Ensenyament democràtic

La pel·lícula alemanya La Ola ha arribat a les nostres pantalles precedida d’una aura de progressisme i de lluita contra l’autoritarisme des de l’escola. Malgrat que els resultats als que arriba l’innovador mestre d’aquest institut no són els desitjats, els seus propòsits i orientació política queden clarament definits per la intenció inicial frustrada de fer-se càrrec del curs d’anarquia i per la pregunta que li dispara l’experiència: seria impossible un règim autocràtic en l’actual alemanya?
A partir d’aquest moment, el professor intenta demostrar els seus alumnes que aquesta resposta no és tan clara i inicia en la pràctica l’organització d’una societat autocràtica dins l’aula, amb tants bons resultats que l’entusiasme arriba a convertir els joves en un fervent grup neonazi fanàtic seguidor del mestre, convertit en líder inconscient d’aquesta secta. En realitat moltes de les mesures que posa en marxa són aspectes bàsics per a la cohesió de qualsevol societat estructurada, només que portats als extrems de la veneració absoluta al líder, perquè trobar un objectiu comú, identificar-se com a membre del grup o crear una xarxa d’ajuda mútua entre els membres del grup, són aspectes bàsics d’una societat ben estructurada. Altra cosa és la manera de decidir i imposar aquestes mesures, de manera autocràtica o amb un consens democràtic.
En realitat, el triomf d’un model violent i acrític entre l’alumnat sembla demostrar que l’autocràcia és un règim que proporciona respostes necessàries per a l’ésser humà, i amaga una crítica a una societat descreguda i sense valors ni solidaritat social, i un menyspreu per la joventut, a la que considera inconscient i buida. Sembla que acabe dient, si aquesta societat continua per aquesta via relativista i anàrquica, els nostres joves acabaran buscant refugi en models autoritaris.
Bé, d’acord, però allò del que no sembla ser conscient, és de que no es pot ensenyar a odiar la violència amb violència, ni a ser crític amb la imposició de les idees per decret. Aquest és el gran error de l’experiència educativa, la contradicció entre els objectius últims i els mitjans per aconseguir-los. L’altre gran error és la manca de confiança en les noves generacions per a imaginar un altre món, i la creença que només societats autoritàries poden proporcionar ideals i referents comuns amb els que il·lusionar-se. Potser li haguera anat millor si haguera proposat el seu alumnat que inventara un model alternatiu de societat democràtica explotant la imaginació i la creativitat, d’aquesta manera s’aprén molt més que repetint vells models caducs.