La Justícia

Si la Justícia se'ns apareguera ara, de la mateixa manera que, conta Plató al seu diàleg Critó, se li va aparéixer a Sòcrates en somnis, què ens diria?
Jo crec que les coses podrien anar de la següent manera:
- Què passa amb vosaltres humans, que he escoltat que utilitzeu el meu nom per tal d'empresonar jutges i anul·lar proves?
- Només volem respectar les garanties legals.
- Garanties legals? Us referiu a cometre crims sistemàtics com els que va cometre el franquisme, o robar fons públics i repartir-los entre els polítics? No recordeu els judicis de Nüremberg contra el nazisme? Allí també hi havia garanties legals, però no entrebancs legals.
- No, però el jutge Garzón s'ha atrevit a jutjar uns crims que està prohibit investigar, i al cas Gürtel ha utiltizat escoltes il·legals.
- Prohibit investigar? No sabeu que la justícia sempre  busca la veritat? Que no hi ha crims prescrits ni delictes prohibits?
- Sí, però la justícia ha d'establir les seues garanties i recursos, i no podem jutjar a tothom arreu del món.
- Ja, com amb Pinochet, que també el vàreu soltar per falta de jursidicció.
- És que teníem un conflicte diplomàtic.
- Sí, vosaltres sempre amb altres interessos. Però esteu violant el meu sentit universal. No oblideu que el meu valor és universal, i que un crim comés a Europa és igual d'injust que un a Argentina o a Xile.
- Però la sobirania dels estats...
- Sobirania o impunitat?
- No sé...
- I deixeu tranquil a Garzón, que és dels pocs que intenta fer-me viure entre vosaltres. I als Gürtel, comenceu a retirar-los el poder polític, o l'utilitzaran per a desacreditar-me. I ja està bé de confondre delicte i pecat i que els pecats els jutge Déu i deixeu-me a mi els delictes. Ja està bé, tanta democràcia i imperi de la llei i m'utilitzeu segons els vostres interessos. Si no em preneu seriosament me n'aniré de vacances al Tíbet. No, allí tampoc puc anar, que els xinesos també se'n foten de mi. No sé on, però me n'aniré del món humà i aleshores veurem com s'ho feu per conviure.
Potser una cosa així diria la justícia, si existira i si fora universal.

Dimitir

Romà de la Calle, director del MUVIM, ara ja ex-director, ha dimitit arrel de la censura de l'exposició Fragments d'una any. És un acte que l'honra i que demostra el que tots pensàvem, què difícil ha de ser mantenir la professionalitat amb aquesta gent, els polítics que tenim i als quals, no se com, hem donat el poder.
Certament que Romà és una persona sensata a la que, tots aquells que hem conegut com a professor d'estètica, reconeixem la vàlua i el seny, que era el que estava posant en marxa al Muvim. Però no pot ser, i ha fet el que havia de fer, i d'aquesta manera ha tret a la llum el disbarat en el què ens tenen ficats aquestos deshonrats.

Àgora

He vist, per fi, Àgora. Tenia ganes i expectatives dipositades en la peli d'Amenabar, pel tema que tracta, per l'època, per tractar-se d'una superproducció feta a Europa, per la gosadia del projecte. Però, com sol passar, amb tantes expectatives, allò més lògic era una decepció. I així ha estat, perquè m'ha semblat una pel·lícula acartonada, tòpica, carregada de prejudicis i sense nervi ni tensió. Els personatges semblen d'opereta, començant per una Hipàtia que, sort que no li han donat el Goya, és hieràtica i inexpressiva. També Orestes és incomprensible, d'estudiant i de cònsul, i la resta de científics de la biblioteca, que en cap moment denoten credibilitat. Potser l'esclau-amant és l'únic personatge complex i humà, però li assignen una història en el guió que només serveix per satisfer a un públic que, pensa el director, només busca històries d'amor.
El rerefons històric i científic té interés sense necessitat d'històries d'amor, però també és presentat d'una manera plana i lineal, sense contradiccions, perquè els cristians són fanàtics i ignorants, els jueus acomodaticis i covards i els científics conservadors i inocents. Tot massa previsible, massa estereotipat, massat de cartró pedra. I justament és això el que més m'ha agradat, veure reconstruida l'Alexandria de l'època, com si d'una Terra mítica tan pròxima es tractara. Magnífiques les vistes de la ciutat des de l'espai, això sí que mereix un Goya.

Google

Google està per tot arreu. És l'empresa que més creix, la que més volum de publicitat a internet acumula, la que llança un nou navegador, un nou mòbil o una nova xarxa social. Supose que per això, li han crescut crítics encarnissats. Uns ens avisen del perill de monopoli a la xarxa, d'altres de control polític, les més agosarades d'aprofitar-se'n d'altres empreses (les proveidores d'accés) o de les obres culturals (per la digitalització). En fi, que sembla ser l'enemic número 1.
Jo he de dir que sent simpatia per Google, m'ofereix uns serveis gratuits (com aquest bloc i el correu), és una empresa jove i agosarada, que s'atreveix a posar al meu abast una bona part dels productes culturals, que em facilita la navegació i no em demana fidelitat, encara que intente convencer-me de quedar-me sempre amb ella.
Desconfie més dels crítics, el president de Telefònica, empresa responsable de l'endarreriment digital d'aquest país pels preus abusius de la seua ADSL, el de Microsoft, un autèntic  monopoli que ens imposa els seus productes a la força, o el de Vodafone, que vol augmentar els seus beneficis que no són xicotets. El que haurien de fer tota aquesta gent és finançar les obres culturals, a costa de les quals han fet un autèntic negoci. Ara bé, no podem oblidar que Google va naixer com un buscador, i que aquest continua sent el seu principal portal. I en aquest sentit si que tinc les meues reserves. De fet porte uns dies fent ús del buscador i no trobe el que vull. Me n'he adonat que només serveix per a recerques molt superficials o genèriques, mentre que quan li demanes aprofundir en algun aspecte, et perd en una teranyina de documents oficials, la majoria antiquats, o de pàgines pagades. I un altra cosa, els criteris de recerca són ben discutibles, perquè primar la literalitat no és precisament complicat, i posar en primer lloc les pàgines més referenciades tampoc és un criteri gens fiable. Amb aquesta priorització, aparéixer a partir de la tercera pàgina, significa no existir a la xarxa.
Per tot això supose que dec desconéixer alguna clau de les recerques, alguna cosa que no faig bé, i em pregunte, i us pregunte, algú troba el que busca al google?

Habermas i el Cabanyal

He trobat un text de Habermas que crec que explica a la perfecció les raons del projecte de continuació de l'avinguda Blasco Ibañez al mar i la destrucció del Cabanyal. En una conferència sobre l'arquitectura i la modernitat, diu l'amic Jürgen:
"En esta oposición a la Modernidad hay buena parte de verdad: recoge los problemas sin resolver que la arquitectura moderna ha dejado en la penumbra, esto es, la colonización del mundo vital por los imperativos de los sistemas dependientes de acción económica y administrativa. "
Per més que pense no puc trobar altra raó que la rendibilitat econòmica aplicada al disseny urbanístic. I també en aquest cas, passant per damunt dels criteris de conservació de les tradicions i de respecte a un estil de vida.
Rita, Paco, no hi ha dubte, Habermas també estaria contra el vostre projecte!!

Ficció i realitat

Paul Auster tracta de manera magistral al seu últim llibre, Invisible, la confusió que genera la ficció quan adquireix pretensions de veracitat. Posar la pròpia vida com a testimoni, amb l'autobiografia, és un recurs que convenç al lector i que aporta a la narració una respectabilitat i confiança que no es justifica per ella mateixa.
El personatge de la novel·la d'Auster deixa el manuscrit de la seua vida com a testament personal, però la història que conta no resisteix una mínima inspecció històrica. Malgrat això, el lector s'havia empassat la història perquè la contava un moribund i perquè ho feia en primera persona. Descobrir que el punt de vista personal no coincideix amb el dels altres actors de la històra o que, fins i tot, ens agrada adornar els nostres records, no és més que la comprovació de que qualsevol narració no és altra cosa que ficció, potser basada en fets reals, però sempre interpretats.
Potser el nostre temps viu una inflacció de realitat. Els realitys televisius augmenten les audiències i busquen noves situacions en les què observar a uns personatges "reals", els documentals i programes de testimonis omplin les graelles de televisió i, en literatura, busquem sempre la vivència personal, el testimoni viscut. Hem fet el camí invers al de la ficció, perquè si aquesta ens diu alguna cosa sobre la realitat és només perqué és construida, inventada o seleccionada a trocets per un autor que no amaga el seu caràcter de creador.
Però ara fem el camí invers, que és el de convertir la realitat en ficció. Quan una vida real es converteix en objecte de narració o anàlisi, esdevé automàticament ficció, i res més. I una cosa així passa amb la biografia o els reality. I això no té res de mal. El que és perillós és voler vendre-ho com a veritat.

Vellesa

Estic llegint el tercer volum dels Assaigs de Montaigne en la magnífica traducció de Vicent Alonso. Aquesta tercera entrega es nota molt més tranquila, assenyada i prudent. El pas dels anys han assentat el caràcter, ja de per sí moderat i dialogant, de l'autor, i el pes de la vellesa comença a ser protagonista dels seus comentaris.

Sobre aquesta diu el següent:

"La vellesa ens provoca més arrugues en l'ànima que en el rostre, i no es veuen ànimes, o molt rarament, que, quan envelleixen, no facen pudor d'agre i de florit. L'home camina sencer quan creix i quan decreix."

Quanta raó té el vell Montaigne! Però no em direu que la decrepitud del cos, l'augment de les malalties, la dependència física i psíquica i la pèrdua de vigor corporal no és tan dramàtica com l'olor de florit de l'ànima. O potser fins i tot, n'és la causa. Els humans estem fets de carn, i sense negar importància a la força de la ment, aquesta no pot ser més que un reflex de la decadència física. I això per mantenir la dualitat que l'amic Descartes va copiar i populitzar al nostre autor, perquè a hores d'ara sabem de ben segur que l'ànima no és més que un conjunt de matèria en connexió.

Però quins productes intel·lectuals tan bells produeix! Com aquestos comentaris del savi Montaigne, que han perdurat a la putrefacció del seu cos.

Pacte educatiu

Mariano Rajoy ha proposat els termes sobre els quals s'hauria de portar a terme el pacte per l'educació que el Ministre Gabilondo ha donat per fet, i el Rei va demanar al discurs de la Nit de Nadal.
Amb aquestos avals, sembla que és difícil dir que no sense quedar com antipatriota, i per això el recurs del PP consisteix en col·locar els termes de la discussió sobre bases inassumibles.
La proposta de reducció de l'ESO un curs, l'ampliació del Batxiller i, supose l'FP, un curs i el manteniment de l'edat d'escolarització obligatòria als 16 anys, però amb una selecció als 15 és, clarament, una proposta enverinada que trenca l'actual estructura escolar, suposa un canvi legislatiu contraproduent i no pot ser acceptat pel govern sense erosionar la seua credibilitat. I això ho saben els Mariano's boys and girls, i per això ho proposen, perquè el seu objectiu no és millorar l'educació, sinó desprestigiar el govern.
L'altra proposta d'eliminar l'educació per la ciutadania de Primària, però no de Secundària, i traspassar els continguts a la transversalitat és simplement ridícula, perquè no és argumentable des de cap punt de mira. Per què a Secundària sí, i a Primària no? Des de quan s'havia abandonat la transversalitat? Si els continguts són tan dolents, per què mantenir-los transversalment? Un absurd, tot plegat.
Les apelacions a l'esforç i la qualitat de l'educació no deixen de ser declaracions de principis sense massa plasmació pràctica, i fets amb la intenció de convéncer i satisfer el seu electorat.
Amb aquestes alforges difícilment es podrà aconseguir el necessari pacte educatiu. El que s'ha de pactar és un augment del pressupost educatiu, un acord de principis comuns democràtics i el compromís de reforçar públicament i socialment el paper del professorat i la seua formació amb la finalitat de millorar i prestigiar la seua faena. Al mateix temps, cal aparcar propostes conflictives de reforma legislativa, que es sap que són inviables a hores d'ara,  i aspectes controvertits que pertanyen a polítiques de partit i que ja aplicaràn en guanyar les eleccions. Plantejar el pacte en termes partidistes és sacrificar l'educació a interesos de partit i demostren poc sentit d'estat.
En fi, amb aquestes propostes només podem esperar del PP un altre desacord, un altra confrontació partidista i una futura modificació legislativa en cas de guanyar les pròximes eleccions. Una bona raó per no votar-los, si és que algú encara ho pensava.

Embarassos en sèrie

Una associació de pares (la Cofapa) pròxima a la catòlica Concapa, i per tant amb una ideologia semblant, ha demanat la retirada de la nova sèrie de Telecinco, "El pacto". La història pretén estar basada en un fet real que va succeir, com no, als EEUU, en el qual un grup d'adolescents van pactar quedar embarassades en grup. Bé, doncs d'aquesta anècdota que demostra que la realitat és més inverssemblant que la ficció, la cadena privada ha filmat una tvmovie amb una factura lineal i simple que sembla que ha agradat els telespectadors (sobre gustos, i més televisius, ja se sap) però no als pares catòlics. Per desgràcia he de reconéixer que en aquest cas estic d'acord amb ells, però no per raons  morals sínó per la factura estètica de la sèrie.
En aquest cas, per sort, els pares progressistes no han obert la boca, supose que han aprés la lliçó de les crítiques a Física o química i prefereixen no opinar sobre aspectes que acaben mostran la ignorància. Però allò més interessants de la sol·licitud de la Confapa són les raons que aporten, perquè, segons diuen, pot afectar el delicat procés de maduració dels adolescents, que pot veure's influit per exemples com els que mostra la sèrie. També sembla que els preocupa que la sèrie es pot trobar a internet, ja que a la tele poden controlar els seus fills i, sobretot, filles, però la poden veure lliurement al Youtube. Quin horror!
De tot aquest tema em preocupa especialment la consideració dels adolescents com uns analfabets audiovisuals i personals, que no saben distingir entre una història de ficció i un cas real. En realitat, els analfabets audiovisuals són els pares i mares, que no entenen ni la nova manera de veure la televisió, ni són capaços de distingir entre realitat i ficció. I pel que fa a l'analfebetisme personal i emocional millor no parlar-ne.
A més a més, amb aquestos arguments haurien de demanar la retirada de quasi totes les sèries de televisió, des de La Senyora a l'Internado. Ara bé, no serà que en aquest cas el tema és un embaràs? No serà la temàtica sexual allò que realment els preocupa?
Malgrat tot, aquest col·lectiu de pares i mares d'alumnat pot estar tranquil, els seus fills i filles saben diferenciar perfectament entre una sèrie de televisió i la vida real, i se'n riuen de les ocurrències d'aquest grup d'adolescents inconscients i ridícules a les que no voldrien imitar ni de lluny. Ara bé, no passa el mateix amb els progenitors, aquestos si que pot ser que s'han vist reflectits en uns pares passius i caricaturescos que no ententen res del que senten i pensen els seus fills.

La tele pública sense publi

La Televisió Espanyola ha començat l'any sense publicitat. Ha estat aquesta una de les novetats televisives que ha despertat una certa esperança pel que fa al futur de la televisió pública perquè es tracta d'una aposta per clarificar el sentit i les funcions d'aquesta. La lluita pel mercat publicitari havia portat a les públiques a competir per l'audiència d'una manera lamentable en molts casos i a oblidar la vocació de servei públic amb la que naixeren.
Malgrat tot, aquesta aposta serà inútil si no s'acompanya d'un adequat finançament i d'un augment de la qualitat i la producció pròpia. Evidentment que ara ja no cal competir amb les privades en telefem, però sí que ha de continuar competint en les sèries, els informatius, l'entreteniment digne i el cinema. I aquesta aposta necessita diners, perquè res seria pitjor per la televisió que la pública s'adormira en una programació lineal i sense interés. De moment sembla que l'audiència recompensa aquesta línia i això és una bona notícia.