixen en avantatges per a les autoritats. El resultat es recollirà en uns anys, i aleshores la ciutadania passarà factura aquest govern de mentiders malintencionats. Però nosaltres no podem esperar tant.
El nostre objectiu hauria de ser més ambiciós, els nostres fills i filles no mereixen aquest sacrifici, hauriem d'aconseguir que la Lomce no arribe a posar-se en marxa, que s'ature abans de la seua implantació. No se si amb aquestes mobilitzacions ho aconseguirem, però estem en el camí.

La marea

La marea és el nou projecte de la cooperativa MasPúblico. Es tracta d'una cooperativa que han format els antics treballadors del diario Público, i que pretén mantenir un projecte informatiu independent, veraç i compromés amb els valors democràtics del dret a la informació i la llibertat d'expressió.
Als temps que corren no és poca cosa i mereixen el nostre recolzament. Han obert un web, La marea, i publiquen una revista mensual en paper d'una qualitat més que digna. L'últim número, el número 6 de juny, tracta com a tema central el de l'atur, i ens ofereix una perspectiva ben allunyada dels càlculs estadístics de la macroeconomia dels suplements econòmics dels principals periòdics. Parlen els aturats, parlen sindicalistes, parlen economistes alternatius, i proposen mesures que a l'actual govern no semblen importar-li; una banca pública que faça circular el crèdit, el repartiment del treball existent per a treballar tots i treballar menys, el recolzament a projectes cooperatius i als autònoms i xicotetes empreses... Mesures totes elles ben realistes, però que semblen utòpiques en l'actual context de devaluació del treball, d'empobriment dels assalariats i de foment del guany empresarial i bancari. Perquè no ho oblidem, els que guanyen amb aquesta crisi són els grans empresaris i els banquers, que continuen augmentant el seu balanç de beneficis, i en plena crisi!
A més del dossier sobre l'atur, articles sobre la nova esclavitud al sector textil, un dels primers en deslocalitzar-se, sobre la situació del Sahara, i els privilegis que el govern marroquí rep de part del seu aliat incondicional, els EEUU, amb la connivència de la UE, que els permet convertir el Sahara en territori desprotegit als drets humans, o sobre la utilització dels immigrants subsaharians a la frontera de Melilla.
Un enfocament independent, sense cap deute a patrons publicitaris ni autocensures imposades per les grans empreses, els porta a denunciar el fracking ben a les clares o a concedir una entrevista a Juan López de Uralde, líder d'Equo, en la qual proposa una eixida ordenada del capitalisme com a única manera de salvar-nos de la catàstrofe ecològica i humanitària.
A més, articles sobre llibres, cinema, feminisme, cooperativisme i música alternativa. Tot ben adobat per articles d'opinió diferents als que estem cansats de llegir, i amb reportatges argumentats i ben informats. No us perdeu La marea, està a mols quioscs de València i també el podeu demanar al seu web. Paga la pena recolzar i aprofitar aquest projecte d'informació independent que tanta falta li fa a la nostra esquifida democràcia.

Imposts

Una de les batalles ideològiques que hem perdut en aquesta crisi és la dels imposts. Després de l'augment indiscriminat i injust de l'IVA que el govern Rajoy va aplicar només arribar a la Moncloa, no es sent altra cosa que cal baixar imposts, que no es pot suportar més pressió fiscal, que cal fer més competitives les empreses amb baixades de cotitzacions, que la solució a tots els mals de l'economia és reduir pagaments a l'estat per tal de potenciar l'activitat econòmica privada.
El problema és que el debat està viciat de socarrel. En primer lloc l'anterior govern socialista, dirigit per un partit suposadament socialdemòcrata defensor del repartiment de la riquesa a través de la via impositiva democràtica i proporcional, va ser un defensor aferrissat de les baixades de cotitzacions socials de les empreses en temps de bonança i de l'augment dels imposts indirectes, com l'IVA, en contra dels seus suposats principis ideològics. Després el govern Rajoy va prendre com a mesura estrela l'augment de l'IVA, sembla ser que contra el seu ideari liberal, que en els temps d'oposició es va convertir en una lletania que recordava contínuament que muntar imposts era baixar recaptació. I com a tercer element de distracció l'ala més ferèstega i neoliberal del partit, la dels Ansar i Espperança, s'han convertit en una mena d'oposició dins del govern, sobretot en aquest tema.
Així les coses, la ciutadania va marejada, i tira pestes dels imposts que els fan la vida impossible, i amb raó, que s'utilitzen per donar de menjar uns polítics identificats com el principal problema de la democràcia, amb més raó encara, i que ofeguen una possible recuperació econòmica, i això ja no és tan raonable.
El resultat és que hem oblidat l'objectiu principal de la recaptació de fons per via impositiva, distribuir la riquesa per tal d'atendre els més necessitats, proporcionar una igualtat d'oportunitats real amb ajudes econòmiques als sectors més desafavorits i corregir els desajusts que el mercat introdueix en el repartiment dels guanys d'un país. És ben complicat, a hores d'ara, defensar la necessitat dels imposts, però no de qualsevol impost, sinó dels més solidaris i adaptats a la renda del contribuent. No defensem els imposts indirectes, com l'IVA, perquè aquests graven de la mateixa manera el que en té deu que el que en té cent, sinó els imposts directes, el de l'IRPF, que augmenta amb la capacitat adquisitiva, les cotitzacions socials de les empreses, que financien els serveis socials bàsics com la sanitat, l'atur o la inserció laboral, o els imposts a les transaccions econòmiques com la taxa Tobin, que ajuda a recuperar una part dels guanys especulatius que tenen els grans grups inversors.
La trampa dels Ansar i Esppe és que, amb les seues crítiques, han fet centrista Rajoy, que ara sembla un Robin Hood que recapta imposts per tal de salvar l'educació i la sanitat, que amb les seues polítiques pretén destruir. I l'engany de Zapatero i el Psoe és que amb les seues polítiques neoliberals han desprestigiat i fet oblidar el sentit social, redistributiu i igualador de les polítiques de recaptació. Com a resultat tenim un desprestigi de les polítiques assenyades d'esquerra, intervencionistes en el sentit de justícia social i igualtat i reguladores de l'economia salvatge, i la pèrdua d'un debat necessari, si volem eixir de la crisi en la direcció democràtica i solidària que molts volem.

Vestir-se

El video d'una notícia donada pels informatius de rtve sobre els consells que uns presumptes pedagogs i psicòlegs donaven als pares sobre la manera de vestir de les seues filles (sobretot de les filles, perquè ja se sap, els xics són diferents!) ha recorregut les xarxes entre la sorpresa i la crítica. La notícia és patètica, perquè amaga, darrere d'una capa cientificista (els psicòlegs), uns consells d'allò més reaccionaris, tradicionals i sexistes. Mirar-se a l'espill i reconéixer la pròpia imatge, allargar les faldilles, evitar els escots i les incitacions que puguen provocar en els que miren, són consells que donen en aquest taller del que dona compte la notícia.
La veritat que fins ací la cosa no sorprèn  no per correcta, sinó perquè sabem el caire ideològic que la televisió pública està prenent des de l'entrada del govern Rajoy. És repugnant que la televisió de tots s'escore tan clarament a la dreta, però és el que tenim.
Ara bé, allò que vertaderament em va preocupar va ser la reacció que van tenir alumnes meues d'edat adolescent quan els vaig ensenyar el vídeo  La resposta va ser aquella de que sempre hi ha "guarrilles" que els agrada ensenyar-ho tot, que moltes van provocant i que és normal que els "tios" es posen tontos. També he de dir que tinc alumnes més majors, que no entenien aquesta manera de culpabilitzar les dones.

Certament queda molta faena per fer i cursets com el de la notícia i informatius com els de la pública no ajuden gens a canviar aquesta percepció, però el problema és que l'escola tampoc pren partit per aquest assumpte i la família permet (o no permet) però no educa. Amb aquesta perspectiva i l'educació afectivo-sexual que donem, difícilment aconseguirem una societat més igualitària.

La caverna blavera

Sembla ser que els cavernícoles blaverots ixen de la cova. Els successos de Burjassot arran dels actes d'homenatge al  Mural del País Valencià d'Estellés, la prohibició del terme País Valencià per part de les Corts o la campanya que el "diario Las Provincias, tu ru rú" (aquest no el pensar enllaçar, ho sent, si no em creieu el que us vaig a contar, ho busqueu vosaltres) porta endavant contra els centres públics d'ensenyament, amb acusacions de manipulació i propaganda catalanista, marquen l'inici d'una estratègia de reviscolament del blaverisme més recalcitrant.
El "diario Las provincias tu ru rú", en un exercici de periodisme d'imaginació, genera les polèmiques, les continua i les conclou segons els seus interessos, no siga cosa que la realitat els arruïne un bon titular. El periòdic (!), en connivència amb les NNGG del PP (que no semblen massa preocupats per la desocupació juvenil), ha atacat centres educatius i professorat amb l'excusa de defensar la llibertat ideològica i de protegir no se sap ben bé quins ideals. Si analitzem un poc les notícies, ens adonem que són d'aquelles dirigides al seu electorat. Són informacions suposades destinades al consum intern, i difícilment es poden contrastar, ni falta que els fa, perquè els seus lectors esperen coses com aquestes per confirmar els seus prejudicis ideològics. Es tracta, només, de mobilitzar el seu electorat que, al pas que va la cosa, estan pensant-se acudir a les urnes les pròximes eleccions.
No ho dubteu, si els poca-solta aquests trauen la senyera a passejar és perquè tenen l'aigua al coll. Des que havien guanyat la batalla de València i Unió Blavenciana havia desaparegut del mapa polític fagocitat pel PP valencià, que no obrien la boca. Però ara, amb la desfeta electoral que els espera, el desànim que condeix entre el seu electorat i la manca crònica i absoluta d'idees, no els queda més que recuperar el capot per vore si els bous envestim.
Però no podem caure en la seua trampa, no som bous, ni ens xuclem el dit. El problema de fons d'aquesta moguda incentivada des de la dreta valenciana no és altre que la constatació que, malgrat haver perdut la batalla de la transició i la dels símbols, continuem vius, i més vius que mai. L'ensenyament en valencià continua en marxa, la música en valencià ha esclatat, la literatura en valencià està reconeguda a tot l'àmbit catalanoparlant, no hem oblidat la quatribarrada, ni han aconseguit eliminar el terme País Valencià, i menys encara l'aspiració a aconseguir un país digne, valencià i independent. Fins i tot moviments polítics que poden vehicular aquestes aspiracions estan en auge, Compromís i Esquerra Unida poden forçar un dubitatiu PsPV a defensar el que sempre ha cregut i mai s'ha atrevit a reivindicar. Més a l'esquerra, continua la vida, malgrat tot. I això els fa por.
Justament per tot això no podem caure al parany de reobrir una baralla esgotada. A nosaltres no ens interessa traure a passejar la mòmia, discutir sobre la bandera, el nom del nostre país o la llengua que parla, ho tenim ben clar i ho utilitzem amb normalitat sense complexos. Són ells, els que no parlen valencià ni es senten, els interessats en reobrir aquesta discussió artificial. Ells la van crear als anys 80, ells la van callar als 90 i ells són els que la volen reobrir en ple segle XXI. Però nosaltres no, nosaltres hem de continuar cantant, escrivint, llegint, parlant, treballant, estimant, lluitant, ensenyant, aprenent en valencià, amb la plena consciència que ens escolten en català.
L'estratègia no pot ser altra que anar endavant, sempre endavant, com canten els Obrint Pas, sense cedir a les amenaces ni a les pressions, però no donant-los més importància de la que tenen; cap.

La moral de l'absolut

Sembla que torna un punt de mira moral que converteix en absoluts certs valors morals, convertint-los en roques dures i inviolables. Per exemple, el ministre Gallardon encapçala una visió de la vida que la converteix en un valor suprem en qualsevol circumstància, des del moment de la concepció fins el de la mort. Amb arguments com aquest prepara una reaccionària reforma de la llei d'avortament que pretén tornar la situació trenta anys enrere, i amb idees semblants s'oposa al dret a morir dignament. També l'onada conservadora que recorre Europa al voltant de la defensa del sagrat valor de la família, entés aquest en el sentit més tradicional de matrimoni heterosexual amb fills i que nega el matrimoni i l'adopció per part de parelles homosexuals. Podem continuar recorrent exemples com la discussió sobre la llibertat d'elecció de centre educatiu per part dels pares o de metge per part dels pacients, llibertats absurdes per definició.
En tots els casos s'invoca una paraula sagrada -vida, família, llibertat...-, carregada de connotacions morals i se la converteix en una mena de tòtem sense matisacions, en principi unívoc d'actuació, en valor suprem intocable. El problema és que els conceptes morals mai estan clars, o millor dit, quan més clars estan pitjor, perquè aleshores estan carregats de prejudicis i sentits caducs que hereten d'una tradició la major part de les voltes opressora, injusta o discriminatòria.
Els conceptes morals estan vius, canvien, es transformen, adquireixen nous sentits en funció de les noves circumstàncies històriques i de la lluita de la ciutadania en la defensa dels seus drets. I no tots els nous sentits són positius, massa vegades són retrocessos, o noves discriminacions o opressions fins ara desconegudes. Per això es necessari tenir el judici moral despert, l'empatia aguditzada i el raonament afilat.
Podem prendre com a exemple el concepte de vida, que aplicat en sentit literal al tema de l'avortament, implica una intransigència ètica que només amaga una postura de superioritat moral difícil de defensar en un diàleg racional. És evident que, als temps del control de natalitat, dels drets de les dones a la concepció lliure i voluntària, de les tècniques mèdiques i farmacèutiques d'anticoncepció, enrocar-se en un concepte de vida purament biològic que comença en el moment de la fecundació i que és irrenunciable, és un anacronisme que sona impostat fins i tot en boca de personatges tan sinistres com Rouco Varela. La vida humana és alguna cosa més que la simple fecundació, i també alguna cosa menys podriem dir -perquè la vida existeix abans de la concepció-, i és evident que un embrió té al seu si unes potencialitats desconegudes, però el problema és que mai les podrà desenvolupar sense la participació directa i voluntària de la seua mare. Posar un concepte de vida embrionari per davant d'un altre de vida humana racional i conscient, és no voler vore la realitat i imposar penes innecessàries a les persones només per uns obscurs principis morals.
Trobe molt més immoral pensar que una dona que no pot o no vol tenir un fill en un moment determinat pot portar endavant una gestació i acabar entregant el fruit del seu cos a unes institucions que han de donar un futur incert al resultat dels seus patiments i alegries. Només una mentalitat de mascle insensible pot vore això com una solució més digna a la d'interrompre un embaràs no desitjat. Bé, uns mascles insensibles, o massa sensibles a altres interessos més terrenals.
Al remat, sembla imposar-se la versió fàcil de la moral, la del catecisme, la que impedeix pensar, la que dona receptes fetes, amb paraules sagrades que mai s'han de qüestionar. La moral del compromís, la del conflicte, la de la reflexió, la de la comprensió, l'autèntica moral d'acceptació del criteri moral aliè, aquesta sembla rebutjar-se sense discussió.

Periodisme

El programa "Salvados" de l'últim diumenge s'ha convertit en un fenomen social. La manera com Jordi Évole ha tractat l'accident del metro de València ha estat una lliçó de periodisme d'investigació, de periodisme compromés i de denúncia. Mentre el veia, no donava crèdit al seguit de testimonis esborronadors, proves fefaents d'una ocultació vergonyosa, entrevistes impossibles, que mostraven una realitat oculta que es desvetllava amb l'exercici impecable d'una professió tristament devaluada.
La pregunta que sorgeix arran d'això és perquè no es fa més periodisme com el d'Èvole a la televisió, a la premsa digital o escrita, a la ràdio. A més a més, perquè és tan estrany trobar programes com aquest a la graella generalista, tan estrany que ens va deixar a tots bocabadats davant la televisió i pensant, què poc durarà açò a una televisió dominada per un lobby molt conservador.
Veient Salvados em feia més conscient de la necessitat d'un bon periodisme per a la democràcia. Sense informació no hi ha ciutadania crítica i participativa i sense el prisma d'una narració calidoscòpica de la realitat és impossible l'articulació de diferents sensibilitats que puguen conviure. Sense control del poder polític, sense transparència informativa, la democràcia queda reduïda a una pantomima poc creïble, gens connectada amb la ciutadania i separada en una esfera de poder autònom i opac que esdevé autoritari per la seua pròpia dinàmica burocràtica.
I aquest és un dels molts problemes de salut democràtica que patim, i no el menor. La concentració de canals en dos grans grups mediàtics perjudica la diversitat i dificulta l'expressió de diferents sensibilitats. De moment, La sexta perviu, però no sabem fins quan, i aquesta por ens fa estimar més programes com el d'Êvole o el Wyoming. Sense ells la nostra democràcia seria molt pitjor.

Déu i la religió

Dedicat a la tia Pepi

Deia ma tia Pepi, -la persona més carinyosa i entranyable que he conegut, la més vital i optimista, la més voluntariosa i decidida-, que ella creia en Déu a la seua manera, però que cada vegada creia menys en l'església. Tan de bo tinguera raó i ara es trobe amb el Déu en que creia, però mentre escoltava la missa del seu soterrament no podia menys que pensar que cada vegada tinc més clar que em resulta impossible creure en Déu, però creure en l'església és inevitable.
Vull dir que la figura d'un Déu omnipotent i etern, de l'estil de les religions monoteistes com la cristiana, és inassumible als nostres dies. És un element tan clarament mitològic que només es pot creure en ell des de la més absoluta innocència (com la tia Pepi) o des del desconeixement ignorant de totes les explicacions científiques que ens envolten. És simplement increïble... i inútil.
Ara bé, l'església que s'ha muntat al seu voltant és un fet sociològic inqüestionable que cobreix una necessitat humana fonamental. La seua missió és proporcionar ritus socials que conforten els seus fidels, aportar un sentiment de pertinença al grup que permet superar l'aïllament i ajudar a assumir fets dramàtics que farien la vida insuportable. En aquest sentit, la recent elecció del Papa Francesc ha posat altra vegada d'actualitat el paper de l'església catòlica en aquests aspectes. Un article de Manuel Fraijó aparegut a El País del passat 16 de març, explicava que el catolicisme actual hauria de recuperar el paper inicial que va tenir el cristianisme als seus inicis. Allò més decisiu per convertir-se al cristianisme als temps originals era la necessita de superar la soledat i l'aïllament, era aconseguir el sentiment de pertinença al grup i sentir-se confortat amb la promesa d'una altra vida millor que la que podien viure aquells esclaus.
Però si aquesta era la força del cristianisme als seus orígens, només presenciar els actes religiosos de l'actualitat i la parafernàlia que acompanya el poder eclesiàstic podem entendre perquè el catolicisme es troba en la crisi més profunda de la seua història. Els rituals que desenvolupen no s'adiuen gens amb el sentit de les paraules que els inspiren, ni la forma ni l'estil d'una missa, un soterrament o un bateig tenen la força de les frases sagrades. Rituals avorrits, unidireccionals, repetitius, sense força. És increïble que, als nostres dies, un senyor gens atractiu es passe un hora realitzant moviments mecànics i repetint amb veu monocorde un seguit de frases inconnexes. Els rituals de pas fonamentals com els batejos, noces o sepelis semblen més inscripcions al registre civil que actes religiosos. I si ens fixem en l'organització de les parròquies o de la cúria dirigent, les coses es posen pitjor, perquè l'aïllament respecte dels més necessitats és més evident encara, amb les honroses excepcions que tots podem coneixer.
O l'església recupera el sentit original d'atenció a les persones o morirà víctima de la seua pròpia burocratització i aleshores qualsevol secta o nova religió li furtarà el lloc que ella ha abandonat, i que els éssers humans semblen necessitar.
Però m'agradaria equivocar-me i que ma tia Pepi tingués raó, perquè llavors ella es trobarà ara amb el seu Déu bondadós que conforta tots els mals i proporciona la vida eterna. Encara que ben pensat, tan si el seu Déu existeix com si no, ella ja es troba confortada, lliure de tots els seus mals (que en tenia i ben forts) i vivint la vida eterna al nostre record. Gràcies tia Pepi.

Protestes

He de reconéixer que jo també estic cansat. Manifestació per la vesprada, concentració pel matí, assemblea a l'hora d'esmorzar, reunió a boqueta nit. Ara l'educació, demà la dependència, també la sanitat, els equipaments del barri, el desmantellament de l'atenció pública o la baixada de sous. Tenim motius de sobres per protestar, el que ens falten són hores!
Estem tots cansats, i ens preguntem si no podríem articular les accions, ajuntar col·lectius, concentrar les protestes, disparar tots junts, estirar del mateix costat i tombar el poder de manera rotunda. Això és el que voldríem però no podem, de moment. Perquè aconseguir això, com es va aconseguir a Tunisia i Egipte fa un any, o a la mateixa Espanya quan la declaració de la segona república, requereix unes circumstàncies especials; la debilitat del poder i la fortalesa del moviment ciutadà.
Per això la dispersió temporal i espacial de les protestes no és una mala idea en l'actual context. L'estratègia del gota a gota, del desgast continuat, de la perseveració del no, de la manifestació mantinguda del descontent és una actitud que acabarà calant entre la població i sumant descontents en aquest maremàgnum de damnificats. El moviment es fa més fort amb cada nova tisorada i s'enforteix amb la repressió.
 De fet, si analitzem bé els resultats de les accions de protesta recents, només les concretes, les que han anat dirigides a objectius menuts, a casos concrets, han eixit victorioses. Abans del reconeixement parlamentari de la llei anti desnonaments, la Plataforma ja havia aconseguit parar-ne uns quants. Famílies reals s'han deslliurat d'un desnonament gràcies a la lluita d'un grapat d'activistes, empreses en actiu han esquivat EROs salvatges per la perseverància dels seus treballadors i sindicalistes (com al bus de Barcelona) i algun que altre banc s'ha vist obligat a tornar dipòsits fraudulents per les protestes públiques. La lluita concreta dona resultats, perquè el poder no la percep com un qüestionament directe del seu poder, però l'erosiona. Cada  nou desnonament aplaçat és una patada en la credibilitat de la llei espanyola, cada empresa que accepta mantenir el poder adquisitiu dels seus treballadors demostra que això és possible, cada banc que accepta el seu frau reconeix la necessitat d'una banca ètica.
La lluita particular, concreta, és un anar fent camí que no podem abandonar, perquè millora la vida de les persones reals i perquè qüestiona el sistema global de repartiment del poder. No podem pensar que no s'aconsegueix res amb les protestes només perquè no tombem el govern de torn o perquè no dimiteix el personatge més miserable. La lluita és llarga i les forces les que tenim, no les desaprofitem i, sobretot, siguem-ne conscients que som molts treballant pel mateix objectiu.
I per acabar, fruim del plaer de mirar als ulls tots aquells que només fa uns anys s'enorgullien d'unes polítiques de totes totes impresentables i fraudulentes. Teníem raó llavors i en tenim ara, per això acabarem guanyant la partida. No defallim.

Falses esperances

Són moltes les raons que expliquen la contenció social amb la què estem vivint les polítiques salvatges que ens imposen. Des d'allò tan conegut de que hem perdut nervi reivindicatiu per desús fins a que la repressió o la por a la repressió ens paralitza, passant per una suposada maduresa de la societat civil. En realitat crec que anem errats en l'explicació, massa ideològica, massa conscient com per a ser seguida de manera majoritària pel gros de la ciutadania.
En realitat pense que si la societat no esclata en accions de protesta més radicals, com vagues indefinides en sectors essencials o protestes més persistents i menys pacífiques és perquè, en el fons, encara ens creiem el missatge governamental de que aquestes mesures que ens imposen són una espècie de medicina, de remei sanatori dirigit a solucionar una situació transitòria i provisional que, com una malaltia, necessita tràngols desagradables per curar al malalt, que és la nostra societat del benestar.

La majoria de nosaltres aguantem les retallades en salari, prestacions o drets com el qui veu caure una pedra de volum considerable i busca un amagatall per tal de deixar-la passar. Els que no troben l'amagatall (desnonats, aturats sense subsidi, malalts sense segur) són xafigats per la pedra i queden en estat catatònic, sense capacitat de reacció durant un temps considerable, o directament fora de la circulació. Aquells que troben recer (prestació, subsidi, salari o família) s'amaguen i esperen el pas per tornar a viure, amb l'esperança que les pedres pararan de rodar i tornarem a viure sense esllavissades.
El problema és que sembla que les coses no van així, de moment no escampa i el malalt no millora. El desmantellament dels serveis públics és una realitat irreversible que anirà a més. Les baixades de sou no són transitòries, perquè la competitivitat exigeix empobriment i més explotació. L'eliminació de drets laborals són una condició per a la recuperació econòmica, o això diuen. I l'abandó dels més dèbils forma part d'una filosofia política que parteix d'un darwinisme social pervers.
Però fins que no experimentem aquesta situació, fins que no ens adonem de la continuïtat d'aquestes polítiques i de la voluntat d'aprofundir en les mesures que desmantellen la protecció social i eliminen els drets humans bàsics, no reaccionarem. Mentre tinguem l'esperança que açò passarà, que tornarà el creixement econòmic, que arribaran les eleccions i guanyaran els bons o que prompte despertarem d'aquest malson i tornarem a ser tots feliç classe mitjana, mentre pensem açò, no farem res més que expressar el nostre desacord i salvar la nostra dignitat en manifestacions pacífiques i vagues testimonials.

Però les coses no funcionen així, ni mai ho han fet. Hem de ser nosaltres, cada un de nosaltres i tots alhora  els que els hem de parar els peus, els que hem d'impedir físicament la continuació d'aquestes polítiques, els que hem de dir un PROU definitiu, un NO decidit. O comencem a prendre consciència de la irreversibilitat de la situació o tardarem molt a recuperar drets fonamentals i garanties de convivència social com les que alguns encara hem conegut.