30 anys d'Estatut

El 2012 que acaba s'han complit 30 anys de l'aprovació del nostre Estatut. Ha estat una efemèride que ha passat desapercebuda, tant pel poder polític com per la ciutadania, cosa que demostra el poc interés que suscita la nostra carta magna. Només la Universitat d'Alacant ha organitzat una exposició  i ha celebrat unes conferències que s'han recollit en un volum commemoratiu. Entre les conferències, la del primer president de la Generalitat, Josep Lluís Albinyana, crida especialment l'atenció, per la seua claredat, to crític i encert en l'anàlisi dels 30 anys de vida de l'Estatut.
La tesi bàsica d'Albinyana és la següent: "si la Generalitat ens abandonara de sobte, el buit no ens enfonsaria. A diferència dels forats negres de l'univers, la contracció de totes les institucions que identifiquen la Generalitat Valenciana (Presidència, Corts, Consell de Cultura, etc.), envers un mateix punt i fins a l'infinit, no crec que provocara una força d'atracció que ens engoliria fins a fer-nos desaparèixer. No. Pense que, si això passara, les coses continuarien més o menys igual. Els serveis que avui depenen de la Generalitat passarien a ser de gestió municipal o tornarien a l'estat, una possibilitat que avui dia és un desig de molts."
La tesi és atrevida però, sobretot, clarificadora, perquè ens demostra la inutilitat de les institucions autonòmiques. Després ve l'anàlisi, encara més aclaparador, perquè els primers responsables del desficaci en el què ens trobem són aquells polítics que ens van vendre el país, polítics que tenen nom i cognom i alguns continuen en actiu; Joan Lerma, Fernando Abril Martorell, Monsonís... tots ells van negociar uns termes que han definit la nostra història i que, per desgràcia, ens han portat on estem, al forat més negre i vergonyós. Començant pels símbols (vam perdre la senyera, el nom del País i fins i tot la unitat lingüística), i continuant per l'estructura política (que va mantenir les diputacions franquistes per damunt de l'estructura comarcal, amb els resultats que tots estem percebent a hores d'ara), el disseny del País Valencià es va dirigir per una via de segona categoria (el famós 143 de la Constitució) en clar menyspreu al desig de la ciutadania que havia expressat, al carrer i des dels ajuntaments, el desig de constituir-se en autonomia històrica.
La política d'alcova, els pactes entre partits majoritaris i les tensions internes dels mateixos (una UCD en descomposició i un Psoe que preferia una Andalusia espanyolista però constituïda com autonomia històrica abans que una segona Catalunya al País Valencià), van malbaratar els somni popular i històric de constituir un país amb caràcter i dignitat. Els resultats els teniu al davant, un president titella (no massa diferent, també és cert, dels que hem tingut abans, començant pel sempre dòcil Joan Lerma i acabant pel conductor de Ferraris Camps) que no mana ni dins del seu partit ni fora del seu palau, una majoria de parlamentaris invisibles que només assomen el morro pels jutjats i d'incògnit (amb honroses excepcions dignes de reconeixement i que salven la classe política), un seguit d'institucions ocultes i opaques al control democràtic (com les diputacions provincials, feus de franquistes hereditaris com el senyor Fabra), una televisió en venda que no ha dignificat la llengua que li donava sentit, una Acadèmia inútil i un País en fallida. De tot aquest desficaci potser podríem salvar l'ensenyament en valencià, una de les garanties de supervivència de la nostra llengua, i una de les potes d'aquell pacte autonòmic, però al remat estem veient que només havíem creat una reserva índia molt particular que no ha aconseguit estendre l'ús del valencià al conjunt de la societat i que pot ser eliminat amb l'excusa del plurilingüisme o de la crisi econòmica.
El balanç no pot ser més descoratjador pel que fa a la política. Però ens queda la ciutadania, i encara que el País Valencià no s'ha distingit els últims anys per la seua combativitat, ací estem i ací estarem, dignes i ferms, perquè estem segurs que aquest País mereix una altra història, aquesta llengua mereix un altre futur, aquesta gent mereix alguna cosa més que un seguit de mediocres i aprofitats que malbaraten els recursos públics que tant ens han costat d'aconseguir. Recuperarem la dignitat, recuperarem el futur, només necessitem 30 anys una mica més combatius que els passats.