Portem uns anys en els quals l'actuació exemplar de molts funcionaris en l'exercici de les seues funcions s'ha convertit en notícia de titular dels informatius. Un grapat de jutges, alguns substituts, han tirat endavant investigacions compromeses a determinades personalitats polítiques i institucionals, des de membres de la realesa a ex-ministres, ex-presidents de comunitats, ex-diputats, ex-tresorers de partits, etc, i normalment en contra de les ordres dels seus superiors. Interventors i secretaris d'Ajuntament han hagut de suportar les pressions dels seus caps polítics (alcaldes i regidors) quan exercien honradament les seues funcions. Metges que han hagut d'incomplir les lleis que els obligaven a deixar
d'atendre als malalts que acudien a les seues consultes, i els han atés. Mestres que han hagut de fer el paper de pare o mare, psicòleg, conseller, mediador... fins i tot posant en risc la seua vida o la tranquil·litat i seguretat de la seua família. Bombers que han hagut de negar-se a desnonar una família de sa casa a costa d'una sanció. Policies que s'han vist en un dilema quan havien de multar tota una ex-presidenta de comunitat. Funcionaris d'hisenda sota sospita perquè tiraven endavant investigacions a personalitats de reconegut prestigi.
Casos tots ells que, com he dit al principi, han esdevingut titulars de premsa, entradetes d'informatiu i tema de programes d'investigació. En principi podríem pensar que tots aquests fets ens reconcilien amb la natura humana i ens demostren que l'honradesa en l'exercici de la professió dels funcionaris públics és exemplar. Podem estar tranquils, hauríem de pensar, perquè l'ésser humà és més honrat dels que solem pensar i els nostres funcionaris fan bé la seua faena.
Però el problema no és aquest, perquè en realitat la qüestió és perquè aquests funcionaris s'han vist obligats a haver d'actuar heroicament amb risc del seu lloc de treball o, fins i tot, de la seua integritat psíquica i física, si la seua actuació era precisament la correcta. Quan els funcionaris que només han
d'acomplir la legalitat vigent i les instruccions que els seus caps polítics els encomanen, es veuen obligats a ser herois quotidians, a enfrontar-se als seus caps directes i a convertir-se en estrelles mediàtiques per actuacions que són les exigibles a qualsevol persona en les seues circumstàncies, aleshores és que la política ha deixat de fer les seues funcions.
El protagonisme de determinats funcionaris públics només demostra la degeneració de la política, la total
claudicació dels encarregats democràticament a fer funcionar de manera correcta la cosa pública. La única notícia necessària hauria de ser el clar i inequívoc compromís dels representants democràtics en fer funcionar l'espai públic de convivència. Però quan la política abandona els seus compromisos i els polítics només estan interessats en el seu benefici particular, aleshores només queda la resistència, personal, professional i ciutadana. I aquest és l'aspecte més dramàtic del protagonsime d'aquests herois quotidians que, en una democràcia consolidada, serien humils servidors públics que acompleixen la seua faena amb honestedat i compromís.
6 comentaris:
la resistència, personal, professional i ciutadana, com tu bé dius, és la manera que la nova revolució del no-tot femení tindrà a partir d'ara per enfrontar-se a la ciència i l'amo, la nova simbiosi que substituirà a el capital i la ciència actual.
Poetes, funcionaris, escriptors, treballadors, empressaris, fins i tot butaners es posaran Un per Un a una resistència que ja s'està donant, per a convéncer a eixe amo, que cal la llibertat, tu saps que dels cinc discursos humans, quan el de l'amo o qualsevol altre pren el poder i, més amb la profussió de mitjans de control tan tecnificats, pot arribar a delirar si no hi ha un contrapés a l'altre costat, el dels funcionaris, poetes i societat en general que faran aquesta tasca d'encabir la llibertat allà on l'amo i la ciència s'establisquen.
No, no és una casualitat ni que el sistema funcione malament, sinó que és el nou paradigma, el del no-tot femení i la seua revolució, el paradigma histèric-esquizofrènic que substituïrà al normòpata-paranoic, que encara hi restarà, però com un més dins de la pluralitat femenina, de la societat femenina. I no de la Dona, sinó de "les dones".
llavors els funcionaris que no surten a les notícies... ai... ai...
Los funcionarios en esta país, Enric han tenido tradicionalmente mala prensa. Desde el "vuelva usted mañana" ( o quizás mucho antes) hasta la crisis de 2008, cuando las redes clamaban en contra de sus "privilegios". Incluso algún ministro clamó contra "el cafelito".
Pero mire usted por donde, ahora resulta que tenían una "cierta" razón de ser. Ahora resulta que son esos jueces, profesores, secretarios de ayuntamientos...los que están haciendo que este país no termine de convertirse en el hazmereir de Europa...y más allá.
Y por supuesto estoy de acuerdo en que "el protagonismo de los funcionarios sólo demuestra la degeneración de la política.
Tal vez una de las secuelas de esta crisis sea que "muchos" funcionarios se animen a participar de forma activa en política
Esperem amb deler aquest nou paradigma, Vicent, si és per a fer una societat millor, més igualitària i democràtica.
Jo pense que els que no ixen a les notícies acompleixen les seues funcions amb normalitat i diligència. No ho dubtem, Pons007. ;)
Ahi has dado en la diana, Emilio, tanta demonización del funcionariado y luego resulta que son la garantía de independencia y neutralidad. Buenos estamos!
Publica un comentari a l'entrada