La crisi i el sistema

Fins avui mateix jo era dels que creia que aquesta crisi tenia una ma negra darrere. Que estava dirigida per un "sanedrí" d'inversors i poderosos que coneixem com a "mercats" o "poder econòmic" o "inversors", que es reunien setmanalment per tal de marcar les línies fonamentals de la seua acció polític-econòmica. Pensava, també, que aquesta colla de dirigents, apretarien les economies mundials fins el moment precís per tal que el sistema no petara. No els interessava una revolta mundial, només una recessió controlada.
Però avui, després d'escoltar les declaracions del broker Rastani me n'he adonat de que estava equivocat, que el meu pensament estava captiu d'una manera de pensar pròpia de la filosofia del segle XIX. Una filosofia caduca, sistèmica, que concebia el funcionament del cosmos com un gran engranatge centralitzat per una ma negra.
Però resulta que no és així, resulta que Adam Smith tenia raó i el capitalisme funciona de manera ordenada perquè els seus membres busquen el seu interés i, en una persecució egoista del guany aconsegueixen que el sistema genere riquesa. Així ho expressa aquest broker a qui agraïm la sinceritat, si més no per fer-nos una idea de com funcionen les coses. Resulta que la recessió és una ocasió d'or per aquests taurons de l'economia, que saben de ben cert que els polítics europeus són uns inútils i uns cagats i que, mentre tinguen aquesta seguretat, continuaran jugant amb els fons que injecten a l'economia.
Molt bé, amb aquesta perspectiva egoista, la única solució que ens queda als pàries del món és aconseguir posar-los els collons a la gola i que la seua recerca de l'interés personal els faça amagar les dents durant un temps. Però com podem aconseguir això? Una opció seria l'aparició d'una cosa així com un polític que es plante cara i els demostre que no els deixarà continuar jugant amb els fons públics. Però com això és impossible, la única solució que ens queda es plantar cara a aquest sistema viciat amb un moviment revolucionari seriós, una cosa així com la comuna de París de 1871, la revolució russa o la República espanyola o la democràcia xilena d'Allende. Només quan se n'adonen que el poble va de debò i que no en pensa passar ni una més, el seu egoisme els farà conservadors i deixaràn de jugar amb els diners de tots. Mentre tot això arriba... ens conformarem amb fruir de la lenta agonia.

El Papa i la moral ciutadana

Llisc a El País que Benet XVI demana als musulmans que acaten la llei civil alemanya i que, en el seu discurs de comiat d'alemanya, ha ressaltat l'ecumenisme com una necessitat del nostre temps. M'alegra llegir aquests titulars, perquè semblen marcar una línia de tolerància del catolicisme vers la resta de religions i un acatament clar de l'estat de dret i de la moral cívica democràtica. Però passat el primer ensurt, recorde altres manifestacions públiques del pare de l'església (per exemple sobre el matrimoni homosexual) i fins i tot manifestacions multitudinàries en protesta contra la llei de l'avortament que el govern espanyol va aprovar.
I pense que si la principal autoritat de l'església catòlica es permet donar lliçons de democràcia als musulmans (dels quals sempre es sospita que volen implantar la "sharia" allà on puguen), hauria primer d'aclarir les seues intromissions en estats majoritàriament catòlics com Itàlia, Irlanda o Espanya. En primer lloc hauria de demanar a tots els partits que porten el cognom "cristià" a les seues sigles, que se'l llevaren, que l'eliminaren per tal de salvaguardar la neutralitat religiosa de l'estat democràtic. Hauria també de demanar a les autoritats eclesiàstiques dels països majoritàriament catòlics que no intentaren influir en la legislació aprovada democràticament, que no intentaren imposar la seua moral religiosa a tots els ciutadans del país (molts d'ells confessats no-catòlics). Que avortar està mal (per als catòlics) i que els seus fidels no ho han de fer, però que no poden imposar la seua moral a la resta de ciutadans, que tenen el mateix dret a viure segons les seues conviccions. Hauria de demanar a determinades ordres religioses (com l'Opus Dei, els legionaris o els Kikos) que deixaren d'accedir als càrrecs decisius de l'estat, o que si ho fan en ús del seu dret, deixen a banda la seua religió i no afavorisquen els col·legis, persones o institucions afins. En fi, hauria de demanar als seus fidels que respecten les diferents maneres de viure l'amor i la parella i no s'oposaren a una llei que permet ser un poc més felices les persones que estimen persones del mateix sexe.
Tot això seria coherent amb la seua demanda als musulmans d'acatar la llei civil, fins i tot la faria més efectiva i creïble.

Obama és un crack

Obama és el millor. Mentre Europa refreda l'economia, Obama proposa un pla d'activació econòmica amb inversions estatals considerables. Mentre Europa dubta sobre els impostos dels rics, Obama proposa un impost per aconseguir que els que més guanyen contribuisquen de la mateixa manera que  les classes mitjanes.
És cert que ha hagut de retrocedir en molts aspectes com el projecte d'universalització de la sanitat, la quantitat d'estímul públic al mercat i molts altres. Però és que al davant té el Partit republicà més conservador de la història. Malgrat els retrocessos, Obama ha mantingut  l'esperança i el camí. És, possiblement, un dels pocs socialdemòcrates que queden, a l'estil americà, és clar, però defensa unes postures econòmiques que ja les voldríem trobar al panorama europeu.
Mentre Zapatero ens ha fallat i Rubalcaba no ens il·lusiona. Sense cap brot verd arreu d'Europa -tot el contrari, el predomini conservador porta el camí de convertir-se en absolut- i amb unes imposicions de dèficit i contenció de l'endeutament tan grans, és molt difícil eixir de la crisi.
Obama, malgrat totes les desil·lusions, continua sent un referent d'una manera de fer política implicada amb la ciutadania, comprensiva i propera. Una manera de fer política a l'estil antic, el que busca la justícia social, garantir la igualtat d'oportunitats i ampliar espais de llibertat real.
Obama és un crack!

INÚTILS!

Escolte la notícia de l'anunci de fallida de Grècia. El seu govern diu que no podrà pagar pensions ni salaris als funcionaris. Llisc que li demanen a Portugal una alte ajustament pressupostari de 1000 milions. Recorde les retallades de casa nostra, les persones afectades, els drames de l'atur, la misèria i la impotència.
I amb tot açò només em ve al cap una paraula, INÚTILS! Però es pot saber qui ha posat al davant dels països de la UE aquesta colla d'inútils, impresentables i ases? M'ho podeu dir? Es pot saber què és el que fan si, quan acaben de reunir-se i proposar unes mesures que diuen necessàries, els resultats econòmics són cada vegada pitjors? Però algú es farà responsable de les seues decisions? No n'hi ha presó per aquest tipus de delicte? Però el pitjor de tot és la reincidència, això hauria de ser castigat de manera més dura si és possible. Alguna raó oculta ha d'haver per a que aquests caps privilegiats que ens governen repetisquen una vegada rere una altra els seus errors. De segur que tenen algun interés ocult, perquè no pot ser d'altra manera, tant rucs no poden ser, de veritat.
Ja està bé de demanar sacrificis i alimentar els mercats amb diners públics. Són un pou sense fons que está menjant-se els recursos de tots. Necessitem un Banc europeu amb capacitat de préstec i gestió, inversió pública, imposts a les grans fortunes i a les inversions financeres, lleis contra el frau i l'especulació. Hem votat els polítics però no els banquers!

Les cares dels retalls

Quan parlem de retalls només pensem en números, quantitats abstractes que sembla necessari esborrar. Però el problema és que qualsevol retall abstracte als pressupotos macroeconòmics es concreta en unes persones a les quals els afecta de manera directa. Si es tracta de sanitat, potser represente un mes de patiment, major incertesa o fins i tot un agreujament. Si parlem de serveis socials, més dependència, més solitud i fortes dosi d'amargura. Però jo us puc parlar d'educació, i us puc ben assegurar que els retalls educatius es tradueixen en baixa autoestima, abandonament i marginació social.
Com deia en un post anterior, al País Valencià hem quedat un poc al marge del gran retall que estan fent altres comunitats, però abans de la dimissió de Camps, es va preparar la gran retallada i ja es va reduir l'atenció a la diversitat, l'educació compensatòria, les ràtios i l'ensenyament en valencià. Vull dir que nosaltres ja tenim el retall fet, que s'ha traduït en menys professorat als centres.
Per exemple una mesura com la limitació dels grups ha portat a la desaparició de molts PDC's, grups especials que permetien a l'alumnat graduar amb unes adaptacions curriculars. La seua desaparició es traduirà en que 15 alumnes perden un any de la seua vida, se'ls aboque a una repetició i, en molts casos, a una pèrdua de autoestima i a un abandó del sistema escolar. Més fracàs i, sobretot, més patiment per a una gent que ja en té prou.
La desaparició de programes de compensatòria i d'atenció a l'alumnat immigrant significarà més separació, menys integració, més burles, més fracàs, més rancúnia, més odi, més desempar. Tot plegat una societat més insolidària i egoista. Els resultats ja els recollirem d'ací uns anys.
La reducció d'ensenyament en valencià crearà sentiments de revenja, d'abandonament i, en alguns casos, desencís, a més de posar en perill la tan necessària convivència.
L'augment de ràtios fins als límits legals màxims i fins i tot superar-los portarà desatenció, estres, suspensos, fracàs.
Això només a València, si pensem en les Comunitats on volen fer desaparéixer les tutories, augmentar el número d'hores de treball i el número d'alumnes per aula, podeu multiplicar per 3 totes les desgràcies personals i col·lectives que he enumerat abans.
Realment és rentable això? Paga la pena aquest preu? No caldria retallar en altres aspectes que no afecten tan directament la vida de les persones, la seua dignitat, els seus drets i la seua felicitat?
Jo no votaria mai un partit que em venga açò com un peatge necessari per millorar la societat, mai, de segur que està mentint-me. Ara vosaltres penseu-ho.

Educació

Últimament només escric d'economia. Serà perquè la crisi ens ha sobresaturat la informació econòmica, o perquè l'agenda informativa ens marca les prioritats a força de repetició. El cas és que volia parlar d'educació, de la guerra educativa que mantenen comunitat educativa i administració a les comunitats de Madrid, Navarra, les Castelles i altres. Guerra de la qual nosaltres, el País Valencià, estem  un poc a recer. Ja estava bé, que portavem uns anys que no paràvem, amb l'amic Fontdemor, possiblement el pitjor conseller d'educació que ha ocupat el càrrec, bé, possiblement no, sense cap dubte el pitjor i més perjudicial per a l'educació de tots els consellers haguts i de segur que per haver.
En fi, que amb l'excusa de la crisi i la reducció del dèficit (excusa econòmica) s'està ajustant els comptes amb el sector públic, i l'educació, igual que la sanitat, és l'escenari d'un combat en el qual de segur que perden els ciutadans. L'excusa de l'austeritat és tan impactant que, en plena campanya electoral, fins i tot es barallen els candidats per demostrar qui retalla més. Ahir mateix, Fernandez Vara (expresident d'Extremadura) li replicava a Monago (president peper amb l'abstenció d'Esquerra Unida) que ells havien retallat més el pressupost del que vol retallar ara el PP (enteneu perquè no li va voler votar Esquerra Unida?).
La tormenta ideològica neoliberal és tan forta que que pocs polítics s'atreveixen a defensar els serveis públics (pocs dels partits majoritaris, és clar), amb la qual cosa tenim el peix venut.
Però no s'atrevirà ningú a reconeixer que aquesta política de reducció de la despesa pública i de menys imposts, és en la pràctica, un transvasament de diners de mans públiques a privades? Aquest escenari és ideal per a fer negocis, perquè tot allò que no cobreix l'estat s'ha de suplir per negocis privats, i tot allò que es deixa de recaptar passa a les mans dels que més tenen, mentre la resta perd poder adquisitiu per la via de la reducció de serveis.
Ho veieu? Volia parlar d'educació, del desprestigi del professorat com arma de guerra a les mans de la poma podrida d'Ana Botella, de la importància d'atendre adequadament l'alumnat, de tot això. I he acabat parlant d'economia, quina angoixa!

Dèficit democràtic

Però, continuant amb el tema anterior, si una conseqüència se'n desprén de l'acord de reforma constitucional és el sotmetiment de la política a instàncies estranyes, en aquest cas a l'economia.
La democràcia es caracteritza per ser un salt en el buit de la decisió política davant d'altres règims que consagraven el poder a instàncies superiors. La decisió més democràtica no és la millor, la més adient tècnicament parlant, sinó la que decideix la població per raons que poden ser ben diferents a les estrictament tècniques. La constitució ha de ser un marc de referència que reforce les possibilitats d'elecció política, ha de ser la garantia d'autonomia política davant d'altres poders, la majoria de vegades més forts, com el militar, econòmic, religiós, etc.
En el cas que ens ocupa, la reforma constitucional lliga de mans el poder polític, és una tornada a la minoria d'edat política en la mesura que no es fia de la seua capacitat de decisió, sinó que li imposa uns límits que venen marcats per instàncies alienes, és a dir, es tracta d'una tornada a una concepció política heterònoma, sotmesa a poders fàctics que marquen, amb la connivència dels mateixos polítics, les línies que no cal traspassar.
Amb la reforma constitucional i la imposició d'un límit al deute la política claudica i els polítics es desprestigien en la mesura que demostren que no són de fiar. Però el problema no és que aquests polítics no siguen de fiar, això ja ho sabem i ens ho han demostrat a bastament, sinó que amb aquesta decisió manifesten que la ciutadania no és de fiar, que no sap votar perquè dona el poder a uns irresponsables, o que no disposa del suficient criteri per decidir el que es millor per a ells.
Com ja he dit, el problema no és que la ciutadania vote a uns cara dures corruptes -Camps, com estàs?-, això ha passat i passarà, potser és el preu de la democràcia, encara que ens pese, sinó que amb aquesta reforma es desacredita la democràcia i es tracta a la ciutadania d'incapaç, de menor d'edat. Es tracta d'un pas endarrere, d'una agudització del dèficit democràtic. I això ara que el moviment 15M semblava que havia consolidat la denúncia d'insuficiència democràtica.
El problema es solucionaria en part amb un referèndum, en la mesura que es donava a la ciutadania la capacitat de decidir sobre els seus compromisos o les seues cadenes, però malgrat això la mesura en si mateixa és incompatible amb la democràcia i desprestigia la Constitució. Amb aquesta reforma aquesta Constitució serà menys de tots i aquesta democràcia menys creïble.

Neoliberalisme triomfant

L'anunci de la reforma exprés de la constitució confirma les pitjors sospites. La crisi està servint de coartada per acabar amb qualsevol vestigi d'estat de benestar i, sobretot, amb qualsevol ideologia alternativa al neoliberalisme més extrem. La política de fets consumats, de necessitats superiors, exigències internacionals i inevitabilitat de les decisions han conduit a l'acceptació passiva i conformada de les mesures més salvatges del capitalisme radical. Mesures que no estan exemptes de crítica per part d'un bon nombre d'economistes, però que es venen com les úniques alternatives possibles a la crisi. I tot i que portem més de dos anys amb aquesta medicina sense que el pacient reaccione. És com si els metges tractaren una malaltia amb un determinat fàrmac i el malalt cada vegada empitjora més, però ells no li canviaren la medicina.
Però això és igual, perquè el futur president, Mariano Rajoy, està exultant i, per primera vegada en 8 anys, ha acceptat negociar alguna cosa amb el govern, suposem que perquè no ha tingut que negociar res ja que ha aconseguit el 100% del seu programa neoliberal. Però el pitjor de tot és que els qui més s'han endeutat han estat els seus presidents autonòmics, els Camps, Valcàrcel i Aguirre, però no amb inversions productives, sinó amb grans esdeveniments i despeses sumptuàries. Ara, clar, ells són els més estalviadors, després d'haver hipotecat les comunitats que han governat, ara demanen contenció de la despesa pública... però en pensions, sanitat i educació. El mecanisme és el de sempre, enfonsar l'empresa pública per a, posteriorment, demanar-ne la privatització, amb el conseguent guany econòmic dels de sempre.
La cara de Rubalcaba, en canvi, ho deia tot, s'ha empassat el pinyol sense canviar el rostre i el seu amic Zapatero li ha fet el llit amb l'oponent. La resta de Psoe ha renegat però ha claudicat, només Antonio Gutiérrez ha justificat el seu paper díscol. De la socialdemocràcia no en queda res, i es com si ells mateix pensaren que és millor que guanye la dreta pura, l'autèntica, per gestionar el desastre. La socialdemocràcia desapareixerà per uns anys, si més no fins que escampe i els poders fàctics els deixen jugar a la solidaritat amb els excedents pressupostaris.
Sort de Llamazares, que ha justificat els seu lloc i demostrat la necessitat d'una força d'esquerres al parlament i al carrer. Ara només ens queda exigir un referendum que, si més no, podria aprofundir un poc en la democràcia participativa que portem anys exigint, però que als polítics de sempre no els convé ni miqueta. Ens cal un autèntic reviscolament ideològic si volem enfrontar-nos a aquesta onada neoliberal que amenaça amb acabar amb les democràcies. Necessitem idees i actuació, benvingudes les mobilitzacions.

Televisió

Llisc a El País, que els valencians som els que més televisió consumim, 254 minuts al dia, ni més ni menys. Ala, pense jo, ja està clar, per això Camps i el seu govern han guanyat unes eleccions implicats en casos de corrupció i amb mesures polítiques marcianes, perquè els valencians estem manipulats per la televisió que controlen des del govern i que ens ven una realitat adobada d'aparicions triomfals del president i inauguracions a dojo.
El problema és que continue llegint l'article i resulta que la televisió valenciana només té un 5'4% d'audiència, de les pitjors de les autonòmiques i quasi al nivell de La 2 (2'5%). Aquesta xifra trenca la meua primera interpretació, perquè si només el 5% dels valencians miren Canal 9, no s'entén el predomini electoral del 50% del qual disposa el partit governant. Alguna cosa passa, o la televisió no pinta res i les causes del domini electoral popular estan més arrelades socialment, o la manipulació que exerceix el poder és més difusa, menys evident, menys centrada en el simple contingut.
De segur que un poc d'ambdues coses n'hi ha. Sempre he pensat que culpar la televisió de la situació política del País valencià és exagerat i desproporcionat, fins i tot la televisió franquista no va servir de res quan la societat va canviar la percepció social. En aquest cas, el País Valencià disposa d'un sector ciutadà que encara prefereix aquest govern, a pesar de la corrupció.
I pel que fa a la televisió, ara més que mai recorde Mc Luhan, perquè en televisió el mitjà és el missatge, i no ens podem deixar portar pel simple contingut de les notícies, sinó per la manera d'embolcallar-les. En aquest sentit, no és sols Canal 9 la que presenta al poder (és igual qui siga) investit d'una respectabilitat digna i legítima, sinó que són totes les cadenes generalistes les que, més enllà dels casos judicials, acaben investint de legitimitat els governs existents. No ens obcequem amb Canal 9, la seua estratègia no enganya ningú, fixem-nos en el mitjà televisiu i el seu funcionament, i articulem una estratègia per desmuntar la legitimitat d'un poder corrupte i cínic.

Estratègies

Diuen que els sofistes no tenien complexos a l'hora d'utilitzar mitjans discutibles per tal de convéncer l'auditori de la bondat de les seues propostes, per això ensenyaven els seus alumnes a fer guanyar el millor argument, a saber defensar una opció i la contrària, sobretot perquè d'aquesta manera aconseguirien fer triomfar les propostes de les quals n'estaven convençuts. La postura aristocràtica i elitista de Plató feia ois a aquesta necessitat de convéncer el poble, suposem que perquè creia que la seua era sempre la millor postura i n'estaven segurs que la millor opció acabaria triomfant. És com si la veritat no necessitara defensa, perquè ella sola sobreixiria per damunt de la mentida.
Però les coses no són així, en una societat democràtica és necessari "vendre" les propostes de manera convincent o es corre el risc de perdre la partida davant d'opcions que considerem menys convenients. El problema és que, a més de principis, en política es necessita un saber tècnic, una estratègia per aconseguir fer guanyar els principis més adients (que nosaltres considerem més adients). La postura contrària, la que nega qualsevol raonament tècnic en funció de la suposada puresa dels principis suprems, suposa que la veritat, o els principis autèntics, acabaran guanyant, siga quina siga la presentació que en fem d'ells, basant-se en una suposada impossibilitat o immoralitat de raonar tècnicament en assumptes polítics.
I explique tot açò perquè pense que l'estratègia del moviment de defensa de la llengua és clarament innocent o esencialista en aquest aspecte, no sabem transmetre la conveniència del nostre argument, perquè pensem que estem en la veritat i aquesta acabarà triomfant de manera natural. Però els altres, aquells a qui no els interessa la seua llengua o no la consideren important, sí que tenen estratègia, saben perfectament com guanyar-se l'electoral i fidelitzar la simpatia vers les seues propostes. Perquè, qui pot negar-se a que els seus fills aprenguen anglés a l'escola? Qui a que aprenguen tres llengues? Qui a saber xinés? Són propostes que convencen l'auditori i davant d'elles hauriem de tenir una estratègia unificada i en positiu. No podem presentar l'ensenyament del valencià de manera excloent amb el de l'anglés o el castellà, entre altres coses perquè sabem que no l'exclou. Però no n'hi ha prou amb saber-ho nosaltres, és necessari que ho transmetem a la ciutadania. La proposta de plurilingüisme d'escola valenciana va en la bona direcció, però el problema és que a l'hora de les mobilitzacions l'oblidem i tornem als eslògans reduccionistes i defensius, que mobilitzen els convençuts i indignats però que no amplien la base social. Un altre exemple d'estratègia que camina en la bona direcció són les Trobades, moviments amples i amb una visió positiva de l'educació i del futur, i és un altre cas que amplia la base social de defensa del valencià.
Nosaltres tenim clars els objectius finals, però necessitem tenir també una estratègia sense complexos per arribar a aconseguir-los.