Luri, Gregorio. L'escola contra el món. L'optimisme és possible. La Campana. 2008.
Amb un títol com aquest, el llibre prometia ser una interessant reflexió sobre l’educació. Vull dir, que amb l’aval de Salvador Cardús i de l’editorial La Campana, m’esperava una visió alternativa sobre l’educació, una mirada optimista, com diu el títol, i compromesa amb un “altre món”, per això “contra el món”. Però no, en aquest cas els interessos editorials han imposat un títol que res te a vore amb l’enfocament educatiu de l’autor.
Perquè dipositar en “la confiança” tot el pes de l’educació és, com a mínim, ingenu, sinó clarament malintencionat, i m’explique. La tesi fonamental de l’autor és que “la clau de l'èxit no radica en l'aplicació de cap mesura concreta, sinó més aviat en la capacitat de crear un cercle virtuós entre la integració social (l'existència d'una certa harmonia cívica al país), la confiança en el sistema educatiu i en l'autoritat del mestre i també en la rellevància social de determinats valors, com l'autodisciplina, l'estima del valor moral del treball ben fet, etc” És a dir, que només amb una societat més solidària i estructurada (clar, justament el que no tenim), i la confiança absoluta en la llavor del mestre (evidentment, però això s’ha d’aconseguir amb mesures concretes), tindrem una educació més eficient. Sembla que els països que trauen més puntuació en PISA són països que no inverteixen massa en educació, però que dipositen en mans dels mestres tota la responsabilitat amb un fort recolzament social a la seua llavor. Amb aquestes alforges, “els factors decisius del rendiment escolar no es poden incloure en els pressupostos generals d'un Estat” i no depenen de la inversió en educació ni de la titularitat dels centres, pública o privada (segons diu l’autor això és indiferent i a més, una polèmica absurda i inútil, perquè ambdós tipus de centres obtenen resultats similars en PISA).
Amb tot això, no s’acaba d’entendre el perquè de tanta discussió sobre educació, ni perquè escriure un llibre, perquè si no calen grans mesures pedagògiques, ni reformes estructurals, ni inversions milionàries, ni tan sols un reciclatge o formació especial dels mestres, aleshores el problema no és de l’escola. En realitat el problema sembla ser d’una societat “relativista” i “consumista” que ha perdut l’harmonia social i la confiança en els bons mestres.
El problema és que tenim la societat que tenim, i podem canviar-la o criticar-la o acceptar-la com està, però l’educació es desenvolupa en el marc històric i social en què vivim. Per tant, no podem demanar que canvie la societat per a que l’eduació millore, ja que justament el problema que tenim és el de com educar en una societat com aquesta. A més a més, una certa nostàlgia per uns temps millors, per una disciplina perduda i uns valors en retrocés, acaben desprenent una aroma religiosa, d’escola concertada i clarament conservadora que no m’han agradat gens. En fi, una decepció de la que he aprés alguna cosa que us contaré en comentaris posteriors.
Amb un títol com aquest, el llibre prometia ser una interessant reflexió sobre l’educació. Vull dir, que amb l’aval de Salvador Cardús i de l’editorial La Campana, m’esperava una visió alternativa sobre l’educació, una mirada optimista, com diu el títol, i compromesa amb un “altre món”, per això “contra el món”. Però no, en aquest cas els interessos editorials han imposat un títol que res te a vore amb l’enfocament educatiu de l’autor.
Perquè dipositar en “la confiança” tot el pes de l’educació és, com a mínim, ingenu, sinó clarament malintencionat, i m’explique. La tesi fonamental de l’autor és que “la clau de l'èxit no radica en l'aplicació de cap mesura concreta, sinó més aviat en la capacitat de crear un cercle virtuós entre la integració social (l'existència d'una certa harmonia cívica al país), la confiança en el sistema educatiu i en l'autoritat del mestre i també en la rellevància social de determinats valors, com l'autodisciplina, l'estima del valor moral del treball ben fet, etc” És a dir, que només amb una societat més solidària i estructurada (clar, justament el que no tenim), i la confiança absoluta en la llavor del mestre (evidentment, però això s’ha d’aconseguir amb mesures concretes), tindrem una educació més eficient. Sembla que els països que trauen més puntuació en PISA són països que no inverteixen massa en educació, però que dipositen en mans dels mestres tota la responsabilitat amb un fort recolzament social a la seua llavor. Amb aquestes alforges, “els factors decisius del rendiment escolar no es poden incloure en els pressupostos generals d'un Estat” i no depenen de la inversió en educació ni de la titularitat dels centres, pública o privada (segons diu l’autor això és indiferent i a més, una polèmica absurda i inútil, perquè ambdós tipus de centres obtenen resultats similars en PISA).
Amb tot això, no s’acaba d’entendre el perquè de tanta discussió sobre educació, ni perquè escriure un llibre, perquè si no calen grans mesures pedagògiques, ni reformes estructurals, ni inversions milionàries, ni tan sols un reciclatge o formació especial dels mestres, aleshores el problema no és de l’escola. En realitat el problema sembla ser d’una societat “relativista” i “consumista” que ha perdut l’harmonia social i la confiança en els bons mestres.
El problema és que tenim la societat que tenim, i podem canviar-la o criticar-la o acceptar-la com està, però l’educació es desenvolupa en el marc històric i social en què vivim. Per tant, no podem demanar que canvie la societat per a que l’eduació millore, ja que justament el problema que tenim és el de com educar en una societat com aquesta. A més a més, una certa nostàlgia per uns temps millors, per una disciplina perduda i uns valors en retrocés, acaben desprenent una aroma religiosa, d’escola concertada i clarament conservadora que no m’han agradat gens. En fi, una decepció de la que he aprés alguna cosa que us contaré en comentaris posteriors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada