Vam repassar l'actualitat política, però sobretot vam parlar sobre la situació de la nostra democràcia i les mesures per enfortir-la. El problema és que els responsables de portar a terme aquestes mesures no estaven a la sala ni semblen escoltar les necessitats reals de la ciutadania.
Amb la situació política plantejada pels resultats electorals del passat 20D, el que cal és un gran pacte regenerador de la democràcia que sanege la situació actual. En aquest sentit, i després de les últimes actuacions judicials contra el partit governant els últims 4 anys, hauria d'haver un acord bàsic de la resta de partits no implicats en la corrupció per tal revitalitzar el sistema democràtic. Un acord bàsic que s'ocupara dels següents aspectes:
I que una vegada acabada aquesta faena de sanejament hauria de tornar a convocar eleccions per tal d'intentar conformar un govern polític que portara endavant altres mesures més concretes.
Aquestes són les prioritats d'una país en vies de descomposició que no pot soportar la fetor que desprén una "casta" política impresentable i indigna, que ha embrutat tot un col·lectiu amb unes actuacions que tots pensàvem i pocs s'atrevien a denunciar.
La situació és d'emergència social greu, i els líders polítics haurien de deixar els "jocs de trons" i inspirar-se més en Borgen, la sèrie danesa que mostra una democràcia sana i trasparent, dialogant i oberta a uns mitjans de comunicació vertaderament implicats en informar. Qui no vulga entrar en aquest pacte s'haurà d'atendre a les conseqüències electorals, però no pot entrebancar el necessari acord que ha de revitalitzar aquesta democràcia convalescent.
Si no ho fem, els riscos són alts, canviar-ho tot per a que tot continue igual, com va passar a la Itàlia dels 90 i conta la magnífica sèrie "1992", o enquistar-nos en una democràcia elitista i allunyada dels interessos ciutadans, com l'americana, i que es veu molt ben reflectida a la duríssima "House of cards". Una tercera via possible és entregar el sistema democràtic a uns partits neofeixistes i neofranquistes que només volen recuperar sistemes autoritaris.
Nosaltres triem, però la responsabilitat ara està a les mans dels polítics electes, i no els perdonarem que no acomplisquen el seu deure. Volem una política en el millor sentit de la paraula, una política que:
Ací teniu el Prezzi de la xerrada:
6 comentaris:
De quan en quan, fins i tot, tens raó, ja saps :P
Bé el diagnóstic, bé vore les diferents maneres d'enfrontar la situació. Encisada estic amb la proposta. Tant de bó! Ara, les operetes les guardem per a l'escenari.
Prou de jugades amagades, prou de fer les coses ranteret a l'orella esperant que l'adversari només tinga l'opció de claudicar. És el moment. Que facen el que els toca, parlar, només. Prou d'egolatries i de cadires, prou de tot i d'el que el somriure malifet provoca.
Si volem canvi, és el moment. Si volem a Rajoy lluny, és el que toca, encara que no siga jo la que els done suport. No es tracta de pactar a qualsevol preu, (Sanchez, no eres mi tipo), ni de demanar cadires com si fores el Mesías (lo siento, Iglesias, a pesar de la barba, no terminas de convencerme).
No em crec a Iglesias, és cert, però l'alternativa de pactes en els que no estiga l'esquerra em dona susto. Ciudadanos diu, volia dir Riverita, que donaran suport a la llista més votada (i es presentaven com a canvi i renovació, encara em dura la risa). Es queden tan amples, igual és la meua opinió, amb PP que amb PSOE. Em sembla un desert polític. Que paren el mundo que me bajo (Mafalda dixit); que crec (repito) un absolut desastre. Si l'han d'apanayr ells...
Si ja sabia jo que votava per algo i que triava el vot. Estic contenta i orgullosa... Garzón tenia raó. "¡Salud y República!"
Estic d'acord, tot i que jo parlaria dels temes de la plurinacionalitat i no amb el Podem, sinó en un pacte entre PP-PSOE-C's, que reflectira sota mandat constitucional, reformant la constitució la prima econòmica dels mitjans de comunicació en les 6 llengües nacionals i de les respectives nacions de la també nació espanyola i una veritable política de immersió lingüística que estiguera també presa a la constitució.
Això i el millor finançament i una política que instaurara els federalisme.
Potser en el que bàsicament estem d'acord, jo ho sé que he viscut el 23 F, que cal un acord entre els partits més moderats en quant al tema català, pensa que un referèndum podria acabar amb la pau a Espanya, perquè el dret a l'autodeterminació ho va fer a l'antiga Iugoslàvia, que cada poble el gaudia.
Quan hi ha un trencament, ja siga entre dos amics o dos amants o dos nacions germanes sempre hi ha un trencament molest.
Vicent
Si, tens raó, Weltschmerz, si ho han de fer ells... estem apanyats! Però els ho hem d'exigir, i hem d'exigir tot el que tu dius, transparència i compromís amb els interessos públics, i voluntat de governar per donar la volta a quatre anys de desert polític. I també tens raó que Unitat Popular, i el seu líder, han estat dels més coherents en aquest panorama desolador. Ara es nota la seua importància, perquè amb un grup més nombrós, els pactes serien altra cosa!
Potser Vicent, però dubte que els partits que anomenes tinguen cap voluntat de solucionar el tema català. I, a més, pense que no hem de tenir por, i que el dret d'autodeterminació dels pobles està per damunt de les limitacions artificials.
no passa res perquè es pregunte a les nacionalitats si volen continuar en aquest estat, potser en un més federal acceptarien, però en tot cas, la decisió és seua, i no cal limitar-la per raons d'ordre públic o de conveniència política.
O abordem de cara aquest tema o continuarem encallats en un conflicte que no és tan greu, però l'han fet gran per interessos ocults.
Estic molt d'acord en la necessitat de reformes democrátiques, amb l'objectiu d'enfortir la democràcia espanyola i afavorir un control real sobre l'executiu. És innegable que la societat, pràcticament a tots llocs del panorama polític, demana responsabilitats polítiques, transparència y democratització.
Però, aquesta exigència de mesures no ha de ser interpretada com una voluntat nacional de trencar amb els pilars de la societat. La reforma democràtica no és sinònim de la ruptura amb el precedent, sino de renovació, però tenent en compte determinades limitacions. Així doncs, és evident que pràcticament tota la societat demana transparència, pero no demana l'establiment de desigualtats (o agravament de les ja existents) entre els ciutadans espanyols per raó de la CA en la que viuen, no demana ciutadans de primera (amb més drets que la resta) i ciutadans de segona (amb menors garanties, prestacions i drets que els primers perque viuen a una altra CA), no demana la submissió del patrimoni privat a les exigències d'un Estat o (millor dit) govern particular, no demana l'actuació irresponsable davant els compromisos amb Europa, i així, un llarg llistat. En resumides comptes, s'exigeix transparència; però aquesta ha de vindre acompanyada de la moderació i de la llibertat, i no d'extremismes ni radicalismes que no porten enlloc.
D'aquesta manera, com aclaració, no dic no hi haja part de la població que demane aquest trencament radical. Però, es evident que, malgrat alguns partits polítics no ho accepten, la majoria de la població ha votat i, en conseqüència, vol: moderació i constitucionalisme.
Personalment, considere que la situació econòmica, política i social actual no és l'entorn idílic per possar en pràctica experiments basats en pseudo-democràcies llunyanes.
Hola Álvaro, benvingut al blog. Bé, pel que dius, em sembla que no entrem en contradicció. De fet, si et fixes bé, el que jo defense és un gran pacte de mínims que sanege la vida pública, i del qual no deixe fora més que al PartitPodrit, per raons evidents. Pense, a més, que hauria d'estar Ciudadanos en aquest pacte, per mínima coherència democràtica, tot i que sé que no ho farien mai.
És a dir, que no plantge cap ruptura democràtica, de moment. Això sí, pense que després s'haurien de convocar eleccions i, en aquest cas, si els partits rupturistes augmentaren la seua representació, aleshores si que caldria aplicar el seu programa, però sempre amb la legitimitat democràtica necessària.
No veig perquè hem de tenir tanta por al canvi, el canvi és creixement.
Publica un comentari a l'entrada