Les tisores

Els retalls han arribat a l’educació. La famosa crisi ha proporcionat l’excusa per tal d’ajustar les brides a l’estament educatiu. I si, a més, aquest estament ha estat especialment crític amb la política educativa de la Conilleria, aleshores la venjança es serveix en safata de plata: “ara sabran qui mana ací!” Deuen haver pensat els dirigents de Campanar.
I allà van. Han nomenat uns super-inspectors encarregats exclusivament de confeccionar plantilles de tots els centres del País. Han apartat els inspectors habituals, entre els quals hi ha alguns massa sentimentals què xafen els centres i els acaben agafant carinyo. No, millor un cervell sense ànima, el perfecte conductor d’un programa informàtic elaborat amb uns límits marcats i insuperables, una altra màquina, però humana. I aquestos super-inspectors han tret les tisores i la calculadora i s’han posat a comptar hores, dos de filosofia, dos d’història, dos de tecnologia i una de francés i... això fan divuit, o trenta-sis. Eureka! Un professor! O dos! Doncs, a retallar, ací sobra un professor. Però, perdone, dos i dos i dos i uno i... sumen divuit però en número, no en persones. Dos cames i dos braços i un cos i un cap no fan una persona, fan un Frankenstein. Això és igual, bovades, totes les persones són iguals davant la llei i per tant intercanviables. Fora! I el pla de mediació que voliem fer, o el de foment de la lectura, o el de convivència? Això no compta hores, fora!
I així en tots els centres, un d’ací, dos d’allà, tres més enllà, al final un bon estalvi. I no és que estem en contra de l’optimització de recursos públics, al contrari, és la garantia de millora del funcionament de l’escola pública. Però el problema és que ací no es busca optimitzar recursos per tal de millorar-la, sinó tot el contrari, es busca ofegar la qualitat i la bona imatge amb la que poder competir amb la privada. Perquè si mirem bé, el que s’estalvia amb els retalls es dedica a contractar professorat de filosofia i d’història amb coneixements mínims d’anglés que donen ciutadania (no massa, que això porta problemes, el just per a fotre a aquells que s’han negat), a finançar els concerts del batxiller en la privada, a contractar super-inspectors que, aquestos sí, justifiquen el seu lloc de treball i el seu sou (més elevat) desplaçant a altres professors, o per a comprar bons trages i tenir bona presència quan ixen al Canal 9, que també paguem amb aquestos diners públics.
I ja ho veieu, amb una calculadora i unes tisores hem aconseguit enfonsar un poquet més l’escola pública i, a més, escarmentar a tots aquestos rojos que ens han criticat amb tanta voracitat.

Justicia universal

La nova llei de l'oficina judicial ha estat l'excusa amb la que PP i PSOE han donat un cop baix a la instauració de la justícia universal. Si la tendència dominant semblava ser la de reforçar institucions internacionals (Tribunal Penal Internacional, Estrasburg, etc) que protegiren els drets humans arreu del món. Ara els partits majoritaris de l'Estat espanyol han preferit, en una mostra de realisme polític i pocavergonya moral, limitar la potestad de l'Audiència nacional per jutjar crims ocorreguts fora de les seues fronteres. Només si impliquen ciutadans espanyols entraran dins de la seua jurisdicció.
Sembla que Garzón i algun altre jutge havien anat massa lluny, i havien posat en un conflicte diplomàtic als nostres governants. El problema és que aquells a qui defensaven no tenien altra instància que els protegira, i aquest retall a una concepció universal de la justícia, dona la raó a aquells que pensen que açò de la justícia no és més que un joc dialèctic i legal del que mai trauran res en clar. Al final triomfa la visió més positivista de la justicia i l'oblit de la fonamentació ètica que tota llei ha de tenir darrere s'oblida en favor de l'oportunisme i la conveniència.
Un mal exemple per als nostres joves i una mostra més de la poca pedagogia política que es practica en aquest país.

La Karpe 3

Ja hem tret la tercera Karpe. La podeu descarregar ací si voleu. Enguany ho hem aconseguit, el curs pròxim veurem, però de moment, anem fent.
Ah! i a l'estiu teniu el bloc de la Karpe, també el podeu visitar ací.

Aido

No em sorprén, però em resulta curiosa la dèria que han agafat les ràdios dretanes amb la ministra d'igualtat. He de reconéixer, no sense sentiment de culpa, que pels matins quan vaig cap a l'institut faig zàping amb la ràdio. I últimament m'he aficcionat a la COPE. Tranquils, ja sé el que esteu pensant, però us promet que és la millor ràdio per escoltar crítiques a Rajoy. El posen de volta i mitja, i sense contemplacions. A Zapatero també, és cert, però amb ell es comporten amb la condescendència del que es sap en la veritat i aconsella a l'ovella descarriada.
Bé, però el que volia comentar és la ràbia amb la que parlen de Bibiana Aido. Supose que la mateixa creació del Ministeri d'Igualtat ja els deu haver enfurismat, i els temes de que s'ocupa més encara (l'avortament, la violència de gènere, la igualtat), però en el to dels comentaris note una ira especial. En primer lloc solen ser crítiques personals, amb un intent clar de ridiculitzar a una persona que ha demostrat una eficàcia que moltes altres voldrien, per la seua joventut, per ser dona, per ser atrevida, sincera, per la seua família, pel seu origen. A més solen ser crítiques iròniques, mai amb un anàlisi sopesat, mai amb una contraposició d'arguments, supose que perquè creuen que no els necessiten. I per fi, entren en el terreny clarament ofensiu, amb acusacions de "burra" (per no saber que un fetus és un ésser humà), "ignorant" (per no coneixer el castellà i dir miembra), "pija" (perquè ve de família bé, per cert, com la d'ells) i "assassina" (ja sabeu, per defensar l'avortament.
Però no solament la COPE manté aquesta campanya d'intoxicació. Ondacero, fa una campanya molt pitjor, per ser més sibil·lina, més oculta sota una aparent imparcialitat política. Però no us equivoqueu, aquestos encara són més perillosos.

Europees

Volia escriure de feia temps sobre les eleccions europees, però la falta de temps i els dubtes sobre el contingut de l'article em van fer desistir. No sabia si prendre partit decididament i públicament, si centrar-me en la vessant europeista o fer esment de la trascendència nacional (valenciana, catalana, espanyola...).
Ara tot sobra, i això demostra la inutilitat dels nostres comentaris (bé, vull dir, dels meus) i la fugacitat del temps i de l'opinió. Ai!
Però bé, efectivament sobren els comentaris que anava a fer, perquè s'han confirmat els pitjors pronòstics que jo volia conjurar: València continua sent el feu del sector més ranci i reaccionari de l'espectre polític, a la ciutadania valenciana (i Murciana i Madrilenya) li te absolutament igual tenir a un tall de "pijos" corruptes controlant el poder, a Catalunya el tripartit s'erosiona i a Espanya guanyen els blaus, els que més criden i amenacen.
I a Europa? La desfeta (el Partit popular es reforça, entren neonazis, Berlusconi continua somrient), el desinterés (l'abstenció més alta dels últims anys) i la paràlisi política. Amb aquest disseny europeu es lògic que la població no es moleste en votar, perquè és inútil un parlament que no decideix i perquè cap de les nacions aposta per un projecte atractiu que ilusione la ciutadania i la mobilitze. Amb aquestes algorges, el futur de la Unió és ben fosc, però el problema és que el futur general no és més optimista; menys democràcia, menys participació, més corrupció i més opacitat del poder (econòmic i polític).
Ens esperen anys roïns per a la democràcia

Abril i Palmer

El dijous 28 de maig Rosa Sanchis presenta "Abril no és un mes" i "Primavera per a Palmer" a la Casa del Llibre (Passeig de Russafa) de València a les 19,30. No us perdeu l'acte i, sobretot, no us perdeu els llibres, perquè es tracta de dos llibres valents, atrevits i sincers, que miren la vida de cara i li posen nom i paraules als sentiments. Rosa és una magnífica escriptora que sap prendre el pols als joves, i que retrata a la perfecció les vivències d'una jove Abril que s'enfronta amb valentia a la seua sexualitat i decideix viure-la lliure i personalment. Palmer, el seu inseparable amic, pateix el seu particular calvari per ser diferent, per ser ell i no cedir a la hipocresia d'una societat que no admet la diferència. La sexualitat i el buylling de gènere, dos temes candents que normalment es tracten amb la hipocresia del que denuncia amb la boca petita, de portes enfora, però que Rosa assumeix des de la sinceritat de qui decideix acompanyar la formació de les noves generacions des de l'estima i la proximitat.

Hipocresia

Si una paraula defineix la nostra moral, aquesta és la d'hipòcrita. I la moral sexual n'és la part més hipòcrita d'aquesta moral. Dic açò en referència a la notícia que arreplega avui el Levante; sembla que a una Institut de Requena han prohibit una enquesta sobre sexualitat que estava elaborant l'alumnat de 4t d'Eso amb la direcció d'una professora. El motiu de l'escàndol és que l'enquesta ha arribat a mans d'alumnes de 1r de l'ESO, oh! Quin sacrilegi, uns tendres xiquets i xiquetes de 12 anys que encara són massa menuts per saber res sobre sexualitat. I que les preguntes eren molt íntimes (algunes com on et masturbes més frequentment o on fas l'amor), com si les enquestes no foren anònimes i generals.
Pel que sembla els pares que han armat l'escàndol i el periòdic que se n'ha fet ressó, pensen que si els seus fills i filles no parlen de sexualitat, aleshores no la tenen. O creuen que la primera vegada que han escoltat la paraula masturbació ha sigut a l'enquesta.
En cap moment he llegit res sobre el caràcter masclista de moltes de les preguntes (Cuánto aguanta un español?) sobre la quantitat de tòpics que s'arrepleguen (Porqué los negros la tienen más larga?) o sobre la concepció reduccionista de la sexualitat (genital, hetero, coital, etc.) que pressuposen la major part de les preguntes. L'enquesta és nefasta, però no perquè parle de sexualitat (això és el que te de bò), sinó perquè està feta sense la més mínima reflexió prèvia sobre la sexualitat que vivim i la que volem viure. Vull dir és una enquesta molt poc educativa i molt morbosa, com solen ser les que elabora l'alumnat quan no són preparats convenientment per aprendre a preguntar. I és una llàstima, perquè és una activitat interessant que pot donar molt de joc i una bona reflexió sobre la sexualitat que tenim. No conec el procés d'elaboració del treball, i li supose una bona voluntat a la mestra que el dirigia, però possiblement li mancava una formació mínima en coeducació i en educació afectiva i sexual.
Però no, el problema ací és una enquesta sobre sexualitat, res de reflexionar sobre l'educació sexual, la igualtat necessària per viure-la lliurement ni la necessitat d'obrir portes a una vivència saludable.
Tristíssim, i hipòcrita.

Wanted

La samarreta amb el "Wanted" a Camps està fent furor, i amb raó. Alguns han afegit l'"only alive", però jo no demanaria tant, encara que comprenc la necessitat de ser políticament correcte en aquest aspecte, i a més, que com a la pel·lícula Novecento, nosaltres diferenciem perfectament entre la persona i la institució política que representa, i no com altres.
Bé, deia que comprenc la recerca que ha iniciat la societat civil valenciana, perquè realment el nostre president està desaparegut. Diuen que l'han vist en actes organitzats pel Conseller que hauria de parlar en anglés (l'incombustible Blasco), que el poble gità (senceret, sense fisures, com un sol poble)li ha donat el seu suport, que ha aparegut en actes del Partit Popular i que fins i tot està inaugurant hospitals i carreteres, però parlem clar, algú dels que hem llig l'ha vist? Que ho diga, que ho escriga en un post i així matem dos pardals d'un tir (ai, perdó!) i dinamitzem aquest bloc que està tan abandonat.
I quan pregunte si l'heu vist vull dir en persona, perquè al Canal 9 no val. No, no, les imatges de la televisió són clarament imatges d'arxiu, o montatges, que jo he vist pel·lícules en les que apareix el president Kenedy i aquest sí que està mort! (o no?). Fins i tot hem vist imatges de l'ésser humà americà arribant a la lluna, i tots sabem que això no va passar.
No, no, el motiu de preocupació és cert, el president Camps està desaparegut i ens trobem sense President. I aleshores qui signa els decrets i les lleis del DOCV? Això no és problema, les signatures avui en dia són digitals, de segur que estan mantenint la màquina burocràtica per evitar mals majors i a l'espera que aparega el molt Honorable. Diuen que demà ha de passar pels jutjats, però aquest aspecte no és segur, i fins i tot no és fiable encara ens mostren la seua arribada per televisió, perquè possiblement els informatius de la cadena autòctona ja te montat un escenari amb el seu doble per tal d'aparentar normalitat i que l'economia del País, comunitat o regne no se'n ressentisca.
Paradoxalment el nostre President només serà trobat quan desaparega, vull dir institucionalment, perquè la persona Paco Camps, a hores d'ara, està desapareguda dins d'un trage que diu que no porta, però que nosaltres li veiem, si més no, a la televisió.

Responsabilitat

L'anunci del Ministeri de Sanitat Espanyol sobre la venda lliure a les farmàcies de la píndola de l'endemà, ha generat un seguit de consideracions sobre la suposada sobrecàrrega d'informació de les noves generacions sobre sexualitat, la irresponsabilitat que suposa haver d'acudir a aquest anticonceptiu d'emergència i el fet de no necessitar el consell patern ni per la píndola ni tan sols per avortar.
El Consell d'Infermeria de la Comunitat Valenciana diu que el que cal és més educació sexual, i es queda tan trànquil, perquè el problema és justament aquest, que no hi ha educació sexual.
Crec que amb els joves juguem a un joc injust i irresponsable, els demanem més que a la resta de la població. Se'ls acusa normalment d'irresponsabilitat per l'alta taxa d'embarassos no desitjats, però no es comprova si es major o menor que la de la població adulta. Se'ls demana responsabilitat però se'ls veten les possibilitats dels adults (com avortar o prendre la píndola de l'endemà).
Si demanem llibertat, hem de donar responsabilitat, però la mateixa que a la resta de la població, amb les possibilitats reals que existeixen per evitar patiments innecessaris. Perquè d'altra manera només juguem a culpabilitzar: "haver-ho pensat abans!" Diuen. Però tots hauriem de pensar abans moltes coses, encara que si tenen solució millor que millor.
Per tant, i mentre arriba la desitjada i necessària educació sexual de que parlen els infermers, ajudem a fer la vida una mica més fàcil, que ja tenim suficients complicacions, fins i tot les joves.

Futbol

He de reconéixer, abans que res, que no m'agrada el futbol. Per tant, si espereu algun comentari esportiu, millor que no continueu llegint, us podeu estalviar la faena. Ara bé, altra cosa és la consideració sociològica, o antropològica del futbol, açò si que m'agrada, i tant!
Avui, dia de la final de copa, València està presa per afeccionats dels dos equips. Circulen pels carrers vestits amb samarretes del seu color, amb banderes immenses que han de cansar els braços de valent i carregats d'alcohol com esponges que mai tenen prou. No deixa de fer-me gràcia l'espectacle, i més perquè simpatitze amb els dos equips, amb el Barça perquè és el Barça, per la temporada i perquè són dels nostres. Amb l'Athletic perquè era l'equip de mon pare i el meu quan era menut, i en aquells temps havies de ser d'algun equip, obligat, i jo era del de mon pare, malgrat que ho passava mal, perquè ja per aquells temps era difícil vore guanyar el meu equip i les burles del dilluns eren terribles. Per això entenc l'eufòria dels bascos, als quals els costa tant celebrar qualsevol títol, i porten dos temporades veient el descens de prop.
Però a banda d'aquesta comprensió, encara em sorprén l'entusiasme que genera el futbol, no acabe de comprendre com uns colors i una colla de milionaris jugant al baló poden destapar tantes emocions, tanta entrega i tanta faena. Alguna fibra especial de l'espècie humana ha de tocar aquest espectacle, perquè la normalitat social és la del passotisme, l'escepticisme i l'abstenció.
Què passaria si tot aquest entusiasme i aquesta energia es dirigira a assumptes vertaderament trascendents per a la vida social? No se, per a reivindicar una educació digna, o una sanitat ràpida i de qualitat, o per l'atenció als dependents? Què passaria si tota aquesta massa de gent eixira al carrer per a reivindicar aquestos assumptes?
O potser justament per fer oblidar això és perquè li donen tanta importància a aquest espectacle?