Estic llegint el tercer volum dels Assaigs de Montaigne en la magnífica traducció de Vicent Alonso. Aquesta tercera entrega es nota molt més tranquila, assenyada i prudent. El pas dels anys han assentat el caràcter, ja de per sí moderat i dialogant, de l'autor, i el pes de la vellesa comença a ser protagonista dels seus comentaris.Sobre aquesta diu el següent:
"La vellesa ens provoca més arrugues en l'ànima que en el rostre, i no es veuen ànimes, o molt rarament, que, quan envelleixen, no facen pudor d'agre i de florit. L'home camina sencer quan creix i quan decreix."
Quanta raó té el vell Montaigne! Però no em direu que la decrepitud del cos, l'augment de les malalties, la dependència física i psíquica i la pèrdua de vigor corporal no és tan dramàtica com l'olor de florit de l'ànima. O potser fins i tot, n'és la causa. Els humans estem fets de carn, i sense negar importància a la força de la ment, aquesta no pot ser més que un reflex de la decadència física. I això per mantenir la dualitat que l'amic Descartes va copiar i populitzar al nostre autor, perquè a hores d'ara sabem de ben segur que l'ànima no és més que un conjunt de matèria en connexió.
Però quins productes intel·lectuals tan bells produeix! Com aquestos comentaris del savi Montaigne, que han perdurat a la putrefacció del seu cos.
6 comentaris:
"sabem de ben segur que l'ànima no és més que un conjunt de matèria en connexió."
Bé, ja sabem què és "l'anima" (encara que aquesta afirmació em sembla una mica pretenciosa), ara només ens queda per esbrinar que és la "matèria" i fins i tot que és "connexió" (per no parlar d'allò que és "segur")
Ja ja ja, ja sabia jo que saltaries. Però és així, ho diu la ciència. Bé, no puc citar ara, però de segur que ho diu.
Malgrat tot, no et quedes amb la literalitat, amerat de la poesia materialista.
N'hi ha un llibre d'Antonio Fernández-Rañada (catedràtic de Física Teòrica en la Complutense de Madrit i un mogolló de medalles més) que es titula "Los científicos y Dios" (Ediciones Nobel, Gijón, 2002), on es tracta (entre d'altres coses molt profitoses per al cos i l'esperit), molt críticament d'allò que se'n diu "cientificisme", çó és: "ho diu la ciència", frase que a mi sempre en recorda un acudit de Faemino i Cansado: "Qué va, qué va, que va. Yo leo a Kierkegaard" i l'altre va i diu "Ahhhh, entonces pase, pase." Pues eso.
El to era irònic, clarament irònic. Estic cansat de criticar el cientificisme. Però malgrat tot això em reafirme en la meua convicció que no existeix res de semblant a una cosa anomenada ànima. Que som una síntesi complexa de processos físics i psíquis que produeixen un ésser amb autoconsciència, orgullós i desvergonyit, que s'atreveix a projectar-se més enllà de la seua existència. Només això, per si ens sembla poc.
Bueni, Enric, hoy me cuesta más trabajo traducie tu artículo. No sé si es porque estoy cansado (acabo de llegar de viaje) o porque las palqabras son hoy más difíciles. Supongo que vellesa rd vejez porque provoca más arrugas en el ánimo que en la piel...
Me tengo prometido leer a Montaigne. Me voy a tener que pedir unos días para este menester: ¿qué te parece? :)
PD. El anónimo del"Pacto educativo" es mío. Se me olvidó...
Montaigne vale la pena, te lo aseguro. Pídetelos, pero con sueldo! :)
Publica un comentari a l'entrada