Visió crítica

Vivim temps de post veritat, o millor dit, temps de mitges veritats o directament de mentides.  Les xarxes afavoreixen la difusió de "fakes" o simplement les afirmacions esbiaixades i tendencioses. Davant d'aquesta situació, la federació de periodistes ja ha demanat una assignatura per ensenyar a distingir entre noticies falses i reals. Com sempre que algú es troba amb alguna situació complicada en qualsevol aspecte de la vida social, ja siga la salut, l'alimentació o el trànsit, la solució sol passar per l'escola, i a més en forma d'assignatura.
Supose bona intenció entre els periodistes quan demanen aquesta assignatura, i compartisc el propòsit de formar l'esperit crític entre el jovent, però el problema és que l'enfocament de la proposta fa fallida per totes bandes, per la concepció de la veritat, de les noticies i de l'escola.
Als temps que vivim el problema no és com identificar la veritat entre l'allau d'informació que ens assetja, sinó comprendre que la veritat no és unívoca, ni tancada. El problema de la post veritat no és que no siga veritat, que potser ho siga, sinó que ven la seua visió com La Veritat única i absoluta. Per reconéixer les falsedats, les mitges veritats i els enganys no hi ha cap recepta màgica, perquè, en realitat, no hi ha cap veritat establerta. Només des d'una perspectiva oberta, crítica i desperta, podrem reconéixer aquelles veritats que es volen vendre com a definitives. Qualsevol visió de la realitat admet diferents punts de mira, però tots ells han de ser argumentats, justificats i defensats amb una argumentació coherent i sincera, sense pretensions de ser absolutes. El problema de la post veritat a la societat actual no és altre que la necessitat
que tenim de veritats universals i absolutes. Però d'aquestes no n'hi ha, m'explique. Quan Arcadi Espada, per exemple, invoca la llibertat d'expressió i la democràcia per tal de tacar un llaç groc i fer malbé un bé públic adjacent, està invocant un principi universal amb el qual no podem deixar d'estar d'acord. La discussió no es pot donar en el terreny dels principis ni de la veritat, sinó en el de l'argumentació raonada i situada. I en aquesta discussió la seua actuació esdevé clarament antidemocràtica i poc respectuosa.
Una cosa semblant passa amb les notícies "falses" i les "reals", i justament els periodistes en saben molt d'això. La mateixa distinció és difícil de delimitar, i si no, que els ho diguen als seus col·legues de l'ABC o OKdiario. Reconéixer una notícia falsa no és difícil, i no requereix una assignatura específica per fer-ho, només és qüestió de temps i curiositat. El que sí que és difícil és distingir entre periodisme honest i especulatiu. Okdiario o El Español, així com Ciudadanos i el PP, s'han instal·lat en una mena de periodisme de creació, o d'enginyeria periodística, com vulgueu dir-li. I per reconéixer les seues intencions només cal tenir criteri i sentit crític, només!. Perquè aquest és l'autèntic quid de la qüestió, com fomentar el sentit crític entre la ciutadania. I amb això entrem en el tercer tema, l'educatiu.

Per formar el sentit crític no es poden multiplicar les assignatures per a cada problema concret que ens aparega. L'educació no consisteix en posar parxes, sinó en formar la personalitat de manera global. El que hem de fer és treballar la visió  mesurada, formar el criteri personal i estimular l'enginy des de tots les àrees. Des de la història, la filosofia, les llengües i la biologia, per enumerar-ne només unes quantes. Ja n'hi ha prou d'invocar l'educació com si d'un botiquí d'emergència es tractara. Amb aquesta visió apedaçada de l'educació i la personalitat no formarem mai persones crítiques. Per això, estimats periodistes, el que hem de fer és una autèntica educació crítica que permeta les noves generacions valorar, crear i dialogar amb el seu present des d'una perspectiva oberta i democràtica.