El sabor a Euskadi

M'han cridat de Radio Euskadi, del programa Más que palabras, per parlar de El sabor de la ciudadania,
en la traducció al castellà que ha fet Algar. Ja podeu imaginar la
il·lusió que m'ha fet. Seve Calleja condueix un espai de llibres en el
que recomana les novetats que més li han agradat.
La entrevista ha anat molt bé (la podeu trobar ací ) i l'interés que
han demostrat pel llibre excel·lent. En un moment de l'entrevista, Seve
diu que el llibre és molt positiu, assertiu, i que això podia
contrastar amb el rebombori i el conflicte que acompanya a
l'assignatura. I és cert, sorprén el que hauria de ser normal, és a
dir, estem sotmesos als dictats politico-periodístics d'una manera tan
aclaparadora que oblidem que aquesta política és falsa, inventada,
artificialment generada. Però acabem picant i discutint sobre el tema,
quan hauriem d'obviar-la, oblidar-la, perquè no ha existit, i aquesta
és la nostra victòria.
En altre moment comenten que allí a Euskadi no han tingut tanta
polèmica, que l'assignatura s'ha incorporat sense més aldarulls. Quina
sort! Espere que allí es comprenga millor el llibre i s'accepte la seua
visió sana, oberta i tolerant d'una educació que només busca
convertir-nos en ciutadans.

Neutralitat

Escoltava les declaracions a la tele dels defensors de l'objecció a l'Educació per a la ciutadania. I els més moderats demanaven neutralitat moral als mestres de l'assignatura. Deien que no es podia imposar una moral des de la escola, i clar, el resultat lògic, segons ells, era demanar una neutralitat valorativa que permetera triar a l'alumnat.
Quina mentida! I quina hipocresia! Perquè aquesta és sempre l'arma d'aquells que creuen que la seua moral (religiosa, filosòfica o social, tant és)és superior. Es senten superiors i per això demanen a les "altres" morals inhibir-se de les seues valoracions. Però clar, d'aquesta manera només la seua moral queda amb la coherència i la valentia del que te alguna cosa a dir i proposar, i la resta és relativisme, tebiesa i conformisme.
Doncs no! La postura més coherent és la de manifestar la nostra postura moral, exposar-la, defensar-la i difundir-la, des de la coherència i la convicció, perquè si no sembla que no existeix. I que quede clar que això no significa en cap moment imposició ni manipulació, perquè no hi ha més sinceritat que la del que mostra les seues cartes. Qui manipula amaga, no diu i simula una neutralitat impossible.

Objectar

Al final el Tribunal Suprem ha desestimat el dret a l'objecció de consciència a l'assignatura d'Educació per a la ciutadania. Tots hem respirat un bon tros, perquè no ho teniem clar, i una decisió en el sentit contrari hauria representat obrir la caixa de Pandora cap a totes les assignatures de contingut ètic.
De totes maneres si una cosa crida l'atenció en aquest cas, més enllà de l'estrategia de la dreta cerril d'obrir qualsevol front d'oposició al govern, és l'assumpció dels mètodes tradicionals de l'esquerra per part de les forces de la dreta. Utilitzar la paraula Objecció en aquest cas és quasi una ofensa als milers de jovens que han patit la repressió de l'estament militar per la seua negativa frontal i sense embuts al militarisme més cru. Però clar, ja sabem que aquesta dreta sempre ha fet de la consciència un patrimoni privat, i potser per això han cregut que podien associar-la a l'objecció. En altres casos els ha eixit bé, com en el dels metges contraris a l'avortament en la sanitat pública (però no en les clíniques privades), però ara hauràn de callar i obrir altres fronts.
Com que ara tenen la crisi econòmica potser ens deixen tranquils amb la moralina hipòcrita.

Hipocresia

El video que us presente te la virtut d'enrojolir als grans moralistes de la política. El discurs d'una xiqueta de 10 anys posa damunt la taula el cinisme i la hipocresia de tota la nostra educació moral. Alguna cosa haurem de fer, si volem realment educar en valors a les noves generacions, perquè aquest doble missatge que mantenim, crea ciutadans cínics i ressabuts que aprenen prompte el llenguatge políticament correcte i l'actuació més profitosa per als interesos particulars. És una reflexió de llarga durada que no sols compet a l'escola. La societat en conjunt haurà d'estructurar el seu discurs, si volem una societat més justa i solidària.

Font de Mora dimissió

La notícia va saltar dissabte als mitjans de comunicació. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de València ha suspés tres articles de l'ordre d'EPC que la nostra administració havia imposat sense més trellat que el d'aquells que saben que només els queda el recurs de la imposició quan se'ls acaba la raó. No és que siga jo dels partidaris de judicialitzar la nostra vida social i política, més aina al contrari, crec que no es bo fiar als tribunals el que hauria de ser objecte de discussió, consens i sentit comú. Però quan la violació dels drets fonamentals és tan flagrant, només ens queda buscar refugi en una justícia que, en aquest cas, ha tret tot el sentit comú que no tenen els encarregats d'administrar-lo.

L'EPC no es pot fer en anglés perquè l'administració no posa mitjans, això estava més clar que l'aigua, i per molt que ara s'amaguen baix d'un pretés trilingüisme, tots sabem que porten anys sense invertir ni un ral en formar professorat, recolzar innovacions ni ampliar el plà de trilingüisme. La única de manera de convertir el nostre sistema en trilingüe passa per seguir les propostes d'Escola Valenciana, i deixar-se de romanços.

Potser el senyor Camps pense que posar en contra tota la comunitat educativa no siga raó suficient per fer dimitir el seu Conseller, però trobar-se continuament amb sentències dels tribunals contra la seua gestió és, a més d'irresponsable, d'una ineptitud insuportable.

Font de Mora dimissió!!

Ensenyament democràtic

La pel·lícula alemanya La Ola ha arribat a les nostres pantalles precedida d’una aura de progressisme i de lluita contra l’autoritarisme des de l’escola. Malgrat que els resultats als que arriba l’innovador mestre d’aquest institut no són els desitjats, els seus propòsits i orientació política queden clarament definits per la intenció inicial frustrada de fer-se càrrec del curs d’anarquia i per la pregunta que li dispara l’experiència: seria impossible un règim autocràtic en l’actual alemanya?
A partir d’aquest moment, el professor intenta demostrar els seus alumnes que aquesta resposta no és tan clara i inicia en la pràctica l’organització d’una societat autocràtica dins l’aula, amb tants bons resultats que l’entusiasme arriba a convertir els joves en un fervent grup neonazi fanàtic seguidor del mestre, convertit en líder inconscient d’aquesta secta. En realitat moltes de les mesures que posa en marxa són aspectes bàsics per a la cohesió de qualsevol societat estructurada, només que portats als extrems de la veneració absoluta al líder, perquè trobar un objectiu comú, identificar-se com a membre del grup o crear una xarxa d’ajuda mútua entre els membres del grup, són aspectes bàsics d’una societat ben estructurada. Altra cosa és la manera de decidir i imposar aquestes mesures, de manera autocràtica o amb un consens democràtic.
En realitat, el triomf d’un model violent i acrític entre l’alumnat sembla demostrar que l’autocràcia és un règim que proporciona respostes necessàries per a l’ésser humà, i amaga una crítica a una societat descreguda i sense valors ni solidaritat social, i un menyspreu per la joventut, a la que considera inconscient i buida. Sembla que acabe dient, si aquesta societat continua per aquesta via relativista i anàrquica, els nostres joves acabaran buscant refugi en models autoritaris.
Bé, d’acord, però allò del que no sembla ser conscient, és de que no es pot ensenyar a odiar la violència amb violència, ni a ser crític amb la imposició de les idees per decret. Aquest és el gran error de l’experiència educativa, la contradicció entre els objectius últims i els mitjans per aconseguir-los. L’altre gran error és la manca de confiança en les noves generacions per a imaginar un altre món, i la creença que només societats autoritàries poden proporcionar ideals i referents comuns amb els que il·lusionar-se. Potser li haguera anat millor si haguera proposat el seu alumnat que inventara un model alternatiu de societat democràtica explotant la imaginació i la creativitat, d’aquesta manera s’aprén molt més que repetint vells models caducs.

L'escola és el món

Luri, Gregorio. L'escola contra el món. L'optimisme és possible. La Campana. 2008.

Amb un títol com aquest, el llibre prometia ser una interessant reflexió sobre l’educació. Vull dir, que amb l’aval de Salvador Cardús i de l’editorial La Campana, m’esperava una visió alternativa sobre l’educació, una mirada optimista, com diu el títol, i compromesa amb un “altre món”, per això “contra el món”. Però no, en aquest cas els interessos editorials han imposat un títol que res te a vore amb l’enfocament educatiu de l’autor.
Perquè dipositar en “la confiança” tot el pes de l’educació és, com a mínim, ingenu, sinó clarament malintencionat, i m’explique. La tesi fonamental de l’autor és que “la clau de l'èxit no radica en l'aplicació de cap mesura concreta, sinó més aviat en la capacitat de crear un cercle virtuós entre la integració social (l'existència d'una certa harmonia cívica al país), la confiança en el sistema educatiu i en l'autoritat del mestre i també en la rellevància social de determinats valors, com l'autodisciplina, l'estima del valor moral del treball ben fet, etc” És a dir, que només amb una societat més solidària i estructurada (clar, justament el que no tenim), i la confiança absoluta en la llavor del mestre (evidentment, però això s’ha d’aconseguir amb mesures concretes), tindrem una educació més eficient. Sembla que els països que trauen més puntuació en PISA són països que no inverteixen massa en educació, però que dipositen en mans dels mestres tota la responsabilitat amb un fort recolzament social a la seua llavor. Amb aquestes alforges, “els factors decisius del rendiment escolar no es poden incloure en els pressupostos generals d'un Estat” i no depenen de la inversió en educació ni de la titularitat dels centres, pública o privada (segons diu l’autor això és indiferent i a més, una polèmica absurda i inútil, perquè ambdós tipus de centres obtenen resultats similars en PISA).
Amb tot això, no s’acaba d’entendre el perquè de tanta discussió sobre educació, ni perquè escriure un llibre, perquè si no calen grans mesures pedagògiques, ni reformes estructurals, ni inversions milionàries, ni tan sols un reciclatge o formació especial dels mestres, aleshores el problema no és de l’escola. En realitat el problema sembla ser d’una societat “relativista” i “consumista” que ha perdut l’harmonia social i la confiança en els bons mestres.
El problema és que tenim la societat que tenim, i podem canviar-la o criticar-la o acceptar-la com està, però l’educació es desenvolupa en el marc històric i social en què vivim. Per tant, no podem demanar que canvie la societat per a que l’eduació millore, ja que justament el problema que tenim és el de com educar en una societat com aquesta. A més a més, una certa nostàlgia per uns temps millors, per una disciplina perduda i uns valors en retrocés, acaben desprenent una aroma religiosa, d’escola concertada i clarament conservadora que no m’han agradat gens. En fi, una decepció de la que he aprés alguna cosa que us contaré en comentaris posteriors.

Manipulació

Ja ho se, imagine la vostra cara de fàstic en trobar un altre article sobre Canal 9. A mi també em passa. No puc més. No vull saber res més de la manipulació, la poca vergonya, la falta de dignitat professional, o dels minuts dedicats a aquest o aquest altres succés social o polític. A més a més, no cal, perquè ja està tot dit, i la majoria de la societat valenciana així ho percep. No enganyen ningú. És impossible.
Però malgrat tot, per què continuen amb aquesta manipulació tan simple i barroera?. Potser perquè la manipulació directa, clara i descarada, dels informatius de la cosa pública valenciana, no es centra en la cobertura ridícula de la manifestació dels sector educatiu, ni en l’ocultació de les propostes del partit de l’oposició, ni tan sols en les campanyes preelectorals muntades sense la més mínima base informativa. No, l’autèntica manipulació està en el conjunt, en el seguit de notícies amables i simpàtiques sobre el que mengen els escolars als col·legis, en el recurs fàcil a l’opinió de gent del carrer sobre temes com el trànsit o la pluja, en l’abundància de notícies esportives sobre els groguets o els d’Emery, o en la dedicació a les festes tradicionals que omplin els carrers dels nostres pobles, sempre tan alegres i extrovertits. Aquest conjunt és el que proporciona, sense adonar-nos, una sensació vaga, una satisfacció difusa sobre el funcionament de les coses. És com una mena de ritual que tranquilitza i al mateix temps ens reconcilia amb el món. I és aquesta sensació la que desactiva la societat i la manté adormida, que és, casualment, el que li convé a un govern oligàrquic i amb poques pretensions democràtiques. Però aquesta situació no pot durar eternament, i les últimes dades d’audiències revelen una davallada important que manifesta l’esgotament d’un model televisiu que dibuixa una realitat màgica i inexistent de la que la societat valenciana ja n’està farta.

Educació per a la ciutadania

Article aparegut a la secció d'opinió de Pàgina 26. Diari electrònic valencià.

La situació de l’Educació per a la ciutadania al País Valencià és més dramàtica del que els compromisos de l’administració educativa per retirar o retardar l’aplicació d’una llei impossible d’acomplir poden mostrar. Al final hem caigut a la trampa, i hem acceptat com a concessió el que era una necessitat de la pròpia administració, retirar l’obligatorietat d’impartir en anglés una assignatura del currículum oficial. L’autèntic objectiu d’aquesta campanya, no ho oblidem, és dinamitar la possibilitat de que l’escola es convertisca en la transmissora d’uns valors igualitaris i d’uns principis democràtics més profunds que els de les votacions periòdiques. I ho han aconseguit.
Analitzem, si més no, la situació educativa actual. Ens trobem amb una assignatura d’una hora setmanal en la què es impossible articular uns continguts amb una mínima coherència, tot i que aquesta mancança, no ho oblidem, es responsabilitat dels qui van dissenyar l’assignatura i no van preveure una càrrega horària digna. A més d’aquesta primera dificultat, hem d’afegir que la polèmica envolta l’existència d’una activitat educativa com aquesta, que es troba qüestionada socialment, i necessitada de justificació contínua. Amb tot això, el professorat s’hi troba en una situació d’incertesa i inseguretat que posa en qüestió la seua llavor professional des de tots els àmbits; l’administració el menysprea, l’alumnat no se’l creu, els pares i mares en dubten i els professorat no el valora. Si afegim la interinitat d’una bona part d’aquest professorat i el seu accés a través de borses de treball il·legals en bona part dels casos, ja tenim dissenyat l’escenari perfecte per desenvolupar una tasca de baixa intensitat. La millor manera d’esquivar una situació tan compromesa és emparar-se en un llibre de text neutre, amb poques qüestions discutibles i evitar qualsevol conflicte. En la pràctica; descafeïnar una assignatura que havia de ser crítica i eix de la reflexió moral transversal de l’educació, i convertir-la en una “maria” sense cap implicació moral, personal ni social. És a dir, refermar la hipocresia i el cinisme com a model d’ensenyament moral.
Amagats darrere de l’excusa de la llengua i emparats per les condicions descrites abans i que ells mateixos s’han encarregat de generar, han aconseguit difondre el dubte sobre la idoneïtat d’una assignatura d’aquestes característiques, fins al punt que enquestes recents (El País 11/12/08) manifestaven una opinió majoritària a acceptar-ne l’optativitat, com si de l’assignatura de religió es tractara. Però el problema és que justament això és el que no podem permetre, perquè el caràcter més innovador i revolucionari d’aquesta assignatura és el seu caràcter universal i obligatori, que obliga a creients i no-creients, cristians i musulmans a dialogar i acordar uns mínims convivencials comuns a tota la societat. Si cedim en aquest aspecte tornem a la tirania de la moral religiosa imperant, a la que convé que l’actual situació moral, hipòcrita, cínica i injusta, es mantinga en vigor. I per aconseguir-ho, res millor que deixar les coses com estan, sense qüestionar-les. Per això els molesta una Educació per a la ciutadania en condicions. Per això hem d’intentar implantar-la amb les màximes garanties.

El Papa i l'homosexualitat

Segons el Papa Benet XIII, la humanitat està en perill (El PAIS). Com ho sentiu. Igual que la selva amazònica es troba en perill de desaparició, de la mateixa manera, la humanitat també. Però si en el cas de la selva és l'acció de l´ésser humà la causa de la seua devastació, en el de la humanitat és l'homosexualitat i la transexualitat la que acabarà amb ella. Quina por! Quin perill!

Com es pot ser tan cínic, tan cruel i tan inhumà. Es pot mentir, fins i tot utilitzar l'argumentació per a convéncer, però hi ha arguments que blasmen el cel, i mai millor dit. És que el Papa ha oblidat els milers d'homosexuals assassinats per la seua condició, els patiments humans de molts transexuals, que han hagut de patir les burles i insults al llarg dels temps? És queda gens de compasió, d'humanitat, de dignitat en aquesta església?

Podia haver dit moltes coses sobre l'homosexualitat i la transexualitat, i algunes respctables (no totes, eh?) però dir que estan acabant amb la humanitat, que són un perill... això no ho pot dir, perquè està cometent un crim molt major, el de menysprear les víctimes i lloar els botxins.

Clar que en això són experts, no? També ho han fet amb les víctimes de la guerra civil espanyola i amb moltes víctimes més, a les que van silenciar i oblidar només per no combregar amb la seua ideologia.

Patètic!