Posa't el condó!

Quan era jove, als de la meua generació, ens van bombardejar amb el perill de la superpoblació del món. Erem 5000 milions i per a l'any 2000 se'n preveien 7 o 8000. Un escàndol, un perill, una saturació insostenible per al planeta. Així les coses, el missatge de que tenir fills era una espècie d'atemptat ecològic ens va calar ben fons i, de retruc, ens va convéncer de que l'ús d'anticonceptius era d'allò més convenient, personal i col·lectivament.
Després ha arribat la baixada de la natalitat a Europa i, especialment, a Espanya. I han començat els missatges amenaçadors; no hi haurà joves per pagar les pensions dels majors, som la població més envellida, als països nòrdics ja fomenten la natalitat... En fi, que sembla que ara tenir fills és quasi un deure social.
Sort que a mi m'ha pillat amb el deure sagrat acomplert (no sense contradiccions internes pel manament de la limitació de la natalitat que em van imbuir de jove), però tot i això no deixa de sorprendre'm la irresponsabilitat amb la que s'ha fomentat la natalitat, sobretot des de partits d'esquerres o socialdemòcrates. Es tracta d'una perspectiva tan egoïsta i limitada que sorprén per la ingenuitat. Com si la població del planeta no comptara igual a Ghana que a França, perquè si del que es tractava era de mà d'obra barata per mantenir les pensions dels vells, amb importar-la ja n'hi havia prou, i l'augment de la immigració ho ha demostrat amb escreix.
Sort que ha sorgit una iniciativa que recorda que al planeta ja hi som massa, "Posa fre al canvi climàtic, pren la píndola" i planteja que cal reduir la natalitat si volem aconseguir una vida digna per a la seua població. Només una precisió, millor posar-se el condó, perquè a més de limitar la natalitat, previndrem altres malalties de transmissió sexual i, a més, responsabilitzarem als homes en aquesta faena. Per tant, l'eslogan potser quedaria millor d'aquesta manera: "posa fre al canvi climàtic, folla amb condó!"

Hedonisme

La vida és una merda, això ja ho sabem, i damunt dura poc. A més a més, dona practicament igual el que patim o fruim dels plaers que ens reserva, perquè en el moment de la mort tot desapareix en una espècie de "reset" desesperat que no reinicia el sistema. Si estem patint molt, aquesta possibilitat ens sedueix, i no altre és l'encís dels suicides. Si fruim del moment, el final ens espanta, pel que té d'acabament d'un estat plaenter.
Doncs bé, aquest és el missatge que ens vol transmetre Woody Allen amb la seua última pel·lícula. "Si la cosa funciona" és un manifest hedonista en la línia dels grans epicuris de la història, Montaigne i Epicur. El somriure desenfadat de Woody ens ajuda a soportar amb més ànim l'angoixa vital a la que ens podem abocar si oblidem que la vida dura el que dura la vida, i que malgrat tot, s'acaba tard o d'hora. No desaprofitar les poques felicitats amb que ens regala i no plorar pel que perdem perquè aleshores no podem fruir del que tenim. Un missatge clar i simple, però reconfortant, malgrat tot.

Legionella

Alcoi ha patit el 15é brot de legionella en 10 anys, i el segon des que s'han acabat les vacances d'estiu i s'ha représ l'activitat laboral. Les explicacions anteriors de les autoritats locals i autonòmiques s'han vist superades per nous brots que escapen a les explicacions oficials. Els aparells d'aire condicionat de les empreses, l'orografia alcoiana, les màquines d'asfaltar, les fonts públiques... totes les explicacions han quedat obsoletes amb el darrer brot.
La sensació que ens deixen, als alcoians i als ciutadans en general, és la d'una incompetència delictiva de les autoritats, un desinterés preocupant o, com a mínim, una incapacitat perillosa per solucionar els problemes reals de la població.
Malgrat totes les explicacions biosanitàries, aquesta "epidèmia" repetitiva, sembla ser una venjança del capitalisme neoliberal pel passat obrer i lluitador de la ciutat. Les empreses al bell mig del casc antic i la preeminència de l'economia submergida són com un llegat enverinat d'un passat d'esplendor. Però potser aquestes explicacions no són més que un desig per trobar un sentit històric i romàntic al que només és un cas de dessidia i incompetència política.

Educació

Dos articles recents ressalten la importància de l'educació per a la moderna societat de la informació, i els dos d'inspiració clarament economicista. Un de Paul Krugman, economista americà i premi Nòbel el 2008, que situa l'excel·lent educació pública americana com el factor més important del seu fort desenvoupament econòmic, i anuncia la seua decadència justament pel desgast que aquesta educació ha sofert per la falta d'inversió. L'altre article és de Joaquín Estefania, i aquest ressalta la mateixa idea, la importància econòmica de l'educació i avisa del perill d'aplicar els retalls econòmics a l'àmbit educatiu.
No puc amagar la meua alegria per aquestes opinions de personatges tan reconeguts, i més encara perquè coincideixen amb la meua i perquè també crec que seria un desastre per a la societat en general retallar les inversions en educació. Ara bé, potser les meues raons van més enllà de les consequêncies purament econòmiques, perquè abandonar les necessàries inversions en educació no sols aprofundeix la crisi econòmica en el futur, sinó que també crea una societat insolidària, injusta i desarticulada. I aquestes conseqüències són més dramàtiques que totes les repercusions econòmiques.
Per això seria un greu error que un estat europeu que es troba a la cua en inversió educativa aplicara encara més retalls en aquest àmbit o en el d'investigació. El que està en joc no és tan sols el lloc de treball d'un grapat de professorat o d'investigadors, és el futur de la nostra societat, i alguns la volem democràtica, justa i solidària.

Ramonet

Trobe, per casualitat, una entrevista a Ignacio Ramonet al 3/24 de TVC (és un miracle que encara les veiem totes). M'interessa el personatge, el seguisc habitualment a Le Monde diplomatique i, tot i una excessiva repetició d'alguna de les seues idees, he de reconéixer que és un dels intel·lectuals més lúcids del present.
El repàs als temes d'actualitat és obligat, però em crida l'atenció especialment la defensa de la pujada d'impostos de Zapatero (és una política de defensa de l'estat de benestar) i la crítica a que la pujada es centre en l'IVA,l'impost més injust que existeix, mentre deixa les sicav amb la tributació simbòlica de l'1%. L'anàlisi dels resultats electorals d'Alemanya, França i Portugal demostra una pujada de l'esquerra més crítica i un retrocés de la Socialdemocràcia i el Social-liberalisme i, per tant, apunta a la reconstrucció d'una esquerra combativa a l'esquerra de la socialdemocràcia (impossible al País Valencià, sempre a la contra d'Europa, si les coses continuen com ara). També parla de Cuba i defensa el final del bloqueig més llarg i injust de la història, dels paradisos fiscals que, tot i ser abolits per decret pel G20 continuen ben vius i fomenten l'especulació i la corrupció (Ric, com va el rellotge?).
L'entrevista acaba amb els mitjans de comunicació i la paradoxa de que, en el moment que més mitjans tenim a l'abast, és quan més uniformització informativa es produeix. També denuncia la constitució d'empreses comunicatives que miren més pels seus interesos empresarials que pels informatius (i el cas d'El País i Zapatero és flagrant). Aquest és possiblement un dels temes que més desgast democràtic estan produint, perquè creiem estar més informats que mai i, en canvi, hem reduit dràsticament la diversitat de punts de mira.
L'entrevista s'acaba i continue amb el zàpping, trobe el Gran Hermano i em quede enganxat a la peixera, que aquesta edició la porte molt abandonada.

Alternativa

El TSJV ha rebujat el recurs de l'STPV contra Font de Mora per l'incompliment de la Sentència (de les 16 sentències) que reconeix el títol de Filologia catalana com equivalent al de Valencià.
Aquest entrebanc judicial trenca la ratxa favorable (les setze sentències anteriors, la de la ciutadania...) que ens havia fet pensar que els tribunals podien ser una bona contènció a la política del PP al País Valencià. La realitat ha tornat al seu lloc les coses (també la sentència dels trages) i ens recorda que l'oposició s'ha de fer al carrer, a les eleccions o al Parlament. El recurs als tribunals només es justifica quan realment es dona una situació d'indefensió impossible de reivindicar per les vies polítiques habituals.
Però el problema és que aquesta situació està donant-se, perquè quan els tribunals desqualifiquen decisions de govern estan avisant d'una situació d'indefensió ciutadana, i la situació al País Valencià ja és tan complicada que la societat civil s'ha vist obligada a demanar empar als tribunals.
Però ni tan sols d'aquesta manera ens protegeix la llei, perquè el govern incompleix reiteradament les sentències o se'n riu de les que no li convenen. Aleshores què fer? Demanar l'empar del Tribunal d'Estrasburg?
Millor donem-li la volta a la situació. Solucionem els problemes judicials per la via política. La indefensió ciutadana justifica la creació d'un front d'oposició que sanege la vida política valenciana i recupere la senda democràtica que està en perill. És l'hora dels partits d'esquerres, potser una gran coalició des del PSPV fins ERC, comptant amb el Bloc, EU i Iniciativa, podria arribar a un govern de concertació que recuperara una Televisió pública, una educació amb dignitat, una sanitat pública i no privatitzada. Potser seria una solució transitòria, però necessària per a una regeneració democràtica.

Opinió

Mantenir un bloc és una ocupació que implica, moltes vegades, més esforços i maldecaps dels que pensem en iniciar-lo.
És cert que té avantatges, com el plaer que implica opinar sobre els temes que t'interessen, llegir les opinions dels amics que tenen el detall de deixar els seus comentaris, practicar l'art de l'assaig, més o menys rigorós, i la possibilitat de lluir de bloc, que encara queda bé.
Malgrat això, també implica molts maldecaps com l'autoexigència personal de publicar d'una manera més o menys periòdica, la necessitat de mullar-se en temes que, en principi, no són necessaris per a la nostra activitat quotidiana, la sensació d'estar predicant al desert perquè poca gent ens llegeix i el risc que implica manifestar unes opinions que, la majoria de vegades, no són més que reflexions precàries i inacabades.
Totes aquestes consideracions pesen més en temps d'inseguretats personals i acumulació d'ocupacions quotidianes, i acaben per fer-nos dubtar de la necessitat d'utilitzar el nostre temps en aquest quefer d'escriure sobre el buit digital. Potser al final pesen més els avantatges, però només perquè tenim un vici incontrolable per opinar i un sentit de la realitat absurd i descregut que ens domina i ens obliga a continuar. Un autèntic sensesentit.

Transfugisme o dissidència?

El cas de Benidorm ha reobert la discussió sobre el transfugisme. És cert que, en principi, la comparació del transfugisme amb la dissidència sembla exagerada. El primer detenta un càrrec que aprofita per defensar la seua postura, el segon sol perdre la nacionalitat, la família o la llibertat. Per tant, en principi, sembla poc comparable.
Ara bé, si ens instal·lem en el nostre context polític, és cert que necessitem diferenciar entre aquell que ven el seu càrrec a canvi de diners, privilegis o favors, i aquell altre que se n'adona de que no estava on creia o de que aquells que creia companys de viatge no són com deien.
A més a més, hem de reconéixer que el pacte antitransfugisme dels partits majoritaris beneficia l'obediència i el sotmetiment a la disciplina de partit. Però encara és pitjor quan aquest pacte s'imposa als Ajuntaments, perquè en aquest cas es tracta d'una imposició basada en interesos nacionals i d'un menyspreu a la política local.
Els Ajuntaments són un altra cosa, i no haurien de medir-se amb la mateixa vara de medir que el govern estatal. El cas de Benidorm és flagrant i l'actitud del PSOE i pitjor encara, la del PSPV, és obtusa i hipòcrita, perquè saben que els regidors de Benidorm tenen el deure de canviar el signe d'un govern nepòtic i paralitzat.
Seria més valent reconéixer les característiques particulars del municipi, del País i del partit que els governa i encapçalar una oposició clara i decidida. Amb aquesta actitud és difícil que canviem la situació política.

Sanitat pública

El president Obama està acomplint les expectatives que havíem dipositat en ell. El nou estil exterior, la depuració de responsabilitats en tortures i actes il•legals de la CIA –limitades i un poc a contracor, això és cert- i l’actitud enfront del mercat financer i la gestió de la crisi econòmica, han confirmat les expectatives que esperàvem. Però si un aspecte concentra les nostres simpaties és la proposta de dotar els EEUU d’un sistema sanitari públic que atenga a tota la ciutadania sense discriminacions econòmiques.
Però ahí comença la nostra sorpresa, quan trobem una forta oposició als plans d’universalització de la sanitat. Amb acusacions d’assassinar menuts i majors i de limitar la llibertat d’elecció dels pacients. Incomprensible! No puc imaginar com és possible que ningú s’opose a uns plans que beneficien a tots. A no ser que darrere de les protestes estiguen les potents companyies sanitàries, les úniques interessades en no perdre un negoci que els deixa milions de dòlars a costa de la salut dels ciutadans. I si això és cert, aleshores sembla que el concepte d’ideologia més clàssic torna a ser el que ens pot explicar com és possible una oposició moral –avortament, eutanasia, llibertat- a una mesura clarament innocent en aquest sentit. Només es poden explicar les protestes si trobem una manipulació interessada econòmicament de les companyies sanitàries que han reutilitzat els vells arguments moralistes amb intencions clarament manipuladores.
Ara canvieu l’escenari i escolteu les crítiques a la sanitat pública que es fan ací, recordeu les sedacions del Gregorio Marañon, les objeccions dels professionals a l’avortament, les errades mèdiques que provoquen morts innocents, i potser podeu veure darrere la llarga mà del capital en forma de companyies privades de segurs mèdics. Com els agradaria que açò fora com els EEUU!

Autoodi

He passat l’agost una mica aïllat del món. Estava al mig de la serra de Mariola, sense llum elèctrica ni internet. Només a les nits posàvem en marxa el generador elèctric i connectàvem una tele menuda que agafava mal la majoria de les cadenes, excepte Canal 9 i 24/9 que, coses del destí, es veia amb una claredat magnífica. Així les coses i com que el comandament a distància tampoc funcionava, deixàvem en marxa el canal de notícies de la televisió valenciana, per allò de saber què passava al món.
Tots coneixem l’orientació dels informatius de la nostra televisió, però no els fem més cas del necessari i creiem que estem immunitzats a la seua manipulació. Amb aquest nou canal de notícies m’he assabentat de la remodelació del govern valencià –mostra del bon funcionament de l’anterior-, de l’ascens del director del Canal de notícies a la direcció de l’ens –perquè l’anterior ha passat a l’empresa privada a la recerca de nous camins professionals- , de l’èxit de la Fórmula 1 –aclaparador- i de moltes coses més. Tot amb la confiança de què a mi no m’enganyen, perquè la majoria de nosaltres sabem llegir entre línies i coneixem la orientació general del canal.
Però quan he tornat a casa i he agafat el comandament a distància he descobert que els efectes perniciosos de la televisió valenciana superen la simple difusió de notícies enganyoses i manipulades. M’he trobat fugint automàticament i sense adonar-me’n de la nostra llengua. En quant canvie de canal i, sense mirar la pantalla, escolte el valencià –vull dir la variant lingüística que es parla en algunes comarques del nostre País i utilitzen els informatius de la televisió valenciana- immediatament canvie de sintonia. Com que la única televisió que tenim que parla valencià de seguit és el Canal 24/9, he associat l’odi al canal televisiu amb l’odi a la llengua que parla. Horror! Si Paulov i el seu gos alçaren el cap se’n riurien de valent. M’he convertit en un monstre!. I no tinc remei, perquè amb TV3 no em passa –supose que perquè la variant dialectal és diferent-
Com a conclusió d’aquesta faula, m’agradaria dir que no hauríem d’abandonar la Televisió valenciana als seus directius, perquè una televisió pública, que parle en valencià i que informe de manera imparcial i lliure, és una necessitat democràtica insubstituïble.